Publicus és un terme del qual pertany al populus, comunitat ciutadana, civitas o Estat; privatus pertany al que és privus, és a dir, el que és particular, privat. Es parla de res publicae i de res privatae, de utilitas publica i de utilitas privata.

L’expressió ius publicum té dos significats:

I.  Ius publicum està integrat per les normes que es deriven de les XII Taules o d’altres leges publicae, com la lex Falcidia i la lex Papiria, de las constitutiones, referint-se a materies que considerem de Dret privat. No pertanyen al ius publicum les normes fixades per la jurisprudència.

II. Ius publicum és el Dret referent a l’organització i funcionament del status rei Romanae. Ulpià: publicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat (Dret públic és el qual afecta el govern de la república). El mateix significat el trobem en Ciceró quan diu que són publica iura aquells quae sunt propria civitatis atque imperii (drets públics aquells que són propis de la ciutat i de l’imperi).
En un principi es contradiuen la lex, norma originària de la civitas i el ius (civile) originat per diversos estats. Encara que aquestes diferències no són d’essència, perquè les relacions entre familiars coincideixen amb les relacions internes d’un Estat i també les entre familiars amb les de diferents estats.

En el pas del temps es passa a la contraposició entre ius (civile) i ius publicum.
Ius publicum és el dret originat per la civitas, en el qual expressen la voluntat del populus. Aquest Dret és diferencia del complexe de principis conservats, elaborats i revelats per la jurisprudència, és a dir, del ius civile que  in sola prudentium interpretatione consistit.

En el primer fragment del Digest, Ulpià ens diu que el Dret pot considerar-se entre dos aspectes: Huius studii duae sunt positiones, publicum et privatum. Publicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat, privatum quod ad singulorum utilitatem: sunt enim quaedam publice utilia, quaedam privatim. Publicum ius in sacris, in sacerdotibus, in magistratibus consistit. Privatum ius tripertitum est: collectum etenim est ex naturalibus paeceptis aut gentium aut civilibus. (Dos són els aspectes d’aquest estudi: el públic i el privat. Dret públic és el que engloba al govern de la República; privat el que vela per l’interes dels particulars, hi ha coses d’utilitat pública i altres d’interès privat. El dret públic consisteix en l’ordenament referent a la religió, al sacerdotal i a les magistratures. El dret privat està partit entre tres, recollit en preceptes naturals, dret de gent i civils.)

Ulpià no separa el Dret en dos parts oposades, només divideix el seu estudi en dos positiones. Per una part existeix la comunitat i per l’altre l’individu. La norma jurídica considera a la comunitat com un ser col·lectiu i a l’individu li atribueix el poder de satisfer les seves necessitats particulars amb un cert límit. No es mira a l’individu com un ser independent, sinó que les accions de l’individu són per un bé comú. L’individu i la comunitat sempre s’acaben unint.