Arxiu de la categoria: TEMES HISTÒRIA BATX2

LA GUERRA CIVIL I LA PANDÈMIA PEL COVID-19: escenaris comparables?

Publicat el per
Respon

La de la Guerra Civil, una crisi sense rival

Els experts veuen “una barbaritat” comparar l’impacte de la pandèmia amb el del conflicte bèl·lic

Bombardeig de Tortosa el gener de 1939:veïnes tornant a casa seva. Getty/Ara, 21-6-20

[Ara, 21-6-2020, Silvia Marimon Molas]
El 30 de juliol del 1942 el govern franquista prohibia fer “ostentació” als aparadors d’articles d’alimentació. No es podia presumir d’abundància i exhibir fregits, rostits o carn d’olla. Es prohibien les cartes als restaurants, només es podia servir un ou per persona i la mantega quedava vedada. Els cuiners, durant la Guerra Civil, ensenyaven receptes de truites sense ous ni patates: s’utilitzava farina, aigua i bicarbonat i les patates eren substituïdes per la capa blanca de les taronges prèviament assecades. 80 anys després, durant els primers dies de l’actual pandèmia, alguns van fer córrer per les xarxes imatges de supermercats amb estanteries buides i cues amb carros plens fins a dalt davant les caixes, però el cert és que en cap moment hi ha hagut escassetat alimentària. El 1936, la caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850: una davallada que no s’ha repetit mai més. Ara les previsions situen la caiguda del PIB entre el 5% i el 15%. Durant la dècada dels quaranta els preus reals van pujar aproximadament un 700% i, fins al 1956, a Catalunya no es va recuperar el nivell de vida que hi havia el 1935. El 12 d’abril passat, en una entrevista a La Vanguardia, el vicepresident del Banc Central, Luis de Guindos, assegurava que la situació econòmica generada pel covid-19 era la més greu des de la Guerra Civil. Ara bé, ¿són escenaris comparables?

“Una banalització brutal”

“Es incomparable, és d’una banalització brutal per dues raons fonamentals: no és el mateix que el sistema s’aturi perquè hi ha una pandèmia que ho faci per la destrucció que ha provocat una guerra i en què una part de la població ha matat l’altra”, assegura Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’Història Econòmica Europea a la Universitat Pompeu Fabra. Guirao creu que més que mirar enrere, hauríem de mirar endavant: “Hem de pensar més en el món que volem tenir, i no en el que vam tenir, perquè és ple de deficiències. Ara pot ser també una oportunitat per decidir en quina direcció volem anar, identificar les nostres vulnerabilitats”.

La Guerra Civil va ser traumàtica en molts aspectes. Quan finalment, després de gairebé tres anys d’enfrontaments, Franco va imposar la dictadura no va venir la pau, sinó la repressió, l’exili i, per tant, la desaparició d’una important part del capital humà i una autarquia que faria que la recuperació econòmica fos molt més lenta.

Ara no hi ha una dictadura que només vetlla pels interessos d’alguns i castiga els altres, sinó una democràcia. Tanmateix, tot trencament pot provocar que la mirada de la societat canviï, que el que abans semblava imprescindible passi a ser prescindible. “Hi ha analogies, però limitades –diu Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques del departament d’economia i empresa de la Pompeu Fabra–. El confinament ha sigut una experiència intensa i inesperada que ha generat canvi en les preferències socials, i, igual que després d’una guerra, el retorn a la normalitat no es produirà de manera immediata”.

Canvis de prioritats i noves reivindicacions

La tendència a buscar analogies és molt humana. No les podem buscar en la mal anomenada grip espanyola del 1918, perquè aleshores el confinament només es va produir als Estats Units. Tampoc en les pestes medievals, en què la mortaldat era tan elevada que, com que la població escassejava, les classes més desfavorides van poder millorar la seva capacitat negociadora. En una economia de guerra, al contrari que en un confinament, tot es mobilitza. Carreras, però, creu que les analogies estarien en els canvis que es poden produir a posteriori, en les explosions socials o reivindicacions que poden venir. Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial hi va haver més sensibilitat sobre el que suposaven les mancances, i això va suposar el naixement de les polítiques agroalimentàries. També es va mobilitzar població que no tenia drets civils i, un cop acabada la guerra, se’ls va haver de donar drets.

Canvis espectaculars després de la Segona Guerra Mundial

Després de la Segona Guerra Mundial, el canvi a l’Europa democràtica –no a Espanya– sí que va ser espectacular. Anglaterra, quan encara estava en guerra, va votar contra Winston Churchill per escollir un home desconegut, el líder del Partit Laborista, Clement Attlee. El lema del Partit Laborista era “Enfrontem el futur” i, entre altres coses, va prometre nacionalitzar el Banc d’Anglaterra, el combustible, l’energia elèctrica i el transport públic. “Va ser el 1945, en plena bancarrota, que Anglaterra va establir el sistema nacional de salut –detalla Guirao–. A l’Europa democràtica es van fer governs de coalició amb totes les forces polítiques, excloent els feixistes, en què es van crear les regles fonamentals de la societat del futur i es va fer de manera consensuada. Va ser l’inici de l’estat del benestar”.

Aleshores es tenien clares quines eren les prioritats. Tanmateix, Guirao insisteix que la crisi actual no es pot comparar amb cap guerra i que tampoc ajuda a imaginar què vindrà després. Segons Guirao, no és necessària una experiència tan traumàtica per fer canvis: “Holanda va fer un tomb impressionant a principis de la dècada dels 80 després del mal holandès; Corea també va fer canvis després de la crisi financera del 2010, i Finlàndia en va fer a partir de la dècada dels 90, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica, que havia sigut el destí de pràcticament la meitat de les seves exportacions”. Finlàndia va apostar aleshores per l’educació i la innovació.

Barcelona comptava, el desembre del 1935, amb un total d’1.048.641 persones. Una població que pràcticament es va doblar al llarg dels tres anys que va durar la Guerra Civil per l’arribada de prop d’un milió de refugiats. A Barcelona les bombes van destruir 1.500 immobles. “La producció agrícola va caure en un 20% i la producció industrial va baixar un 30% –explica Oriol Dueñas, professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona–. El consum es va enfonsar i els productes bàsics de primera necessitat van quedar racionats fins al 1952”. Per a Dueñas, els dos escenaris no es poden comparar: “La vida quotidiana dels espanyols va estar dominada per la fam, l’escassetat de fonts d’energia i les malalties –detalla Dueñas–. El racionament de productes de primera necessitat, que també es va produir a Europa a l’acabar la Segona Guerra Mundial, va durar uns tres anys, mentre que a Espanya es va arrossegar durant més de dotze”.

Març del 1938: Tres dies de terror aeri, més de 40 hores d’angoixa

VIA LAIETANA: la casa dels horrors

Publicat el per
Respon

  • D’espai de tortura a espai de memòria

    Des que el règim franquista va convertir l’edifici en seu de la “Brigada Político-social y de Servicios Especiales”, la comissaria de Via Laietana va ser sinònim de repressió policial i de tortures. L’objectiu, ara, és transformar-lo en un museu. Marina Llansana

  • Els interiors foscos de la tortura: dins la ‘Via Laietana’

    La pràctica de la tortura va ser habitual durant la llarga dictadura franquista. Els dissidents amb el règim, especialment comunistes i catalanistes, van rebre de valent en una comissaria cèlebre perquè hi treballaven alguns dels agents que més s’acarnissaven amb els detinguts. Ho prova aquest text, que recull testimonis escruixidors. Antoni Batista

La casa dels horrors

El sinistre edifici de Via Laietana es va cruspir per sinècdoque el nom de tot un carrer [Antoni Batista, ara, 20/11/2019]

La Via Laietana va ser des de 1941 la seu de la VI Brigada Regional de Investigación Social, encarregada de la repressió d’uns “delictes” que en democràcia hem d’entrecomillar però que el feixisme normalitzava. Les atribucions dels departaments ja il·lustren què perseguien: Afers Laborals – Grup I; Activitats Catalano-separatistes – Grup II; Activitats Comunistes – Grup III; Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials – Grup IV; Escortes i Sectes – Grup V; Prefectura i Direcció de Serveis, Secretaria, Servei de Guàrdia – Grup VI; Servei d’Universitat – Grup VII.

Els seus primers caps, Eduardo Quintela i Pedro Polo, implanten la tortura d’una manera sistemàtica en els anys més cruels de la postguerra. Es posen noms argòtics a les pràctiques perverses dels maltractes més terribles: “el corro” de llenya coral a ma i a màquina, amb els estris que guardaven en una vitrina que mostraven per intimidar; “la banyera” o ofegament, que ha arribat lamentablement als nostres dies en les variants de “la bossa” o el waterboarding ; “la cigonya”, els canells emmanillats per darrera dels genolls a la gatzoneta; “els elèctrodes” a cossos mullats; “el quiròfan”, el detingut lligat a una taula de cintura cap avall, rebent tota mena de turments… La llista heroica dels que els van patir i aguantar fins al límit de la pèrdua de coneixement és llarga, encara més la de milers de detinguts i fitxats, i la representen amb molt d’honor noms com Tomasa Cuevas, Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo, Helios Babiano, Maria Rosa Borràs, Jordi Pujol, Vicente Cazcarra, Jordi Dagà, Jordi Carbonell…

L’any 1974, el cap de la Brigada, Julián Gil Mesas, encara demanava a la Direcció General de Seguretat honors per als 95 agents que havien participat en operacions tan galdoses com la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i el MIL de Salvador Puig Antich. El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, amb Marc Palmés i Magda Oranich d’advocats, arrenca la primera i única condemna de policies franquistes per torturar.

El 6 de juliol de 2005, Joan Tardà presenta en roda de premsa la iniciativa parlamentaria al Congrés per tal que la Prefectura sigui un museu i memorial de la lluita antifranquista. L’acompanyem Jordi Carbonell, amb el seu testimoni de víctima; Pep Cruanyes, representant de la Comissió de la Dignitat, i jo mateix, que vaig redactar el primer esborrany a partir de les meves recerques als arxius de la Social. Tinc al magnetòfon de la memòria els testimonis esfereïdors que vaig enregistrar, i a la retina la imatge apocalíptica de tots els lligalls d’atestats, declaracions i fitxes, amuntegats en un magatzem a punt d’enviar a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. Tot el que vaig poder fotocopiar és al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB), a l’abast dels investigadors acadèmics. I, esclar, tant de bo que també al futur espai de la memòria.

  • ENTREVISTA A PEP MARTÍNEZ

    Pep Martínez Barceló va passar moltes hores a la prefectura de la Via Laietana perquè el van agafar cinc vegades en només dos anys: el balanç és de 13 dies a comissaria. El primer cop, després de les eleccions municipals de l’octubre del 1973; el segon, en la cèlebre caiguda dels 67 de l’Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre del 1974, i l’última vegada, el 6 de maig del 1976, quan la Brigada Social estava a les acaballes, el van torturar. Tenia 28 anys.

    El seu testimoni va servir per denunciar els policies i recentment n’ha escrit una novel·la: ‘Atilano’. El nom d’un dels policies més tristament cèlebres de la Brigada Social, Atilano del Valle Oter, cap del grup anticomunista.

    1. Quan arriba a comissaria ja es troba l’Atilano?

    Pep Martínez Barceló
    Pep Martínez Barceló.

    Em van detenir dos agents que em devien conèixer de les detencions anteriors. L’Atilano m’esperava; em coneixia perquè vivíem a prop. D’entrada no em van fer res, però a mesura que m’interrogaven m’anaven pressionant, feien veure que altres companys de la mateixa caiguda havien cantat. Em tenien un parell d’hores, em baixaven als calabossos, em tornaven a pujar…

    2. Què li van fer?

    Van caure les primeres hòsties, pessics, estirades d’orelles. Però l’Atilano no em va tocar, no em va posar les mans a sobre. Estava sempre assegut, jugava amb la pistola, m’apuntava, amenaçava, “se te va a caer el pelo”, “hueles a quemado”… El pitjor va ser quan em van penjar d’una barra de ferro, emmanillat sobre unes benes, per no deixar marques, i a la gatzoneta: passen la barra entre les cames i els braços, darrere dels genolls, l’aixequen, et van voltejant i van fent preguntes, et peguen, m’anaven picant a la panxa amb un tornavís… Però no van aconseguir que delatés ningú ni que firmés la declaració.

    3. Com ho va aguantar?

    No ho saps ben bé, perquè desconeixes fins a quin punt el cos té capacitat de resistència. El meu sistema era molt simple: aconseguir anar al vàter amb un tros de paper, perquè quan el cos ha evacuat i funciona, et refàs. I tenint clar que allò no pot durar més de 72 hores, aguantes. Vaig patir al principi, perquè ningú no sabia que m’havien detingut i estava sol a expenses d’ells. Ara, per què resisteixes no ho acabes de saber mai.

    4. I al jutjat va denunciar les tortures.

    Quan vaig arribar al jutjat vaig explicar el que m’havien fet, i el jutge va ser el que em va veure tan cascat que va activar la denúncia ell mateix: em va fer reconèixer per un forense i aleshores jo vaig declarar amb els meus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés. Quan després van ser jutjats els policies, els seus companys ens van fer un passadís i anaven pegant-nos, en Palmés i la meva dona van rebre, fins que el jutge els va fer desallotjar.

l’1 d’abril de 1939: inici de la Negra Nit del Franquisme

Publicat el per
Respon

 

Imagen relacionada

 

 Finalitzada la Guerra Civil s’instaura un clima de terror, delacions i sotmetiment d’una població per part d’un exercit d’ocupació, tal com es van autoqualificar els vencedors. Es tractava d’instaurar un règim feixista de por i de silenci que, sustentat amb els consells de guerra, els afusellaments, la presó o les deportacions, fes impossible cap plantejament d’una esperança de canvi republicà i, en definitiva, d’impedir qualsevol inquietud per a recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya. Amb la derrota de la República s’enfonsen unes estructures polítiques democràtiques i s’interrompen unes reformes mai acceptades per un món conservador, caciquil i eclesial, molt refractari a qualsevol canvi que posés en perill els seus privilegis. Des de la mateixa Guerra Civil els nacionals articulen un nou sistema totalitari –el que desprès coneixerem com dictadura franquista- amb un aparell legal repressor que pretenia controlar la vida social, econòmica i política del país. L’1 d’abril de 1939 formalment s’havia acabat una guerra, però una altra continuava de forma sòrdida i cruel contra tota aquella part de la població que no s’identificava amb el nou règim dirigit pel general Franco. [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. COMBAT PER LA LLIBERTAT.Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa 1939-1979.]

Refugiats arribant al Pertús, poble nord-català de França, el 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

Civils i soldats en un camp de refugiats al Pertús, poble nord-català de França, l’any 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

 

80 anys de la mort d’Antonio Machado

Publicat el per
Respon

22 de febrer de 1939: fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado

La maleta catalana de Machado

La maleta catalana de Machado [Josep Playà Maset, LVG, 21-2-2019]

Y hay cosas que sólo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes”. Esta frase la escribió Antonio Machado en un artículo para La Vanguardia que se publicó el 6 de octubre de 1938, en plena guerra. Machado se había refugiado en la capital catalana, convertida en capital de la República Española ante el asedio de Madrid.

Machado escribió durante los últimos meses de la Guerra Civil 25 artículos para este diario. El último, el 6 de enero de 1939, y parece que tenía otro a punto sobre el general republicano Vicente Rojopero ya no llegó a tiempo porque el 22 de enero fue evacuado de Barcelona y un mes después moría en Cotlliure.

Mañana viernes se cumplen 80 años de la muerte de Machado y el cementerio de la población rosellonesa donde está enterrado será escenario de varios actos conmemorativos a los que el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha prometido su asistencia. El domingo está previsto que Sánchez viaje a Montauban, para visitar la tumba del presidente de la República Manuel Azaña, fallecido en 1940 –será la primera visita de un presidente de Gobierno español en activo–, y posteriormente se desplazará hasta Cotlliure, al cementerio donde reposan los restos del poeta, y a ­Argelers, en cuyas playas hubo uno de los mayores campos de inter­namiento después de la retirada.

Machado y su familia son un símbolo de una retirada en la que participaron casi medio millón de personas. El poeta salió de Barcelona acompañado de su madre, Ana Ruiz, su hermano José y la mujer de este, Matea Monedero. Con ellos iban también el filósofo Joaquim Xirau Palau y su hermano Josep. Un año antes este diario anunció sus colaboraciones con una ditirámbica presentación: “Don Anto- nio, cargado de años, de laureles y de achaques, ha renunciado a su derecho al descanso y mantiene vivo, juvenil y heroico el espíritu liberal que informó su obra y su obrar”.

Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio

Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio (.)

 

 

Machado llegó a Barcelona en abril de 1938 y pasó el primer mes en el hotel Majestic, convertido en centro de refugiados ilustres, donde coincidió con León Felipe y José Bergamín. Pero el ajetreo le molestaba y logró que lo alojaran en la torre Castanyer, un palacete situado en Sant Gervasi. Allí pasó otros ocho meses en los que apenas salió a la calle. “En esa egregia Barcelona –hubiera dicho Mairena en nuestros días–, perla del mar latino (…) gusto de releer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, y otros, grandes también, de nuestros días”. Su amigo Joaquim Xirau, con quien solía reunirse para escuchar canciones al piano o compartir lecturas, lo recordaba “físicamente decaído” pero con “la cabeza firme y el espíritu sano, lleno de bondad”. Lo atendía el médico José Puche, atento a su delicado corazón. “Me di cuenta –escribió– de que tenía ante mí una máquina gastada”.

El camino del exilio auguraba una derrota prolongada e iba acompañada de una tristeza que sólo quienes la vivieron fueron capaces de describir. Machado lo había presentido: “Y cuando llegue el día del último viaje / y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis ligero de equipaje, / casi desnudo, como los hijos de la mar”.

 

 

Los últimos textos

Machado escribió 25 artículos para ‘La Vanguardia’ mientras estuvo en Barcelona

El taxi que los llevaba hacia Francia enfiló la carretera de la costa hacia Montgat. Por radio llegaban noticias de que el ejército franquista había entrado ese día en Sitges y Manresa, pero nadie sabía a ciencia cierta hasta qué punto había capacidad de resistir. De madrugada llegaron a Girona y atravesaron sus calles atiborradas de refugiados buscando un lugar seguro. Su destino era la masía Can Santamaria, en Raset, al lado de Cervià de Ter (una casa que hoy es la sede de la colección privada Bueler-Bernard de arte contemporáneo). En esa mansión señorial del siglo XV se reunieron con otro grupo de intelectuales entre los que estaban el psiquiatra Emili Mira, el médico Joaquim Trias i Pujol, el periodista Corpus Barga, el pedagogo Joan Roura y el lingüista Tomás Navarro. La masovera Llúcia Teixidor contaba la anécdota de que un débil Machado sufrió un desmayo y lo reanimaron con una copa de aguardiente. En el patio de la casa se hicieron una foto de grupo que es la última de Machado con vida. Aparece sentado, apoyado ya en un bastón y sin mirar a la cámara. Allí permanecieron tres días hasta que vino a recogerlos una ambulancia. Marcharon el 26 pero al intentar entrar en la carretera nacional la encontraron colapsada y optaron por pasar la noche siguiente en el Mas Faixat, de Viladasens, a apenas cinco kilómetros.

 

 

Se trataba de otra masía histórica, cuya capilla había sido asaltada a principios de la guerra. Se da la circunstancia de que un hijo de la casa, el sacerdote Lluís Faixat, había sido fusilado a escasa distancia de la casa por unos milicianos cuando lo descubrieron en un registro pocos días después del 18 de julio. En esta masía, donde pasaron la noche del 26 de enero, se les unió otro grupo de intelectuales, entre ellos Josep Pous i Pagès, Carles Riba y Clementina Arderiu.

La siguiente etapa fue la definitiva. Buscaron carreteras secundarias por l’Escala, Castelló d’Empúries, El Port de la Selva, para evitar los bombardeos y el colapso, y llegaron ya al anochecer a Portbou. En el paso fronterizo había otra enorme cola de vehículos y tuvieron que seguir a pie. Antonio Machado, de 63 años, y su madre, de 84, llegaron agotados. Estaban en Francia pero la primera noche tuvieron que dormir en un vagón de tren abandonado en la estación de Cervera. En la ambulancia que los llevó quedó atrás la maleta de Machado con sus últimos originales. Se quedaron con una manta.

Trece Rosas Rojas

Publicat el per
Respon

Fue uno de los episodios más crueles de la represión franquista. El 5 de agosto de 1939, trece mujeres, la mitad menores, fueron ejecutadas ante las tapias del cementerio del Este. Su historia sigue viva hoy en forma de libros, teatro, documentales y cine.
[Lola Huete Machado] 

 El día 1 de abril de 1939, con la entrada en Madrid de las tropas del general Franco, se termina la guerra civil. Franco dice que sólo serán castigados quienes hayan cometido delitos de sangre. Carmen, de 16 años, nunca poseyó ninguna arma; ni Virtudes, que ayudaba a sus abuelos en el Socorro Rojo; o Julia, que hacía deporte en las instalaciones de las Juventudes Socialistas Unificadas; o Blanca Brisac, católica, que protegió a un músico comunista. Las detuvieron al cabo de un mes de haberse acabado la guerra porque pretendían seguir ejerciendo los derechos de reunión y expresión, justo durante los días en que se produjo un atentado contra un comandante de la Guardia Civil. Éstas y otras mujeres, sin tener nada que ver con ello, serán detenidas y condenadas a muerte.

 

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”. Fueron éstas las últimas palabras que dirigiría a su familia una muchacha de 19 años llamada Julia Conesa.
Corría la noche del 4 de agosto de 1939. Hacía cuatro meses que había terminado la Guerra Civil. Madrid, destruida y vencida tras tres años de acoso, de bombardeos y resistencia ante el ejército sublevado, intentaba adaptarse al nuevo orden impuesto por el general Franco, un régimen que iba a durar cuatro décadas.

 

En el ambiente de ese verano de posguerra -tristísimo para unos y glorioso para otros-, se mezclaban las ruinas de los edificios y la pobreza de sus pobladores con las dolorosas secuelas físicas y psicológicas de la contienda. Y, sobre todo, abundaban ya la propaganda y la represión. El día a día de la capital estaba marcado por las denuncias constantes de vecinos, amigos y familiares; por la delación, los procesos de depuración en la Administración, en la Universidad y en las empresas; por las redadas, los espías infiltrados en todas partes, las detenciones y las ejecuciones sumarias.

En junio habían comenzado, incluso, los fusilamientos de mujeres. “Españoles, alerta. España sigue en pie de guerra contra todo enemigo del interior o del exterior, perpetuamente fiel a sus caídos. España, con el favor de Dios, sigue en marcha, una, grande, libre, hacia su irrenunciable destino”, voceaban las radios de Madrid. “Juro aplastar y hundir al que se interponga en nuestro camino“, advertía Franco en sus discursos.

Sería aquélla la última carta de Julia Conesa. Y ella lo sabía. Porque, junto a otras catorce presas de la madrileña cárcel de Ventas, había sido juzgada el día anterior en el tribunal de las Salesas. “Reunido el Consejo de Guerra Permanente número 9 para ver y fallar la causa número 30.426 que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados .responsables de un delito de adhesión a la rebelión . Fallamos que debemos condenar y condenamos a cada uno de los acusados a la pena de muerte”, dice la sentencia. A Julia la acusaban hasta de haber sido “cobradora de tranvías durante la dominación marxista”.

Y apenas 24 horas más tarde, 13 de aquellas mujeres y 43 hombres fueron ejecutados ante las tapias del cementerio del Este. El momento lo recuerdan así algunas compañeras de presidio: “Yo estaba asomada a la ventana de la celda y las vi salir. Pasaban repartidores de leche con sus carros y la Guardía Civil los apartaba. Las presas iban de dos en dos y tres guardias escoltaban a cada pareja, parecían tranquilas” (María del Pilar Parra). “Algunas permanecimos arrodilladas desde que se las llevaron, durante un tiempo que me parecieron horas, sin que nadie dijera nada. Hasta que María Teresa Igual, la funcionaria que las acompañó, se presentó para decirnos que habían muerto muy serenas y que una de ellas, Anita, no había fallecido con la primera descarga y gritó a sus verdugos: ‘¿es que a mí no me matan?” (Mari Carmen Cuesta). “Si fue terrible perderlas, verlas salir, tener que soportarlo con aquella impotencia, más lo fue ver la sangre fría de Teresa Igual relatando cómo habían caído. Entre las cosas que nos dijo, fue que las chicas iban muy ilusionadas porque pensaban que iban a verse con los hombres [con sus novios y maridos, también condenados] antes de ser ejecutadas, pero se encontraron que ya habían sido fusilados” (Carmen Machado).

Quince de los ajusticiados ese 5 de agosto de 1939 eran menores de edad, entonces establecida en los 21 años. Por su juventud, a estas mujeres se las comenzó a llamar “las trece rosas”, y su historia se convirtió pronto en una de las más conmovedoras de aquel tiempo de odio fratricida y fascismo. Un episodio sobre el que nunca se habrá escrito mucho.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido). Se conservan algunas de las cartas originales que escribió a su novio y a su familia desde la prisión.

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista. Escribió una carta a su hijo la madrugada del 5 de agosto  de 1939, que le fue entregada por su familia (todos de derechas) 16 años después. La carta aún se conserva.

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Adelina García Casillas (19 años, activista). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años, activista). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años, modista). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años, secretaria). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La llevaron a un chalet. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años, modista). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años, activista). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años, sastre). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

——————————————————————————–

Un exconcejal del PP sobre las 13 Rosas: eran “terroristas” que querían un régimen “como el de Stalin” [eldiario.es, 6-4-2018]

Las Trece Rosas eran “terroristas” que querían implantar en España un “régimen tan demócrata como el de Stalin en la URSS”, son los argumentos de un exconcejal del PP en el Ayuntamiento de Palomares del Río (Sevilla), Alejandro Romero. El edil –ahora en el grupo de no adscritos– usó esta argumentación para oponerse a que el pueblo tenga una calle dedicada a estas mujeres ejecutadas por el franquismo.

Las Trece Rosas es el nombre colectivo con el que se conoce a otras tantas jóvenes, con edades entre los 18 y 29 años, que fueron fusiladas en la madrugada del 5 de agosto de 1939 ante las tapias del cementerio de La Almudena de Madrid. La mitad de ellas militaba en la organización Juventudes Socialistas Unificadas (JSU).

Fueron condenadas por un Consejo de Guerra acusadas de un delito de “adhesión a la rebelión” por defender la legalidad de la Segunda República Española. Antes fueron torturadas con el objetivo de sacar información sobre otros militantes y encarceladas en el centro penitenciario de mujeres de Ventas, en Madrid.

Como reseñó el edil Alejandro Romero en el pleno de Palomares, un atentado de algunos miembros de la JSU contra el Guardia Civil Isaac Gabaldón, que fue asesinado, acabó por acelerar las ejecuciones de las Trece Rosas.

Mestres en tres moments històrics

Publicat el per
1

 

1923

1931

Vegeu video………Las maestras de la República

Vegeu Video…….. HILDA FARFANTE. [Filla de mestres republicans] 

“Van afusellar els meus pares per ser mestres de la República”


[ELISABET ESCRICHE, Ara, 27-11-2014] Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més…”, diu mentre se li trenca la veu. En elrepartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.

Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.

Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.

 

1939………….

Les Brigades internacionals

Publicat el per
Respon

Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d’esquerra vinguts d’arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars insurrectes del general Franco reforçats pels règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia.

Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que el 23 de setembre del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes.

“Mai cap home ha estat enterrat amb més honor que aquells que van morir a Espanya”
Ernest Hemingway, 1939

Joris Ivens i Ernest Hemingway amb Ludwig Renn, comandant de l’XI Brigada Internacional, durant la preparació del rodatge del documental The Spanish Earth

Segons estudis fets per la l’associació americana d’amics de la Brigada Lincoln, van ser 59.380, dels quals en van morir 9.934. En realitat, però, de militants només n’hi hagué 35.252 i mai més de 20.000 alhora. La procedència principal era França, uns 10.000 homes, la majoria dels voltants de París. A diferència dels exèrcits regulars italians i alemanys que ajudaven a Franco, els brigadistes internacionals generalment no eren soldats sinó treballadors reclutats pels partits comunistes o, com a molt, veterans de la primera guerra mundial.

Numeració de les Brigades

La numeració de les brigades internacionals començà amb l’11 (XI) perquè, anteriorment, ja s’havien creat deu brigades formades per combatents de l’Estat espanyol. Les successives unitats que es constituïren foren:[7]

Vicente Rojo, Juan Modesto, Juan Negrín i Enrique Líster a l’acte d’acomiadament de les Brigades Internacionals a Barcelona

 

La ‘Desbandá’ y las Brigadas Internacionales: el último apoyo de la República en la mayor tragedia de la Guerra Civil [Maria Sierra,Público, 7-2-2018]

La madrugada del 7 al 8 de febrero de 1937, hace ahora 81 años, miles de ciudadanos huyeron de Málaga hacia Almería perseguidos y bombardeados por las tropas franquistas. Los batallones Tchapaiev y Henri Viullemin, compuestos por voluntarios extranjeros de 21 nacionalidades, ayudaron a defender el frente republicano.

“La mayoría eran huérfanos. Pero de entre todos esos niños no había ninguno tan adorable como aquel grupo en la plaza circular. Al frente de una familia estaba una chiquilla de once años que respondía al nombre de Valeria García Vargas, procedente de Vélez Málaga. Cuidaba de sus tres hermanos menores. Y de un bebé de pecho que sostenía en sus brazos. Su madre había sido acribillada por una ráfaga en Castell de Ferro y su padre desesperado se había colgado de una rama de un olivo. El Socorro Rojo la había recogido a Valeria y a sus hermanos a la entrada de Almería en medio de una cuneta donde se habían echado para morir”.

Portada de la revista francesa Regards

Portada de la revista francesa Regards

Tina Modotti, fotógrafa italiana, cuenta esta historia a su llegada a la carretera de la muerte. Quedaría marcada por el dolor de aquellos refugiados, víctimas del más absoluto desastre. No era para menos. Conocería muy de cerca el drama del episodio de la Desbandá desde 7 al 12 de febrero de 1937. La acompañarían en su periplo el médico canadiense Norman Bethune, al que conoció en Madrid como parte del grupo de la Brigadas Internacionales que ante una última maniobra desesperada del ejército republicano llegaron para intentar aliviar, a duras penas, el último trago de casi 300.000 refugiados que hicieron la marcha, según documentan los historiadores Andrés Fernández y Maribel Brenes.

La presencia internacional de voluntarios en la Debandá es un episodio oculto de aquellos días. El mando militar de la República decide movilizar ante el desastre que se está viviendo en la carretera a voluntarios de las Brigadas Internacionales. Milicianos de la XIII División que pudieron sostener el frente en la línea Mulhacén-Motril, tomada ya por el ejército de Queipo de Llano, y proteger la retirada de los refugiados en su marcha hasta Almería. Todavía territorio republicano.

Alguna semblança amb 1934?

Publicat el per
Respon

Entre 1934, 1936 i 1939 [Joan B. Culla, Ara, 31-10-2017]

Al llarg dels darrers anys, el precedent històric més invocat entre els adversaris del procés independentista va ser el Sis d’Octubre de 1934, amb el missatge explícit o implícit que, quan Catalunya havia intentat separar-se d’Espanya, els resultats havien estat la desfeta i el desastre. Era una analogia fal·laç i tramposa, perquè l’octubre de 1934 Companys no va proclamar cap independència ni va voler separar-se de la República Espanyola sinó, ben al contrari, rectificar-ne el rumb polític en aliança amb el PSOE i amb les altres esquerres hispàniques. També ho era perquè, contra la voluntat del president, aquell dia hi va haver diversos enfrontaments armats amb desenes de morts i centenars de ferits, una circumstància que donaria algun fonament a les posteriors acusació i condemna contra el govern català pel delicte de “ rebelión militar”. Del 2012 al 2017 no hi ha hagut res de tot això.

I, tanmateix, la reacció de l’Estat i l’establishment espanyol s’endevina molt més rancuniosa i venjativa que el 1934; estan decidits, per poc que puguin, a arranar el nacionalisme català per una generació, estil 1939, tot i que no amb els mateixos mètodes perquè ara no els poden utilitzar. No voldria minimitzar la repressió dels anys 1934-35, però sí recordar algunes coses. L’extrema dreta espanyola mai no va perdonar al general Batet la contenció democràtica amb què havia sufocat la proclama de Companys, la “feblesa traïdora” de no haver aprofitat l’ocasió per fer una escabetxada deseparatistas; de fet, l’hi farien pagar amb la vida al cap de dos anys i mig. A nivell polític, els sis governs diferents que es van succeir a Madrid durant els 15 mesos posteriors al Sis d’Octubre eren massa febles per aplicar a Catalunya altra cosa que pedaços i draps calents, mesures sense cap capacitat per modificar hegemonies ideològiques.

Ara, en canvi, el “fatxenda intransigent” Rajoy -la descripció és de l’editorialista de The New York Times– se sent fort amb el suport del bloc PP-Ciutadans-PSOE, i confortat per una elit intel·lectual i mediàtica decidida a humiliar els catalans de tal manera que -Juan Luis Cebrián dixit– ja no es preguntin quan assoliran la independència sinó quan recuperaran l’autonomia. Els indicis d’aquesta atmosfera de victòria i de revenja, d’aquesta voluntat de fer un escarment que deixi una empremta duradora, són múltiples: des del clima al Senat divendres passat, quan s’hi va aprovar l’aplicació de l’article 155, fins a la unió sagrada de la premsa madrilenya, passant per la simptomàtica excitació de l’extrema dreta i els seus curiosos atavismes: l’altre dia assetjant Catalunya Ràdio a cops de pedra, l’11 de juliol de 1936 assaltant Unión Radio de València pistola en mà…

Ho diré sense embuts: la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre

És tan intens, aquest desig de “fer un 1939” incruent o poc cruent, que estan disposats a destruir a la pràctica el mateix règim de 1978, tan elogiat de paraula. Els que mai no van creure en el títol VIII de la Constitució espanyola -per exemple, aquell José María Aznar que el 1979 advertia, al diari La Nueva Rioja, contra “ las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”- han vist en la crisi catalana l’oportunitat de desactivar el contingut autonomista de la carta magna, el pretext per a una contrareforma constitucional tàcita que, sota l’amenaça de l’article 155, disciplini i uniformitzi d’una vegada les maleïdes comunitats autònomes, i les dediqui a “ hacer carreteras y poco más”, com va desitjar Rajoy quan era el líder de l’oposició.

Davant d’aquesta perspectiva, no podem ser ni ingenus ni puristes, ni seguir confiant càndidament en la Unió Europea. Ho diré sense embuts: l’independentisme, el conjunt del sobiranisme, la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre. ¿Que les ha convocades Rajoy sense legitimitat per fer-ho? D’acord. ¿Que caldrà veure les condicions de la precampanya i la campanya? Sens dubte. Però una cosa és segura: l’unionisme s’hi mobilitzarà com mai, l’Estat hi abocarà tot el que té per fer-ne un plebiscit -ara seran ells, els plebiscitaris– capaç d’esclafar el nacionalisme català durant 20 o 25 anys; i el donaran per vàlid -i Europa hi assentirà- encara que la participació sigui del 40% o menys. ¿S’imaginen quatre anys amb un Parlament monopolitzat per Cs, PP i PSC?

Els escrúpols i els dubtes són ben comprensibles, però potser la història pot oferir alguna lliçó. El febrer de 1936 l’autonomia restava suspesa, a la Generalitat hi havia un pseudogovern titella, Companys i els seus consellers eren a presidi, hi havia exiliats i el país sortia d’un any llarg sota estat d’excepció. En aquest marc, i davant la convocatòria electoral, es va formar el Front d’Esquerres de Catalunya. Hi confluïen de comunistes a liberals, d’independentistes a discrets autonomistes, de rabassaires a empresaris, tots units pel rebuig de la repressió i la defensa de la dignitat col·lectiva, amb el retorn de presos i exiliats al capdamunt del programa. Van obtenir el 60% dels vots.

 

Els joves i la memòria històrica

Publicat el per
Respon

Un grup d’alumnes de l’Institut Investigador  Blanxart (Terrassa) han fet un exercici de memòria histórica, cercant poemes d’autors republicans, aproximant-se a la gent adulta que va viure la dictadura franquista i visitant un lloc de memoria de la repressió: el camp de la bota. L’escrit que acompaña l’audiovisual diu el següent:

Us faig arribar l’audiovisual protagonitzat per l’alumnat de 4 d’ESO del nostre centre. El podeu trobar al link que teniu a continuació i també a la pàgina web del centre.
És un exercici d’intercanvi generacional que ha pretès apropar els joves a les persones grans, facilitant el coneixement mutu. És un projecte formatiu perquè, a més del treball en l’àmbit de la literatura castellana, incideix directament en el seu desenvolupament social i personal.
Ha estat un projecte de memòria històrica sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista, amb el fil conductor de poetes represaliats.
Un treball que ha insistit en la importància de no oblidar un temps de silenci i de por, que vol subratllar la importància de la lluita permanent per a no perdre els valors democràtics.
Salutacions,
Maria Montgrony Alberola
[Departament de Castellà- Institut Investigador Blanxart-Terrassa]

Arxiu Nacional de Catalunya (ANC): Procediments judicials militars

Publicat el per
Respon

Resultado de imagen de ANC serie documental

Un estudi exhaustiu que s’endinsa en els 81.966 judicis militars que hi va haver durant el règim franquista, entre 1939 i 1980. La guia classifica i detalla aspectes com els oficis o les afiliacions sindicals i polítiques dels represaliats polítics.

Globalment, a Catalunya es van represaliar 78.331 persones per motius polítics, la majoria, homes d’entre 31 i 40 anys.

Les dades mostren que més del 75 % dels represaliats van ser acusats de delictes de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar, tot i que també destaquen els expedients de depuració de funcionaris (6.290).

Pel que fa a les penes, es van dictar 4.411 sentències de mort, de les quals es van executar 3.358.

L’estudi també posa en relleu la filiació política i sindical dels executats i assenyala que prop del 47 % de les persones executades eren del sindicat anarquista CNT; pel que fa als partits, el majoritari era ERC, seguit de la FAI.

Segons indica en el pròleg el director de l’arxiu, Francesc Balada, és necessari “preservar el record de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista” i, per això, assenyala que la llista de les 3.358 persones executades, amb noms i cognoms, està feta a manera de memorial de les víctimes. El llibre recull, a més,  documents de judicis concrets com, per exemple, la celebració del consell de guerra contra Lluís Companys i Jover (1940), les causes pels fets del Palau de la Música (1960) o contra Salvador Puig Antich (1973).