ELECCIONS ALS EUA 2020

Font: The New York Times Gràfic: ARA, Eduard Forroll, 1-11-2020

[Cristina Mas, ARA, 1-11-2020]
Els Estats Units elegiran aquest dimarts l’home que ha d’ocupar la Casa Blanca fins al gener del 2025, en un moment crític: la pandèmia, la crisi econòmica, les desigualtats racials, la immigració, el canvi climàtic o la (des)governança global marcaran l’agenda dels pròxims anys. Amb un país polaritzat i un Trump que porta anys abonant tesis conspiratives i el fantasma del frau, la tensió és màxima. Repassem com funciona un sistema electoral complex i que afronta dies d’infart.

Com s’elegeix el president dels Estats Units

El sistema electoral dels Estats Units és de sufragi indirecte: els votants elegeixen els representants que corresponen al seu estat i ells voten el president. Cada estat té assignat un nombre de representants d’acord amb la seva població més dos per cada estat. La capital, Washington DC, té tres representants addicionals. Són en total 538 representants que emeten el que es coneix com a vot electoral: el candidat que obté una majoria de 270 vots electorals és l’elegit.

La principal característica del sistema de col·legi electoral és que no es manté la proporcionalitat: el candidat més votat a cada estat s’endú tots els vots electorals que li corresponen, encara que hagi guanyat per poc marge. Per exemple, el 2016 Hillary Clinton va perdre a Florida per només un 2,2% dels vots, però els 29 representants de l’estat van votar per Trump. Petits marges en alguns estats clau que fan decantar la balança entre un candidat o l’altre poden acabar determinant el guanyador de les eleccions. La batalla es concentra als estats frontissa.

Com ha afectat la pandèmia a la votació?

La pandèmia ha marcat la gestió de Trump i probablement també el sentit de molts vots, però també ha afectat el procediment electoral. La por al contagi ha disparat el vot per correu i el vot anticipat presencial: fins divendres al matí 85 milions de nord-americans ja havien votat per un dels dos mecanismes. Però és aviat per afirmar si això s’acabarà traduint en una participació rècord, o si s’ha mobilitzat més vot demòcrata o més republicà. En tot cas es complica el recompte.

A què cal parar atenció durant la nit electoral?

Els estats de Florida, Pennsilvània, Michigan i Wisconsin són els que més probablement acabaran decantant els vots electorals que ara estan en dubte al costat de Biden o al de Trump. La participació i el marge que obtingui Biden a les grans ciutats d’aquests estats serà una de les claus. Però també cal estar atents a les zones rurals, sobretot per si Biden recupera el vot obrer blanc d’aquests estats que va fer costat a Obama el 2012 però després es va deixar seduir per Trump el 2016.

Quan se sabrà qui ha guanyat?

Si cap dels candidats no guanya per un ampli marge en els estats clau, poden passar dies, setmanes o mesos fins que es decideixi el guanyador. Com que primer es recomptarà el vot presencial, és possible que el resultat provisional doni Trump com a guanyador, però, a mesura que es recompti el vot per correu, el triomf acabi sent per a Biden. L’escenari d’un president en exercici del càrrec desconeixent el resultat és explosiu, i pot abocar a un litigi als tribunals o que el resultat s’acabi decidint al Congrés.

Quan es podrà investir el president?

El 14 de desembre els 538 representants voten el president, un pas que normalment és de tràmit. Però és possible que autoritats de diferents partits -per exemple un governador demòcrata i un legislador republicà de Pennsilvània- presentin diferents llistes d’electors. Hi ha el precedent de la controvertida elecció de Hayes-Tilden del 1876, quan alguns estats van enviar al Congrés llistes d’electors rivals, cadascuna reclamant la seva legitimitat en virtut de la llei estatal.

____________________________________

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996

Els demòcrates tenen un problema amb els hispans i els negres

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996
El president dels EUA Donald Trump (BRENDAN SMIALOWSKI / AFP)
Gemma Saura, La Vanguardia,2020.11.05

Són els potser a algun lector li exploti el cap. Donald Trump , el president que sistemàticament ha negat la violència policial contra els negres, el president que va demanar a un grup supremacista que aguantés aquí, és el candidat republicà que obté un millor resultat entre els votants afroamericans en unes presidencials des de 1996. I, abans que això, cal remuntar-se a 1976. El 12%, un de cada vuit, l’ha votat. Ha millorat en quatre punts el seu resultat d’al 2016, i just després d’un estiu convuls per les protestes de l’ Black Lives Matter .

És un dels titulars que llança l’anàlisi dels sondejos a peu d’urna, que dibuixen una radiografia dels votants de el president Donald Trump i els de el demòcrata Joe Biden , i com han canviat respecte a les eleccions de l’2016. Expliquen per què Trump ha perdut probablement la reelecció, però també per què la cursa ha resultat molt més renyida del que deien les enquestes. Un cop més, van subestimar l’estirada de el president.

A Biden li ha anat pitjor que a Clinton amb les minories

Al 2016 el vot afroamericà, sobretot la seva baixa participació, ja va ser una de les claus de l’fracàs de Hillary Clinton, que no va aconseguir arrossegar-a les urnes com ho havia fet Barack Obama. Per això el rècord de Trump encén una llum d’alarma en el Partit Demòcrata.

No és l’únic problema per al partit de Biden. Més encara que els negres, la gran història d’aquesta elecció és el bé que li ha anat a Trump amb els hispans. “Tan bé com a George W. Bush el 2000, que es presentava amb una plataforma molt diferent. Millor que a John McCain, millor que a Mitt Romney “, diu Siguin Trende, analista electoral sènior al portal Real Clear Politics (RCP).

Li ha permès resistir a Florida o a Texas, on Trump ha guanyat fins i tot en comtats fronterers, “cosa mai vista per a un republicà”, afegeix Trende.

Els hispans segueixen sent majoritàriament demòcrates, però cada vegada menys. Ja es va detectar el 2016, però Biden ha empitjorat els resultats de Clinton. O Trump ha millorat els seus, segons com es miri. Si llavors el va votar el 29% dels llatins, avui ho han fet un 32%.

Trump i el sexe

Es va dir que les dones enterrarien a Trump, però ha caigut entre els homes

A Florida aquest desplaçament ha estat més pronunciat. L’avantatge de 27 punts entre els hispans que va tenir Clinton s’ha reduït a 8 per Biden. A Geòrgia, ha passat de 40 a 25 punts, de 41 a 24 a Ohio.

Trump recula entre la gent gran

Una de les esperances de la campanya de Biden era que els votants majors abandonessin a Trump per la seva gestió de la pandèmia. Ho ha aconseguit, però no d’el tot. L’avantatge d’president entre els majors de 65 anys s’ha reduït, però segueix estant tres punts per sobre. On sí perd és a la franja de 45-64.

Biden s’ha anotat així mateix una victòria entre els joves.
No hi ha més mobilització (representen més o menys la mateixa proporció de l’electorat que fa quatre anys), però l’han votat molt més que a Clinton. Si a
l’exsecretària d’Estat la van votar un 55% dels votants de 18 a
29 anys, Biden ha pujat a l’62%.

Trump cau entre els homes

S’ha escrit molt durant aquesta campanya sobre les dones, que es deia anaven a clavar el clau sobre la tomba de Trump. A la fin la sorpresa l’han donat els homes. El president ha millorat de fet un punt el seu resultat entre elles, mentre ha caigut quatre entre els homes, que va guanyar còmodament amb Clinton i entre els quals aquest cop gairebé empata amb Biden.

(Redacció)

Bretxa de classe

El president resisteix bé entre els blancs obrers i allunya encara més als universitaris

Trump conserva als blancs sense estudis, però Biden aranya vots

L’aparició d’una bretxa entre els votants blancs segons el seu nivell educatiu va ser el gran fenomen de l’elecció de Trump al 2016 i va tenir bona part de la culpa que els sondejos s’equivoquessin tant. Els blancs sense estudis universitaris es van bolcar en aquell magnat que els deia que era un d’ells i va agafar desprevinguts els enquestadors, ja que fins llavors l’educació no havia estat un factor diferencial en el comportament electoral dels blancs. Els votants amb estudis superiors, els que més tendeixen a respondre enquestes, estaven sobrerepresentats, el que va inflar erròniament l’avantatge de Clinton.

La bretxa ha tornat a treure en aquestes eleccions. Un 64% dels blancs no universitaris han votat a Trump, davant el 35% per Biden. Amb tot, l’ex vicepresident ha aconseguit esgarrapar vots. Quan va ser elegit candidat demòcrata un dels arguments més convincents de Biden és que ell aconseguiria recuperar alguns d’aquests obrers blancs desencantats amb els demòcrates. Ho ha aconseguit. A Clinton només la van votar el 28% d’aquests votants, set punts menys que a ell.

“Trump ha resistit molt bé entre els blancs obrers. Ha guanyat fins i tot el comtat de Mahoning a Youngstown (Ohio), cosa que mai hauria imaginat “, subratlla Trende. És una zona molt obrera de l’anomenat cinturó de l’òxid, que havia votat demòcrata en cada elecció des de 1976, de vegades per més de 18 punts. Clinton ho va retenir el 2016 però Biden l’ha perdut.

Trende vincula l’estirada de Trump entre aquests votants amb el seu avanç en els llatins. “El vot hispà en aquest país és molt de classe treballadora. El que passa és que el seu èxit entre els obrers es filtra a altres grups ètnics “.

A el mateix temps, afegeix l’analista de Real Clear Politics, la caiguda de Trump entre els blancs universitaris ha continuat. També ha estat “aixafat” en els suburbis. “Al comtat de Delaware, Pennsilvània, on viu, només ha guanyat per sis punts. És un comtat que no vota demòcrata des de 1916, així que és significatiu. Al 2016 el va guanyar per 16 punts “, diu.

Coronavirus versus economia

“Covid, Covid, Covid. No esteu farts de sentir parlar de la Covid? “, Ha martellejat en els seus mítings Trump. Semblava que tenia raó, al menys entre els seus votants, que diuen haver votat pensant en l’economia. En canvi, els que han votat pensant en la pandèmia ho han fet aclaparadorament per Biden. La mateixa bretxa es dibuixa entre els que han votat preocupats per la desigualtat racial o bé pel crim i la seguretat.

la revolta

Biden ha “aixafat” a Trump en els suburbis, assenyala l’analista Siguin Trende

Trump perd evangèlics

Els evangèlics, els cristians més conservadors, es van bolcar en Trump al 2016. Aquest cop ho han fet un 76%. En paral·lel, Biden ha pujat a l’23% enfront de l’16% que va obtenir Clinton. “Pot ser que no sembli molt però només aquest marge pot marcar la diferència en un parell d’estats”. En una cursa tan ajustada, són vots crucials.

Armènia i l’Azerbaidjan

Els combats entre Armènia i l’Azerbaidjan s’intensifiquen [ARA, 28-9-2020]
Rússia i Turquia donen suport cadascun a un dels contendents i es podrien implicar en el conflicte

Els enfrontaments a la regió de Nagorno-Karabakh, que Armènia i l’Azerbaidjan es disputen, s’han intensificat encara més aquest dilluns i les baixes militars ja es compten per desenes. El president de l’Azerbaidjan, Ilham Alíev, ha decretat una mobilització parcial dels militars i reservistes del país, i hi ha el risc que altres països com Rússia i Turquia s’impliquin en el conflicte.

Nagorno-Karabakh és una regió muntanyosa que està reconeguda internacionalment com a part de de l’Azerbaidjan, però la majoria de la seva població és armènia i de religió cristiana. Té un gran interès estratègic perquè pel seu territori passen oleoductes i gasoductes que connecten el mar Caspi amb el mercat internacional. El conflicte en aquesta zona es remunta a finals de la dècada dels 80, quan, en plena descomposició de la Unió Soviètica, Nagorno-Karabakh va demanar la seva incorporació a la veïna Armènia, cosa que va desencadenar una guerra que va acabar el 1994 i va causar 25.000 morts. Des de llavors Nagorno-Karabakh s’ha governat de forma autònoma i forces armènies van ocupar la regió però també un ampli territori de l’Azerbaidjan, que és de religió musulmana i cultura turca.

Rússia té un acord de defensa mútua amb Armènia que es faria efectiu si aquest país resultés atacat i, precisament, en les últimes hores les autoritats armènies han denunciat el bombardeig del seu territori per part de l’Azerbaidjan. Per la seva banda, Turquia, membre de l’OTAN, és aliat de l’Azerbaidjan. Aquest dilluns un assessor de seguretat nacional del president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha fet públic un comunicat condemnant l’ofensiva armènia: “Creiem que el conflicte es pot resoldre amb negociacions pacífiques, però Armènia no hi ha mostrat cap interès”, denuncia l’escrit, que acusa les autoritats armènies de “violar la llei internacional”. Així mateix, Turquia recorda que donarà suport a l’Azerbaidjan davant de qualsevol agressió.

Vols cancel·lats

L’aeroport internacional de Bakú, la capital de l’Azerbaidjan, ha cancel·lat tots els vols aquest dilluns a causa de l’anunci de les autoritats armènies que iniciaven una contraofensiva. No està clar, però, com van començar diumenge els combats. L’Azerbaidjan acusa Armènia d’haver disparat foc d’artilleria contra la seva frontera, mentre que Armènia assegura que no va dur a terme cap acció de provocació. Amb tot, l’exèrcit de l’Azerbaidjan ha emès aquest dilluns un comunicat en què adverteix que les seves forces tenen com a objectiu canviar l’ statu quo de la regió de Nagorno-Karabakh. En altres paraules, fer que la regió estigui sota el control de les autoritats de Bakú.

Per la seva banda, les autoritats del govern de Nagorno-Karabakh, no reconegudes per cap país excepte Armènia, han assegurat aquest dilluns que han aconseguit recuperar les posicions que van perdre diumenge a causa de l’ofensiva de l’Azerbaidjan. De fet, els dos països han informat d’un alt nombre de baixes. L’Azerbaidjan ha assegurat que les seves forces han matat 500 soldats armenis, mentre que Armènia afirma haver abatut 200 militars de l’Azerbaidjan. Aquestes xifres acostumen a ser exagerades.

Del que no hi ha dubte és de l’existència d’enfrontaments. De fet, dos projectils han impactat aquest dilluns en territori de l’Iran, que fa frontera pel sud amb Armènia i l’Azerbaidjan. Els projectils no han causat víctimes ni danys materials, segons les autoritats iranianes, que han recomanat a la població no acostar-se a la frontera. “La situació a la regió no pot tolerar més violència”, ha advertit el portaveu del ministeri d’Exteriors iranià, Said Jatibzadeh. De fet, el mateix ministre d’Exteriors del país persa, Mohamad Yavad Zarif, va parlar per telèfon diumenge a la nit amb els seus homòlegs d’Armènia i l’Azerbaidjan per intentar que els dos països decretin un alto el foc i cessin les hostilitats.

Ruanda: genocidi dels matxets -Hutus i Tutsis- 1994

25 anys del genocidi a Ruanda.[Fotografies d’una tragèdia]

Refugiats ruandesos creuant la frontera de Rusumo amb Tanzània des de Ruanda, el maig del 1994 REUTERS

 

25 anys després: les veus del genocidi dels matxets

El país africà intenta curar les ferides de la massacre de tutsis però ho fa amagant els crims contra els hutus [ZAHIDA MEMBRADO,ara, 7-4-2019]

Asseguda al sofà del seu petit saló, la Sandrine parla amb un fil de veu gairebé inaudible. No aparta la mirada de terra, i estreny les mans ben fort com si es donés força a si mateixa per fer el dur exercici de recordar. El seu poblat es va veure assaltat de la nit al dia per hutus alcoholitzats que anaven a la caça de tutsis per exterminar-los. Durant els 100 dies que van durar les matances, va fugir al bosc per amagar-se amb la seva mare, que va morir com a conseqüència de les ferides de matxet. A ella, que aleshores tenia 14 anys, els paramilitars hutus, els Interahamwe, van decidir perdonar-li la vida al preu de contagiar-li el VIH de manera brutal. Més de 200.000 nenes i dones van ser violades sistemàticament durant el genocidi ruandès, i si els criminals les deixaven viure era perquè patissin de per vida l’estigma de l’agressió, de la malaltia o del fill engendrat pel violador.

Avui fa 25 anys de l’inici del període de matances més salvatge de Ruanda. En només tres mesos, del 7 d’abril al 15 de juliol del 1994, 800.000 homes, dones, infants i ancians van ser assassinats, la majoria d’ells a cop de matxet. Durant aquells 100 dies de barbàrie, Occident va donar l’esquena a Ruanda i l’ONU va protagonitzar un dels episodis més deplorables de la seva història, ignorant les demandes d’intervenció procedents de l’interior d’aquest diminut país. Quan les televisions van començar a mostrar les imatges dels milers de cadàvers mutilats i abandonats als vorals, per als ruandesos ja era tard.

El 6 d’abril del 1994, l’avió en què viatjava el president de Ruanda, el general hutu Juvénal Habyarimana, juntament amb el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va ser derrocat per un míssil. El magnicidi es va utilitzar com a detonant d’unes matances planificades per les faccions més extremes del poder hutu per exterminar la població tutsi. “Vam sentir per la ràdio l’anunci del derrocament de l’avió presidencial i vam comprendre que una cosa terrible estava a punt de començar”, recorda la Sandrine, un nom fictici.

L’endemà, les milícies hutus van establir punts de control a les carreteres, bloquejant el pas, i van organitzar-se en grups de batudes de tutsis. El govern va fer públiques llistes de tutsis i va marcar les seves cases amb una creu per facilitar-ne la identificació i l’extermini. En 24 hores, els hutus van ser obligats a empunyar el matxet per aniquilar els seus veïns tutsis, i durant tres mesos el genocidi es va executar a un ritme de 8.000 assassinats al dia.

Per forçar a matar, primer calia tenir una arma molt poderosa. Durant els primers dies del genocidi, la ràdio va jugar aquest paper amb una efectivitat aclaparadora. “La ràdio animava a matar-nos, a exterminar-nos de manera cruel. Per això vaig fugir de casa i vaig amagar-me al bosc amb la meva mare, intentant no ser vistes pels milicians que anaven de caça”, relata la Sandrine, que durant setmanes va córrer presa del pànic entre muntanyes, escapant de l’alienació dels qui volien matar-la només per ser tutsi. “Em van atrapar i em van desplaçar a prop de la frontera amb el Congo. Allà em van utilitzar durant setmanes, fins que em van abandonar. Pel camí vèiem com el riu s’emportava milers de cadàvers, que suraven a l’aigua. No tinc paraules per descriure-ho”, rememora.

La principal artífex de la propaganda criminal durant el genocidi va ser Valerie Bemeriki. Des del seu lloc de locutora a la Radio Télévision Libre des Mille Collines, va instigar a l’odi i a l’aniquilació dels tutsis. Avui, 25 anys després, creua el recinte de la presó amb dificultat, sembla cansada, però durant l’entrevista articula un discurs eloqüent i meditat. “Em penedeixo del que vaig fer, però només vaig complir ordres dels meus superiors i del govern”, afirma. “Des de petita em van inculcar l’odi cap als tutsis, m’havien ensenyat que ens tenien dominats, que tot i ser minoria ens sotmetien a la seva voluntat”. El 2009 un tribunal popular la va condemnar a cadena perpètua.

Els colons belgues van introduir per primer cop a Ruanda uns documents identificatius d’hutus i tutsis, i van encomanar a aquests últims, que representaven el 14% de la població, el control de l’administració colonial, de manera que els van concedir una superioritat econòmica i de classe. Durant la segona meitat del segle XX, els hutus, que representaven el 85% dels ruandesos, van perpetrar diverses matances contra els tutsis, per intentar lliurar-se de la seva autoritat. Arran de les matances, el 1959 hi va haver un èxode de famílies tutsis que van fugir a la veïna Uganda. Els fills d’aquells exiliats van integrar, dècades després, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat per l’actual president de Ruanda, Paul Kagame, que durant el genocidi va fer front als militars hutus i va aconseguir frenar les matances. Una victòria que ha perpetuat Kagame davant el món com el salvador dels tutsis i el responsable de la fi de la barbàrie. Amb el final del genocidi el FPR va assolir el poder i l’any 2000 Kagame arribava a la presidència.

Les matances contra els hutus

Des d’aleshores, el president ruandès ha imposat un relat que obvia una part de la història, la que va venir després del genocidi, consistent en les persecucions d’hutus refugiats al Congo [aleshores Zaire] i en diversos camps de desplaçats dins de Ruanda. En aquestes regions, entre el 1995 i el 1997 el FPR va perpetrar matances que van superar en nombre de morts les causades pels extremistes hutus durant el genocidi. Però avui dia exposar aquesta part de la història és delicte a Ruanda, i qui ho fa és acusat de negar el genocidi. El govern obliga la població a sostenir un discurs en què les úniques víctimes a Ruanda van ser els tutsis, i els hutus la facció genocida. Un relat maniqueu que Occident accepta a canvi de protegir els seus interessos econòmics a la lucrativa regió dels Grans Llacs.

El primer que sobta a l’arribar a Kigali és la pulcritud de la capital. Exèrcits de neteja treballen les 24 hores perquè l’avantsala de la veritable Ruanda, la que està presa de la pobresa i el subdesenvolupament, brilli als ulls del món. Kigali té un centre de convencions més imponent que Barcelona, el transport públic és puntual i les bosses de plàstic estan prohibides a tot el país. L’economia creix per sobre de la mitjana i les grues treballen erigint edificis moderns a preus que només una ínfima elit pot permetre’s. “El govern ha imposat la pau entre hutus i tutsis. Existeixen les anomenades viles de la reconciliació, en què viuen junts víctimes i botxins. ¿És possible conviure amb l’assassí de la teva família?”, es qüestiona un periodista ruandès que omet la seva identitat. “Tot forma part del relat de reconciliació que imposa el govern i que tothom sense excepció ha de repetir”, recalca.

La imposició del discurs, l’arma política més poderosa del govern per silenciar la dissidència política, arriba fins a l’interior dels centres penitenciaris i l’articulen de manera mecànica els antics génocidaires, com es coneix a Ruanda els perpetradors del genocidi. L’Israel és un d’ells. El 1994 dirigia una administració local i cada matí elaborava llistes de tutsis que distribuïa entre els Interahamwe per identificar les preses. “Sortíem a caçar. Jo personalment vaig tirar una granada a una casa on hi havia un matrimoni de tutsis. Van morir tots dos. Al cap d’uns dies vaig matar una altra persona amb un fusell”, explica sense expressió al rostre. Fa més de 20 anys que compleix condemna a Ruanda. “Vam deixar de treballar. L’única obligació que teníem era l’extermini de tutsis, i així ho comunicava jo als meus subordinats. Ells forçaven la població a executar els crims i així vam actuar durant tot el genocidi”. Acaba la narració agraint al govern la seva heroica tasca per la reconciliació de la població, a la qual es prohibeix parlar d’hutus i tusis. “Tots som ruandesos” és el repetit mantra que perfectament podria ser el títol de l’himne d’un país que viu en una pau construïda sobre la base d’un silenci imposat.

La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda [Eusebio Val, LVG, 8-4-2019]

Macron crea una comisión para investigar la presunta complicidad de París con la masacre perpetrada por los hutus


La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda
Los genocidas Miles de hutus como los de esta foto siguen presos por su participación en el genocidio. Ayer se sumaron a la conmemoración. La mayoría de los que salen de la cárcel ocupan sus antiguas casas, junto a sus víctimas (Andrew Renneisen / Getty)
La grandeur también puede tener mala conciencia. Francia, que conserva una presencia y una influencia notables en África, arrastra remordimientos por el genocidio ruandés. Emmanuel Macron, que era un adolescente cuando se produjo la carnicería, acaba de crear una comisión para que investigue, sin límites, las presuntas responsabilidades de París. El Gobierno francés de aquella época, con François Mitterrand en el Elíseo, mantuvo un vínculo muy estrecho con los extremistas hutus. Por eso, aún hoy, la relación entre París y Kigali no se ha normalizado. Y en la misma Francia el debate sobre la complicidad sigue provocando desgarros, incluso entre los militares que fueron protagonistas.

Como muestra de la incomodidad francesa, Macron no participó ayer en Ruanda en los actos de recuerdo de aquella barbarie. Recurrió a la mentira piadosa –pero poco creíble– de los problemas de agenda. Lo representó en la ceremonia Hervé Berville, un joven diputado de su partido, La República en Marcha (LREM), de origen ruandés. Berville tenía sólo cuatro años cuando él y su hermano mayor, huérfanos, subieron a un avión militar francés en el aeropuerto de Kigali. Era abril de 1994. Aquella evacuación les salvó.

La comisión de investigación, de ocho miembros, deberá presentar sus conclusiones dentro de dos años. Macron ha prometido que tendrán acceso a todos los archivos, militares y civiles, incluidos los de Mitterrand. Está por ver si será cierto o si se pondrán barreras sobre la marcha. La puntillosa responsable de los archivos de aquel presidente socialista, Dominique Bertinotti, ha hecho saber que no habrá “ningún obstáculo particular”, si bien advirtió que el acceso a los documentos está reglado y “nada es automático”.

Ha levantado suspicacias que entre los investigadores escogidos, todos historiadores y especialistas en genocidios (de la Shoah, del exterminio armenio y otras tragedias), no haya ninguno que se haya ocupado a fondo del caso ruandés. Los dos franceses que más lo conocen y lo han estudiado, Hélène Dumas y Stéphane Audoin-Rouzeau, han sido excluidos del grupo. Para más inri, Dumas es la única investigadora francesa del genocidio ruandés que habla kinyarwanda, una de las principales lenguas del país africano. El Elíseo justificó su decisión con el argumento de que deseaba garantizar “una libertad intelectual total” y no crear otro “lugar de enfrentamiento entre las diversas tesis”.

La investigación debe determinar la amplitud de la ayuda militar prestada por Francia al régimen del presidente ruandés (hutu) Juvénal Habyarimana entre 1990 y 1994. Se deberá aclarar asimismo quién fue el responsable del ataque que costó la vida a Habyarimana (su avión fue derribado por un misil) el 6 de abril del 1994. Aquel atentado desencadenó la despiadada caza a los tutsis.

Ruanda y Francia rompieron relaciones diplomáticas en el 2006, después de que un juez de París acusara al presidente Paul Kagame y a nueve de sus colaboradores de estar detrás de magnicidio. El líder ruandés rechazó de plano la acusación. Las relaciones no se restablecerían hasta el 2009, aunque la tensión permanece hasta hoy. Las autoridades de Kigali reprochan a París hacer la vista gorda con genocidas ruandeses que viven plácidamente en su territorio.

Nicolas Sarkozy fue el primer presidente francés que visitó Ruanda después de las matanzas y aprovechó para hacer un discreto mea culpa. Era el 2010. “Lo que pasó dejó trazas indelebles, inaceptables, y obliga a la comunidad internacional, incluida Francia, a reflexionar sobre sus errores que le impidieron frenar aquel crimen espantoso”, admitió Sarkozy.

En las páginas del diario Le Monde, los remordimientos franceses fueron expresados de modo muy crudo por Guillaume Ancel, exteniente coronel. En un artículo, titulado “Ruanda es un desastre francés”, el antiguo militar sostuvo que Francia facilitó armas a los genocidas antes de que cometieran las masacres, durante y después. Lo más grave, según Ancel, es que París lo hizo bajo la cobertura de la supuesta misión humanitaria de la ONU, la operación Turquesa, dirigida por los franceses y con otros siete países africanos. Las entregas de armas se habrían realizado en el aeropuerto de Goma, en Zaire (hoy República Democrática del Congo). Para el exteniente coronel, “Ruanda es, sin duda, un desastre francés, el Chernobil de nuestras intervenciones exteriores”.

Una opinión frontalmente opuesta es la del almirante Jacques Lanxade, exjefe del Estado Mayor. Según su versión, también expuesta en un artículo en Le Monde, los ataques que se vierten contra Francia por su actuación en Ruanda “son a la vez incomprensibles y gravemente injustos”, y la consulta de los archivos lo demostrará.

Para Francia, que todavía digiere con mucha dificultad la guerra de Argelia, resulta esencial aportar luz definitiva y ser creíble sobre su conducta en Ruanda. Lo es por razones internas y de imagen internacional. Hoy los franceses están implicados, con tropas sobre el terreno, en despliegues de envergadura en el continente, como la operación Barkhane, contra los yihadistas, en Mali. Burkina Faso, Níger y otros países del Sahel. Es un imperativo moral saber la verdad sobre Ruanda y revelarla.

Cuba: Mor el líder de la Revolució Cubana, Fidel Castro

Portada de la revista ‘Time’ del 26 de gener del 1959 sobre el triomf de la revolució. [reproduït a Ara, 26-11-2016]

“……Morta la persona, queda el mite, el pare espiritual d’una Revolució socialista que va tornar l’orgull a una illa a qui els Estats Units tractava com el seu prostíbul i casino, el lloc per desfogar-se a menys d’una hora de vol. Amb Fidel, Cuba va resistir l’embargament al crit de “socialisme o mort” i va fer somiar generacions que hi havia una altra manera de fer, una altra política i forma d’estat més enllà del glamur i el capitalisme salvatge de l”american way of life’.

El somni castrista però, va ser per a una altra part del món un malson o, com a mínim, un somni en blanc i negre. Anys interminables de dictadura autoritària sota el botxí del seu poble, que, passada l’eufòria revolucionària, va haver d’aprendre a sobreviure amb l’escassetat material i la manca de llibertats.

Fidel ha mort en ple procés de la transició del seu país. Raúl, a qui el Comandante, ja debilitat, va nomenar substitut, va iniciar un procés d’obertura gairebé tot just després que el 2008 quedés confirmat que la seva presidència ja no era provisional perquè era clar que Fidel ja no seria capaç de fer-se càrrec de conduir un país. Al desembre, l’Havana va sorprendre el món anunciant que estava en perfecta sintonia amb l’administració Obama per establir les relacions trencades el 1959 amb l’arribada dels barbuts revolucionaris encapçalats per un jove Fidel, acompanyat de Raúl i d’Ernesto ‘Che’ Guevara.

Fidel va ser el gran absent d’aquest anunci qualificat com a “històric”. Tampoc no va aparèixer a la fotografia de l’acte de rebuda oficial dels espies cubans alliberats pels Estats Units, com a part de l’acord. “Fidel ja no mana des de fa anys”, deien els seus seguidors per justificar el buit. El 8 de gener, en la commemoració del 56è aniversari del triomf de la Revolució, Raúl no va voler fer grans festes i encara menys es va deixar veure el Comandante.

Fill d’una família burgesa amb orígens gallecs per part de pare i canaris per la banda materna, Fidel va néixer el 13 d’agost del 1926 a la petita localitat de Birán, al sud-est de l’illa, a 800 quilòmetres de l’Havana i 100 de Santiago de Cuba. La seva és la història d’un revolucionari il·lustrat, doctor en dret, que va gaudir d’una bona vida gràcies als profitosos negocis del pare en el sector de la canya de sucre.

Però tant a Fidel com Raúl els bullia la sang veient el seu país en mans d’inversors nord-americans, que consideraven Cuba un estat més amb el consentiment de Fulgencio Batista. A principis dels 50, els dos germans creien encara que seria possible la democràcia, però de seguida van adonar-se que el dictador no tenia cap intenció d’obrir-se a la participació ciutadana, fins al punt que el 1952 va suspendre unes eleccions. Els Castro van intentar-ho per la força, abraçant la revolució armada i assaltant la caserna de Moncada. Però van tornar a fracassar i Fidel va ser condemnat a 15 anys de presó –Raúl a 13– per un delicte d’insurrecció. Per ajustar-se a la realitat, Fidel va patir un cop militar però una victòria popular perquè el seu nom va començar a ser conegut per la ciutadania. En el seu judici, el Fidel advocat va decidir autodefensar-se i en el torn de l’última paraula ho va aprofitar per pronunciar un al·legat en contra de la dictadura: “La història m’absoldrà”. La història, per a ell, comença ara que l’haurà de jutjar.

Llavors la pressió internacional va fer que Batista s’ho repensés i concedís un indult dos anys després a Fidel, que tan bon punt va ser lliure va fugir amb Raúl a Mèxic, on es va trobar amb el Che, un jove metge argentí. Prenia així forma el pinyol del grup de joves revolucionaris que van aprendre tècniques militars a la cubana Sierra Maestra, on va arribar amb l’històric vaixell ‘Granma’ (que donaria nom al diari oficial del règim) amb tan sols 80 homes.

El grup va créixer i ja alliçonat militarment van donar el cop de gràcia a la dictadura cubana amb una operació que va arrencar a Santiago i va avançar fins a l’entrada triomfant a l’Havana. Era l’1 de gener del 1959 i el règim dictatorial havia estat incapaç de frenar l’ímpetu dels joves, nacionalistes cubans, antiimperialistes i amb voluntat d’implantar un règim socialista. La democràcia tampoc no estava entre els seus plans i un mes després Fidel assumia el comandament del país, que el 1961 assumia els principis marxistes-leninistes com a regla vital i la llavors poderosa URSS com a referent que calia seguir. Era la resposta a l’intent de Washington d’acabar amb ell amb la invasió de badia de Cochinos.

El nou govern va engegar grans reformes, amb la nacionalització de terres, empreses i propietats. Els serveis de salut i educació quedaven garantits per primer cop a l’illa, que fins ara han mantingut un elevat nivell de qualitat, malgrat les dificultats sorgides arran de l’embargament que els Estats Units van decretar l’octubre del 1960.

Ni la crisi dels míssils ni les dificultats econòmiques en què el bloqueig va deixar l’illa van fer que Fidel cedís en els seus plantejaments polítics i revolucionaris, de manera que va mantenir-se ferm en els principis de col·lectivització i justícia social, que han tingut, sent sincers, una creu en forma de ciutadania poc incentivada perquè l’esforç tampoc no acaba premiant-se amb més riquesa i benestar.

La desaparició del gran aliat soviètic començada la dècada dels 90 va empitjorar encara més les condicions de vida dels cubans, que, com ja havien fet amb d’altres crisis, van intentar espavilar-se lluny de la càlida Cuba jugant-se la vida com a ‘balsers’ amb els domèstics vaixells amb què milers d’aquests cubans van aconseguir arribar a la costa nord-americana.

Castro no es va deixar enlluernar per les reformes de la ‘perestroika’ que Mikhaïl Gorbatxov va implantar des de Moscou. A Cuba, l’orgull revolucionari va quedar intacte entre els líders polítics i militars, que van apostar per continuar per la vella via socialista. “Socialisme o mort”, deien a l’Havana.

Però el 2006 les forces i la biologia van obligar Fidel a renunciar a la presidència. La seva imatge d’avi, amb caigudes en mig d’un acte públic, va facilitar la transició política i, tot i que el poder va quedar a casa, en mans de Raúl, aquest nou president va iniciar tímides reformes per permetre la iniciativa privada. El 17 de desembre del 2014, el petit dels Castro posava la primera pedra d’un nou règim amb l’acord per restablir les relacions amb els Estats Units. Sense Fidel. Cuba reneix sense el Comandante.”

Immigració i asil

Cientos de migrantes son rescatados en medio del Mediterráneo por la ONG MOAS. / /Francesco Malavolta (AP) [El País, 6-11-2016]

  • Ya no es una población de paso [Juan Iglesias, El País, 19-11-2016]

La población de origen inmigrante se ha mantenido estable durante la crisis, pasando de los 6,4 millones en el año 2009, el 13,8% de la población española, a los 6,6 millones en 2015, 14% del total. Así, a pesar de que se agitó el “fantasma” del retorno al comienzo de la crisis, los inmigrantes han apostado por continuar sus proyectos de arraigo en España, a pesar de las malas condiciones. Un dato representativo de esta situación es el crecimiento en el número de naturalizaciones en España. Así, si en 2008 el porcentaje de inmigrantes nacionalizados en España era del 17%, en el año 2016, ese porcentaje casi se ha doblado, y ya es del 33% (INE, 2016).

Un 45% de las mujeres inmigrantes trabajaban en el sector de cuidados domésticos, y entre las que tenían trabajo, solo un 34% trabajaban con contrato indefinido. Parecidas situaciones, se hallaron en una encuesta similar a inmigrantes ecuatorianos del año 2015, realizada por Ikuspegui (UPV) e Instituto de Migraciones (Comillas).

La población inmigrante se asienta principalmente en los barrios populares de las grandes ciudades españolas. Barrios que acumulan muchas de las peores consecuencias de la crisis: altas tasas de desempleo, temporalidad y precariedad, recortes en el gasto social, ausencia de expectativas, etc. Y aunque la convivencia entre población nativa e inmigrante en España es hasta el momento, positiva, los estudios realizados durante la crisis muestran un cierto repunte de posiciones xenófobas y de dificultades de convivencia. Un repunte concentrado, precisamente, en los sectores populares nativos, que son los que más se han visto afectados por la crisis y el desempleo.

La combinación de estos dos elementos, arraigo y precariedad, plantea la necesidad de promover un nuevo ciclo expansivo en políticas de integración social. La inmigración en España ha dejado de ser una población externa, o de paso, y se ha convertido en parte consustancial de la sociedad actual, de su presente y de su futuro. Una población que está incorporada de lleno en sus principales instituciones sociales: mercado de trabajo, barrios, familia, escuelas, organizaciones, negocios, etc. Una realidad que conduce, no solo a cambiar la imagen tradicional que tenemos sobre nosotros mismos como sociedad, por otra más plural y diversa, sino también a asumir que la política de integración social, ya no es, solo, una política para inmigrantes, sino sobre todo una política de estado esencial para el futuro.

En línea con el último plan nacional de ciudadanía e inclusión, PECI 2011-2014, se trataría de impulsar políticas de cohesión social y de gestión de la diversidad. Destinados a la población de origen inmigrante, como por ejemplo puede ser la protección de las trayectorias educativas de los hijos de inmigrantes. Y otros más generales o transversales, destinadas al conjunto de la ciudadanía, como puede ser la inclusión de la diversidad como competencia básica en el currículum educativo, o la mejora de las condiciones laborales. También políticas que tengan como ejes centrales de actuación la Escuela, el barrio y el mercado de trabajo, que es donde se está jugando la convivencia y la integración.

Hay que recordar que el Fondo de Apoyo a la Acogida e Integración de los Inmigrantes y al refuerzo educativo (FAIIRE), clave en el transvase de recursos hacia los diferentes niveles de la administración del Estado, se ha visto recortado intensamente durante la crisis, hasta su práctica desaparición a partir de 2012.

 

  • Un horizonte demográfico demoledor [El País, Ana Carbajosa, 19-11-2016]

La inmigración es un elemento relevante de la ecuación demográfica, que en el caso español es demoledora. Nuestra pirámide de población recuerda cada vez más a una seta. Tenemos pocos hijos y el país no deja de envejecer. La inmigración palió unos años puntualmente el problema pero no lo solucionó.

Entre 2000 y 2008, llegaban 600.000 extranjeros al año, lo que representó más del 90% del crecimiento poblacional, según un estudio publicado por Teresa Castro-Martín y Teresa Martín García.

“La baja fecundidad no es coyuntural; se va a quedar así”, explica Castro, investigadora del CSIC que añade que España es de los países donde las mujeres tienen el primer hijo más tarde. Esta edad ha ido subiendo desde los años 70 y con la llegada de inmigrantes se estabilizó. Pero luego llegó la crisis y las extranjeras también esperaron para tener a su primer hijo.

La falta de estabilidad laboral es el gran problema, piensa Castro. “La clave es que en España se empiece a cotizar antes. Mientras en otros europeos jóvenes tienen hijos, aquí encadenan becas mal pagadas. Defiende también “

políticas de igualdad muy fuertes”, entre otras escuelas infantiles asequibles, permisos de paternidad iguales e intransferibles, racionalización de horarios y ayudas para dependientes.

Carmen González Enríquez, investigadora del Real Instituto Elcano piensa que la baja natalidad es un problema grave, pero “hasta ahora, ningún Gobierno se lo ha planteado en serio, porque los frutos son a largo plazo. Cree que el Gobierno debe plantearse cómo atraer mano de obra extranjera, pero que sin un cambio en la estructura productiva será insuficiente. “La inmigración del boom no bastó para alimentar el sistema de pensiones porque los salarios eran muy bajos”.

Propone visados de ida y vuelt y permisos de residencia para quienes acaben sus carreras en España.

Estats Units (eleccions 2016)

La Unió Europea (2016): Els 28 estats de la Unió accepten un ‘estatus especial’ per al Regne Unit

 

[Claudi Pérez, El País, 20-2-2016]. “La excepcionalidad británica alcanzó ayer un nuevo hito. Reino Unido selló anoche, tras un maratón negociador de 40 horas, un acuerdo con la UE que consolida el “estatus especial” de Londres en el club: ningún otro país acumula tantas excepciones en Europa. Su primer ministro, David Cameron, hará finalmente campaña a favor de quedarse en la Unión. A cambio, los socios le ofrecen concesiones simbólicas, y sobre todo dinamitan uno de los principios fundamentales de la Unión: Londres podrá discriminar a los trabajadores en función de su pasaporte para tratar de limitar la inmigración.”

[Vilaweb] L’acord preveu que el Regne Unit pugui aplicar un ‘fre d’emergència’ als ajuts socials pels treballadors comunitaris durant un període de set anys. La restricció afectarà al treballador durant quatre anys, i serà gradual: al primer any no rebrà cap mena de pagament, fins que, passats els quatre, ja el rebi sencer. ‘Hauran d’esperar quatre anys per tenir accés total als nostres ajuts’, ha dit Cameron des de Brussel·les.

El pacte també permet als britànics impedir que els nous immigrants de la resta de la UE que hi arribin, o els nens que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill, l’anomenat ‘child benefit’ tan bon punt la nova legislació entri en vigor. Pels que actualment reben l’ajut, s’adaptarà a la baixa a partir del 2020. Els països de l’Est de la UE volien evitar que els ciutadans comunitaris que ja cobren aquest ajut no el perdessin, però finalment s’ha imposat la proposta britànica en una negociació molt intensa, segons ha admès el propi Cameron.

El govern de David Cameron també ha aconseguit que la resta de socis facin una referència explícita a excloure el Regne Unit de la frase dels tractats que parla d’una Europa cada vegada més unida. A nivell financer, Cameron ha pogut incloure a l’acord una clàusula que dóna a un país el dret a imposar un fre a la regulació financera controvertida durant les reunions dels líders del Consell Europeu. De facto, un poder de ‘veto’ sobre regulació financera que descartava el president francès, François Hollande.

________________________________________________

Guerra freda a Orient: lluita pel poder hegemónic a l’Orient Mitjà

Yemen, la expansión de la influencia Iraní

  • [Ángeles Espinosa, El País, 26-3-2105]
    Los rebeldes Huthi consideran una declaración de guerra contra Yemen los bombardeos aéreos de la madrugada de este jueves por parte de Arabia Saudí. Sus portavoces piden voluntarios “para luchar contra el invasor”, una coalición de una decena de países árabes suníes, algunos de cuyos miembros parecen dispuestos a participar en una eventual ofensiva terrestre. Irán, considerado aliado de los Huthi, ha pedido un cese inmediato de las hostilidades. Mientras, en Saná, la capital yemení, sus habitantes se muestran divididos entre quienes aplauden la intervención y quienes la ven como una nueva inmiscusión extranjera en sus asuntos.”
  • [La Primera Guerra Mundial del Islam, .[Antonio Navalón, El País, 2-4-2015]
  • Un rompecabezas religioso, [Javier Martín, EL PAÍS, 12-4-2015,]
  • ¿Cuál es ese islam que da miedo? [Tahar Ben Jelloun, EL PAÍS, 12-4-2015]

rompecabezas religioso

 

 

David Rieff: “El Islam ha entrado en una crisis profunda”

[“La gran sorpresa ha sido la crisis del islam” | Internacional | EL PAÍS, ANA CARBAJOSA]

A David Rieff (Boston, 1952) hay que escucharle con atención para no perder el hilo de sus argumentos. Salta de un extremo ideológico al otro sin complejos y fabrica conclusiones que rara vez encajan en corsés políticos. Le guían la valentía intelectual y décadas de estudio y observación sobre un terreno que a Rieff le gusta patear. A este historiador, le preocupa el encaje de los inmigrantes en Occidente y la malformación de las llamadas sociedades multiculturales; un asunto del que se ocupa desde hace décadas. Una Europa que percibe desnortada y naif, el islam sumido en una crisis profunda o los derechos humanos como credo absolutista son algunos de los asuntos que desgrana en una entrevista con este diario poco antes de disertar sobre inmigración en el Espacio Bertelsmann en Madrid. Autor de ensayos como El Matadero: Bosnia y el fracaso de Occidente (Aguilar) o A punta de pistola (Debate), Rieff vive a caballo entre Estados Unidos y Europa y escribe y enseña —en el Instituto de Estudios Políticos de París— sobre conflictos internacionales y acción humanitaria.Rieff prefiere durante este encuentro aparcar su faceta de hijo. Su madre fue Susan Sontag, gran referente del pensamiento progresista estadounidense y cuyo legado Rieff se siente en la obligación moral de mimar. “Una de mis responsabilidades en la vida es mirar por su trabajo, pero no me gusta ejercer de hijo profesional”.
 

Pregunta. En los años ochenta ya escribía sobre inmigración y multiculturalidad. Algunos de los problemas de integración de los que hablaba continúan vigentes y otros se han agudizado sin que los Gobiernos de Europa hayan encontrado remedio.

Respuesta. Lo que está pasando ya se podía vislumbrar en los ochenta si querías mirar. No había duda de que pobres del sur iban a venir al norte. En seguida entendimos de qué iba la globalización, a pesar de que algunos pensaran que podía afectar solo a los ricos y que los pobres simplemente no participarían. Por ese lado no me sorprende. La gran sorpresa ha sido el islam y su crisis. La gente no teme a los inmigrantes, teme al islam. Es absolutamente cierto que los gobiernos están ciegos. No es posible que los alemanes en los sesenta pensaran que los gastarbeiter [los que emigraron a Alemania para trabajar] iban a volver a sus países, o que alguien piense que la gente no va a intentar cruzar a Ceuta y a Melilla. Es sorprendente que un cambio territorial minúsculo en Ucrania suponga horas y horas de dedicación para un ministro y que de las muertes en el Mediterráneo se encargue casi de pasada y por obligación. Hace falta más voluntad política.

P. En Europa, el populismo de derechas explota el miedo al diferente, mientras la izquierda, acomplejada, teme si quiera abordarlo en muchos países. ¿Por qué no somos capaces de mantener un debate sereno y racional sobre inmigración?

R. Porque no solo la izquierda progresista defiende a los inmigrantes, también están los empresarios. La inmigración se ha vuelto inevitable gracias a una alianza de la izquierda con la clase empresarial. La ruptura de los sindicatos es en parte consecuencia de la llegada de más inmigración. Los efectos de esta globalización hacen que la clase trabajadora entre en pánico. Ellos son los grandes perdedores de estos cambios globales. El futuro no pinta bien para ellos. Si eres un obrero de Lille, sabes que tus mejores años han quedado atrás, que ahora te enfrentas a deslocalizaciones, a más inmigrantes dispuestos a trabajar por menos dinero. Esto explica por ejemplo que el Frente Nacional sea la fuerza dominante en Francia.

P. Los gobiernos no acaban de reaccionar y los extremistas copan el discurso. ¿Cómo se puede romper esta dinámica?

R. Lo único positivo que veo de la catástrofe de París es que ahora, las élites biempensantes francesas ya no podrán decir que no está pasando nada. Los franceses son la sociedad más esclerotizada que conozco en Europa. Están ciegos, encantados de haberse conocido. Ahora sin embargo, el primer ministro francés habla de apartheid en la banlieue [los barrios periféricos] y eso es bueno. Esos jóvenes [inmigrantes y descendientes de inmigrantes] están muy enfadados y algunos son susceptibles de caer en las redes del Daesh [el Estado Islámico]. Los jóvenes que crecen en Europa saben que el islamismo radical es lo que más asusta aquí. Se sienten impotentes porque no tienen poder económico ni cultural. Su única arma es la brutalidad. Europa tiene que darse cuenta de no ha sabido transmitir su narrativa histórica a los musulmanes. El hecho de que cada instituto judío de Europa esté protegido tiene que ver con que no han asumido la narrativa europea. En 1945 nadie hubiera podido pensar que esto iba a suceder.

P. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

R. Europa está especialmente mal preparada para este tipo de problema. Las élites europeas se han convencido a sí mismas de que el mundo es un lugar racional. No se dan cuenta de que el mundo es irracional y cruel. Creo sinceramente que el periodo que hemos vivido entre 1945 y los noventa fueron una excepción de prosperidad y disminución de la barbarie. Que la vuelta de la barbarie es solo una vuelta a la normalidad. Aquí hay además un componente político. En EE UU o en América Latina, los jóvenes enfadados montan bandas criminales. Aquí se apuntan a la yihad. Es un problema real, no se lo ha inventado la derecha.

P. Usted sostiene que uno de los problemas es que los valores europeos se han diluido casi hasta dejar de existir.

R. A los chicos de la banlieue les dicen: tienes que aceptar los valores europeos. ¿Pero qué valores son esos? Esto es como el póker. No puedes derrotar algo con nada. Los valores se reducían a ofrecer una vida mejor, prosperidad, pero eso ya no está ahí. En Francia además, un factor muy importante fue la crisis del comunismo, que era un motor de asimilación también en los suburbios. Los comunistas controlaban a los conflictivos y mantenían la disciplina social en los barrios. Ahora ya no hay partido; hay imanes. Muchos de ellos hacen lo que pueden, pero no es suficiente. Hoy vivimos en un mundo en el que las cuestiones de identidad cobran mucha importancia. Otra razón fundamental es la crisis del islam.

P. ¿A qué se refiere?

R. El islam ha entrado en una crisis profunda. La brecha entre suníes y chiíes se ha convertido en guerra. Las guerras que observamos en Oriente Próximo tienen que ver con esa fractura. En Siria por ejemplo está claro que se trata de una guerra entre Catar y Arabia Saudí contra Irán. Si nos fijamos en la historia de la cristiandad, también vemos épocas de fanatismo que se llevaron por delante otras corrientes cristianas. Creo que estamos en una de esas épocas en el islam.

P. Chérif Kouachi, uno de los atacantes de Charlie Hebdo dijo en el pasado que fueron las torturas a musulmanes en Abu Ghraib lo que le cambió.

R. No creo que el terrorismo islámico tenga que ver con que Occidente no sea justo en Palestina o en Irak. Es verdad que en el caso de la identidad judía, también en Francia, el gran pegamento que mantiene a la comunidad unida en la diáspora es el sionismo y que eso genera tensiones con otras minorías. Puede haber explicaciones, pero no justificaciones. O crees que se pueden poner bombas en los mercados o no. No hay camino intermedio. Los derechos humanos son un credo absolutista.

P. Siria se ha convertido en el gran imán para el yihadismo planetario. Europa y EE UU parecen estar un poco perdidos sobre cómo actuar.

R. No puedes esperar que habiendo una guerra a las puertas de Europa la gente no huya. Mire, yo soy profesor de intervención humanitaria y le puedo decir que no hay una guerra justa. En el caso sirio, no es posible justificar una intervención internacional, porque las posibilidades de éxito son demasiado pequeñas y ese es uno de los requisitos morales para intervenir.

P. ¿Debe resignarse la comunidad internacional?

R. La comunidad internacional como concepto no existe. Hay un orden global, dominado por EE UU y Breton Woods. Entramos en un mundo multipolar, pero me cuesta imaginar que EE UU no vaya a ser un gran poder. En realidad, no creo que el mundo haya cambiado tanto, que el poder militar haya perdido tanta relevancia. Esa es una ilusión europea que parte de asunciones irreales, según las cuales, las guerras son algo del pasado, y la gente va a ser cada vez más rica. Eso no es así.

P. Resulta difícil no preguntarle por su madre, Susan Sontag. ¿Está trabajando en nuevos proyectos vinculados con ella?

R. Tengo una pequeña fundación que creé en nombre de mi madre y que otorga premios a jóvenes traductores. Ahora tengo que editar el tercer volumen de sus diarios en los próximos seis meses. Hay muchísimo material. Hay que seleccionar, porque ella no lo hizo. Hay miles y miles de páginas, que en el tercer volumen quedarán reducidas a unas 300. Una de mis responsabilidades en la vida es mirar por su trabajo, pero no me gusta ejercer de hijo profesional.

XIPRE, UNA ILLA ESTRATÈGICA

L’escriptor britànic Lawrence Durrell (1912-1990) va residir a l’illa de Xipre entre els anys 1953 i 1957.Volia aïllar-se després d’haver recorregut diversos llocs del món com a diplomàtic i buscava un indret tranquil on poder escriure. Durant la seva estada a l’illa col·laborarà amb el govern colonial anglès i impartirà classes de literatura en el  Pancyprian Gymnasium. La lectura del seu llibre Limones amargos, publicat l’any 1957 (reeditada com a  Bitter Lemons of Cyprus el 2001), és tot un viatge per copsar  l’entorn natural, les costums i la vida quotidiana de l’illa d’afrodita, abans no quedi submergida en una explosió de violència entre les comunitats turques i gregues. L’editorial edhasa ha reeditat aquesta obra en un volum (Trilogía mediterránea) on s’apleguen dos llibres més: La celda de Próspero (un viatge per l’illa de Corfú durant la Segona Guerra Mundial) i una narració sobre la seva experiència en Rodes a  Reflexiones sobre una Venus marina (1953).
“En Chipre me topé con muchos más de esos ecos de momentos olvidados de la historia, momentos para iluminar el presente. Invasores como Harún -al -Rashid, Alejandro, Corazón de León; mujeres como Catalina Cornaro y Elena Paleólogo… la confluencia de distintos destinos que tocaban y esclarecían la historia de una islita situada en la cuenca oriental del Levante, otorgándole significación y profundidad de foco.
Diferentes invasiones la curtieron y erosionaron, apilando monumento sobre monumento. Las discordias de monarcas e imperios la tiñeron de sangre, fatigaron y refrescaron repetidas veces su paisaje con mezquitas y catedrales y fortalezas. En el flujo y reflujo de historias y culturas se convirtió, una vez y otra vez, en el punto de encuentro donde arios y semitas, cristianos y musulmanes, se estrecharon en mortífero abrazo. San Pablo recibió allí una merecida tunda a manos de los pafiotas. Antonio le dio a Cleopatra la isla como un regalo. Afrodita…”
L’agressió de la Itàlia feixista contra Grècia, per l’octubre del 1940, obligà les autoritats britàniques a abandonar la política repressiva i demanar la col·laboració de la població de l’illa. Acabada la Segona Guerra Mundial, els grecoxipriotes reclamaren de nou l’adhesió a Grècia, sense èxit. Gran Bretanya proposà la promulgació d’una carta constitucional atorgant l’autonomia limitada, en la redacció de la qual haurien d’intervenir turcoxipriotes i grecoxipriotes; aquests darrers rebutjaren la proposta, una vegada més exigiren l’enosi, organitzaren (1950) un plebiscit que palesà llur voluntat d’unió a Grècia (més del 95% de vots afirmatius) i feren conèixer llur situació a l’ONU. El fracàs de les negociacions del govern d’Atenes i els dirigents grecoxipriotes, encapçalats per l’arquebisbe Makàrios, amb el govern de Londres —que a l’agost del 1954 afirmà que mai no abandonaria totalment l’illa—, exasperà un sector de la comunitat grecoxipriota, que optà per la lluita armada. Els britànics, d’altra banda, intentaren d’aconseguir el suport de la minoria turca —que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la qüestió—, i aviat disposaren de la participació del govern de Turquia, que en l’anomenat problema de Xipre trobà un mitjà per a desviar l’atenció dels mateixos turcs dels problemes interns del seu país. D’aquesta manera, la Gran Bretanya obtingué la col·laboració dels turcoxipriotes, entre els quals començà a estendre’s la tesi de la partició de l’illa. La guerra civil xipriota deteriorà l’estructura defensiva de l’OTAN, a causa de l’enfrontament de Grècia i Turquia, fet que mogué els EUA a pressionar a favor d’una solució ràpida i satisfactòria per a tothom. Al març del 1956 era decretat l’exili de l’etnarca Makàrios, mesura que intensificà encara més les discòrdies entre ambdues comunitats, les quals, el 1958, estigueren a punt de provocar una guerra entre Grècia i Turquia.
Aleshores intervingueren els EUA i forçaren a la celebració d’unes discussions preliminars, amb l’absència dels xipriotes. Aquests contactes entre els representants dels governs d’Atenes i Ankara conduïren a l’acord grecoturc de Zuric (11 de febrer de 1959), ratificat i desenvolupat per l’acord anglogrecoturc de Londres (19 de febrer de 1959): hom preveia la independència de Xipre sota la garantia —o tutela— de la Gran Bretanya, Grècia i Turquia, la repartició de les funcions administratives i governatives entre els grecs i els turcs de l’illa i l’existència de dues bases navals britàniques. L’arquebisbe Makàrios fou elegit president, i F.Küçük, turcoxipriota, vicepresident, i el 16 d’agost de 1960 fou proclamada la independència de la República de Xipre.
El 1963 una temptativa d’unificació administrativa i executiva motivà greus enfrontaments entre les dues comunitats de l’illa i entre els governs de Grècia i Turquia, que mobilitzaren llurs exèrcits: un cos armat de l’ONU, arribat pel març-abril del 1964, restablí precàriament la pau. A partir del 1967 la tensió minvà, en part pel temporal abandó de la idea de l’enosi, arran de la implantació a Atenes d’una dictadura militar. Makàrios fou reelegit president el 1968 i el 1973, però el 15 de juliol de 1974 fou desplaçat del poder per un cop militar protagonitzat per la guàrdia nacional, que actuà com a instrument de la dictadura grega.
Mentrestant, el 20 de juliol es produí la invasió i l’ocupació de l’illa per part de l’exèrcit turc, que al·legava la necessitat de garantir la integritat de la comunitat turcoxipriota. Desoint les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, els turcs s’empararen del 40% del territori de l’illa —el més important des del punt de vista econòmic— i obligaren més de 200 000 grecs a abandonar llurs terres i possessions, els quals restaren com a refugiats en la part no ocupada de l’illa. Makàrios, per la via de les negociacions, intentà d’obtenir la retirada de l’exèrcit turc i el retorn a la normalitat constitucional, i per això regressà a l’illa, però no pogué fer recular els invasors, els quals, seguint un pla preestablert (el pla Àtila), colonitzaren les zones ocupades amb colons enviats forçosament de les poblacions de l’Àsia Menor, amb el propòsit de justificar, amb un augment de la comunitat turca, la creació d’una federació.
El 1974, la invasió turca del nord de Xipre donà lloc a dues entitats polítiques separades de fet: d’una banda, la República de Xipre, reconegut internacionalment i que constitueix el mateix estat anterior. De l’altra, la República Turca del Nord de Xipre, proclamada el 1983 i només reconeguda per Turquia. La capital, Nicòsia, es troba dividida també entre un sector grec i un sector turc.[Enciclopèdia.cat]
“Cuando se produjo el enfrentamiento entre Grecia i Turquía, que había invadido Chipre en el verano de 1974, Kissinguer i Ford trataron de manejar el asunto con prudencia, conscientes de la necesidad de no perder la amistad de Turquía, que proporcionaba a los Estados Unidos unas bases de inestimable valor; pero el Congreso, decidido a intervenir por su cuenta, e influido por el lobby griego en los Estados Unidos, impuso un embargo de la ayuda militar a Turquía que dañó seriamente las relaciones entre los dos paises”[Josep Fontana. Por el bien del imperio,Barcelona:PASADO&PRESENTE, PAG.572-573].

Mapa de Xipre
DOS COLOSOS PUJAN POR CHIPRE [M.A.Sánchez Vallejo, EL PAÍS DOMINGO, 010712]