El Blanxart i la cohesió social a Terrassa

Diari de Terrassa [1-12-2010].

Llegeixo el Pla Estratègic de Ciutadania de l’Ajuntament de Terrassa (2009-2011) i aïllo el fragment següent: “Volem una societat equilibrada, socialment equitativa i que a nivell territorial promogui una distribució no segregada de la població estrangera a la ciutat. Volem una major diversificació del perfil dels fluxos migratoris i trencar el perill de l’homogeneització”. Segurament amb aquesta proposta al cap els responsables municipals d’educació i dels SSTT al Vallès Occidental, se’ls va ocórrer suggerir una nova ordenació en la vinculació entre escoles i instituts. L’atreviment de vincular l’escola pública La Roda amb el Blanxart ha desfermat una fúria poc educada vers el nostre centre. No hem sabut res de tot aquest entrellat fins aquesta tardor i desconeixíem que, des d’aquest estiu, estàvem al bell mig d’un problema.

 Puc  arribar a entendre molts arguments,  però m’he quedat estupefacte quan entre  els documents fets públics a la xarxa per part de l’autodenominat Grup de Pressió de l’AMPA de La Roda, un  centre escolar que em mereix tot el respecte, fan constar el següent:“No Volem anar al Blanxart […] No volem que la nostra escola quedi adscrita a l’institut Blanxart i qualsevol opció que ho contempli comptarà amb la nostra ferma oposició. Coneixem bé el seu funcionament , la tipologia única de població que en fa ús…etc. En nom de la cohesió social, no acceptarem un procés de “colonització” d’un institut distant culturalment de la nostra comunitat a càrrec dels nostres fills: no podem demanar a nens/es d’11 i 12 anys que resolguin un problema de la societat generat per múltiples factors als quals l’administració pública no ha fet prou front. I és que barris d’immigrants donen escoles d’immigrants, i no al revés, i enviar nens/es a barris amb comunitats que no són les seves, no és cap solució. Anar al Blanxart és excloure als nostres fills de l’oferta d’ensenyament dels nostres barris per donar-nos una opció inassumible que en la pràctica suposa la nostra expulsió de la xarxa d’ensenyament públic…”.

 Anem a pams. 1) Quina por volen escampar sobre el nostre funcionament? quines són les sospites? Durant els últims deu anys els diferents equips directius amb els corresponents claustres de professors han hagut de fer front, amb més o menys imaginació i sense grans recolzaments externs, a una gran diversitat; oferint respostes tècniques i humanes als continus reptes quotidians presents a la vida escolar del Blanxart: acolliment d’un 40% d’alumnes estrangers -en una ciutat que té el 14% de població immigrada-, alumnat molt divers en algunes aules, presència de joves motivats que volen fer estudis postobligatoris…2) No tenim una única tipologia d’alumnat: tenim terrassencs de soca-rel, del nord i del sud, i del mar enllà; una enorme complexitat humana. De quina cohesió social se’ns parla? Vaja, ara el món al revés vanagloria al revés. Tenim professionals al Blanxart que explicarien  què vol dir lluitar per la cohesió social dins i des de les aules, algunes vegades amb l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència. Una mateixa peculiar experiència educativa, per cert, compartida  amb altres centres de la ciutat. 3) El Blanxart no té un barri d’immigrants, està situat al barri d’Ègara i acull alumnes de Ca n’Anglada, de les Arenes-La Grípia- Can Motllor i d’altres indrets de la ciutat. 4) Algú s’ha confós d’època i lloc geogràfic quan fa servir una terminologia inapropiada: colonització, distància cultural…Quina barbaritat!. Recordant una suggeridora reflexió recent de l’apreciat amic Salvador Cardús sobre la crisi d’identitat del nostre sistema educatiu:”per què avortem  qualsevol propòsit que exigeix un compromís radical amb el present i una confiança profunda en el futur?”.

Pel Grup de Pressió esmentat  l’administració actua bé sempre i quan: a) L’Institut Montserrat Roig creï una nova línia d’ESO. Recordem que el curs passat ja se’ls en va obrir una expressament. Contràriament, a l’Institut Investigador Blanxart se li va reduir una línia perquè un dels centres d’on provenien fins ara els alumnes -el CEIP Joan XXIII- ha establert una nova vinculació preferent amb un Institut en construcció (Mont Perdut). b) S’autoritzi que l’Institut Torre del Palau ampliï una línia. Literalment es diu: “li hem demanat [al Director de zona educativa dels SSTT] que ens hi adscrigui”. Quina sorpresa antropològica!. Aquest Institut no està distant culturalment?  És clar, el Blanxart  està molt distant, es miri com es miri. Què s’han cregut els que fan una lectura prepotent i restrictiva de la realitat: les famílies de l’escola La Roda poden optar per diversos Instituts, en canvi les del CEIP Antoni Ubach tenen com a opció preferent el Blanxart, i no pas el Mont Perdut, quan tots dos s’hi troben a la mateixa distància. Quina asimetria peculiar es produeix a la xarxa escolar pública.

Si tot plegat ha estat una inoportunitat de qui s’esbarra difonent valoracions irrespectuoses i mal calibrades sobre el Blanxart, segurament tindrà fàcil remei; ara bé, si bona part del contingut que s’ha expressat públicament a la xarxa és compartit i assumit per la comunitat educativa, aleshores la ciutat de les persones té un problema. Un dia d’aquests quan parli de la conformació de la nostra ciutat amb  els meus alumnes terrassencs del Blanxart -molts d’ells néts d’antics immigrants de mitjans del segle XX- aprofitaré l’avinentesa per realitzar un exercici sobre què vol dir tenir amor propi i com es manifesta una peculiar exclusió embolcallada de demagògia pseudopedagògica.[José Luis Lacueva. professor de l’Institut Investigador Blanxart]