Matrimoni i manus

Gairebé a tot occident, dues persones s’uneixen en matrimoni perquè entre elles existeix una relació d’estimació i d’afecte. En l’antiguitat, es tractava d’una relació d’interès entre dos subjectes. A Roma, l’home controlava la casa i el patrimoni, treballava i imposava una posició dominant (pater familias) sobre la família. Mentre que la dona, estava dominada des de naixement i educada a acceptar el règim de la societat. Majoritàriament, s’ocupava dels fills en la casa conjugal.

En primer lloc, el matrimoni en època romana es tractava d’una condició social. Es considerava un acte de continuïtat de la família. No era permès escollir la persona que s’estimés,  sinó que era un acord de conveniència entre famílies. El matrimoni era un fet ben reconegut socialment i admetia una sèrie d’avantatges jurídics. Aquests només eren implantats quan la unió entre un home i una dona era estable i legalment vàlid.

Nuptiae sunt coniuctio et feminae et consortium omnis vitae, divini et humani iuris communicatio. Modestino, cèlebre jurista del segle III dC.

Els ciutadans romans acceptaven el matrimoni legítim (matrimonium iustum)  el qual donava nom al connubium que era el fet de contraure matrimoni legalment. Mentre que, els no ciutadans mai podien aconseguir casar-se d’acord amb la llei i esdevenien il·legals (matrimonium iniustum).

L’inici del matrimoni no exigia cap cerimònia, a no ser que es tractés d’un enllaç cum manu, és a dir, a l’inici de les noces es portava a terme un ritual per  adquirir la potestat sobre la dona ( conventio in manum). La convivència començava amb un sopar a casa del pare de la noia, seguida d’un festeig on es portava la novia a casa el marit (deductio in domum mariti) i aquest l’esperava amb aigua i foc,  simbologia de la vida en comú. Molts cops, el matrimoni anava precedit d’una promesa (sponsalia), que a la llarga va donar ús a les arrhae sponsaliciae, els actuals anells, en el que es simbolitzava la unió entre la parella.

El matrimoni  podia finalitzar per mitjà del divorci (divortium) que era la cessació de la convivència conjugal. La pèrdua del affectio maritalis és a dir, la renúncia de viure junts no comportava cap acte jurídic, només calia notificar-ho formalment a la parella (repudium).

Cerimònia matrimonial en època clàssica.
Cerimònia matrimonial en època clàssica.

Durant la legislació de l’emperador August, es van dur a terme reformes en l’àmbit polític i social. La proliferació de divorcis va augmentar sobretot en les classes altes de la societat i això va produir un alt descens de la natalitat. Degut a aquest motiu, va promulgar dues lleis per frenar aquesta situació.

La lex Iulia de maritandis ordinibus i la lex Pappia Poppaea. Eren dues lleis en que s’establia  l’obligació de contraure matrimoni. Els homes havien de casar-se  entre els 25 i els 60 anys i les dones entre els 20 i els 50 anys d’edat. En el cas de divorci o defunció, era necessari tornar-se a casar i procrear més fills, a excepció d’aquelles dones que ja en tenien tres (ius trium liberorum), o bé quatre en el cas de les llibertes (ius quattuor liberorum).

L’home, un cop realitzat el casament, assolia la responsabilitat de manus sobre la dona, és a dir, es responsabilitzava del seu patrimoni i passava a tenir la possessió completa sobre ella.

Aquest fet, anomenat mancipium consistia en el poder de l’home sobre la dona (manus) i la seva submissió sota ell. Aquesta adquisició comportava la prohibició de qualsevol vincle amb la família d’origen (adgnatio) i si la dona tenia patrimoni propi (sui iuris) passava automàticament a ser regulat per l’home.

La manus era un dret exclusiu dels ciutadans romans, que podia adquirir-se per mitjançant tres maneres (conventio in manum):

  • Per conffarreatio: Es celebrava una cerimònia religiosa oferida al déu Júpiter en presència de deu testimonis i el sacerdot de Júpiter (flamen dialis) D’aquesta manera s’adquiria el manus al mateix moment en què s’adquiria el matrimoni i es podia celebrar conjuntament.
  • Per coemptio.: Era una acte que representava una venda fictícia. Intervenia el comprador, cinc testimonis i el pater familias de la dona. Així mateix, aquest transmetia el poder (manus) al marit per un preu simbòlic de diners. També era possible efectuar-se en el moment del casament.
  • Per usus: Consistia en l’adquisició de la manus justificant el poder ininterromput sobre una dona durant un any. Podia adquirir-se sense haver-se casat, encara que era molt poc freqüent.
Representació del matrimoni a l'antiga Roma.
Representació del manus a l’antiga Roma.

Avui en dia a Occident  la figura femenina ha progressat i ha assolit la mateixa posició que en el cas de l’home. Després de moltes lluites per aconseguir la igualtat i deixar enrere multitud de períodes denigrants per a la figura femenina, es va fer possible que la societat prengués la dona amb els mateixos drets i dignitats en què es prenia l’home i que ningú no dubtés de la seva condició.

 A altres racons del món, malauradament, segueix sent visible la submissió i control sobre la dona, es regeix, encara, la relació de conveniència per qüestions polítiques, socials o econòmiques i en alguns llocs, la dona és un objecte animat que no té veu ni vot en la societat.

Concepte de propietat

El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.

En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,

A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.

El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.

A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.

–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.

–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.

–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques

Entrega d'una petita propietat romana
Entrega d’una petita propietat romana

La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.

 La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat  és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.

Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual

 

DEBAT: Importància de la utilització de llatinismes ( en la ciència, en la justícia, en la música…)

Tema a debatre: Importància de la utilització de  llatinismes en la ciència, la justícia, la música..)

1r grup: A FAVOR dels llatinismes en aquests diferents àmbits.

2n grup: EN CONTRA dels llatinismes en aquests diferents àmbits.

Procediment:

1-Es formen dos grups equitatius amb els mateixos participants.

2- Sense haver fet consulta del tema, s’explica el tema de debat.

3- Cada grup, tria un representant, que dialogarà amb l’altre de l’equip contrari.

4- En 45 segons, cada grup ha de fer una exposició del tema, però ja al·legant la seva postura. Primerament a favor; en acabar, en contra.

5- El grup a favor, ha de defensar la seva visió donant arguments durant 1 minut i 30 segons. Després ho ha de fer el grup en contra, ja contrastant els arguments del contratacant. La seva durada, també és d’un minut i mig.

6- Segon torn de paraula, el grup a favor ha de contraatacar amb arguments les respostes del grup en contra, però aquesta vegada en 1 minut. Es repeteix l’ acció amb els en contra.

7-Seguidament, el torn a favor exposen les seves conclusions i el grup en contra finalitza el debat exposant les seves.

Normes del debat

Al debat ha d’ intervenir només el portaveu del grup, però els seus companys poden passar-li notes (o apuntar a una llibreta, pissarra…) mentre parla el contrincant, agafant aquests les idees del rival per facilitar així la feina del portaveu. Ha d’haver-hi un tribunal d’entre 3-4 persones que decideixi quin grup ha defensat i al·legat millor els seus arguments. Aquest guanya el debat.

Tutela i curatela

La tutela i la curatela són dos termes que estan presents en l’actualitat i que tenen el seu origen a l’antiga  Roma.

Quant a la tutela, l’evocador d’aquesta idea va ser Servi Sulpici Rufus. Aquest va descriure-la com el poder i la potestat que s’imposaven a l’impúber, qui per raó de la seva edat tenia necessitat d’un protector, bé perquè hagués nascut sui iuris, és a dir, fora de matrimoni legítim o bé perquè havent nascut sota la patria potestas hagués sortit d’aquesta abans de la pubertat, ja sigui per adopció o per adrogació. Va ser Justinià, però,  qui posteriorment  va recollir aquesta idea en el seu codi de les XII taules i així va passar a la posteritat.

Roma no va ser excepció a la tendència dels pobles civilitzats de brindar protecció als impúbers. Per això, encara sent la tutela originària del Dret Civil  la va consagrar com a imprescindible en el dret hereditari. Circumstància per la qual segurament la Llei de les XII Taules va establir que la tutela havia d’estar al capdavant dels  principals agnats.

La tutela estava considerada en el dret romà com un càrrec públic, sent necessari per complir-la, s’havia de ser persona lliure, ciutadà romà i del sexe masculí. Després es va admetre la possibilitat que exercissin el càrrec de tutor el  filius familias.

S’hi podia diferenciar diferents varietats de tuteles:

Testamentaria: Es feia a través d’un testament, éra la més important, supera a totes les altres. En origen era un atribut de la potestat paterna i l’adquiria el pater familias sobre els impúbers, que a la mort d’aquest es feien sui iuris i per tant hereus necessaris.

Legitima: Mitjançant aquesta, es nomenava un tutor testamentari, decidit pel pater familias. El dret de nomenar tutor testamentari el tenia el pater familias, qui, per ser posseïdor de la factio testamenti  nomenava tutors als seus descendents immediats i que després de la seva mort vindrien a ser sui iuris.

Dativa: Era la impartida per l’autoritat, designava el tutor i tenia lloc quan no existien els anteriors mètodes de tutela. En aquest cas el pretor nomenava un tutor que es deia tutor atilianus, perquè aquesta tutela va ser creada per mitjà de la lex atilia de finals del segle III aC.

Al tutor testamentari li va ser permès lliurar-se definitivament de la tutela, fent una declaració solemne davant testimonis de no voler exercir-la, això es va anomenar “abdicatio tutelae“.
El tutor legítim podia transferir la tutela a un estrany, mitjançant la in iure cessio, però si el cessionari moria o patia una capitis deminutio, és a dir, pèrdua les seves facultats mentals, es reintegrava de ple dret a les seves funcions de tutor. El tutor datiu només podia eximir-se d’exercir la tutela al·legant raons greus que li impedissin exercir el càrrec. Posteriorment, en el dret post-clàssic, la mare i l’àvia van poder ser tutores dels seus descendents, sempre que es comprometessin sota jurament a no contreure nou matrimoni.

Quan es duia a terme un canvi de tutela, el poder donat al tutor mitjançant un acord amb el pater familias decidia que l’impúber quedava sotmès a tutela pel nou tutor i que aquest, mancava de facultat correccional respecte del pupil, és a dir, no l’havia d’educar en valors i únicament havia d’administrar i gestionar el seu patrimoni.

Formalitats prèvies per exercir la tutela:
-S’havia de realitzar un inventari solemne dels béns pupil·lars. Havia de fer-se en presència de persones públiques, personae publicae, escribans, tabulers o magistrats; i si per alguna causa era omès l’inventari  o bé hi havia negligència per part del tutor en cas que no fes acte de presència, l’estimació de la fortuna del pupil la feia el jutge. Per testament, el pater podia rellevar al nomenat tutor de l’obligació d’elaborar l’inventari.

– La satisfactio o prestació de fiança. Comportava la promesa formal de conservar intacte el patrimoni del pupil i, així mateix, la presentació de fiadors solvents, és a dir una altra persona que en cas d’omissió per part del tutor assumís el compromís.

Pel que fa a les funcions del tutor es resumeixen en dues idees:

·Autorictatis interpositio: Era l’assistència i cooperació del tutor a un acte jurídic realitzat pel pupil.
·Negotiorum gestio: en la infància del pupil, el tutor administrava i duia a terme els actes sense la col·laboració del pupil; és a dir, els realitzava en nom propi. Quan el pupil assoleix la majoria d’edat, està ja capacitat per gestionar el seu propi patrimoni.

Tot i així, el tutor tenia una sèrie de restriccions pel que fa als seus poders:
-No podien fer donació alguna amb els béns del pupil.
-No podien vendre els béns del pupil
-No podien fer ús personal del capital del pupil.

Representació en marbre de tutela romana.
Representació en marbre de tutela romana.

La curatela feia la mateixa funció que la tutela, però en aquest cas, el curator tenia l’encàrrec de gestionar i administrar els béns d’una persona amb poques facultats mentals (menti capti) i fins i tot podriem anomenar-lo, boig (furiosi). El curator, doncs, s’ocupava de gestionar els béns d’aquests ja que no estaven en plena condició d’assumir responsabilitats.

El dret romà va fer distinció entre els furiosi i el menti capti. El primer era el completament privat de raó, tingués o no intervals lúcids, mentre que el segon era el posseïdor d’una mica d’intel·ligència o de facultats intel·lectuals escassament desenvolupades. En ambdós casos, un cop s’anunciés el seu poc desenvolupament mental o bé malaltia psíquica, passarien directament a ser tutelats per un curator sense la necessitat d’un acte jurídic que ho determinés.

Els restants dements no estaven en curatela, la qual cosa s’explicava per la finalitat de la curatela en aquells temps, no  estava encaminada a protegir els interessos dels incapaços, sinó els de la família agnada.

Pel que fa aquests dos termes en l’actualitat, la tutela és pràcticament semblant a com ho era en època romana, encara que, ha pres, en alguns casos, una altra significació. Pel que fa la curatela, ja gairebé no es fa servir i en els casos que sí, no de la mateixa manera. Coneixem avui en dia la curatela com aquell òrgan de guarda legal que té per objectiu la intervenció del curator en aquells actes que assenyala la llei. La persona sotmesa a curatela no és  un incapaç, sinó que només té limitada la seva capacitat d’obrar. Per això desenvoluparà només aquells actes que pugui realitzar per si mateix, i els que no, necessitarà l’assistència d’una persona que l’ajudi a complementar-se (art 286-288 codi civil espanyol).

Article 286 – Codi civil Espanyol

Están sujetos a curatela:

  1. Los emancipados cuyos padres fallecieren o quedaran impedidos para el ejercicio de la asistencia prevenida por la Ley.
  2. Los que obtuvieren el beneficio de la mayor edad.
  3. Los declarados pródigos.

Precisament en aquest caràcter no habitual de la intervenció del curador es troba la diferència fonamental amb la tutela. En aquesta última, la persona no pot actuar per si mateixa ja que és menor i requereix ser substituït per la tutela dels pares o del representant legal. En aquesta,  el sotmès a ella és legalment representat pel tutor (art. 267 del codi civil).

Artículo 267.

El tutor es el representante del menor o incapacitado, salvo para aquellos actos que pueda realizar por sí solo, ya sea por disposición expresa de la Ley o de la sentencia de incapacitación.

Imatge de la representació de tutela o representant legal
Imatge de la representació de tutela o representant legal

Referents clàssics del dret