Elogi del professor de Secundària. Segon intent [Jaume Cabré, Ara 9-2-2017]
»El gran drama als sistemes educatius europeus és la rebaixada de llistó. La falsa democràcia de la mediocritat que ha instaurat el rasant igualitari ens fa difícil ajudar els nens a somiar, a ultrapassar les seves pròpies limitacions. Hem de deixar que els alumnes que puguin volar arrenquin el vol. Amb els que no volin ja farem un passeig, que serà preciós, però a peu de terra. Però, per l’amor de Déu, en nom de quin dret hem d’impedir que el que pugui arrenqui a volar?
Alumnat de l’Institut ÈGARA
Claustre: BONS AUGURIS pel Nou Any 2018
2017
- L’any de la dignitat [Albert Om, Ara 30-12-2017]
Et queden encara no tres dies de vida, però diuen que ningú no mor -tampoc els anys- mentre hi hagi algú que els recordi. A fe de Déu que no ens oblidarem de tu. Aquesta és una carta de comiat a un any digne, intens i estrany, d’emocions contradictòries. Has mostrat, 2017, moltes ganes de canviar les coses, però també un afany indissimulat de notorietat.
De tan intens, han semblat dos anys en un. El primer 2017 va començar l’1 de gener, i el segon, l’1 d’octubre. Si fos un partit de futbol, diríem que tot va passar ben entrada la segona part. Quin últim trimestre, el del 2017. Se t’ha notat, en aquests mesos finals, una certa precipitació, aquella pressa de no anar-te’n sense haver acabat la feina, malgrat que al final acabaràs marxant com ho van fer la majoria dels teus predecessors: deixant sense tancar moltes carpetes que has obert. Si et consola, els humans també marxem encara amb coses a mig fer.
El teu successor, de nom 2018, que s’estrena dilluns, haurà de gestionar la teva herència, però també voldrà marcar perfil propi. Com has fet tu amb el llegat del 2016 ( trumpejant com has pogut el primer any de Donald Trump a la Casa Blanca) i, en canvi, posant el teu accent particular en el fet que les dones de tot el món aixequessin la veu i denunciessin els seus assetjadors. Les teves ganes de dignitat, 2017, de canviar les coses, en comptes de treure una mica la pols, amagar-la sota el llit i ja se la tornarà a trobar el que vingui a darrere.
Amb Catalunya, igual. Volies fer net d’una vegada, i no te n’has pogut sortir. Te’n vas i ens deixes un aire difícil de respirar. Però també -per això et deia que has sigut molt contradictori- l’orgull d’haver tret el millor de nosaltres mateixos en una situació molt difícil. Un any intens i estrany, perquè no vas respectar ni aquella pausa que us soleu agafar els anys a l’estiu. Va ser un 17 d’agost, mentre dormíem la migdiada, quan es va començar a accelerar tot. No tinc por. Tinc dignitat. Un any amb tanta potència de les lluites col·lectives que, a vegades, no hem tingut temps per saber què ens passava a nosaltres. Un any amb tanta sobredosi de realitat que hem deixat de banda la ficció, els llibres, el teatre, el cinema i les sèries, que ja és molt deixar.
Passaran els anys, direm 2017 i tothom sabrà de què estem parlant. ¿No aspiraves a fer que el món et mires? Doncs aquí ho tens: entrant a la història al costat del 1968, el 1975, el 1982, el 1992 o el 2001. Haurem de recuperar moltes coses, però la dignitat no l’hem perdut. Aquest és, potser, el teu millor llegat. Descansa en pau, 2017. Nosaltres, fins a nou avís, ens quedarem per aquí.
P.D . Tota la gent de l’ARA -els que el fem i els que el llegiu- associarem el 2017 amb la mort del Carles Capdevila. L’1 de juny ens vam quedar sense un amic, sense un referent que ens ajudava a viure, a riure i a pensar. Ja fa set mesos que et trobem a faltar i això, malauradament, el 2018 no ho podrà canviar.
- 2017, en tres moments [Josep Ramoneda Ara, 31-12-2017]“1 d’octubre. El dia del referèndum no autoritzat en què el govern espanyol va perdre els papers quedarà com a icona d’aquest any turbulent a Catalunya. Sota l’impacte de les càrregues policials contra votants es van desencadenar les fugues empresarials i de dipòsits, l’acceleració de la repressió i la proclamació testimonial de la República. A la llum del 21-D, el balanç és desconcertant: resultat nul. ¿Tant soroll per quedar on érem? Però ha passat una cosa molt important: la imbricació entre justícia i política. La veritable novetat de l’any. És innegable que el sobiranisme, entrant en vies de trencament sense tenir les forces per fer-ho, va transgredir la legalitat vigent. Però és innegable també que la dimensió de la resposta repressiva de les institucions espanyoles (amb tipificacions penals difícils d’entendre en un procés obsessivament pacífic) és fruit de l’estratègia de desídia i displicència de Rajoy, que, incapaç d’afrontar políticament el conflicte, es va parapetar rere la justícia i els mecanismes constitucionals d’excepció. I ens deixa un escenari judicial per als propers mesos que fa l’aterratge molt més complicat.”
- La nova Diada [Toni Soler,Ara, 31-12-2017]
“De motius per a la crispació n’hi ha hagut una bona colla. Si destaco l’1 d’octubre és perquè té tots els números per convertir-se en efemèride i perquè conté els ingredients que resumeixen les emocions de tot l’any: la dignitat, la repressió i la frustració. Per això quan recordem l’1 d’octubre ho fem amb una nostàlgia agredolça, que ens recorda les nostres potencialitats i limitacions. En certa manera em recorda l’Onze de Setembre -la derrota tricentenària, que commemorem perquè va esdevenir llavor de victòria-. Qui sap si l’1 d’octubre no podria esdevenir una Diada contemporània, sense olor de pólvora. Una jornada que, com la del 1714, ens recordi de què som capaços i en què som impotents. Tot i que hi ha una diferència fonamental entre les dues fites: l’Onze de Setembre és una derrota honorable. L’1-O és una victòria desmentida per la realitat posterior. El que em preocupa és que, així com el 1714 va fer del XVIII català un segle apolític, el 2017, que també és l’any dels refugiats, del Brexit i de Trump, doni ales a diverses generacions de descreguts de la democràcia. Qui els hi podria retreure? L’1-O les grans derrotades van ser les paperetes que deien Sí, i les que deien No, i darrere seu les llibertats, i la separació de poders, i la veritat emmascarada per tones de manipulació periodística. Aquest Cap d’Any, amb la Generalitat governada de forma arbitrària i venjativa per un partit de corruptes i radicals -el PP dels quatre diputats-, és una estampa patètica que resumeix perfectament l’abast d’una crisi sistèmica.”
TERRASSA: eleccions 21-D
Després del 21-D : algunes reflexions
- Ens ha dividit, el 21-D? [Salvador Cardús, Ara 26-12-2017]
“El discurs polític de l’independentisme ha mantingut un respecte estricte a la tradició d’un catalanisme obsessionat per la cohesió social” - Sobre la fractura de Catalunya [Josep Ramoneda, Ara 27-12-2017]
“…aquestes eleccions, convocades pel govern espanyol, en les condicions que tots sabem, tenien com a objectiu la desfeta i desarticulació de l’independentisme, la qual cosa ha fet que es disputessin en el terreny de la polarització identitària.” - Fer política de debò [Borja de Riquer, Ara, 25/26-12-2017]
“Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front pel canvi polític…Cal prestar atenció al fet que un partit anticatalanista sigui majoritari entre els sectors populars de l’antiga immigracció”
- La construcció de la enemistad [Juan Cruz, El País 27-12-2017]
“El Procès nos ha traído eso ,la destrucción sistemática de la amistad. De parte y parte, como decía mi madre. En un lado y en otro se han ido criando las alcantarillas del desacuerdo.” - Resposta, amb amistat, a Juan Cruz [Antoni Bassas, Ara, 29-12-2017]
“me pregunto si era posible evitar esa enemistad a la vista de lo que contáis en los medios españoles. Porque para saber cómo entiende la sociedad española lo que está pasando en Cataluña habrá que fijarse en cómo lo cuentan los medios que consume esa sociedad. (…) ¿No firmarías que en el mundo violento en el que vivimos todos los desafíos fueran com el catalán? Democrático y pacífico, consistente en pedir que se pongan las urnas para que vote todo el mundo, los del ‘sí’ y los del ‘no’. ¿Por qué os gusta tanto la palabra ‘desafío’, un término que evoca la hidalguía herida, como si el Procés fuese un duelo de armas? En el mundo anglosajón, al que aspiramos a parecernos por tradición democrática, el único desafío consistiría en venir a Catalunya, convencer a la gente de los beneficios de seguir juntos, ganar el referéndum y volverse para casa. Lo hicieron les canadienses y lo hicieron los ingleses. ¿Por qué no los españoles?” - El año de las banderas [Enric Juliana, La Vanguardia 31-12-2017]
“El Estado español le ha roto las piernas a la Generalitat y la sociedad catalana ha reaccionado a la defensiva restituyendo una mayoría independentista en el Parlament para una nueva fase de espesa lucha táctica. El “a por ellos” resonará durante muchos años en los oídos de miles de catalanes. Muchos votantes independentistas, críticos con lo sucedido entre septiembre y octubre, votaron en clave estricamente defensiva. “Si perdemos, nos arrasarán”. Independentistas sin independencia. Republicanos sin república. Unionistas sin unión. Este el balance final del año de las banderas en los balcones.”
- 21-D: fracassos [Joan B. Culla, Ara 1-1-2018]
“Figura entre aquests Catalunya en Comú – Podem. Però -a parer meu- no només per culpa de l’equidistància entre els blocs unionista i independentista, o de l’estèril rebuig a pactar ni amb els uns ni amb els altres. Si, malgrat l’augment de la participació, CatECP va perdre 45.000 electors, ¿no deu ser també per l’obstinació de Xavier Domènech a parlar de “la dreta”, posant en el mateix sac Ciutadans (l’opció favorita del senyor Gay de Montellà, la nineta dels ulls de l’Íbex-35) i JxCat de Puigdemont el rèprobe, l’enemic públic número 1 de les grans corporacions econòmiques i plataformes empresarials? Revertir les retallades és un objectiu que subscric; però al llindar del 2018 potser ja fora hora de saber que, atavismespaleoprogres a banda, les retallades avui vigents són atribuïbles als dictats de Montoro infinitament més que a la malvada genètica neoliberal dels convergents.”
[…] Una altra vegada s’ha fet evident que, mancat avui de qualsevol autonomia de discurs (l’autorectificació d’Iceta a propòsit de l’indult va ser humiliant), el PSC no pot aspirar, en unes elecions catalanes, a altra cosa que a resistir, sense capacitat per exercir de pont o de frontissa entre blocs. Si algú en tenia cap dubte, les declaracions postelectorals del número dos del PSOE, José Luis Ábalos (en el paper de versió remasteritzada dels Bono, Ibarra i Guerra), el deuen haver dissipat.
[…] A mi, en canvi, el 4,5 % de vot cupaire em sembla el restabliment d’un cert principi de realitat. Com he escrit en altres llocs, cap dada socioelectoral empírica no explicava que, dins l’hemisferi independentista, hi hagués tants votants (a Sant Cugat del Vallès, un remarcable 10,1%) partidaris d’abolir el capitalisme, d’abandonar l’euro i de construir uns Països Catalans sota la falç i el martell. Enfront de qui creu que, el 21-D, el vot útil independentista perjudicà la CUP, jo soc més aviat del parer que, el 2015, l’havia beneficiada -i molt- ser vista com la garantia independentista davant l’aiguabarreig de Junts pel Sí.
[…] Però resulta que qui ha suspès l’autonomia és el patètic Rajoy, i qui encapçalava les llistes catalanes de Rajoy era un García Albiol molt més capaç de galvanitzar els adversaris (“limpiar ”, “ arrasar ”, “ cerrar ”…) que no d’atraure aquell electorat castellanoparlant i exsocialista mal predisposat davant “la dreta”. Sobretot, i després de tres dècades de monopoli, l’espanyolisme del PPC no ha pogut impedir la creixença d’un competidor primer desdenyat i ara temible, afavorit pels poders fàctics, lliure de motxilles del passat, “modern” i “liberal”. El duel PP-C’s, però, ja es lliurarà en el ring espanyol.”
Catalunya: Eleccions 21-D
Libertad y respeto hacia los docentes
Can Parellada: 50e aniversari

D’esquerra dreta: Gabriel Zafra, Manuel Tena (autor del llibre), Alfredo Vega (Alcalde de Terrassa), Miguel A. Hernández (President de l’Associació de Veïns de Les Torres de Can Parellada) i Gracia Plaza (Presidenta de l’Associació de Veïns de Can Parellada: “per la unitat del nostre barri”)
Manuel Tena Caballero, profesor jubilado y vecino de Can Parellada, lleva mucho tiempo archivando imágenes, vivencias y recuerdos de este barrio de Terrassa. Hoy, 2 de diciembre, ha presentado su libro “50 aniversario de Can Parellada”. El profesor Tena ha registrado la memoria de medio siglo de vida en Can Parellada, destacando acontecimientos significativos y un buen trabajo de historia oral (registrando la voz de los propios vecinos); todo ello acompañado de una excelente muestra de fotografías. Las imágenes que ha insertado laboriosamente en el libro nos permiten observar la evolución del barrio de Can Parellada.
¡ENHORABUENA! Manuel Tena.
[RECORDS DE TERRASSA]
La masia de Can Parellada, l’origen de la qual es remunta al segle XVI, allotja en els seus dominis restes arqueològiques del segle III aC. A l’altra banda de la riera, en terrenys de la masia, cap al final del 1968 comença a sorgir una urbanització precària amb un bloc de pisos construït per FOPINSA, que fou el primer de molts altres que van configurar aquest barri extrem de la ciutat, fins no fa gaire amb connexions difícils amb Terrassa. El projecte d’urbanització del barri és del final de la dècada del 1980, quan es va construir el pont de Can Parellada, que permetia l’enllaç amb la resta de la ciutat.
Can Parellada és una masia que dona nom a un barri de Terrassa situat al marge esquerra de la riera de les Arenes. Als seus voltants però s’han localitzat restes ibero-romanes del segle III aC (un forn de coure ceràmica), però els seus orígens es remunten al segle XIV i apareix en els fogatges de Terrassa des del 1457, en que s’esmenta com a propietari en Bartomeu Parellada. El 1558 figura com a propietari la vídua Parellada.
A l’arxiu de Terrassa es conserva un plànol de l’heretat de Francesc Parellada i el seu entorn, que en aquella època era un pagès de la parròquia de Sant Pere, part forana de Terrassa. El plànol en qüestió va ser fet per en Joan Surís el 1766 i és mot interessant la informació que ofereix d’aquesta zona en la que podem veure l’existència d’altres masos avui desapareguts.
El mas Parellada va ser propietat alodial (antic règim de propietat de bens immobles) del monestir de Sant Cugat del Vallès i comprenia un territori extens que depenia de diverses institucions eclesiàstiques, del castlà de Terrassa i de la casa de Sentmenat. Aquest territori incloïa els masos Parellada, Boneixida, Riambau i Soler. El fons d’arxiu de la casa (1542-1896) fou donat a la ciutat de Terrassa pels hereus de la família Parellada l’any 2000 i es conserva avui a l’Arxiu Municipal.
La masia actual és del segle XVIII i avui la trobem amb un mal estat de conservació i situada en un turó, al mig d’un polígon industrial que no li dona cap vistositat. Un els elements destacables de la masia és que encara conserva l’antic “barri” i una mina d’aigua, procedent de can Barba que, travessant la riera de les Arenes, arriba fins a la mateixa masia de can Parellada, passa per l’antiga carretera de Gracia a Manresa (la de Rubí) i travessa la finca de can Guitard de la Riera.
La masia al llarg dels anys va anar perdent els seus antics terrenys de conreu (vinyes, horts i cultius de tabac) i aquests, a més de ser ocupats per naus industrials, cap als anys 60 es van fer servir per construir-hi un primer bloc de pisos (per part de Fopinsa) que va suposar la primera urbanització d’aquesta zona. Els primers habitants del bloc 1 hi van arribar a principis de l’any 1967. Publiquem un parell d’imatges de l’antiga font de can Parellada.
Les comunicacions llavors eren molt dolentes i només hi havia una línia d’autobusos (SARBÚS) que feien el recorregut 2 vegades pel mati i 2 per la tarda, amb una sola parada a carrer França sota del bar can Parellada.
Una curiositat de la finca es que un dels germans Parellada (a mitjans del S.XX) va tenir la iniciativa de muntar una granja de conilles de pell blanca, tipus Angora i va tenir la pega de que les conilles es van creuar amb els conills autòctons (molt abundants en aquella zona) i les camades de conills els van néixer amb la pell bruna fet que va fer que tinguessin que tancar l’explotació doncs aquests ja no tenien valor comercial.
Un dubte: Sembla que antigament va existir una mas anomenat can Parellada Subirà, que també va portar el nom de mas Llobet, però del que en desconec la seva situació exacta i tampoc si té rés a veure amb el mas de can Parellada del que avui hem dedicat aquest record.
Rafel Aroztegui ens fa arribar aquesta imatge on està situat el Mas Llobet i que coincideix amb el de la Masia de Can Parellada.
Una curiositat: “parellada” era la porció de terreny que podia llaurar una parella de bous en un dia, i esdevingué posteriorment una mesura per designar la quantitat de terres que es posseïen (el nom de la masia però no prové d’aquesta.
Rafael Aroztegui: “Segons un plano de masies, elaborat a partir de les explicacions d’en Salvador Cardús al seu llibre “Terrassa Medieval”, del 1984, situen el Mas Llobet al mateix lloc que Can Parellada”.
*******************************************