Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula

A l’Institut on treballo estem iniciant un procés intern per a implementar el projecte eduCAT1x1. En diferents nivells ens hem posat d’acord sobre quines editorials i/o plataformes ens serviran per experimentar l’adopció del llibre digital a l’aula durant el present curs. El procés perquè tinguem la infraestructura necessària ha estat més lent per raons alienes a la nostra voluntat. Finalment, les aules dels diferents cursos seleccionats comencen a tenir les condicions perquè en el futur siguin veritables llocs “hipertecnològics”, on continuar, així, la nostra aventura (sense tenir molt clar el port d’arribada) d’anar provant noves fórmules de navegació a l’aula.

Se m’ha ocorregut fer servir el terme aventura, perquè el cert és que ens endinsem per un camí incert. Fa temps que em dedico a aquesta noble tasca de voler instruir – i a vegades, suposo que a  educar- en un microcosmos ple de condicionaments interns i externs que afecten la nostra intervenció professional. Si obro l’arxiu de la meva experiència se m’apareix la irrupció d’un model educatiu , que vaig incorporar sense derrotismes a principis dels anys 90, per superar -deien els experts-, les classes magistrals de temps pretèrits. M’hi vaig apuntar sense complexos. El paradigma al qual m’havia d’integrar “descobria” la importància que els meus alumnes no memoritzessin tan sols un concepte, sinó que entenguessin i aprenguessin un procediment, dins d’un ambient d’absoluta “comprensió” per part del professorat, el qual havia de ser capaç d’atendre a la vegada una àmplia i dinàmica diversitat. Però durant aquest temps he pogut copsar, entre altres coses, la importància que té -abans que res- que el director de l’orquestra tingui un coneixement de la partitura abans de dirigir una orquestra on no sempre té garantida de forma mecànica i automàtica la interpretació de l’obra. A continuació, tota la resta, amb una predisposició oberta a l’observació personal i a la incorporació d’altres dimensions per a intervenir a l’aula.

En centres públics com el que treballo, situat a l’est de la ciutat de Terrassa, molt marcats per un mapa escolar que et sentencia a tenir algunes aules ocupades per un alumnat que ha d’aprendre moltes coses -uns quants, no molts per sort, fins i tot han d’aprendre què vol dir “estar dins d’una aula”-,  amb un nombre de joves magnífics motivats per l’estudi, amb un 43% per cent de nouvinguts, benvinguda sigui qualsevol proposta que a priori es plantegi augmentar el valor de l’estudi, la cultura de l’esforç, i que pretengui oferir-nos eines per a fer més efectiva la nostra funció docent.

La qüestió principal no és que desapareguin els guixos i les pissarres verdes, sinó com fer aproximar quatre dimensions. Primera, un professional que persegueix un objectiu dins de l’aula presentant-s’hi amb una partitura i uns acompanyaments digitals. Segona, un alumnat motivat o desmotivat per a ser instruït i educat. Tercera, unes famílies determinades que incidiran en l’aprenentatge dels seus fills, molt condicionades per la seva realitat social, cultural i econòmica. Un entorn general, en quart lloc, caracteritzat per la rapidesa, la velocitat, les novetats permanents i el flux vertiginós d’informació, que influeixen en la nostra capacitat de recordar i oblidar.

Sóc una mica escèptic, però vull comprovar empíricament que, tot i adquirint certs dominis tecnopedagògics, la dinàmica cap a l’estudi s’engrandirà. Així ho espero. És evident que tenir en una aula la possibilitat de visualitzar alhora una pàgina amb un text, gràfic o mapa; activitats d’aprenentatge interactives; autoavaluacions in situ; enllaços de tot tipus per reforçar l’aprenentatge i, si s’escau, treballs d’elaboració pròpia, etc., tot plegat en un petit maquinari dins d’un “lloc hipertecnològic”, ens ofereix un munt d’oportunitats d’interacció… però sorgeixen molts interrogants.

La irrupció d’un ordinador com a instrument per a l’estudi obligatori, a l’aula i a casa, és tot un enigma en quant a resultats acadèmics, especialment en les latituds on estic situat. Els alumnes obriran l’ordinador per a estudiar a casa?, o més aviat s’activarà la pantalla per omplir un temps amb altres ofertes més lúdiques per a l’entreteniment, val a dir també necessàries? Fer treballs a partir de la font inesgotable de la xarxa, compartir i interactuar, fer arxiu de les activitats o de les cerques d’informació es convertiran (s’estan convertint) en pures accions mecàniques… però aprofundir  i/o estudiar els continguts que es visualitzen a la pantalla, aprendre a expressar-se mínimament amb correcció, fer front als reptes que plantegi qualsevol tema d’objecte d’estudi amb l’exclusiu procediment de consulta informàtica, no configura tot un plec d’incerteses? Els meus alumnes esmerçaran molt de temps la mirada davant d’un monitor fora de l’àmbit de l’aula? I a l’aula? Si ara per ara hi ha un temps per gestionar conflictes de diversa naturalesa, la presència de l’ordinador atenuarà o potenciarà les tensions disruptives presents en algunes aules? Suposant que tot el maquinari, les connexions i la xarxa no presentin obstacles, el professorat no haurà de procurar, per si de cas, una pla A, B i C? No obliga als professionals que més directament estan en contacte amb l’aula a assistir-hi amb uns objectius d’intervenció molt concrets i unes activitats molt pautades i sistematitzades condicionades pel medi digital?

Bé, que vagi per endavant la meva il·lusió de tenir a l’abast tot un desplegament de recursos digitals sense sortir de l’aula. Les novetats tecnològiques segur que impressionaran, ara i en el futur, però no hi ha el perill que ens ofeguem en la “febre tecnopedagògica”? Sense considerar-la un malfactor, pot passar (o ja està passant) que ens distraguem en l’aspecte exclusivament procedimental de “cercar, copiar, enganxar, enllaçar, visualitzar…etc.” de forma, això sí, “ràpida, automàtica, ecològica i segurament divertida”, oblidant altres dimensions?  [José Luis Lacueva,1 d’octubre de 2010].