Institut ÈGARA 50e aniversari_[2017- 2018]

Publicat el per
1

[16 de desembre de 2017]

 CURSA DE LA MARATÓ DE TV3 ÈGARA 50 ANYS.

 

 

———————–

[30 de novembre de 2017]
Conferència inaugural a càrrec del psicòleg Jaume Funes.
Qui educa als adolescents? 

Adolescent: “Una persona que està descobrint la vida i té bastant interès per viure-la sense pensar en els perills que hi ha i a la més mínima contradicció es rebota”

Insititut ÈGARA_Conferència_ Jaume Funes (30-11-17)-Biblioteca de l’Institut

 

 

Una breu lliçó…

Publicat el per
Respon

Aquesta terra és meva (original: This Land is Mine) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Jean Renoir, estrenada el 1943

El final de la pel·lícula “Aquesta terra és meva” (dirigida per Jean Renoir en 1.943). Charles Laughton, un professor tímid, valent, acomodat, ridiculitzat pels seus alumnes a la França ocupada per l’exèrcit alemany està enamorat d’una companya de treball (Maureen O’Hara). En un emotiu final, sabent que aquest acte li va a costar la vida, es dirigeix ​​als seus alumnes llegint-los la declaració dels Drets de l’home (redactades en el període revolucionari francès). Un “suïcidi” a canvi de ser admirat per primera i última vegada pels seus alumnes i per la bella mestra.

 

 

This-Land-Is-Mine-1943-small.jpg

Eleccions 21-D

Publicat el per
Respon

Tocar de peus a terra [Borja de Riquer, Ara, 2-11-2017]

No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern de llarga tradició centralista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres

Els successos de la darrera setmana passaran sens dubte a la història de Catalunya, però potser no en el sentit que molts havíem desitjat. Em sobta que hi hagi qui, en tons lírics, compari els fets dels dies 26 i 27 d’octubre amb el 14 d’abril del 1931. S’ha de viure en una altra galàxia per identificar els dos fets. Lamentablement, la recent proclamació de la República Catalana s’assembla més a les 10 hores que va durar l’Estat Català proclamat el 6 d’octubre del 1934 que a la festa popular de tres anys i mig abans, quan va caure el règim monàrquic. En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder.

Algun dia, amb més calma, haurem de reflexionar seriosament sobre els encerts i les errades -estratègiques i tàctiques- del moviment independentista i avaluar els costos polítics, i ja no diguem emocionals, causats per la seva imprudent direcció. Fa anys que alguns advertíem, sense que ens fessin gaire cas, que el procés sobiranista català seria més difícil i llarg del que s’estava dient, perquè se sobrevaloraven les forces pròpies i s’infravalorava la solidesa de l’adversari. No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern, i a tot un estat, gestionat per uns polítics de llarga tradició centralista, refractaris a tota negociació, impregnats de nacionalisme essencialista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres, les forces d’ordre públic i la judicatura en defensa dels seus objectius. I, a més, que això s’esdevenia en un context europeu i internacional hostil a qualsevol trencament d’un estat, per molt democràtics que fossin els procediments emprats. Com s’ha pogut comprovar, la Unió Europea no té gaires principis, només té interessos, que són fixats pels estats que defensen sobretot el manteniment de l’actual statu quo.

En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder

Som en un moment d’emergència nacional com a conseqüència de l’aprovació per part del Senat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la Generalitat de Catalunya. Els efectes d’aquesta aplicació, juntament amb l’actuació de la fiscalia i de l’Audiència Nacional, poden ser realment demolidors. I, a sobre, s’ha cedit la iniciativa i el control del temps polític al govern Rajoy.

És ben clar que cal anar a les eleccions del 21 de desembre encara que les convoqui el govern de Madrid. No anar-hi seria una temeritat. Seria córrer el risc que la senyora Arrimadas assolís la presidència de la Generalitat i que aquesta institució acabés convertint-se en una mena de diputació provincial sotmesa a les directrius del govern espanyol. En la meva opinió, cal presentar-se a les eleccions defensant uns plantejaments antirepressius i sobiranistes. Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen; entre els qui consideren fonamental reivindicar el dret democràtic dels catalans a decidir el futur i els qui sostenen que els ciutadans de Catalunya no tenen aquest dret.

Fa uns quants dies defensava la formació d’una candidatura unitària, similar a la Solidaritat Catalana, integrada per gent de les formacions polítiques i de les entitats ciutadanes que des de fa més de set anys s’han pronunciat en favor del dret a decidir. Davant les dificultats que això pot suposar i tenint en compte les darreres manifestacions dels dirigents dels partits, crec que, com a mínim, caldria demanar-los que incloguessin com a elements comuns i prioritaris dels seus programes aquestes tres reivindicacions. En primer lloc, l’alliberament dels detinguts i el sobreseïment de totes les causes penals, multes i sancions de caràcter polític. En segon lloc, l’exigència de l’aixecament immediat de l’aplicació de l’article 155 a la Generalitat. I, finalment, la reivindicació d’un referèndum amb garanties i vinculant sobre el futur de Catalunya.

Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen

Si es pot demostrar amb vots reals que més de dos terços dels catalans volen ser consultats en un referèndum vinculant, rebutgen l’aplicació del 155 i exigeixen l’amnistia, això deixaria en evidència davant l’opinió internacional la intransigència i ceguesa política del govern Rajoy i afavoriria les possibilitats d’una mediació de cara a la consecució d’un referèndum.

Tal vegada també caldria pensar en un programa de govern amb ampli suport parlamentari que després de la victòria electoral gestionés amb rigor l’acompliment del programa. Perquè hem de ser realistes: tot i un hipotètic triomf, ens espera un llarg recorregut de tensions amb el govern de Madrid i de gestions internacionals. Caldria igualment no menysprear la necessitat d’una estratègia unitària catalana d’intervenció en la política espanyola per tal d’intentar treure Mariano Rajoy i el PP del govern de Madrid i crear un escenari polític més favorable a la negociació.

Tal com estan les coses, cal evitar que la confrontació política se centri al voltant de la no se sap ben bé si proclamada República Catalana. No és aquest el dilema que s’ha de plantejar a la ciutadania davant les properes eleccions. El sobiranisme ha d’aconseguir augmentar la seva força i no córrer el risc de perdre’n. Hi ha sectors socials que fins fa poc estaven en una posició expectant, amb dubtes sobre el Procés, però que no hi eren hostils i que es van indignar davant la brutalitat policial del dia 1d’octubre. Cal no perdre aquesta franja social que pot ser decisiva electoralment en un moment en què les forces defensores del 155 estan mobilitzant gent que fins fa molt poc era força passiva i indiferent. Penso que l’alternativa política als sectors unionistes hauria d’estar clarament centrada, juntament amb les exigències antirepressives ja esmentades, en la demanda d’una consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que tingui totes les garanties.

Cultura democràtica a Espanya?

Publicat el per
Respon

[John CARLIN, LVG, 1-11-2017].…Lo que el PP no parece entender es que aunque su jugada funcione y el independentismo sufra una derrota en las elecciones del 21 de diciembre no va a dejar de ser una fuerza política importante. El intento de aplastarlo y humillarlo creará más resentimiento en sus filas, y el resentimiento es un motor político de inagotable energía.

Veremos qué pasa en las próximas semanas. Existen tantos riesgos de que las cosas vayan a peor como de que se tranquilicen. Pero hoy todo es feo. Desde fuera no hay otra forma de ver la toma de poder del PP en Catalunya. Y no sólo feo sino absurdo: lo chocante para mí y para todos los extranjeros con los que hablo es lo espectacularmente innecesario que ha sido todo este lío. Lo fácil que hubiera sido evitarlo. Primero, y obviamente, con un cambio del texto sagrado de la Constitución y con la aprobación de un referéndum pactado, como hubiera hecho cualquier otro Estado moderno y democrático (Canadá, Reino Unido) en similares circunstancias. Pero seguramente se hubiera evitado con menos: con gestos conciliadores y palabras respetuosas, con alguna cesión de poder a la región autónoma catalana, con un mínimo de espíritu estadista, con el afán de pensar primero en el bien general.

En una democracia la política consiste en persuadir, en ganar corazones y mentes a través de los argumentos, las palabras y los gestos. En un sistema autoritario la política consiste en imponer la ley. ¿A cuál de los dos se parece más el Estado español hoy? Sabemos la respuesta. ¿Pero por qué son tan torpes, tan inflexibles y tan estrechos? La respuesta es obligatoriamente larga y complicada, pero un artículo en la revista The New Yorker este fin de semana de mi amigo y laureado periodista Jon Lee Anderson creo que ofrece una pista. “Una profunda inseguridad –concluyó Anderson– late en el corazón del establishment político y mediático español sobre el calado que tiene la cultura democrática española. Y con buena ­razón”.

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en el Senat (divendres 27 d’octubre) reben aplaudiments de membres del seu govern, així com de diputats i senadors del PP : es va aprovar l’aplicació de l’article 155, mitjançant el qual s’anul·la l’autonomia per a Catalunya.

Alguna semblança amb 1934?

Publicat el per
Respon

Entre 1934, 1936 i 1939 [Joan B. Culla, Ara, 31-10-2017]

Al llarg dels darrers anys, el precedent històric més invocat entre els adversaris del procés independentista va ser el Sis d’Octubre de 1934, amb el missatge explícit o implícit que, quan Catalunya havia intentat separar-se d’Espanya, els resultats havien estat la desfeta i el desastre. Era una analogia fal·laç i tramposa, perquè l’octubre de 1934 Companys no va proclamar cap independència ni va voler separar-se de la República Espanyola sinó, ben al contrari, rectificar-ne el rumb polític en aliança amb el PSOE i amb les altres esquerres hispàniques. També ho era perquè, contra la voluntat del president, aquell dia hi va haver diversos enfrontaments armats amb desenes de morts i centenars de ferits, una circumstància que donaria algun fonament a les posteriors acusació i condemna contra el govern català pel delicte de “ rebelión militar”. Del 2012 al 2017 no hi ha hagut res de tot això.

I, tanmateix, la reacció de l’Estat i l’establishment espanyol s’endevina molt més rancuniosa i venjativa que el 1934; estan decidits, per poc que puguin, a arranar el nacionalisme català per una generació, estil 1939, tot i que no amb els mateixos mètodes perquè ara no els poden utilitzar. No voldria minimitzar la repressió dels anys 1934-35, però sí recordar algunes coses. L’extrema dreta espanyola mai no va perdonar al general Batet la contenció democràtica amb què havia sufocat la proclama de Companys, la “feblesa traïdora” de no haver aprofitat l’ocasió per fer una escabetxada deseparatistas; de fet, l’hi farien pagar amb la vida al cap de dos anys i mig. A nivell polític, els sis governs diferents que es van succeir a Madrid durant els 15 mesos posteriors al Sis d’Octubre eren massa febles per aplicar a Catalunya altra cosa que pedaços i draps calents, mesures sense cap capacitat per modificar hegemonies ideològiques.

Ara, en canvi, el “fatxenda intransigent” Rajoy -la descripció és de l’editorialista de The New York Times– se sent fort amb el suport del bloc PP-Ciutadans-PSOE, i confortat per una elit intel·lectual i mediàtica decidida a humiliar els catalans de tal manera que -Juan Luis Cebrián dixit– ja no es preguntin quan assoliran la independència sinó quan recuperaran l’autonomia. Els indicis d’aquesta atmosfera de victòria i de revenja, d’aquesta voluntat de fer un escarment que deixi una empremta duradora, són múltiples: des del clima al Senat divendres passat, quan s’hi va aprovar l’aplicació de l’article 155, fins a la unió sagrada de la premsa madrilenya, passant per la simptomàtica excitació de l’extrema dreta i els seus curiosos atavismes: l’altre dia assetjant Catalunya Ràdio a cops de pedra, l’11 de juliol de 1936 assaltant Unión Radio de València pistola en mà…

Ho diré sense embuts: la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre

És tan intens, aquest desig de “fer un 1939” incruent o poc cruent, que estan disposats a destruir a la pràctica el mateix règim de 1978, tan elogiat de paraula. Els que mai no van creure en el títol VIII de la Constitució espanyola -per exemple, aquell José María Aznar que el 1979 advertia, al diari La Nueva Rioja, contra “ las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”- han vist en la crisi catalana l’oportunitat de desactivar el contingut autonomista de la carta magna, el pretext per a una contrareforma constitucional tàcita que, sota l’amenaça de l’article 155, disciplini i uniformitzi d’una vegada les maleïdes comunitats autònomes, i les dediqui a “ hacer carreteras y poco más”, com va desitjar Rajoy quan era el líder de l’oposició.

Davant d’aquesta perspectiva, no podem ser ni ingenus ni puristes, ni seguir confiant càndidament en la Unió Europea. Ho diré sense embuts: l’independentisme, el conjunt del sobiranisme, la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre. ¿Que les ha convocades Rajoy sense legitimitat per fer-ho? D’acord. ¿Que caldrà veure les condicions de la precampanya i la campanya? Sens dubte. Però una cosa és segura: l’unionisme s’hi mobilitzarà com mai, l’Estat hi abocarà tot el que té per fer-ne un plebiscit -ara seran ells, els plebiscitaris– capaç d’esclafar el nacionalisme català durant 20 o 25 anys; i el donaran per vàlid -i Europa hi assentirà- encara que la participació sigui del 40% o menys. ¿S’imaginen quatre anys amb un Parlament monopolitzat per Cs, PP i PSC?

Els escrúpols i els dubtes són ben comprensibles, però potser la història pot oferir alguna lliçó. El febrer de 1936 l’autonomia restava suspesa, a la Generalitat hi havia un pseudogovern titella, Companys i els seus consellers eren a presidi, hi havia exiliats i el país sortia d’un any llarg sota estat d’excepció. En aquest marc, i davant la convocatòria electoral, es va formar el Front d’Esquerres de Catalunya. Hi confluïen de comunistes a liberals, d’independentistes a discrets autonomistes, de rabassaires a empresaris, tots units pel rebuig de la repressió i la defensa de la dignitat col·lectiva, amb el retorn de presos i exiliats al capdamunt del programa. Van obtenir el 60% dels vots.

 

Michel de Montaigne: “Sobre el costum i sobre com no es canvia fàcilment una llei rebuda”

Publicat el per
Respon

“Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització. Els acostumats a la monarquia fan el mateix.”

Michel de Montaigne (s. XVI) Sobre el costum i sobre com no es canvia fàcilment una llei rebuda. Assaigs. Llibre primer. Cap. XXIII [Ed Proa, Traducció Vicent Alonso, 2006, pàg. 198]

Sense ànim adoctrinador

Publicat el per
Respon
  • La utilitat de  l’inútil (Quaderns Crema, 2013)

Resultado de imagen de la utilitat de l'inutil

 Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal (Quaderns Crema, 2017)

 Resultado de imagen de Clàssics per a la vida

Els bons mestres (sense ànim adoctrinador) [Ignasi Aragay, Ara 21-10-2017]

Els bons mestres (sense ànim adoctrinador) / CRISTINA CALDERER
 

De Nuccio Ordine, l’autor del manifest en defensa de les humanitats La utilitat de l’inútil, ens arriba ara Clàssics per a la vida (Quaderns Crema), en traducció de Jordi Bayod. Esclar, és un llibre meravellosament inútil: una tria de cinquanta fragments comentats d’obres imprescindibles de grans autors de tots els temps, d’Hipòcrates o Plató a Kavafis, Pessoao García Márquez. “Si no salvem els clàssics i l’escola, els clàssics i l’escola no podran salvar-nos”, escriu a la introducció el professor Nuccio Ordine, que els últims quinze anys, en el primer trimestre de classes, cada dilluns va llegir als seus estudiants durant mitja hora textos d’obres literàries o filosòfiques. D’aquella experiència en va sortir una sèrie d’articles per al Corriere della Sera, que són els que recull el llibre.

Insisteix en la seva idea matriu: “Els clàssics ens ajuden a viure perquè tenen molt a dir-nos sobre l’art de viure i sobre la manera de resistir la dictadura de l’utilitarisme i el benefici”. Ordine renega de la “gestió empresarial de l’escola”, diu que “seguir la quimera del mercat és una pura il·lusió” i recorda que “l’educació exigeix temps llargs”: lentitud, reflexió, silenci… Fuig, a més, del déu Diner com de la pesta: “Amb els diners es pot comprar qualsevol cosa menys el coneixement: perquè el saber és fruit d’una conquesta fatigosa i d’un esforç individual que ningú no pot realitzar en lloc nostre. L’acte mateix d’ensenyar pot revelar-se, en efecte, com una forma de resistència a les lleis del mercat i del benefici: si en una transacció comercial hi ha sempre una pèrdua i un benefici, en una transacció intel·lectual (…) s’enriqueix al mateix temps el qui rep i el qui dona”. Si la doctrina invisible del nostre món és el mercat, Ordine és un antiadoctrinador.

Ara que a casa nostra alguns ignorants de mala fe pretenen desacreditar l’escola catalana titllant-la d’adoctrinadora, val la pena reivindicar amb Ordine els bons docents, aquells que formen ciutadans cultes, crítics i lliures, capaços de raonar per si mateixos i d’estimar el bé comú, aquells que defensen el valor de la bellesa, que estimulen el plaer de la lectura i, amb ell, el pensament, la fantasia i la imaginació, i que saben, en definitiva, “que un bon docent és per damunt de tot un estudiant infatigable”, un lector apassionat.

I per acabar, un retall dels Assaigs de Montaigne triat per Ordine que ves per on ens pot fer pensar -sense ànim adoctrinador- sobre el xoc polític entre Catalunya i Espanya: “Els pobles educats en la llibertat i la voluntat de governar-se ells mateixos consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització. Els acostumats a la monarquia fan el mateix”

Aprovació del Govern de Rajoy: article 155 =supressió de l’autonomia de Catalunya (21-O)

Publicat el per
Respon
  • Una intervenció total: les claus del 155.
    L’acord del consell de ministres per aplicar l’article 155 suposa una intervenció total de la Generalitat. El text és un calaix de sastre que atorga al govern de Mariano Rajoy poders per controlar totes les conselleries i crear els òrgans que cregui pertinents per desfer l’organització actual. A més, l’acord es reserva el dret d’autoreformar-se en qualsevol moment via el Senat, on té majoria absoluta el PP. És a dir, fins i tot seria possible ampliar el termini de sis mesos per a una convocatòria electoral d’eleccions anticipades. Aquestes són les principals claus de l’acord que publicarà elButlletí Oficial de l’Estat (BOE) quan l’aprovi el ple extraordinari de la cambra alta previst per divendres

  • Preguntes freqüents: El 155

     

    PREGUNTES FREQüents

    Com seran les mesures del 155? (17:35′)

     

  • El Govern cessat i el Parlament limitat
    [Carmen del Riego,  LVG 22-10-2017]
  • Intervenció: Manuel Castells [LVG, 21-10-2017]
  • La reeducació [Antoni Puigverd, LVG, 22-10-2017]
  • Carta a Iceta: Pilar Rahola [21-10-2017]
  • Carta a l’helicòpter de la policia:’Tacatacatacatacatacataca’
    [ Albert Om, Ara, 13-10-2017]

    Carta a l’helicòpter de la Policia: ‘Tacatacatacatacatacataca’
    El que espanta no és la democràcia, ni la independència civilitzada de cap territori, el que fa por és la violència

    La teva presència al cel de Barcelona s’ha convertit en tan habitual que ja formes part de l’‘skyline’ de la ciutat, La Sagrada Família, el Tibidabo, Montjuïc i l’helicòpter de la Policia, amb aquell bombardeig acústic que ens percudeix el cervell -tacatacatacatacata-, que ens recorda que vivim sota amenaça i que treu el pitjor de nosaltres mateixos.

    No deu ser gaire usual escriure-li una carta a un helicòpter, però l’excepcionalitat s’ha apoderat del nostre dia a dia i, a més, en situacions de màxima tensió ja sol passar que t’acabes desfogant amb el primer que pots. Quan el soroll de l’helicòpter entra per la porta, la indignació surt per la finestra de Twitter. T’he de dir que la teva és una presència especialment irritant quan et quedes suspès a sobre nostre i fas anar les hèlixs compulsivament sense moure’t de lloc, com si ens posessis a prova a veure qui se’n cansa abans, si els que som a baix mirant cap amunt o els que sou a dalt mirant cap avall.

    De fet, no sabem ni què mireu, ni què veieu, ni qui hi ha a dins, ni si ho graveu tot, ni quin és el propòsit últim del vostre vol incessant, més enllà d’incomodar, d’intimidar, d’atemorir, de recordar des d’aquesta posició de llunyana superioritat que estem sota vigilància, que tenim el 155 a sobre i que el primer que es mogui aquesta vegada sí que sortirà a la foto. Sentir el teu tacatacatacataca al cel de Barcelona és recordar-me del tacatacatacataca de la verborrea dels representants de l’Estat, que aquests dies també ressona a tota hora monòton, repetitiu, desagradable.

    No sabem què mireu, ni quin és el propòsit del vostre vol incessant, més enllà de recordar que estem vigilats

    Com més soroll d’helicòpter, més creix el malestar. La frustració de pensar com hauria sigut de fàcil organitzar un referèndum pactat, si el que es volgués fos resoldre problemes i no vèncer per 10-0. Guanyar i escarmentar. Guanyar i escarmentar. Tacatacatacataca. Acordant un referèndum ens hauríem estalviat que ens haguéssiu enviat milers de policies i guàrdies civils disposats a fer un mal irreparable a ciutadans de Catalunya i a la imatge exterior espanyola. Votant en normalitat democràtica, uns marcant la casella del sí, els altres la del no, uns en blanc, els altres fent un vot nul o quedant-se a casa, cap turista hauria anul·lat reserves d’hotel ni de restaurant, la gent no hauria deixat d’anar al cine o al teatre, perquè el que espanta no és la democràcia, ni la independència civilitzada de cap territori, el que fa por és la violència. Un referèndum com el que vol el 82% de la població, com el que a hores d’ara tots els grans diaris i bancs i empreses catalanes haurien d’exigir-li a Mariano Rajoy llogant, si cal, un helicòpter que sobrevolés la Moncloa dia i nit. Tacatacatacataca.

    P.D . El ‘copyright’ del títol és del compte de Twitter @putohelicoptero, on els usuaris deixen constància, per exemple, que l’1-O es va tancar l’espai aeri perquè ningú més pogués gravar imatges de la mobilització i, en canvi, diumenge passat vosaltres mateixos vau oferir les imatges de la manifestació per la unitat d’Espanya.

    Resultado de imagen de relat visual de 1'O Ara

     

  • Las posveritats del discurs de Rajoy [Ara, Maiol Roger, 22-10-2017]

  • El documento que ha enviado Rajoy a Puigdemont para saber si ha declarado la independencia (11-10-2017)

  • Esta es la carta de respuesta de Puigdemont a Rajoy (16-10-2017)

  • Documentos:  textos íntegros de la carta de Puigdemont y la respuesta del Gobierno (19-10-2017)LVG

  • Rajoy obre la via de l’article 155 contra l’autonomia de Catalunya (LVG)
  • Puigdemont considera un “ataque” la activacioón del artículo 155 y convoca un debate en el Parlament 

 

LLIBERTAT!

Publicat el per
2

Tengo que aguantarme y ser muy educado delante de tanta mentira sobre nuestra profesión y nuestro trabajo en las aulas: acusarme que estoy sembrando entre mis alumnos el odio hacia España es una auténtica canallada…..i avui….com els explico als meus alumnes que un atribut de la democràcia liberal es la divisió de poders……però ací, això no funciona…un partit tòxic s’ha carregat aquella il·lustrada il·lusió -com hem vist en alguns moments de la nostra història- amb la barbaritat de fer empresonar la llibertat d’expressió i de manifestació……perquè el nacionalisme espanyol no tolerarà mai que se li trenquin les regles del joc…..per això, l’abús de poder de l’1 d’octubre era tan sols una mostra….ara, la  venjança, per les mobilitzacions massives d’aquell dia i la del dia 3, es posa en marxa. [jlacueva, 16-10-2017]

17/10: Llibertat! [Vicenç Villatoro, Ara , 16-10-2017]

EN UNA DEMOCRÀCIA no hi pot haver presos polítics. No pot haver-hi gent a la presó per haver exercit democràticament els seus drets: el d’opinió, el de reunió, el de manifestació… Democràcia i presos polítics és un oxímoron, una contradicció en els termes: si hi ha una cosa és que no hi ha l’altra. I Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en aquests moments presos polítics. Potser no són els primers, però són segurament els casos més obvis, més inequívocs i més inexcusables. Les imputacions són per delictes polítics, i extremadament forçades. La seva defensa ja no és tan sols la defensa de la independència o de la dignitat de Catalunya, és la defensa de la democràcia, sense fronteres. Molta gent ja ho va entendre el 20 de setembre. I ho entén també avui, més enllà de la seva actitud davant de la qüestió catalana. Per tant, ara el debat és sobre quines formes de resistència civil pacífica, de protesta democràtica, es poden articular a més de les declaracions per respondre a aquests fets. Avui, penjar pels carrers la paraula “Llibertat” no és una demanda genèrica i encara menys un lema poètic ( J’écris ton nom! ). És una exigència democràtica amb noms i cognoms: és, d’entrada, també, la llibertat d’unes persones concretes. Llibertat!