Arxiu de la categoria: OPINIÓ
LLIBERTAT!
Tengo que aguantarme y ser muy educado delante de tanta mentira sobre nuestra profesión y nuestro trabajo en las aulas: acusarme que estoy sembrando entre mis alumnos el odio hacia España es una auténtica canallada…..i avui….com els explico als meus alumnes que un atribut de la democràcia liberal es la divisió de poders……però ací, això no funciona…un partit tòxic s’ha carregat aquella il·lustrada il·lusió -com hem vist en alguns moments de la nostra història- amb la barbaritat de fer empresonar la llibertat d’expressió i de manifestació……perquè el nacionalisme espanyol no tolerarà mai que se li trenquin les regles del joc…..per això, l’abús de poder de l’1 d’octubre era tan sols una mostra….ara, la venjança, per les mobilitzacions massives d’aquell dia i la del dia 3, es posa en marxa. [jlacueva, 16-10-2017]
17/10: Llibertat! [Vicenç Villatoro, Ara , 16-10-2017]
EN UNA DEMOCRÀCIA no hi pot haver presos polítics. No pot haver-hi gent a la presó per haver exercit democràticament els seus drets: el d’opinió, el de reunió, el de manifestació… Democràcia i presos polítics és un oxímoron, una contradicció en els termes: si hi ha una cosa és que no hi ha l’altra. I Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en aquests moments presos polítics. Potser no són els primers, però són segurament els casos més obvis, més inequívocs i més inexcusables. Les imputacions són per delictes polítics, i extremadament forçades. La seva defensa ja no és tan sols la defensa de la independència o de la dignitat de Catalunya, és la defensa de la democràcia, sense fronteres. Molta gent ja ho va entendre el 20 de setembre. I ho entén també avui, més enllà de la seva actitud davant de la qüestió catalana. Per tant, ara el debat és sobre quines formes de resistència civil pacífica, de protesta democràtica, es poden articular a més de les declaracions per respondre a aquests fets. Avui, penjar pels carrers la paraula “Llibertat” no és una demanda genèrica i encara menys un lema poètic ( J’écris ton nom! ). És una exigència democràtica amb noms i cognoms: és, d’entrada, també, la llibertat d’unes persones concretes. Llibertat!
El Blanxart i la cohesió social a Terrassa[Diari de Terrassa,1-12-2010]
El Blanxart i la cohesió social a Terrassa
Diari de Terrassa [1-12-2010].
Llegeixo el Pla Estratègic de Ciutadania de l’Ajuntament de Terrassa (2009-2011) i aïllo el fragment següent: “Volem una societat equilibrada, socialment equitativa i que a nivell territorial promogui una distribució no segregada de la població estrangera a la ciutat. Volem una major diversificació del perfil dels fluxos migratoris i trencar el perill de l’homogeneització”. Segurament amb aquesta proposta al cap els responsables municipals d’educació i dels SSTT al Vallès Occidental, se’ls va ocórrer suggerir una nova ordenació en la vinculació entre escoles i instituts. L’atreviment de vincular l’escola pública La Roda amb el Blanxart ha desfermat una fúria poc educada vers el nostre centre. No hem sabut res de tot aquest entrellat fins aquesta tardor i desconeixíem que, des d’aquest estiu, estàvem al bell mig d’un problema.
Puc arribar a entendre molts arguments, però m’he quedat estupefacte quan entre els documents fets públics a la xarxa per part de l’autodenominat Grup de Pressió de l’AMPA de La Roda, un centre escolar que em mereix tot el respecte, fan constar el següent:“No Volem anar al Blanxart […] No volem que la nostra escola quedi adscrita a l’institut Blanxart i qualsevol opció que ho contempli comptarà amb la nostra ferma oposició. Coneixem bé el seu funcionament , la tipologia única de població que en fa ús…etc. En nom de la cohesió social, no acceptarem un procés de “colonització” d’un institut distant culturalment de la nostra comunitat a càrrec dels nostres fills: no podem demanar a nens/es d’11 i 12 anys que resolguin un problema de la societat generat per múltiples factors als quals l’administració pública no ha fet prou front. I és que barris d’immigrants donen escoles d’immigrants, i no al revés, i enviar nens/es a barris amb comunitats que no són les seves, no és cap solució. Anar al Blanxart és excloure als nostres fills de l’oferta d’ensenyament dels nostres barris per donar-nos una opció inassumible que en la pràctica suposa la nostra expulsió de la xarxa d’ensenyament públic…”.
Anem a pams. 1) Quina por volen escampar sobre el nostre funcionament? quines són les sospites? Durant els últims deu anys els diferents equips directius amb els corresponents claustres de professors han hagut de fer front, amb més o menys imaginació i sense grans recolzaments externs, a una gran diversitat; oferint respostes tècniques i humanes als continus reptes quotidians presents a la vida escolar del Blanxart: acolliment d’un 40% d’alumnes estrangers -en una ciutat que té el 14% de població immigrada-, alumnat molt divers en algunes aules, presència de joves motivats que volen fer estudis postobligatoris…2) No tenim una única tipologia d’alumnat: tenim terrassencs de soca-rel, del nord i del sud, i del mar enllà; una enorme complexitat humana. De quina cohesió social se’ns parla? Vaja, ara el món al revés vanagloria al revés. Tenim professionals al Blanxart que explicarien què vol dir lluitar per la cohesió social dins i des de les aules, algunes vegades amb l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència. Una mateixa peculiar experiència educativa, per cert, compartida amb altres centres de la ciutat. 3) El Blanxart no té un barri d’immigrants, està situat al barri d’Ègara i acull alumnes de Ca n’Anglada, de les Arenes-La Grípia- Can Motllor i d’altres indrets de la ciutat. 4) Algú s’ha confós d’època i lloc geogràfic quan fa servir una terminologia inapropiada: colonització, distància cultural…Quina barbaritat!. Recordant una suggeridora reflexió recent de l’apreciat amic Salvador Cardús sobre la crisi d’identitat del nostre sistema educatiu:”per què avortem qualsevol propòsit que exigeix un compromís radical amb el present i una confiança profunda en el futur?”.
Pel Grup de Pressió esmentat l’administració actua bé sempre i quan: a) L’Institut Montserrat Roig creï una nova línia d’ESO. Recordem que el curs passat ja se’ls en va obrir una expressament. Contràriament, a l’Institut Investigador Blanxart se li va reduir una línia perquè un dels centres d’on provenien fins ara els alumnes -el CEIP Joan XXIII- ha establert una nova vinculació preferent amb un Institut en construcció (Mont Perdut). b) S’autoritzi que l’Institut Torre del Palau ampliï una línia. Literalment es diu: “li hem demanat [al Director de zona educativa dels SSTT] que ens hi adscrigui”. Quina sorpresa antropològica!. Aquest Institut no està distant culturalment? És clar, el Blanxart està molt distant, es miri com es miri. Què s’han cregut els que fan una lectura prepotent i restrictiva de la realitat: les famílies de l’escola La Roda poden optar per diversos Instituts, en canvi les del CEIP Antoni Ubach tenen com a opció preferent el Blanxart, i no pas el Mont Perdut, quan tots dos s’hi troben a la mateixa distància. Quina asimetria peculiar es produeix a la xarxa escolar pública.
Si tot plegat ha estat una inoportunitat de qui s’esbarra difonent valoracions irrespectuoses i mal calibrades sobre el Blanxart, segurament tindrà fàcil remei; ara bé, si bona part del contingut que s’ha expressat públicament a la xarxa és compartit i assumit per la comunitat educativa, aleshores la ciutat de les persones té un problema. Un dia d’aquests quan parli de la conformació de la nostra ciutat amb els meus alumnes terrassencs del Blanxart -molts d’ells néts d’antics immigrants de mitjans del segle XX- aprofitaré l’avinentesa per realitzar un exercici sobre què vol dir tenir amor propi i com es manifesta una peculiar exclusió embolcallada de demagògia pseudopedagògica.[José Luis Lacueva. professor de l’Institut Investigador Blanxart]
Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula
Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula
A l’Institut on treballo estem iniciant un procés intern per a implementar el projecte eduCAT1x1. En diferents nivells ens hem posat d’acord sobre quines editorials i/o plataformes ens serviran per experimentar l’adopció del llibre digital a l’aula durant el present curs. El procés perquè tinguem la infraestructura necessària ha estat més lent per raons alienes a la nostra voluntat. Finalment, les aules dels diferents cursos seleccionats comencen a tenir les condicions perquè en el futur siguin veritables llocs “hipertecnològics”, on continuar, així, la nostra aventura (sense tenir molt clar el port d’arribada) d’anar provant noves fórmules de navegació a l’aula.
Se m’ha ocorregut fer servir el terme aventura, perquè el cert és que ens endinsem per un camí incert. Fa temps que em dedico a aquesta noble tasca de voler instruir – i a vegades, suposo que a educar- en un microcosmos ple de condicionaments interns i externs que afecten la nostra intervenció professional. Si obro l’arxiu de la meva experiència se m’apareix la irrupció d’un model educatiu , que vaig incorporar sense derrotismes a principis dels anys 90, per superar -deien els experts-, les classes magistrals de temps pretèrits. M’hi vaig apuntar sense complexos. El paradigma al qual m’havia d’integrar “descobria” la importància que els meus alumnes no memoritzessin tan sols un concepte, sinó que entenguessin i aprenguessin un procediment, dins d’un ambient d’absoluta “comprensió” per part del professorat, el qual havia de ser capaç d’atendre a la vegada una àmplia i dinàmica diversitat. Però durant aquest temps he pogut copsar, entre altres coses, la importància que té -abans que res- que el director de l’orquestra tingui un coneixement de la partitura abans de dirigir una orquestra on no sempre té garantida de forma mecànica i automàtica la interpretació de l’obra. A continuació, tota la resta, amb una predisposició oberta a l’observació personal i a la incorporació d’altres dimensions per a intervenir a l’aula.
En centres públics com el que treballo, situat a l’est de la ciutat de Terrassa, molt marcats per un mapa escolar que et sentencia a tenir algunes aules ocupades per un alumnat que ha d’aprendre moltes coses -uns quants, no molts per sort, fins i tot han d’aprendre què vol dir “estar dins d’una aula”-, amb un nombre de joves magnífics motivats per l’estudi, amb un 43% per cent de nouvinguts, benvinguda sigui qualsevol proposta que a priori es plantegi augmentar el valor de l’estudi, la cultura de l’esforç, i que pretengui oferir-nos eines per a fer més efectiva la nostra funció docent.
La qüestió principal no és que desapareguin els guixos i les pissarres verdes, sinó com fer aproximar quatre dimensions. Primera, un professional que persegueix un objectiu dins de l’aula presentant-s’hi amb una partitura i uns acompanyaments digitals. Segona, un alumnat motivat o desmotivat per a ser instruït i educat. Tercera, unes famílies determinades que incidiran en l’aprenentatge dels seus fills, molt condicionades per la seva realitat social, cultural i econòmica. Un entorn general, en quart lloc, caracteritzat per la rapidesa, la velocitat, les novetats permanents i el flux vertiginós d’informació, que influeixen en la nostra capacitat de recordar i oblidar.
Sóc una mica escèptic, però vull comprovar empíricament que, tot i adquirint certs dominis tecnopedagògics, la dinàmica cap a l’estudi s’engrandirà. Així ho espero. És evident que tenir en una aula la possibilitat de visualitzar alhora una pàgina amb un text, gràfic o mapa; activitats d’aprenentatge interactives; autoavaluacions in situ; enllaços de tot tipus per reforçar l’aprenentatge i, si s’escau, treballs d’elaboració pròpia, etc., tot plegat en un petit maquinari dins d’un “lloc hipertecnològic”, ens ofereix un munt d’oportunitats d’interacció… però sorgeixen molts interrogants.
La irrupció d’un ordinador com a instrument per a l’estudi obligatori, a l’aula i a casa, és tot un enigma en quant a resultats acadèmics, especialment en les latituds on estic situat. Els alumnes obriran l’ordinador per a estudiar a casa?, o més aviat s’activarà la pantalla per omplir un temps amb altres ofertes més lúdiques per a l’entreteniment, val a dir també necessàries? Fer treballs a partir de la font inesgotable de la xarxa, compartir i interactuar, fer arxiu de les activitats o de les cerques d’informació es convertiran (s’estan convertint) en pures accions mecàniques… però aprofundir i/o estudiar els continguts que es visualitzen a la pantalla, aprendre a expressar-se mínimament amb correcció, fer front als reptes que plantegi qualsevol tema d’objecte d’estudi amb l’exclusiu procediment de consulta informàtica, no configura tot un plec d’incerteses? Els meus alumnes esmerçaran molt de temps la mirada davant d’un monitor fora de l’àmbit de l’aula? I a l’aula? Si ara per ara hi ha un temps per gestionar conflictes de diversa naturalesa, la presència de l’ordinador atenuarà o potenciarà les tensions disruptives presents en algunes aules? Suposant que tot el maquinari, les connexions i la xarxa no presentin obstacles, el professorat no haurà de procurar, per si de cas, una pla A, B i C? No obliga als professionals que més directament estan en contacte amb l’aula a assistir-hi amb uns objectius d’intervenció molt concrets i unes activitats molt pautades i sistematitzades condicionades pel medi digital?
Bé, que vagi per endavant la meva il·lusió de tenir a l’abast tot un desplegament de recursos digitals sense sortir de l’aula. Les novetats tecnològiques segur que impressionaran, ara i en el futur, però no hi ha el perill que ens ofeguem en la “febre tecnopedagògica”? Sense considerar-la un malfactor, pot passar (o ja està passant) que ens distraguem en l’aspecte exclusivament procedimental de “cercar, copiar, enganxar, enllaçar, visualitzar…etc.” de forma, això sí, “ràpida, automàtica, ecològica i segurament divertida”, oblidant altres dimensions? [José Luis Lacueva,1 d’octubre de 2010].