Inici de l’Islam i arquitectura islàmica
Respon
Protegit: Activitat-2HMC:Brasil i Estats Units [economia, liberalisme, eleccions]
Brasil i Estats Units [economia, liberalisme, eleccions]
Protegit: Activitat-2HISTÒRIA. Cuba,1898:de Colònia a “desastre”
Cuba, 1898: de colònia a “desastre”
A mediados del siglo XIX, mientras crece la demanda del consumo de azúcar, Cuba vive una época de esplendor y riqueza, y cientos de catalanes parten hacia La Habana. Pero las grandes fortunas no se hacen con la caña de azúcar. El dinero fácil se hace con la compraventa de seres humanos. Ésta es la realidad de Los ojos del huracán, la trata de esclavos se convierte en el eje de sus vidas y las reglas peculiares que rigen la economía y sociedad cubanas se transforman en sus reglas. Junto al deseo de riqueza, cada personaje esconde otra pasión. Mientras tanto, la Historia sigue su curso. El abolicionismo, el independentismo y la guerra van creciendo en la isla con la fuerza de un huracán, y las grandes fortunas abandonan Cuba y recalan en Barcelona, donde los antiguos negreros se introducirán en la alta sociedad, contribuyendo al crecimiento y modernización de la ciudad. La alternancia de voces narrativas hace de esta obra una novela polifónica. Novela de aventuras, histórica, feminista, amorosa, social, Los ojos del huracán retrata uno de los momentos más apasionantes de la historia de España y vierte su mirada sobre un tema controvertido y olvidado de la vida en las colonias: la trata de esclavos
-
Do
c. 2_ ELS INDIANS
Exposició sobre l’anarquisme a Saragossa
- La memoria anarquista revive en Zaragoza
- “Anàvem a matar a Franco quan estava de vacances“[Julián Casanova, 6 octubre de 2010
07-10-2010
Antics anarquistes relaten els anys de tortures, presó i repressió franquista, la decepció a l’exili, i els seus intents de matar al dictador.
Terra i Llibertat: 100 anys d’anarquisme a Espanya [6 octubre 2010]
Assassinat en plena Puerta del Sol
ULY MARTÍN | 2010.10.06
Reproducció de l’assassinat a José Canalejas, president del Consell de ministres el 1912, abatut a trets en plena Puerta del Sol (Madrid) mentre veia el escapar d’una llibreria per un anarquista anomenat Manuel Pardiñas que es va suïcidar amb aquesta mateixa pistola.
Feminisme
ULY MARTÍN | 2010.10.06
Mural amb el retrat de Federica Montseny, la primera ministra, i cartells reclamant la legalització de l’avortament.
Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula
Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula
A l’Institut on treballo estem iniciant un procés intern per a implementar el projecte eduCAT1x1. En diferents nivells ens hem posat d’acord sobre quines editorials i/o plataformes ens serviran per experimentar l’adopció del llibre digital a l’aula durant el present curs. El procés perquè tinguem la infraestructura necessària ha estat més lent per raons alienes a la nostra voluntat. Finalment, les aules dels diferents cursos seleccionats comencen a tenir les condicions perquè en el futur siguin veritables llocs “hipertecnològics”, on continuar, així, la nostra aventura (sense tenir molt clar el port d’arribada) d’anar provant noves fórmules de navegació a l’aula.
Se m’ha ocorregut fer servir el terme aventura, perquè el cert és que ens endinsem per un camí incert. Fa temps que em dedico a aquesta noble tasca de voler instruir – i a vegades, suposo que a educar- en un microcosmos ple de condicionaments interns i externs que afecten la nostra intervenció professional. Si obro l’arxiu de la meva experiència se m’apareix la irrupció d’un model educatiu , que vaig incorporar sense derrotismes a principis dels anys 90, per superar -deien els experts-, les classes magistrals de temps pretèrits. M’hi vaig apuntar sense complexos. El paradigma al qual m’havia d’integrar “descobria” la importància que els meus alumnes no memoritzessin tan sols un concepte, sinó que entenguessin i aprenguessin un procediment, dins d’un ambient d’absoluta “comprensió” per part del professorat, el qual havia de ser capaç d’atendre a la vegada una àmplia i dinàmica diversitat. Però durant aquest temps he pogut copsar, entre altres coses, la importància que té -abans que res- que el director de l’orquestra tingui un coneixement de la partitura abans de dirigir una orquestra on no sempre té garantida de forma mecànica i automàtica la interpretació de l’obra. A continuació, tota la resta, amb una predisposició oberta a l’observació personal i a la incorporació d’altres dimensions per a intervenir a l’aula.
En centres públics com el que treballo, situat a l’est de la ciutat de Terrassa, molt marcats per un mapa escolar que et sentencia a tenir algunes aules ocupades per un alumnat que ha d’aprendre moltes coses -uns quants, no molts per sort, fins i tot han d’aprendre què vol dir “estar dins d’una aula”-, amb un nombre de joves magnífics motivats per l’estudi, amb un 43% per cent de nouvinguts, benvinguda sigui qualsevol proposta que a priori es plantegi augmentar el valor de l’estudi, la cultura de l’esforç, i que pretengui oferir-nos eines per a fer més efectiva la nostra funció docent.
La qüestió principal no és que desapareguin els guixos i les pissarres verdes, sinó com fer aproximar quatre dimensions. Primera, un professional que persegueix un objectiu dins de l’aula presentant-s’hi amb una partitura i uns acompanyaments digitals. Segona, un alumnat motivat o desmotivat per a ser instruït i educat. Tercera, unes famílies determinades que incidiran en l’aprenentatge dels seus fills, molt condicionades per la seva realitat social, cultural i econòmica. Un entorn general, en quart lloc, caracteritzat per la rapidesa, la velocitat, les novetats permanents i el flux vertiginós d’informació, que influeixen en la nostra capacitat de recordar i oblidar.
Sóc una mica escèptic, però vull comprovar empíricament que, tot i adquirint certs dominis tecnopedagògics, la dinàmica cap a l’estudi s’engrandirà. Així ho espero. És evident que tenir en una aula la possibilitat de visualitzar alhora una pàgina amb un text, gràfic o mapa; activitats d’aprenentatge interactives; autoavaluacions in situ; enllaços de tot tipus per reforçar l’aprenentatge i, si s’escau, treballs d’elaboració pròpia, etc., tot plegat en un petit maquinari dins d’un “lloc hipertecnològic”, ens ofereix un munt d’oportunitats d’interacció… però sorgeixen molts interrogants.
La irrupció d’un ordinador com a instrument per a l’estudi obligatori, a l’aula i a casa, és tot un enigma en quant a resultats acadèmics, especialment en les latituds on estic situat. Els alumnes obriran l’ordinador per a estudiar a casa?, o més aviat s’activarà la pantalla per omplir un temps amb altres ofertes més lúdiques per a l’entreteniment, val a dir també necessàries? Fer treballs a partir de la font inesgotable de la xarxa, compartir i interactuar, fer arxiu de les activitats o de les cerques d’informació es convertiran (s’estan convertint) en pures accions mecàniques… però aprofundir i/o estudiar els continguts que es visualitzen a la pantalla, aprendre a expressar-se mínimament amb correcció, fer front als reptes que plantegi qualsevol tema d’objecte d’estudi amb l’exclusiu procediment de consulta informàtica, no configura tot un plec d’incerteses? Els meus alumnes esmerçaran molt de temps la mirada davant d’un monitor fora de l’àmbit de l’aula? I a l’aula? Si ara per ara hi ha un temps per gestionar conflictes de diversa naturalesa, la presència de l’ordinador atenuarà o potenciarà les tensions disruptives presents en algunes aules? Suposant que tot el maquinari, les connexions i la xarxa no presentin obstacles, el professorat no haurà de procurar, per si de cas, una pla A, B i C? No obliga als professionals que més directament estan en contacte amb l’aula a assistir-hi amb uns objectius d’intervenció molt concrets i unes activitats molt pautades i sistematitzades condicionades pel medi digital?
Bé, que vagi per endavant la meva il·lusió de tenir a l’abast tot un desplegament de recursos digitals sense sortir de l’aula. Les novetats tecnològiques segur que impressionaran, ara i en el futur, però no hi ha el perill que ens ofeguem en la “febre tecnopedagògica”? Sense considerar-la un malfactor, pot passar (o ja està passant) que ens distraguem en l’aspecte exclusivament procedimental de “cercar, copiar, enganxar, enllaçar, visualitzar…etc.” de forma, això sí, “ràpida, automàtica, ecològica i segurament divertida”, oblidant altres dimensions? [José Luis Lacueva,1 d’octubre de 2010].
Protegit: Activitat – 1HMC: Revolució Francesa [Declaracions i Constitucions]
Sortida a Barcelona (16-9-2010):un itinerari fotogràfic pels carrers de Barcelona
Repressió i resistència. Restes d’una dictadura als carrers i a la memòria.
Repressió i resistència és una intervenció memorial implantada durant tres mesos en diversos espais públics de Barcelona – Plaça Nova , portal de l’Àngel , plaça de Catalunya , plaça de la Universitat , Passeig de Gràcia , jardins de Salvador Espriu, passeig de Sant Joan. Consisteix a situar una fotografia , ampliada a gran mida , el lloc on va ser feta , de manera que el trànsit entre el passat i el present sigui immediat. Aquesta acció respon a la feliç coincidència de dues iniciatives trucades a trobar-se. D’una banda, hi havia el treball de conjunció d’espais i testimonis fotogràfics que ha anat fent des de fa uns anys Arqueologia del Punt de Vista , amb Ricard Martínez al capdavant. I , de l’altra , l’interès i el suport que el Memorial Democràtic ha prestat a manifestacions passades d’aquest grup- Forats de Bala (2009) i Runes (2008) -, així com l’organització del II Col.loqui Internacional Memorial Democràtic , dedicat a ” La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures ” . Una magnífica ocasió , doncs, per revisar la ciutat des del punt de vista de la lluita contra la dictadura.
La dictadura franquista en si i la seva estricta apropiació de l’espai públic – sempre compartit amb la jerarquia eclesiàstica i les manifestacions religioses, sempre restrictiu davant les manifestacions populars – han dificultat la localització de fotografies en què la repressió i la resistència es poden captar immediatament. Per això mateix , aquesta exposició del carrer és també un homenatge necessari a fotògrafs com Manel Armengol , Paco Elvira , Josep M. Pérez Molinos , Carlos Pérez de Rozas , Ricard Tarré i altres que no hem pogut identificar , que han estat veritables transmissors de la memòria de la ciutat , atents sempre a la realitat visible i el subtext que les circumstàncies aportaven a cada imatge.
_____________________________________________________________________
La jerarquia eclesiàstica clarament identificada amb la dictadura va tenir que fer front als canvis d’actituds d’uns capellans que adoptaven posicions progressistes de més compromís social i polític amb fets importants com la Caputxinada o la manifestació de capellans. L’11 de maig de 1966 una manifestació de clergues vestits amb sotana es dirigiren, després de concentrar-se en el Palau Episcopal i fer una pregària a la Catedral, cap a la Prefectura Superior de la Policia –a la Via Laietana de Barcelona- en protesta per les tortures que havia rebut el dirigent estudiantil i membre del PSUC, Joaquim Boix Lluch, el qual havia estat detingut juntament amb altres líders estudiantils. Els manifestants volien lliurar un escrit al comissari en cap de la Brigada Políticosocial, Vicente Juan Creix, però quan van arribar a les portes de la Comissaria foren apallissats i perseguits per la policia. En aquesta manifestació de capellans, que marca una fita important en l’enfrontament entre un sector del clergat català i la dictadura, van participar els terrassencs Lluís Alonso Cámara, Agustí Daura, Damià Sánchez-Bustamante, Joan Rofes, Joaquim Garrit, Francesc García, Alexandre García-Duran, Jordi Nogués i Andreu Pascual. Joan Rofes, llavors capellà en el barri d’Ègara, descriu així aquell esdeveniment:
“Quan arribàrem a la Catedral de Barcelona es van fer unes lectures per part d’en Pedrals i Dalmau. A l’interior de la Catedral es concretà que sortiríem en ordre, i així va ésser, amb la intenció de dirigir-nos a la comissaria de policia de Via Laietana amb una carta on defensàvem el compliment dels drets humans i contraris a la repressió. Quan sortírem de la catedral, cent i escaig capellans vestits amb sotana, ens estava esperant la policia amb amenaces i cridant-nos, dispersaros, dispersaros. Vam poder arribar a la Via Laietana molt a prop de la comissaria de policia, però ells van començar a picar fort. Pots imaginar en plena Via Laietana amb tota la circulació parada i un munt de capellans corrents i saltant. L’Alexandre García Duran no es va moure del lloc, es va quedar segut a terra davant de comissaria, i van començar a pegar-li fins que es van cansar i ell sense moure’s del lloc. Va acabar amb una esquena pelada. Recordo que al costat meu n’hi anava un que li van donar un cop molt fort al cap. Ni a en Damià ni a mi ens van tocar, anaven esquivant els cops i feien soroll i gestos, ¡que nos están matando!, perquè la gent se n’adonés del que passava. Que jo recordi, contusionats forts no n’hi van haver, exceptuant l’Alexandre perquè s’ho va buscar aturant-se allà. Jo mateix vaig poder amagar-me a la seu dels jesuïtes del carrer Casp i la resta també es van anar dispersant per la ciutat. Aquest esdeveniment va remoure molt la ciutadania i va tenir un fort impacte […].” [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa. Terrassa:Ed. Fundació Torre del Palau, 2007, pàg.201
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf Ricard Martínez.
____________________________________________________________________________
La autarquía: tiempo de hambre y de miseria.(1939-1953)
“La política económica del nuevo Estado se caracterizó por la búsqueda de la autosufciéncia (autarquía), hecho que tuvo enromes repercusiones no sólo en el comercio exterior (voluntad de sustituir las importaciones), sino también en la misma producción y distribución de productos. Hoy en día está totalmente rechazada por los economistas la tesis defendida por los dirigentes del régimen franquista según la cual la política autárquica fue una necesidad defensiva, para proteger la producción española tras las destrucciones de la guerra en un contexto marcado por la guerra mundial y el posterior aislamiento. Y menos aún se acepta la pretensión de que la miseria colectiva de aquelloa años estaba siendo provocada por causas externas al régimen.
La política autárquica fue una opción voluntaria de los dirigentes del régimen franquista que formaba parte de un proyecto político totalitario que aspira a la independencia económica, sublimaba el aislamiento y desconfiaba tanto de la economía liberal como de las influencias económicas exteriores. La persistencia en la dirección de la economia de hábitos de carácter militarista permite afirmar que la autarquía significó la continuación de la economía de guerra que se enía aplicando en la zona franquista desde 1936. De hecho, fue una fallida y desastrosa pretensión de desarrollar un modelo económico alternativo al capitalismo liberal. Y todo ello ideado y dirigido en buena parte por militares. El propio Franco, en una clara muestra de atrevimiento e ignorancia en materia económica, llego a proclamar énfaticamente, en agosto de 1938: tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.
La acción de los primeros gobiernos de Franco se caracterizó por un intervencionismo masivo en todos los aspectos de la actividad económica, des de la producción y la distribución de productos hasta el suministro de materias primas, la concesión de licencias de exportación o el mismo control de los precios de mercado. Igualmente, el propio gobierno regulaba las relaciones laborales y fijaba los salarios de los trabajadores”.[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: ed. Crítica/Marcial Pons, 2010,pàg. 247-248]
Anys 40. Cua de l’Auxilio Social, institució benèfica franquista creada
en plena Guerra Civil. Les condicions de vida dels barcelonins en la primera postguerra
estaven marcades per la misèria, l’escassetat, el racionament i, finalment, l’estraperlo
Foto: anònim/EFE/CORBIS
Les condicions de vida de la majoria de la població van empitjorar moltíssim. De fet, fins a finals dels anys cinquanta no es va recuperar el poder adquisitiu de l’etapa republicana. La situació de misèria i depauperació era molt palpable, sobretot a les àrees urbanes, fet que va afavorir tota mena de picaresca per sobreviure. La situació era tan greu que arreu van aparèixer malalties pròpies de la infraalimentació, com ara la tuberculosi, la diftèria, el tifus o la meningitis, que afectaven especialment les dones i els infants. Els aliments es van racionar fins el 1952. Per aconseguir-ne, calia tenir una cartilla de racionament, que era un document que assignava a cada membre d’una família una quantitat d’aliments bàsics, com ara el pa o la llet, que podia adquirir en el mercat oficial, és a dir, al preu fixat pel govern. En realitat, les quantitats que oferia el racionament eren sempre insuficients, i els que tenien prou diners compraven al mercat negre, l’anomenat estraperlo, negoci que consistia a acaparar i ocultar productes i primeres matèries per a vendre’ls il·legalment, tant per al consum diari com industrial.[Santillana, Història]
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf Ricard Martínez.
La política autárquica fue una opción voluntaria de los dirigentes del régimen franquista que formaba parte de un proyecto político totalitario que aspira a la independencia económica, sublimaba el aislamiento y desconfiaba tanto de la economía liberal como de las influencias económicas exteriores. La persistencia en la dirección de la economia de hábitos de carácter militarista permite afirmar que la autarquía significó la continuación de la economía de guerra que se enía aplicando en la zona franquista desde 1936. De hecho, fue una fallida y desastrosa pretensión de desarrollar un modelo económico alternativo al capitalismo liberal. Y todo ello ideado y dirigido en buena parte por militares. El propio Franco, en una clara muestra de atrevimiento e ignorancia en materia económica, llego a proclamar énfaticamente, en agosto de 1938: tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.
La acción de los primeros gobiernos de Franco se caracterizó por un intervencionismo masivo en todos los aspectos de la actividad económica, des de la producción y la distribución de productos hasta el suministro de materias primas, la concesión de licencias de exportación o el mismo control de los precios de mercado. Igualmente, el propio gobierno regulaba las relaciones laborales y fijaba los salarios de los trabajadores”.[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: ed. Crítica/Marcial Pons, 2010,pàg. 247-248]
Anys 40. Cua de l’Auxilio Social, institució benèfica franquista creadaen plena Guerra Civil. Les condicions de vida dels barcelonins en la primera postguerra
estaven marcades per la misèria, l’escassetat, el racionament i, finalment, l’estraperlo
Foto: anònim/EFE/CORBIS
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf Ricard Martínez. ___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
L’1 i el 8 de febrer de 1976 van tenir lloc a Barcelona dues grans manifestacions per l’amnistia que marcaren una inflexió política en la transició.
D’una banda,, perquè van assolir un nivell de participació ciutadana insòlit en actes d’aquesta mena, des que s’havia imposat la dictadura franquista.Fins i tot alimentaren la il·lusió d’un antifranquisme capaç d’imposar-se a una monarquia continuista: un mirall fràgil. De l’altra, perquè evidenciava els límits que tenia la mateixa proposta d’una ruptura democràtica impulsada, gairebé de forma exclusiva, per la mobilització popular. Havia estat extrordinària però insuficient: el govern Arias-Fraga va mantenir-se immutable i no es veié obligat a proclamer l’amnistia. Almenys, de moment. Estava, però, tocat de mort, i la seva continuïtat no aniria més enllà de cicn mesos. El franquisme pur estava a un pas de la seva derrota definitiva.
Càrrega policial al passeig de Sant Joan, en la manifestació pro amnistia de l’1 de febrer de 1976. Foto : ARXIU / MANEL ARMENGOL
1 de febrer de 1976: Manifestació per l’amnistia. Disputa sostinguda per l’espai públic entre la dictadura i la ciutadania. Foto: Manel Armengol.
-
Temps d’amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001
Temps d’amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001
1 de febrer. En som molts més dels que ells volen i diuen.“La del dia 1 tenia com a objectiu reivindicar l’amnistia per als presos polítics. La del diumenge següent incorporà a la crida la reclamació dels drets polítics i les llibertats nacionals, i afegí en conseqüència l’Estatut d’Autonomia, amb el referent del de 1932, i l’autogovern en les consignes de la jornada.
En el capítol anterior ja s’ha exposat de forma prou clara que aquestes dues grans mobilitzacions per l’amnistia no “van caure del cel”. La reivindicació estava al carrer des de feia mesos. Al marge de les organitzacions polítiques, de les quals l’Assemblea de Catalunya era el catalitzador, nombroses organitzacions ciutadanes, associacions de veïns, col·legis professionals i fins i tot diversos ajuntaments, malgrat estar regits per franquistes , l’havien sol·licitat. Les àmplies mobilitzacions laborals del moment també la tenien com un referent a l’hora de plantejar les seves reivindicacions […] les autoritats no s’èsperaven que la convocatòria tingués tant d’èxit. El mateix governador civil creia que la presència de manifestants seria minoritària i testimonial. S’equivocava i de molt. Donà ordres a la Jefatura Superior de Policia perquè els efectius policials dispersessin els manifestants i s’intentés evitar els enfrontaments. Però malgrat l’habitual i excessiu desplegament policial, en aquella jornada no hi va haver prou “grisos” a Barcelona per fer front a l’autèntica allau de manifestants que van ser presents als carrers de la ciutat. Estava a punt de produir-se el que feia molts anys que no es veia”[D. Ballestar i M. Risques. Temps d’amnistia. Barcelona: ed. 62, 2001].
Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa davant de la fotografia de Manel Armengol [manifestació de l’1 de febrer de 1976. Intervenció repressiva de la Policia Armada (los grises)]
_________________________________________________________________________________________________________________________________________
La torna ( en català, l’arrodoniment , el que s’afegeix a una mercaderia quan no arriba exactament al pes demanat ) és una peça teatral d’Albert Boadella i la companyia teatral Els Joglars estrenada l’any 1977 i que ha passat a la història especialment per haver estat causa , en plena transició a la democràcia , d’un consell de guerra als components de la companyia i d’un moviment popular sense precedents a Catalunya i a Espanya, fins i tot internacionalment en favor de la llibertat d’expressió
L’obra recrea els últims dies de la vida d’un delinqüent, Heinz Chez, ( el nom real era George Michael Welzel i la seva execució a garrot vil. A partir de les poques dades que es tenien sobre aquest home i el seu procés ( es deia que els jutges van deliberar mentre es menjaven una paella i van signar la sentència ja borratxos) , es va construir una farsa en què tots els personatges actuaven amb caretes llevat de propi Chez , víctima i testimoni de tot el muntatge que es va crear al seu voltant. Heinz Chez va ser ajusticiat el mateix dia 2 de març de 1974 que Salvador Puig Antich en un esforç per part del govern franquista per restar rellevància política a l’execució d’aquell . Chez era presentat doncs , com la ” torna ” , el ” arrodoniment ” de Puig Antich.
Barcelona, 9 de març de 1978. Manifestació de joves amb una pancarta demanant l’amnistia pel grup Els Joglars, empresonat amb motiu de la representació teatral La Torna. Autor: desconegut/EFE
