Mor NEUS CATALÀ: memòria de les deportades a Ravensbrück i de la lluita contra el feixisme

Mor Neus Català, la veu guerrera de l’infern nazi

Va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents [Silvia Marimon, 13-4-2019]

Neus Català va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l’horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l’infern, el 5 de maig de 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Fins al final es va mantenir  fidel a la seva lluita per la memòria: “Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria de les altres”, explicava. Menys de 20 anys després d’haver sortit de l’infern de Ravensbrück va recórrer tot França buscant el testimoni de les seves companyes de lluita. Reivindicava que elles també van donar la vida per la llibertat, però se’ls han dedicat poquíssims monuments. Va relatar la història de totes aquestes lluitadores a ‘De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, publicat per primera vegada el 1984 per l’editorial Adgena, reeditat el 2000, i altra vegada el 2015 amb motiu del centenari de l’autora. 

Va voler saber què els havia passat a les seves companyes anys després. “Com altres supervivents, ella era conscient que era moltes veus; havia vist morir moltes companyes i va voler donar veu a les mortes i a les supervivents”, explica l’escriptora especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine. Recordar, reviure, no era gens fàcil. Al principi no volia explicar res davant els seus dos fills, el Lluís i la Margarita. “No només es va comprometre a difondre l’infern sinó que el va reviure; molta altra gent no n’ha sigut capaç –reflexiona Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL)–. Va assumir la càrrega de moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones”. Català és una de les poques dones deportades del llibre de Montserrat Roig, ‘Els catalans als camps nazis’ i Carme Martí va convertit la vida d’aquesta dona valenta en una novel·la colpidora: ‘Un cel de plom’ (Amsterdam).

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Aquesta dona tossuda i valenta, filla d’una família de camperols, nascuda als Guiamets, al Priorat, el 1915, ha mort als 103 anys, tranquil·lament al llit i envoltada pels seus fills i per la gent que estimava. Volia estudiar infermeria, però l’esclat de la Guerra Civil li va truncar el somni de treballar en un hospital. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i després al PSUC. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el 1939, Català va creuar la frontera francesa amb 180 nens. Amb ells va fer un llarg viatge des de la colònia de les Acàcies, a Premià de Dalt, fins a Darnius, Portbou i el Voló. Els perseguien els bombardejos. Català recordava amb tristesa l’entrada a França. Els tiraven trossos de pa i ella cridava: “No agafeu pa, que es burlen de nosaltres!”

Amagant guerrillers des del dia que es va casar

A França es va casar amb Albert Roger el 29 de desembre de 1942 i va entrar a la Resistència francesa. Sempre explicava que el mateix dia de noces van començar a amagar guerrillers. Amb l’ocupació alemanya, no només ocultava maquis, sinó que passava missatges –se’ls amagava als cabells–, obtenia armes i feia sabotatge. “L’exèrcit alemany anava ocupant França i nosaltres sabotejàvem tot el que podíem per posar-los obstacles”, deia aquesta combatent obstinada.

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

A ella i al seu marit els van detenir l’11 de novembre de 1943. Tenia aquell instant clavat a la retina: “Els alemanys van envoltar casa nostra, armats amb metralladores i bombes de mà”. Després va venir un periple per presons –el primer interrogatori va ser a Périgueux i després la van traslladar a Llemotges– i les tortures. El gener del 1944, un SS li va fer aquest anunci: “Ara comença un viatge molt llarg en tren. Allà on aneu hi estareu molt bé, és com una casa de repòs”. El seu marit no sobreviuria a l’infern nazi.

La van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer de 1944 i la van fitxar com a Neige Roger. Era el número 27.534. Relatava que no tenia records en color: el camp nazi només el podia evocar en blanc i negre. Hi havia una imatge que la perseguia, un grup de dones que va veure a l’entrar al camp: “Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes i que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes unes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números. Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació; deien que així seríem més productives”, recordava. D’aquell infern encara podia sentir els brams de dolor de les mares a qui havien mort els fills, i no podia oblidar com obligaven les dones a fer de botxins i penjar les companyes, o com algunes es llançaven contra les tanques de filferro electrificades perquè ja no podien més. De caràcter fort i rebel, sempre deia que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. El març de 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg. Fins i tot amb els nazis al clatell feia sabotatge.

La lluita des de l’exili

Després de la Segona Guerra Mundial va viure exiliada a França. Es va tornar a casar, amb un altre exiliat, Félix Sancho, amb qui va tenir la Margarita i el Lluís. No s’esperava poder ser mare, perquè creia que no podria tenir fills pels experiments que havia patit al camp nazi. Mai va deixar ni la política ni la lluita. El 1962, de forma clandestina i amb altres companys que havien patit la deportació, va crear l’Amical de Mauthausen. Va col·laborar amb Montserrat Roig en el llibre ‘Els catalans als camps nazis’ (Edicions 62). Català recordava amb molt d’afecte les converses amb Roig, que al pròleg del seu llibre va escriure: “No puc oblidar les converses amb Neus Català al barri llatí parisenc”.

“Des del primer moment va participar en el projecte d’un memorial de Ravensbrück amb antigues presoneres de diferents països. Ho feia sola i pagant-ho de la seva butxaca; no tenia cap govern al darrere però volia demostrar al món que hi havia deportades espanyoles”, diu Teresa del Hoyo Calduch, portaveu de l’Amical de Ravensbrück. Era l’única supervivent del Comitè Internacional de Ravensbrück, creat el 3 de febrer de 1965. “El Museu de Ravensbrück, construït en l’antic búnquer de les cel·les de càstig, té una cel·la per a cada comunitat nacional –explica Del Hoyo Calduch–. Com que Espanya no hi va tenir delegació oficial fins al 1977, les deportades espanyoles no hi tenien cap cel·la, i va ser la Neus la que la va reivindicar i la va aconseguir després de lluitar 30 anys”.

Amb la mort de Franco, Català va tornar amb el seu marit a Catalunya. La Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi el 2005, i posteriorment, el 2006, va ser escollida Catalana de l’Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. El mateix any també va rebre el premi Alternativa, que dona Esquerra Unida i Alternativa. Va passar els últims anys al poble on va néixer, els Guiamets.

“La llibertat es conquereix cada dia”

En un homenatge que li van fer a Ripollet, també el 2006, va demostrar la seva vitalitat. Es va acomiadar amb un “Visca la República!” i va recordar: “S’ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia”. “Va obrir la porta, a Catalunya i a Espanya, a la història de la deportació femenina, a la capacitat de resistència de moltes dones que no només van patir, com els homes, la mort i les tortures, sinó també els abusos, les agressions sexuals i la maternitat als camps de concentració”, explica Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries. Al pròleg de la reedició que es va fer de ‘ De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, els fills de la Neus relaten com la seva mare es va mobilitzar en el París de la postguerra per ajudar els refugiats i els opositors a la dictadura i com va lluitar perquè les dones no fossin oblidades: “La seva joventut consagrada i, sens dubte, desconeguda havia sigut un malson. Estaven sepultades, sense senyals d’identitat. La Neus mai va dubtar de la finalitat d’aquest llarg camí. No es tractava de posar punt final al record”.  Neus Català és tot un símbol d’aquesta batalla diària.

El llarg combat d’una defensora de la llibertat
La lluita a França
“Les dones vam combatre els nazis. Ens vam incorporar de mil i una maneres al combat. No vam ser simples auxiliars, vam ser combatents. Del nostre sacrifici, de la nostra sang freda, de la nostra rapidesa depenia moltes vegades la vida de desenes de guerrillers”.

La condemna 
“Ens acorralaren en un pati, i, sense judicis, anaven anunciant el nostre destí. A algunes les condemnaren a mort i a mi a treballs forçats a perpetuïtat. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!, vaig contestar rient com una boja”.

L’infern
“Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números”.

La reivindicació
“Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar és la voluntat de recuperar la memòria de les altres. Algunes va costar que parlessin, altres estaven ressentides perquè els companys de lluita les havien fet invisibles, i altres de seguida van voler explicar la seva història”.

Desperteu!
“Hi ha dones fantàstiques i molt preparades, però encara estem poc representades al Parlament, tant al català com a l’espanyol. Jo sempre dic: Desperteu! Vam ser un moviment que semblava que ens havíem de menjar al món i ara estem callades; ara que tenim uns drets, no els sabem fer servir”.

Sortida a Barcelona (16-9-2010):un itinerari fotogràfic pels carrers de Barcelona

  Repressió i resistència. Restes d’una dictadura als carrers i a la memòria.

 
 Repressió i resistència és una intervenció memorial implantada durant tres mesos en diversos espais públics de Barcelona – Plaça Nova , portal de l’Àngel , plaça de Catalunya , plaça de la Universitat , Passeig de Gràcia , jardins de Salvador Espriu, passeig de Sant Joan. Consisteix a situar una fotografia , ampliada a gran mida , el lloc on va ser feta , de manera que el trànsit entre el passat i el present sigui immediat. Aquesta acció respon a la feliç coincidència de dues iniciatives trucades a trobar-se. D’una banda, hi havia el treball de conjunció d’espais i testimonis fotogràfics que ha anat fent des de fa uns anys Arqueologia del Punt de Vista , amb Ricard Martínez al capdavant. I , de l’altra , l’interès i el suport que el Memorial Democràtic ha prestat a manifestacions passades d’aquest grup- Forats de Bala (2009) i Runes (2008) -, així com l’organització del II Col.loqui Internacional Memorial Democràtic , dedicat a ” La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures ” . Una magnífica ocasió , doncs, per revisar la ciutat des del punt de vista de la lluita contra la dictadura.
La dictadura franquista en si i la seva estricta apropiació de l’espai públic – sempre compartit amb la jerarquia eclesiàstica i les manifestacions religioses, sempre restrictiu davant les manifestacions populars – han dificultat la localització de fotografies en què la repressió i la resistència es poden captar immediatament. Per això mateix , aquesta exposició del carrer és també un homenatge necessari a fotògrafs com Manel Armengol ,
Paco Elvira , Josep M. Pérez Molinos , Carlos Pérez de Rozas , Ricard Tarré i altres que no hem pogut identificar , que han estat veritables transmissors de la memòria de la ciutat , atents sempre a la realitat visible i el subtext que les circumstàncies aportaven a cada imatge.
_____________________________________________________________________

 

 

 

 

10_catedral-capellans-1La jerarquia eclesiàstica clarament identificada amb la dictadura va tenir que fer front als canvis d’actituds d’uns capellans que adoptaven posicions progressistes de més compromís social i polític amb fets importants com la Caputxinada o la manifestació de capellans. L’11 de maig de 1966 una manifestació de clergues vestits amb sotana es dirigiren, després de concentrar-se en el Palau Episcopal i fer una pregària a la Catedral, cap a la Prefectura Superior de la Policia –a la Via Laietana de Barcelona- en protesta per les tortures que havia rebut el dirigent estudiantil i membre del PSUC, Joaquim Boix Lluch, el qual havia estat detingut juntament amb altres líders estudiantils. Els manifestants volien lliurar un escrit al comissari en cap de la Brigada Políticosocial, Vicente Juan Creix, però quan van arribar a les portes de la Comissaria foren apallissats i perseguits per la policia. En aquesta manifestació de capellans, que marca una fita important en l’enfrontament entre un sector del clergat català i la dictadura, van participar els terrassencs Lluís Alonso Cámara, Agustí Daura, Damià Sánchez-Bustamante, Joan Rofes, Joaquim Garrit, Francesc García, Alexandre García-Duran, Jordi Nogués i Andreu Pascual. Joan Rofes, llavors capellà en el barri d’Ègara, descriu així aquell esdeveniment:

“Quan arribàrem a la Catedral de Barcelona es van fer unes lectures per part d’en Pedrals i Dalmau. A l’interior de la Catedral es concretà que sortiríem en ordre, i així va ésser, amb la intenció de dirigir-nos a la comissaria de policia de Via Laietana amb una carta on defensàvem el compliment dels drets humans i contraris a la repressió. Quan sortírem de la catedral, cent i escaig capellans vestits amb sotana, ens estava esperant la policia amb amenaces i cridant-nos, dispersaros, dispersaros. Vam poder arribar a la Via Laietana molt a prop de la comissaria de policia, però ells van començar a picar fort. Pots imaginar en plena Via Laietana amb tota la circulació parada i un munt de capellans corrents i saltant. L’Alexandre García Duran no es va moure del lloc, es va quedar segut a terra davant de comissaria, i van començar a pegar-li fins que es van cansar i ell sense moure’s del lloc. Va acabar amb una esquena pelada. Recordo que al costat meu n’hi anava un que li van donar un cop molt fort al cap. Ni a en Damià ni a mi ens van tocar, anaven esquivant els cops i feien soroll i gestos, ¡que nos están matando!, perquè la gent se n’adonés del que passava. Que jo recordi, contusionats forts no n’hi van haver, exceptuant l’Alexandre perquè s’ho va buscar aturant-se allà. Jo mateix vaig poder amagar-me a la seu dels jesuïtes del carrer Casp i la resta també es van anar dispersant per la ciutat. Aquest esdeveniment va remoure molt la ciutadania i va tenir un fort impacte […].” [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa. Terrassa:Ed. Fundació Torre del Palau, 2007, pàg.201                                            

 

 

p91600509okUn grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf  Ricard Martínez.  

 

 

 

 

 

____________________________________________________________________________ 

La autarquía: tiempo de hambre y de miseria.(1939-1953)

“La política económica del nuevo Estado se caracterizó por la búsqueda de la autosufciéncia (autarquía), hecho que tuvo enromes repercusiones no sólo en el comercio exterior (voluntad de sustituir las importaciones), sino también en la misma producción y distribución de productos. Hoy en día está totalmente rechazada por los economistas la tesis defendida por los dirigentes del régimen franquista según la cual la política autárquica fue una necesidad defensiva, para proteger la producción española tras las destrucciones de la guerra en un contexto marcado por la guerra mundial y el posterior aislamiento. Y menos aún se acepta la pretensión de que la miseria colectiva de aquelloa años estaba siendo provocada por causas externas al régimen.
La política autárquica fue una opción voluntaria de los dirigentes del régimen franquista que formaba parte de un proyecto político totalitario que aspira a la independencia económica, sublimaba el aislamiento y desconfiaba tanto de la economía liberal como de las influencias económicas exteriores. La persistencia en la dirección de la economia de hábitos de carácter militarista permite afirmar que la autarquía significó la continuación de la economía de guerra que se enía aplicando en la zona franquista desde 1936. De hecho, fue una fallida y desastrosa pretensión de desarrollar un modelo económico alternativo al capitalismo liberal. Y todo ello ideado y dirigido en buena parte por militares. El propio Franco, en una clara muestra de atrevimiento e ignorancia en materia económica, llego a proclamar énfaticamente, en agosto de 1938: tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.
La acción de los primeros gobiernos de Franco se caracterizó por un intervencionismo masivo en todos los aspectos de la actividad económica, des de la producción y la distribución de productos hasta el suministro de materias primas, la concesión de licencias de exportación o el mismo control de los precios de mercado. Igualmente, el propio gobierno regulaba las relaciones laborales y fijaba los salarios de los trabajadores”.[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: ed. Crítica/Marcial Pons, 2010,pàg. 247-248]
 
08_pi-i-sunyerAnys 40. Cua de l’Auxilio Social, institució benèfica franquista creada
en plena Guerra Civil. Les condicions de vida dels barcelonins en la primera postguerra
estaven marcades per la misèria, l’escassetat, el racionament i, finalment, l’estraperlo
Foto: anònim/EFE/CORBIS
 
Les condicions de vida de la majoria de la població van empitjorar moltíssim. De fet, fins a finals dels anys cinquanta no es va recuperar el poder adquisitiu de l’etapa republicana. La situació de misèria i depauperació era molt palpable, sobretot a les àrees urbanes, fet que va afavorir tota mena de picaresca per sobreviure. La situació era tan greu que arreu van aparèixer malalties pròpies de la infraalimentació, com ara la tuberculosi, la diftèria, el tifus o la meningitis, que afectaven especialment les dones i els infants. Els aliments es van racionar fins el 1952. Per aconseguir-ne, calia tenir una cartilla de racionament, que era un document que assignava a cada membre d’una família una quantitat d’aliments bàsics, com ara el pa o la llet, que podia adquirir en el mercat oficial, és a dir, al preu fixat pel govern. En realitat, les quantitats que oferia el racionament eren sempre insuficients, i els que tenien prou diners compraven al mercat negre, l’anomenat estraperlo, negoci que consistia a acaparar i ocultar productes i primeres matèries per a vendre’ls il·legalment, tant per al consum diari com industrial.[Santillana, Història]
 Jllacueva Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf  Ricard Martínez. 

 

___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
 L’1 i el 8 de febrer de 1976 van tenir lloc a Barcelona dues grans manifestacions per l’amnistia que marcaren una inflexió política en la transició.
D’una banda,, perquè van assolir un nivell de participació ciutadana insòlit en actes d’aquesta mena, des que s’havia imposat la dictadura franquista.Fins i tot alimentaren la il·lusió d’un antifranquisme capaç d’imposar-se a una monarquia continuista: un mirall fràgil. De l’altra, perquè evidenciava els límits que tenia la mateixa proposta d’una ruptura democràtica impulsada, gairebé de forma exclusiva, per la mobilització popular. Havia estat extrordinària però insuficient: el govern Arias-Fraga va mantenir-se immutable i no es veié obligat a proclamer l’amnistia. Almenys, de moment. Estava, però, tocat de mort, i la seva continuïtat no aniria més enllà de cicn mesos. El franquisme pur estava a un pas de la seva derrota definitiva.  
amnistia_26022005
Càrrega policial al passeig de Sant Joan, en la manifestació pro amnistia de l’1 de febrer de 1976. Foto : ARXIU / MANEL ARMENGOL
 

 

imagescay2cmg41 de febrer de 1976: Manifestació per l’amnistia. Disputa sostinguda per l’espai públic entre la dictadura i la ciutadania. Foto: Manel Armengol.

Temps d'amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001
Temps d’amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001

 
1 de febrer. En som molts més dels que ells volen i diuen.“La del dia 1 tenia com a objectiu reivindicar l’amnistia per als presos polítics. La del diumenge següent incorporà a la crida la reclamació dels drets polítics i les llibertats nacionals, i afegí en conseqüència l’Estatut d’Autonomia, amb el referent del de 1932, i l’autogovern en les consignes de la jornada.
En el capítol anterior ja s’ha exposat de forma prou clara que aquestes dues grans mobilitzacions per l’amnistia no “van caure del cel”. La reivindicació estava al carrer des de feia mesos. Al marge de les organitzacions polítiques, de les quals l’Assemblea de Catalunya era el catalitzador, nombroses organitzacions ciutadanes, associacions de veïns, col·legis professionals i fins i tot diversos ajuntaments, malgrat estar regits per franquistes , l’havien sol·licitat. Les àmplies mobilitzacions laborals del moment també la tenien com un referent a l’hora de plantejar les seves reivindicacions […] les autoritats no s’èsperaven que la convocatòria tingués tant d’èxit. El mateix governador civil creia que la presència de manifestants seria minoritària i testimonial. S’equivocava i de molt. Donà ordres a la Jefatura Superior de Policia perquè els efectius policials dispersessin els manifestants i s’intentés evitar els enfrontaments. Però malgrat l’habitual i excessiu desplegament policial, en aquella jornada no hi va haver prou “grisos” a Barcelona per fer front a l’autèntica allau de manifestants que van ser presents als carrers de la ciutat. Estava a punt de produir-se el que feia molts anys que no es veia”[D. Ballestar i M. Risques. Temps d’amnistia. Barcelona: ed. 62, 2001].
p91600599okUn grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa davant de la fotografia de Manel Armengol [manifestació de l’1 de febrer de 1976. Intervenció repressiva de la Policia Armada (los grises)]
 _________________________________________________________________________________________________________________________________________

 

La torna ( en català, l’arrodoniment , el que s’afegeix a una mercaderia quan no arriba exactament al pes demanat ) és una peça teatral d’Albert Boadella i la companyia teatral  Els  Joglars estrenada l’any 1977  i que ha passat a la història especialment per haver estat causa , en plena transició a la democràcia , d’un consell de guerra als components de la companyia i d’un moviment popular sense precedents a Catalunya i a Espanya,  fins i tot internacionalment en favor de la llibertat d’expressió
L’obra recrea els últims dies de la vida d’un delinqüent, Heinz Chez, ( el nom real era George Michael Welzel i la seva execució a garrot vil. A partir de les poques dades que es tenien sobre aquest home i el seu procés ( es deia que els jutges van deliberar mentre es menjaven una paella i van signar la sentència ja borratxos) , es va construir una farsa en què tots els personatges actuaven amb caretes llevat de propi Chez , víctima i testimoni de tot el muntatge que es va crear al seu voltant. Heinz Chez va ser ajusticiat el mateix dia 2 de març de 1974 que Salvador Puig Antich en un esforç per part del govern franquista per restar rellevància política a l’execució d’aquell . Chez era presentat doncs , com la ” torna ” , el ” arrodoniment ” de Puig Antich.
p91600559ok1
Barcelona, 9 de març de 1978. Manifestació de joves amb una pancarta  demanant l’amnistia pel grup  Els Joglars, empresonat  amb motiu de la representació teatral La  Torna. Autor: desconegut/EFE

 

 

p91600579ok Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa durant el recorregut pels carrers de Barcelona ( prop de la Plaça Universitat)