Xavier García Albiol: “En la mayoria de colegios catalanes enseñan a odiar a España y no lo podemos permitir”

  • Xavier García Albiol: “En la mayoría de colegios catalanes enseñan a odiar a España y no lo podemos consentir”.  Desde el PP catalán, Xavier García Albiol asegura que en las escuelas de la Cataluña interior se educa a los niños para odiar España. Por eso aboga por aplicar el artículo 155 y corregir la educacoón en Catalunña. [LA SEXTA.COM, 14-10-2017]  Enllaç: Barbaritats i Mentides.
  • “La Transición cometió el grave error de transferir la educación a las comunidades autónomas” [Forum Europa, 27-09-2017]: En el citado encuentro informativo organizado en Barcelona por Nueva Economía Fórum, el líder popular dijo que “el tiempo y los hechos han demostrado que algunas CCAA, como es el caso de Cataluña, se aprovecharon de esa buena fe y una buena parte de ese sistema educativo se ha convertido en un potente instrumento de adoctrinamiento y manipulación de la realidad y de la historia, así como un catalizador para provocar la desconexión de todo aquello que signifique la pertenencia de Cataluña al proyecto de España”

 

Alfonso Guerra i el professorat en Catalunya

Guerra


Onda Cero. Entrevista a Alfonso Guerra (minut 11:38, fa referència a l’educació a Catalunya)

 Carta de una docente catalana a Alfonso Guerra: “Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos”[Maribel Gómez]

Yo soy catalana por obra y gracia del Caudillo de España. Soy de esa generación que nació en Cataluña porque los fascistas asesinaron o persiguieron a nuestros abuelos.

Hay personas que con el paso del tiempo cambian o cambian sus actitudes. Algunas quizás modifican la percepción que tienen de las cosas; otros, con el paso de los años, adquieren la experiencia, la maduración que les hace vivir con su entorno con la capacidad reflexiva que incluso les permite comprender lo que nunca se habían propuesto entender. No es su caso, señor Guerra…

Parece que usted no sólo no ha adquirido esa madurez contemplativa y reflexiva, sino que, además, ha perdido la memoria. Ayer, en su intervención en Onda Cero, afirmó que las escuelas y centros educativos de Cataluña hace 40 años que están controlados por un profesorado sectario que se dedica a adoctrinar su alumnado de manera fascista, a la manera de Adolf Hitler y sus juventudes hitlerianas. Con sus afirmaciones de ayer, señor Guerra, usted me insultó, me agredió y, por ello, ahora dejaré de hablar de usted para hablarle de mí.

Sabe, yo soy catalana por obra y gracia del Caudillo de España. Soy de esa generación que nació en Cataluña porque los fascistas asesinaron o persiguieron a nuestros abuelos. Soy hija y nieta de aquellos andaluces que consiguieron rehacer su vida lejos de una Andalucía sometida a los terratenientes falangistas, que crearon un hogar en una tierra que se tuvo que rehacer de la represión franquista y que colaboraron en la creación de la escuela pública catalana a finales de los años 70. Una escuela pública, señor Guerra, que contó con un consenso político y social en el que participaron la mayoría de familias proletarias venidas de Andalucía y que fue un modelo surgido de una decisión democrática.

Sabe, yo soy de esa generación nacida en 1970 que no fuimos escolarizados en catalán, que todavía sufrimos las lecciones de maestros franquistas, que crecimos en plena transición, que pasamos miedo la noche del 23-F y que vivimos el entusiasmo de nuestros padres el día que ustedes, los del PSOE, ganaron las elecciones. Soy de esa generación que, mientras usted llegaba a ser vicepresidente del gobierno, trabajábamos para estudiar en la universidad.

Como le decía antes, señor Guerra, ayer me agredió, pero no sólo a mí… Ayer, usted escupió sobre la memoria de todos los muertos en manos del fascismo español; insultó a todos los padres y madres que han colaborado en la construcción de un modelo educativo consensuado; agredió a diferentes generaciones de profesionales de la educación que, desde 1975, han trabajado para que la educación en Cataluña sea siempre el garante de la transmisión y consolidación de los valores propios de una sociedad democrática.

Usted, con su actitud beligerante, no es nadie para situarme, a mí y a todos mis compañeros de profesión, a la misma altura que a los asesinos de nuestros abuelos. Usted, protagonista del primer caso de corrupción del gobierno socialista, no puede acusarnos de desarrollar desde las escuelas un movimiento prefascista. Usted, hijo de militar, que justifica las cargas policiales contra nuestros conciudadanos no puede acusarnos de ser despreciables.

Y es que usted, señor Guerra, no ha cambiado: sigue viviendo de la agresión verbal, de la mentira injuriosa, de la difamación injustificada… Porque tal vez usted ha olvidado que un día ejerció de socialista, pero nosotros recordamos que, en realidad, no lo fue nunca. Hoy, con sus dictados injuriosos, usted se asocia a la extrema derecha española, mientras nosotros, el profesorado catalán, seguimos trabajando para nuestro pueblo. Passi-ho bé, señor Guerra!

Maribel Gómez
Profesora de Secundaria del Departament d’Ensenyament

Balkan Paradise Orchestra, guanyadores del X Concurs Sons de la Mediterrània

Les noies de Balkan Paradise Orchestra són les guanyadores del X Concurs Sons de la Mediterrània, després de la final celebrada ahir 5 d’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa, on també van actuar com a finalistes els grups CatfolkinEls Jóvens i Orquestrina Trama.

TEXT: ENDERROCK. FOTOS: ARXIU EDR

La fanfara Balkan Paradise Orquestra és el grup guanyador del X Concurs Sons de la Mediterrània, després de la final celebrada aquest dijous 5 d’octubre a la Taverna Estrella de la Fira Mediterrània de Manresa. El jurat del concurs va valorar la qualitat interpretativa i el recorregut potencial que té aquesta formació per, a partir d’una base arrelada en una tradició popular i reconeguda arreu com és la de les orquestres de vent balcàniques, afegir-hi elements diversos, originals i lligats a la música tradicional catalana. Les Balkan també van quedar primeres en les votacions populars, que per segon any consecutiu van fer-se a la mateixa taverna en el transcurs de les actuacions.

A la final del Concurs també van actuar el grup de folk-rock vallesà Catfolkin, que va obrir la nit amb un directe festiu i contundent; el grup alacantí de pop-folk Els Jóvens (de recentíssima formació i plantejaments molt originals i fantasiosos) i l’Orquestrina Trama, que va tancar la vetllada fent ballar tothom i traslladant alegrement l’envelat manresà a la plaça de qualsevol poble pirinenc.

Saba nova en la inauguració
Una estona abans de la final, el Kursaal manresà va acollir Saba!, l’espectacle inaugural de la Fira, que enguany no ha protagonitzat cap artista internacional en gira, sinó un estol de joves músics dels Països Catalans que actualment estan fent música d’arrel nova i diversa (casualment, o no, molts d’ells han passat altres anys pel Concurs Sons): Maria Arnal i Marcel BagésJoana Gomila amb Folk SouvenirPau FigueresJudit NeddermannCriaturesManu SabatéRIUXavier de Bétera i Rufaca Folk Jazz Orquestra. Hi va haver reivindicacions de pau i democràcia i, només començar, Maria Arnal va invocar els versos vigents de Joan Brossa: “La gent no s’adona del poder que té”.

El Concurs Sons de la Mediterrània està convocat per la Fira Mediterrània de Manresa, el Centre Artesà Tradicionàrius, el Grup Enderrock i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya convoquen la desena edició del Concurs Sons de la Mediterrània. El certamen està obert als grups o solistes emergents que hi presentin propostes de folk i música d’arrel de la Mediterrània.

El grup guanyador obtindrà la gravació d’un disc en un estudi professional i la contractació al festival Tradicionàrius 2018, la Fira Mediterrània de Manresa 2018, el Circuit Folc 2018, el Festival Música a la Vila del Vendrell 2018 i el Festival PortalBlau de l’Escala 2018.

2 d’octubre 2017: BARBARITATS I MENTIDES

BARBARITATS I MENTIDES

1. “HOY NO HA HABIDO REFERENDUM DE AUTODETERMINACIÓN EN CATALUNYA” (Mariano Rajoy)

 

2. “Cataluña se inventa la historia de España”

3. Cómo Cataluña inculca el odio a España en las aulas

4. Wert: ‘Nuestro interés es españolizar a los niños catalanesplay

5. Huelga en Cataluña: una jornada subvencionada contra España [ABC]

6. “La huelga general de Catalunya es política, de corte nazi”En una entrevista en RNE, Hernando ha acusado a Puigdemont y al dirigente de ERC Oriol Junqueras de llevar a cabo una “política de corte nazi” para acosar al discrepante y convertir a las personas en máquinas que no piensan las consecuencias de sus actos. También ha señalado que “la huelga general de hoy en Catalunya no es laboral sino política, de corte nazi”.

7Xavier García Albiol: “En la mayoría de colegios catalanes enseñan a odiar a España y no lo podemos consentir”. Desde el PP catalán, Xavier García Albiol asegura que en las escuelas de la Cataluña interior se educa a los niños para odiar España. Por eso aboga por aplicar el artículo 155 y corregir la educación en Catalunya [la sexta.com 14-10-17]

8Dastis sorprende a la BBC con el argumento de que algunas imágenes de las cargas policiales del 1-O son falsas. El ministro de Exteriores, Alfonso Dastis, ha afirmado este domingo en la BBC que “muchas de las imágenes” de la violencia policial ejercida durante la votación del 1 de octubre en Catalunya son falsas.”No creo que haya ninguna situación brutal. Creo que de momento se ha demostrado que muchas de esas imágenes son falsas”, ha asegurado Dastis. Ante la sorpresa del periodista británico Andrew Marr, Dastis ha aclarado: “Si hubo algún uso de la fuerza, fue un uso de la fuerza limitado e incitado por el hecho de que a las fuerzas del orden y la ley se les impidió cumplir con las órdenes de los tribunales”.

155 Videos of the Repression lived in Catalonia by the Spanish Police in the Referendum of October 1, 2017

https://spanishpolice.github.io/

Park

 

 
Catalunya mai no ha estat una nació

Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre.

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.
Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.

Lluites intenses amb els sarraïns
Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat.
En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”.

L’escut i la bandera catalans
Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.

Ramon Berenguer IV i Peronella d'AragóRamon Berenguer IV i Peronella d’Aragó
Mentida número 2
Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d’Aragó

El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada.

Fora de la conquesta del regne sarraí de València, que Jaume I va efectuar a partir del 1232 amb esperit de croada, la política expansiva del Casal de Barcelona s’adreçà cap al nord i cap a la Mediterrània. Així, la penetració a Occitània, al sud de França, va ser una empresa que es va cloure el 1213 amb la derrota i la mort del comte rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. Més reeixida va ser l’aventura marítima, ja que en els segles XIII i XIV la corona catalanoaragonesa, mitjançant tractats, va convertir en tributaris alguns estats nord-africans. En diferents i successives etapes i fins a l’era moderna, els regnes de Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, els ducats d’Atenes i de Neopàtria i el comtat de Malta van estar sota domini de la corona, en una demostració de vocació europea, a més de mediterrània.

El comte de Barcelona era sobirà
Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns: el regne de França, el regne d’Espanya… Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.

Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, que no tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va posar per escrit al tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de Borbó, pare de l’actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…

Els Reis CatòlicsRetrat de casament dels Reis Catòlics
Mentida número 3
Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola

Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó.

Què volia dir exactament ‘tanto monta’?
Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units. Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos emblemes per convertir-los en el seu símbol.

La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara, detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.

La renúncia de Ferran II a Castella
A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va morir poques hores després d’haver nascut.

Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812, tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.

Estàtua de Jaume IEstàtua de Jaume I a València
Mentida número 4
Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi

Els exèrcits ja existien en èpoques en què la seva professionalització era escassa o nul·la i, fora de les tropes mercenàries, els integraven paisans sovint sense experiència de combat. A Catalunya això ja es recollia en el segle XI en un usatge de Barcelona, el ‘Princeps namque’, que establia, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del sobirà a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país. Només podia ser invocat quan el sobirà era present al territori i no tenia validesa fora del Principat, circumstàncies que van reforçar el compromís entre els governants i el poble i van afavorir la noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió d’armes i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.

Defensa ininterrompuda durant set segles
Del ‘Princeps namque’, se’n va derivar el sagramental, una organització paramilitar basada en un jurament que agermanava diversos pobles per garantir la seva pròpia seguretat, que al seu torn va ser l’origen d’una altra organització d’autoprotecció civil, el sometent, institucionalitzat en el segle XIII durant el regnat de Jaume I, que tenia alhora caràcter policial en l’àmbit local i militar en l’àmbit general. Fora de les limitacions que estipulava el Princeps namque, cal recordar la infanteria lleugera que van ser els almogàvers i la seva expedició a l’Orient al principi del segle XIV.

Durant la guerra dels Segadors es va constituir el Batalló del Principat, un exèrcit regular format per quatre terços de mil dos-cents cinquanta homes en deu companyies de 125 homes cadascuna i 500 soldats de cavalleria en vuit companyies, que va romandre actiu fins al 1652.

En el conflicte següent, la guerra de Successió, van destacar el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, una unitat militar d’elit del bàndol aliat que va participar en diferents combats (les dues ocupacions de Madrid, les batalles d’Almenar i Saragossa), el Regiment de la Generalitat, creat el 1705 i enquadrat successivament en l’Exèrcit Regular Austriacista i en l’Exèrcit Regular de Catalunya, i la Coronela, força armada del municipi de Barcelona amb finalitats defensives i nodrida per la gent dels gremis que estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Finalment, el decret de Nova Planta va derogar el ‘Princeps namque’ vigent des del segle XI.

Un cos d’elit durant la guerra civil
La darrera presència castrense catalana a la història va correspondre al Regiment Pirinenc número 1, format el novembre del 1936 per decret de la Generalitat, que volia construir un exèrcit propi amb motiu de la guerra civil, afany que es va concretar el 6 de desembre amb la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Es tractava de la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714 i es podia considerar un cos d’elit que es va distingir per un nivell de disciplina que contrastava amb la desorganització que va caracteritzar l’exèrcit republicà. El Regiment va defensar el Palau de la Generalitat dels atacs anarquistes durant els fets de Maig del 1937, i en perdre la Generalitat les competències de defensa va ser incorporat a l’Exèrcit Popular de la República, on els seus membres van ser objecte de mesures disciplinàries extremes o destinats a missions suïcides pel seu tarannà obertament separatista.

Felip VRetrat de Felip V
Mentida número 5
Catalunya és bilingüe des del segle XV

L’accés al tron d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara arran del compromís de Casp va afavorir un progressiu monolingüisme castellà a la cort, fet que va provocar que les elits socials i culturals adoptessin el castellà des de l’inici del segle XVI tot coincidint amb el seu afermament com a llengua comuna de tots els territoris de la monarquia hispànica. Molts escriptors catalans van escriure la seva obra en castellà en un període en què la impremta va propiciar l’edició en aquest idioma, més rendible que fer-la en català. Però tot plegat no va implicar que l’ús del català minvés o fos substituït enlloc, ni tampoc que es produís una castellanització massiva de la població.

El català, única llengua de les institucions fins al 1714
Al contrari. El català va ser l’única llengua de les institucions fins al 1714, com ho demostren els Dietaris de la Generalitat de Catalunya i el Dietari de l’antic consell barceloní, i es va mantenir com a única llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII. L’Església va fer un ús majoritari del català en la predicació perquè va entendre que era la parla del poble, circumstància que va fer constar el religiós jesuïta Pere Gil en el seu pròleg a la seva traducció del llatí al català de l’obra La imitació de Crist (1621), de Tomàs de Kempis: “Exceptuades algunes poques ciutats com són Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, […] no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna”. L’esforç per implantar un bilingüisme real no es desenvoluparà fins al segle XVIII, en dictar-se des de Madrid les mesures administratives contràries a l’ús oficial del català i al seu ensenyament.

Una ‘decadència’ relativa
Hom pot creure que el tema del bilingüisme vinculat a aquesta etapa es relaciona amb un fenomen paral·lel en el temps, la Decadència, nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i l’inici de la Renaixença, caracteritzat per la disminució de l’ús literari del català i la poca qualitat dels textos que s’hi produïren. El de la Decadència és un concepte que cal matisar i revisar, construït per intel·lectuals del segle XIX i crítics posteriors. Si bé va existir un abandó de la creació literària en català, atès que la majoria d’autors del país van conrear les seves obres en castellà, llatí o italià, això no va comportar una davallada cultural general perquè sí que van proliferar els llibres de divulgació científica o tècnica escrits en català que tractaven de disciplines com la medicina, l’agricultura, l’ensenyament, la historiografia i les concernents a la milícia. A més, la base per parlar de Decadència va ser la comparació més desfavorable possible, la de les nostres lletres amb les castellanes, que en aquella època vivien el seu Siglo de Oro.

En conclusió, es va generar un clixé que encara dura, que ha dissuadit molts investigadors d’estudiar amb rigor més de tres-cents anys d’història de cultura nacional, i que no es correspon a la realitat de l’ús quotidià de la llengua catalana en l’era moderna, que era ben vigent.

11 de setembre de 1714La caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714
Mentida número 6
Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714

La derrota del 1714 va tenir conseqüències que políticament i socialment van afectar tothom i no tan sols els cercles oligàrquics que poguessin retenir el poder del país en aquell moment, com a vegades s’ha dit. Cal advertir que en aquell moment, a Catalunya hi havia drets individuals i col·lectius garantits per lleis que s’aprovaven en les Corts. Els decrets de Nova Planta, el conjunt de regles promulgades per Felip V després de la guerra de Successió, van implantar l’absolutisme i el monarca va esdevenir font de tota sobirania.

D’acord amb això i al·ludint al “dret de conquesta”, Felip V va abolir els furs i les constitucions de la Corona d’Aragó i va derogar també les institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. Aquestes mesures no es van adreçar a estaments en concret, sinó al conjunt de la població, que va passar a ser governada per un organisme estranger, el Consell de Castella.

Pèrdua col·lectiva i individual
Els catalans, com a individus i independentment del seu lloc en l’escala social, van perdre drets com les garanties processals, mitjançant les quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge competent i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia per damunt de les respectives possibilitats econòmiques. També va ser suprimit el dret de reparació, que permetia que el dany que provoqués un empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En conclusió, els decrets de Nova Planta van representar per als catalans la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva època.

Econòmicament, el decret de Nova Planta va significar la imposició d’un tribut nascut amb pretensions de modernitat i equitat entre els diferents territoris peninsulars, el cadastre (vegeu Sàpiens 122). L’aplicació d’aquest nou impost va provocar que en cinquanta anys la fiscalitat augmentés globalment a Catalunya un 150%.

Primo de RiveraEl dictador Miguel Primo de Rivera
Mentida número 7
El castellà mai no ha estat una llengua d’imposició

La derrota a la guerra de Successió també va provocar la imposició del castellà. En l’època de l’establiment dels decrets de Nova Planta, l’Administració borbònica alliçonava els corregidors desplaçats a Catalunya amb instruccions com la següent: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més directes van ser els ministres del fill de Felip V, Carles III, en promoure reials cèdules per les quals es prohibia l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres (1768) i s’ordenava que tots els comerciants portessin els llibres de comptabilitat en castellà (1772). El privat de Carles IV, Manuel Godoy, va prosseguir el setge al català en dictaminar el 1801 que no es representés en cap teatre cap obra que no fos en castellà.

Càstigs als infants que parlessin català a l’escola
L’estat liberal no es va diferenciar de l’absolutista en la repressió lingüística. Un edicte reial del 1837 va imposar càstigs infamants als infants que parlessin català a l’escola, i en alguns indrets, com les Illes, es va fomentar la delació entre alumnes per sancionar els catalanoparlants. Certes mesures van resultar ridícules alhora que tristes, com la que el 1838 prohibia que els epitafis dels cementiris fossin escrits en català o l’emesa per la Dirección General de Correos y Telégrafos el 1896 en prohibir… parlar en català per telèfon a tot l’Estat espanyol.
El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va publicar-se una reial ordre que sancionava aquells mestres que ensenyessin en català, i Antoni Gaudí, que tenia aleshores setanta-dos anys, va ser detingut per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

La Constitució espanyola relega a un paper secundari el català
El 1939, consumada la victòria feixista en la guerra civil, una ordre del Ministerio de Educación Nacional va suprimir qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Fins i tot els presos havien de parlar en castellà, segons el reglament de presons del 1956, i en castellà havien de ser els noms que s’inscriguessin al Registre Civil, com es va estipular el 1957. Cal recordar també l’enrenou que hi va haver al voltant de Joan Manuel Serrat quan, el 1968, se li va prohibir cantar en català a Eurovisió el famós La, la, la, amb què va guanyar el certamen Massiel.

En els temps actuals, la Constitució espanyola del 1978 relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà és refermat com l’única llengua que els ciutadans han de conèixer obligatòriament. La situació ha degenerat prou perquè la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l’Estatut de Catalunya, feta pública el 9 de juliol del 2010, estableixi que el català no és la llengua preferent de l’Administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

La senyeraLa senyeraThinkstock
Mentida número 8
El catalanisme és un invent de la burgesia

L’arquetip del català com a personatge eminentment burgès, generat en els temps de la industrialització, ha fet prou fortuna perquè molts mirin la majoria d’habitants del Principat com a membres de classes benestants, tot oblidant que va ser a Catalunya, precisament perquè és on hi havia les fàbriques, on també va néixer el proletariat com a classe social a la península Ibèrica. La potència de l’arquetip, que inclou la força del seu poder econòmic per fer-lo alhora poderós políticament, ha permès atribuir-li gratuïtament la paternitat única del catalanisme.

Un fenomen transversal i interclassista
El catalanisme va ser un fenomen transversal i interclassista les arrels del qual són culturals, però provinents també dels anhels democratitzadors dels estrats populars. El 1869 es va crear la primera societat catalanista, La Jove Catalunya, fundada entre d’altres per Àngel Guimerà, estretament lligada a la Renaixença i als Jocs Florals i que es va proposar anar més enllà del debat literari a fi de donar un primer enfocament polític. El ventall ideològic dels seus integrants era divers, incloïa tant carlins com republicans de diferents tendències. Però abans de tot això, el 1840, s’havia constituït l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, que encetava un obrerisme català vinculat al republicanisme i que, a banda de defensar millores en les condicions de vida i de feina dels obrers, es comprometia amb moviments de caire anticentralista. Aquest discurs va augmentar el 1855 arran de la creació de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que fora del dret d’associació i de la limitació de la jornada laboral va reivindicar també la llibertat de Catalunya. La premsa obrera usava el català sense manies, i publicacions com La Tramontana, d’inspiració anarquista, es presentava de la manera següent: “És lo periòdich que’s publica en idioma català, més avensat en idees polítiques, religioses i d’economia social”.

El ‘regionalisme burgès’ de Lerroux
La celebració el 1880 del Primer Congrés Catalanista per aglutinar tots els sectors socials favorables a l’autogovern de Catalunya ja va palesar que la burgesia no era la protagonista exclusiva d’aquest sentiment. Tot i així, les convulsions i repressions que va viure l’obrerisme al final del segle XIX i el principi del XX van ajudar que un polític demagog i populista com Alejandro Lerroux tingués audiència entre els treballadors, que escoltaven les seves denúncies d’allò que anomenava regionalisme burgès i que podia identificar-se amb el catalanisme com a conjunt. Contra aquesta visió, el catalanisme més popular va fundar, el 1903, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) per defensar el reformisme social i la divulgació del catalanisme, la pluralitat del qual es va completar el 1906 amb la creació del Centre Nacionalista Republicà, el primer partit catalanista d’esquerres.

Certament, no es pot negar la participació en un projecte nacional català, ja abans de l’aparició d’un catalanisme conservador, d’una classe obrera aplegada en un teixit associatiu variat que disposava d’ateneus, escoles i orfeons que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. El seu pes, a més de completar una imatge de Catalunya en la qual només era visible la burgesia mercantil i industrial, va ser cabdal per consolidar el catalanisme en un sentit democràtic.

Bombardejos sobre BlanesBombardejos sobre Blanes
Mentida número 9
La guerra civil només va ser una guerra entre dretes i esquerres

És molt simplista reduir a l’odi entre dretes i esquerres el motiu de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja que sobretot comporta ignorar el debat que hi havia a propòsit de l’organització territorial de l’Estat republicà, en què el paper de Catalunya ja com a comunitat autònoma de ple dret amenaçava la idea de la unitat d’Espanya. Diferents regions s’emmirallaven en l’exemple català per emprendre la via autonòmica. La redacció de l’Estatut d’Aragó es desenvolupava el març del 1936; es presentava el quart projecte d’Estatut per al País Basc el 15 d’abril; el projecte d’Estatut d’Astúries es redactava al maig, tot coincidint amb les converses dels ajuntaments castellans per a l’autonomia de Castella i Lleó; un segon plebiscit favorable a l’Estatut gallec es votava el 28 de juny, i a Andalusia es produïa una reunió preparatòria per a la redacció d’un projecte autonòmic el 6 de juliol, una setmana i escaig abans de l’inici de la guerra. Aquest ambient va acréixer el nerviosisme dels sectors conservadors que van impulsar la rebel·lió militar.

“Antes que el Estatuto la guerra civil”
L’aversió cap a Catalunya en els cercles de poder estatal ja venia d’antic, des de la vertebració política del catalanisme. Després de la proclamació de la República el 1931, les negociacions per a l’Estatut de Catalunya van aixecar una gran polseguera perceptible en el que es llegia el 1932 en alguns diaris, com ‘El imparcial’, que reflectien posicionaments que alhora predeien la tragèdia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemic de l’autonomia catalana, Ramiro Ledesma, teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, va buscar l’enfrontament tot incitant l’Exèrcit a emprendre una acció armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorías guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declarava.

L’estrofa catalanòfoba del ‘Cara al sol’
Amb la guerra encetada, la premsa del Principat es feia ressò de la catalanofòbia del bàndol revoltat. Un titular de ‘La Publicitat’ l’agost del 1936 era prou explícit: “Els insurgents ja exploten la fòbia anticatalana. Els traïdors al règim ens tracten d’estrangers”. No es tractava de cap exageració. En les seves emissions radiofòniques des de Sevilla el general Queipo de Llano deixava anar perles com aquesta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. I el 1938 la Falange Española va canviar una estrofa del seu himne, el ‘Cara al sol’, per la següent: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realitat la reconeixien fins i tot diaris editats en la zona franquista, com era el cas de l’ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).

Malauradament, la catalanofòbia no era absent en el bàndol republicà. La llibertat amb què el govern de la Generalitat va actuar, a causa dels trasbalsos a què va abocar-lo la guerra, al marge d’allò que es dictaminés a Madrid, va generar un fort ressentiment del Govern central vers les autoritats catalanes. En conseqüència, el decret de Franco mitjançant el qual abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’abril del 1938 sembla que va trobar una bona acollida per part d’alguns polítics republicans.

La fàbrica La CanadencaLa Canadenca
Mentida número 10
Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya

La industrialització de Catalunya no és un fenomen recent ni deu res a l’acció d’un dictador. Seria més just dir que la indústria catalana va sobreviure malgrat un dictador que va fer tot el possible per afeblir el país, però que va haver d’empassar-se les seves fòbies quan es va fer evident que si Catalunya s’empobria, l’empobriment de tot Espanya esdevindria imparable.

L’emprenedoria no es fa en 40 anys
El procés d’industrialització català va iniciar-se en el segle XVIII amb el sector cotoner i les fàbriques d’indianes, afavorits per l’existència d’un esperit empresarial emprenedor, la proximitat geogràfica a l’Europa que proporcionava la tecnologia i la inversió d’una part dels beneficis generats per la modernització de l’agricultura del Principat. Aquest nucli inicial es va eixamplar al llarg del segle XIX, malgrat guerres, revoltes i crisis, i amb retard respecte de l’Europa occidental. La revolució dels transports, amb l’establiment d’una xarxa de ferrocarrils, i la substitució del vapor per l’energia hidràulica, factors que van escampar la mecanització arreu del país, van inaugurar una etapa de prosperitat, tot i que el pensament lliurecanvista i antiindustrialista dels governs centrals va fer més nosa que servei a unes activitats que requerien lleis proteccionistes. Bona part d’això es va malmetre amb la guerra civil.

L’autarquia franquista
El franquisme va instaurar l’autarquia, una economia rígida de racionament, sense intercanvis amb l’exterior, en què l’Estat havia de produir tots els béns necessaris. Fins a la fi de la Segona Guerra Mundial es va fer evident la voluntat de les autoritats de dificultar la recuperació econòmica de Catalunya. Es van traslladar a Madrid les seus socials d’empreses catalanes; es va depurar el personal dels organismes encarregats de l’economia del país; es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI), orientat a construir indústries allà on no pogués arribar la iniciativa privada i que va representar una discriminació envers el Principat; i els bancs espanyols van absorbir les entitats del país amb prou agressivitat perquè a mitjan dècada dels cinquanta la banca catalana només representés el 3% del sistema bancari espanyol.

Tanmateix, l’aïllament que va patir la dictadura espanyola després de la derrota del nazisme va dur la seva economia a l’estancament. Hi mancaven energia i matèries primeres, les restriccions elèctriques eren constants. La burgesia industrial i comercial catalana, que havia renunciat a exercir un paper polític i que donava suport al règim perquè era garant d’una pau social que permetia obtenir guanys, es limitava a fer funcionar els seus negocis a pesar de l’intervencionisme estatal, intervencionisme que no sempre se sortia amb la seva.

Franco accedeix als desitjos de FIAT
La dictadura, que hauria volgut que Catalunya s’especialitzés en la indústria tèxtil, va haver de transigir amb el desig de l’empresa automobilística italiana FIAT d’instal·lar la factoria SEAT a Barcelona pel seu port i la seva mà d’obra qualificada, desig que va contrariar el general Franco, que havia ofert altres ubicacions, i va incrementar el pes del sector del metall al Principat.

El model autàrquic, incapaç de millorar el nivell de vida de la població, va entrar en crisi i va haver d’evolucionar cap a la liberalització del sistema econòmic amb el Pla d’Estabilització del 1959, aprovat a desgrat del dictador, que tenia en l’autarquia un símbol de la seva victòria en la guerra. Començava el redreçament econòmic.

 

2.

Referèndum 1-O

El sí guanya amb el 89% el referèndum, amb més de 2,2 milions de paperetes comptades.

El sí guanya amb el 89% dels vots en un referèndum “d’enormes dificultats”, segons la Generalitat. El portaveu del govern, Jordi Turull, ha donat les xifres de l’1-O amb 2,2 milions de paperetes comptades:

 

ots del sí: 2.020.144, el 89,29%

Vots del no: 176.566, el 7,8%.

En blanc 45.586, el 2,02%

Nuls: 20.129 vots, el 0,8%.

Vots totals: 2.262.424

Turull ha explicat que aquestes xifres encara no són definitives: falten uns 15.000 vots per comptar.

El govern ha donat dades absolutes, que corresponen a una participació del 42%. El portaveu ha explicat que, en condicions normals, els experts els diuen que s’hauria pogut arribar a una participació del 55%.

Turull ha remarcat que les paperetes comptades no inclouen, obviament, les paperetes requisades, que no se sap quantes poden ser. El portaveu ha fert servir l’expressió “vots robats per la policia”.

Aquestes xifres, suposen uns 80.000 vots menys vots que els de la consulta del 9-N, que es va produïr en unes circustàncies totalment diferents. Llavors, els vots del sí van ser 1.897.274.

“Enormes dificultats”

Al vespre, el govern havia explicat que les persones que s’havien mobilitzat eren al voltant de tres milions de persones. No totes han pogut votar. De fet, Turull ha destacat que hi ha hagut 400 escoles que no han obert o han estat clausurades, que representaven 777.000 votants. El cens total a Catalunya és de 5,3 milions d’electors.

Turull ha reconegut els problemes de la jornada per l’actuació policial, però ha remarcat que el referèndum s’ha pogut fer:

“S’ha votat amb enormes dificultats, però el referèndum s’ha celebrat. S’ha passat del ‘votarem’ a l”hem votat’.”

El portaveu del govern ha agraït, un cop més avui, la fermesa de la ciutadania que ha decidit anar a votar. També ha mostrat el seu “afecte i suport” a les 844 persones que “han estat agredides”. Diu que s’han presentat 73 denúncies contra la “violència embogida de l’Estat”.

“Una realitat que interpel·la tothom”

Ha acompanyat al conseller Turull en aquesta última intervenció del 1-O el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva.

Romeva ha dit que avui s’ha viscut una realitat que interpel·la tothom, al conjunt de la Unió Europea:

“Tothom ha vist que en un costat hem tingut la violència i, per tant, la vergonya, i a l’altre costat hem tingut la democràcia i, per tant, la dignitat. Aquesta és una elecció fàcil de fer que demanem que es faci tant per part de les institucions europees com per part dels diferents governs dels països que avui volen i clamen per construir un món molt més obert i democràtic.”

Romeva ha recordat que els catalans són ciutadans de la Unió Europea i ha demanat que les institucions donin respost al que han vist avui.

Junqueras ha reiterat la proclama de Puigdemont afirmant que Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent. Sobre el que ha passat aquest diumenge de referèndum, s’ha fet una pregunta retòrica: “Quantes democràcies coneixen que robin urnes?”

=============================================================

La jornada del referèndum de l’1-O en imatges

 

 

Resultados referéndum Catalunya 1-O

==================================================================

 

 

El mapa de los lugares donde se ha podido votar en el referéndum del 1-O, según el Govern

  • Policia nacional carrega i trenca dits a manifestant

2 d’octubre

2 d’octubre [Manuel Castells, LVG, 30/09/2017]

En el día de hoy, cautivo y desarmado el independentismo catalán, las tropas constitucionales han alcanzado sus últimos objetivos. La sedición ha terminado. Madrid, 1 de octubre del 2017”. Així podria ser l’ arrencada d’un reality show que intentés reflectir el desig íntim dels dirigents del Partit Popular i de Ciutadans, d’algun històric del PSOE i de certs mitjans jurídics. L’al·legoria és òbviament exagerada perquè no hi ha armes. Però connecta amb les imatges de columnes de la Guàrdia Civil partint marcials a la reconquesta de Catalunya des de diverses ciutats de la geografia carpetovetònica entre aclamacions a Espanya i crits d’“a por ellos”. Incloent co­miats en locals de la Guàrdia Civil. I es relaciona amb l’absència de protecció policial a l’assemblea de càrrecs electes democràtics a Saragossa assetjats per centenars de nazis, per falta d’efectius, destinats al capdavant de Barcelona.

En aquell context no sembla del tot incoherent el passat falangista, evidenciat fotogràficament, d’Albert Rivera, instigador d’una repressió desmesurada. Com va dir Pedro Sánchez, cal deixar enrere la llei del més fort i apel·lar al diàleg. Perquè encara que s’imposessin les mesures de força ordenades pel TSJC i la Fiscalia, no s’apaivagaria el greu conflicte que estem vivint, sinó que s’ aprofundiria la fractura social. Entre Catalunya i Espanya, a Catalunya i també a Espanya. Apel·lar a una Constitució que molts ciutadans ja no reconeixen i que la dreta es resisteix a reformar és continuar amb el mano i disposo com a forma de govern. Una vella tradició espanyola que soscava la convivència en un país que, vulgui’s o no, és plurina­cional, com sostenen el PSOE, Podem i el Partit Nacionalista Basc, entre d’altres. Temps hi haurà de depurar responsabilitats sobre qui és més culpable de la profunda crisi constitucional que ha trencat l’ Estat espanyol. És malintencionat assenyalar la Generalitat per la seva insistència en un re­ferèndum democràtic com a causa del conflicte sense recordar que els Parlaments català i espanyol van aprovar el 2010 un Estatut d’Autonomia mas­sivament ratificat per un vot legal a Catalunya. I que va ser el recurs del Partit Popular a un Tribunal Constitucional, esbiaixat en les seves opinions, el que va portar a judicialitzar la política i negar la sobirania popular, retallant autonomia en una provocació a la voluntat majoritària dels catalans. No val referir-se a la utilització electoral de l’ex-CiU de la indignació popular sense comptabilitzar el projecte deliberat de la dreta (PP i Ciutadans) de fundar bona part de la seva base electoral en l’anticatalanisme. Aquell sentiment que ara s’atribueix a la bona gent d’ Andalusia o de Madrid després d’haver estat atiats i manipulats per mitjans de comunicació al servei dels ­poders de sempre, sense oblidar que alguns mitjans públics catalans van caure en la temptació de pagar amb la mateixa moneda.

Els historiadors faran la crònica i la crítica d’aquest lamentable procés en el qual les aspiracions nacionals legítimes de molts catalans van ser menyspreades i humiliades fins a exasperar la confrontació. Per, al final, recórrer a aquella llei de la força que rebutja l’esquerra, des de Pablo Iglesias a Pedro Sanchez, igual com el nacionalisme basc i el nacionalisme gallec. Però aquestes són preguntes i respostes per al futur. Perquè, com que la his­tòria encara no està ­escrita, la qüestió candent no és com es va arribar a aquest 1 d’octubre d’ escoles tancades, independentistes detinguts, milers de ciutadans al carrer buscant espais de democràcia, Mossos esquinçats en la ­seva cons­ciència i guàrdies civils obeint ordres i ocupant militarment tot un país.

La qüestió és què passa el 2 d’octubre. Les propostes més ben intencionades parlen de comissions parlamentàries de reforma de la Constitució, de negociacions amb el sobiranisme ca­talà (i basc de passada), de treva a canvi de concessions pressupostàries i competencials. Però com es pot espe­rar que una negociació entre po­lítics pugui estroncar les ferides profundes d’un poble humiliat en la seva dig­nitat? Perquè es parla d’una Cata­lu- nya dividida, però la divisió es re­fereix a la independència, no al dret a deci- dir en un referèndum, una opció avalada per tres quartes parts de la ­pobla- ció. El trepig brutal d’aquesta aspiració majoritària no permetrà una tornada a la normalitat com si no hagués passat res.

El 2 d’octubre no comença la nego­ciació, sinó la resistència pacífica dels que volen votar. I no només d’aquella CUP magnificada i demonitzada pels mitjans de Madrid. Sinó de centenars de milers de ciutadans que no es ren­diran tan fàcilment, encara que el seu esforç sembli fútil. Preveig que en dos terços dels municipis catalans s’arriarà la bandera espanyola. I
hi haurà universitats ocupades, acampades sembrant l’espai públic, edificis oficials bloquejats, calabossos assetjats, carreteres tallades, comunicacions pertorbades, intents de vaga general, aquí i allà, segons els humors, la repressió i la indignació. I amb una opinió pública internacional que comença a mobilitzar-se, sobretot entre milers de joves enamorats de Barcelona. Els meus estudiants als Estats Units em pregunten com anar a defensar Catalunya, com si fossin les Brigades Internacionals. Esclar que jo els calmo i els dic que simplement enviïn missatges. Però la tempesta es fa global: una nova causa encoratja els joves amants de la ­llibertat. Sobretot si l’amic de Rajoy es diu Donald Trump. I tot això comptant que no hi hagi un batibull de la ­policia, fins ara disciplinada, que ocasioni morts i ferits. Perquè allà tot pot passar.

Però potser no arriba aquest 2 d’octubre. Si l’1 d’octubre aparegués un llampec de clarividència a Madrid i es negociessin condicions d’una votació de gent que només vol dir el que volen ser, podríem tornar a mirar al futur sense témer el passat.

Manifest de la Taula Per la Democràcia

A Barcelona, el 27 de setembre del 2017, les entitats, els sindicats i les organitzacions de la societat civil catalana, reunides al Museu d’Història de Catalunya manifestem que:

1. Ens aplega la necessitat de donar una resposta unitària en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals, el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític i la democràcia.

2. Manifestem preocupació per la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies per part del Govern i els organismes de l’Estat.

3. Fem una crida a la societat catalana a respondre d’una manera pacífica, ferma i continuada en defensa de les institucions i dels drets fonamentals.

4. Considerem que els problemes polítics han de tenir una resposta política i no repressiva, i, per això, instem les institucions europees i internacionals a vetllar perquè així sigui.

5. Ens constituïm en un espai plural i unitari per defensar les institucions de Catalunya i els drets i llibertats fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, i reivindiquem el dret a decidir el futur polític del poble de Catalunya.

6. Ens comprometem a respondre de manera coordinada i continuada davant de qualsevol acció que conculqui els drets fonamentals i no descartem cap forma pacífica i consensuada de mobilització i resposta de país.

Grup impulsor

Assemblea Nacional Catalana (ANC)
Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Associació Promotora de la Fundació Autoria (Barnasants)
Associació Teatre Dona
Ateneu Barcelonès
Casa Nostra Casa Vostra
CECOT
Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN)
CCOO de Catalunya
Comissió de la Dignitat
Comitè Olímpic de Catalunya
Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
Consell de la Joventut de Barcelona (CJB)
Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT)
Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)
Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC)
Drets
Ecologistes en Acció
Esplais Catalans (ESPLAC)
Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG)
Federació d’Assemblees de Pares i Mares de Catalunya (FaPaC)
Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC)
Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai)
Fundació per la Pau (FundiPau)
Intersindical – CSC
LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global
Moviments de Renovació Pedagògica
Moviment Laic i Progressista (MLP)
Observatori DESC
Òmnium Cultural
PIMEC
Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes
Sindicat de la imatge UPIFC
Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)
SOS Racisme
UGT de Catalunya
Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC)
Unió de Pagesos
Universitat de Vic
USOC

Cinc cèntims d’història: torna el blanc i negre

 En Blanc i Negre

[Pilar rahola. LVG, 21-9-2017]
1715. Decret de Nova Planta, després de la victòria borbònica sobre els catalans. Fou un conjunt de lleis absolutistes, decretades per assumpció del dret de conquesta i invocades per dret diví. Van representar la destrucció dels drets constitucionals catalans, la derogació dels furs, la imposició del castellà i el sometiment dels drets catalans a les normes de Castella. El 1760 els vuit representants de l’extinta corona d’Aragó van presentar un primer memorial de greuges, en què es lamentaven de l’opressiva situació que patien, explicaven les dificultats d’imposar lleis forànies als territoris de la vella corona i suplicaven un alleujament de la inflexible legalitat imposada. La resposta va ser nul·la.

1851. Famós discurs del general Prim a les Corts espanyoles, després de fortes repressions a Catalunya: “Si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora i sigui al complet: lligueu-los-hi a la taula el ganivet, com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda, i germinada de sal com la ciutat maleïda, perquè així, i només així, dobleguereu el nostre clatell; així, i només així, vencereu la nostra altivesa; així, i només així, dominareu la nostra ferotgia”.

1885. Segon memorial de greuges “en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya” presentat a Alfons XII per Joaquim Rubió i Ors i un conjunt de prohoms catalans. S’hi feia una llarga relació dels greus problemes que tenia Catalunya davant la dura centralització de l’Estat. La resposta va ser nul·la. Alhora es va perpetrar l’intent d’anul·lar el dret civil català.

1889. Tancament de caixes, la protesta cívica del món comercial i empresarial català davant l’ofegament tributari de l’Estat. La resposta va ser la declaració de l’estat de guerra, la il·legalització de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, l’empresonament de comerciants i grans multes. L’alcalde Robert va dimitir en defensa dels revoltats.

1923. Cop d’Estat de Primo de Rivera que va finiquitar el primer intent de ­sobirania moderna de Catalunya: la Mancomunitat. La repressió contra el catalanisme va ser generalitzada i implacable.

1934. Proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La reacció va ser brutal: empresonament de tot el govern, el Parlament, part de l’Ajuntament i centenars de líders socials, polítics i econòmics: 2.500 persones a les presons i vaixells-presó. Es van tancar diaris i locals i es van il·legalitzar partits. Hi va haver condemnes a mort.

1939. Inici de la dictadura de Franco i de la repressió sistemàtica dels drets civils i nacionals, a banda d’assassinats massius durant anys. Catalunya va haver de lluitar novament pel seu idioma i els seus drets.

Transició política i 2006. Intents d’establir una sobirania efectiva. Fallit.

2017…, torna el blanc i negre.

article 155 de la Constitució aplicat.

[Pilar Rahola, LVG, 20-9-2017] S’està produint de facto una suspensió del dret d’autonomia a Catalunya adoptant-se pels òrgans de l’Estat mesures que són incompatibles amb la naturalesa i exercici de tal dret. La monstruositat jurídica no pot ser més gran. Per no parlar de la destrucció que suposa aquesta manera de ­procedir per al nostre sistema democràtic”.

Aquesta afirmació contundent que acabo de reproduir no neix del braguer del sobiranisme ni s’ha perpetrat en algun racó fosc on s’amaga una d’aquelles impremtes que persegueix desaforadament la Guàrdia Civil. És el fragment d’un article que el catedràtic de Dret Internacional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, ha publicat al portal Eldiario.es. Sota el títol “Per quina raó inconfessable el Govern no ha recorregut encara a l’article 155?”, Pérez Royo desenvolupa la seva convicció que el 155 ja s’ha aplicat, però lluny de fer-ho amb tota la càrrega, els riscos i les conseqüències polítiques que comporta, el Govern ho ha fet amb nocturnitat i traïdoria perquè, segons el catedràtic, “el seu propòsit és crear una mena de buit que li permeti actuar sense cap mena de control jurídic”.

És a dir, crear un forat negre on la llei es converteixi en un instrument arbitrari, a més glòria de les seves barrabassades polítiques.

I així està passant amb tot, des de la intervenció en els comptes de la Generalitat –creant la bogeria d’haver de demostrar si una factura “del banc de sang” o “de neteja” responen al referèndum, i així desenes de milers de factures– fins a l’actuació preventiva contra uns alcaldes que “encara” –i l’adverbi ho és tot– no han comès cap “il·legalitat”.

Pel camí, vulneració de la privacitat en correus, prohibició d’actes, persecució de cartells i, pràcticament, la recuperació del delicte d’opinió, símp­toma clàssic dels estats policials. El Partit Popular i el Govern de Rajoy en particular s’estan carregant literalment l’Estat de dret en un procés involutiu sense precedents i sembla que no li preocupa a gairebé ningú.

En aquest punt, i tal com ja s’ha escrit en alguna altra ocasió, el realment seriós és la complicitat dels diversos estaments que haurien d’impedir aquest atropellament, des de col·lectius de jutges o advocats, passant pel món intel·lectual i periodístic, i acabant en el polític.

Ningú no té l’obligació de defensar la independència de Catalunya, però no haurien de tenir l’obligació de defensar la democràcia? Sembla que no, excepte notables excepcions. La qual cosa obliga a una conclusió lamentable: Rajoy està disposat a passar per sobre de la democràcia per frenar Catalunya. Però ho fa perquè molts dels que haurien de defensar la democràcia han decidit que Rajoy faci la feina bruta mentre miren cap a una altra banda. I, per descomptat, el primer còmplice del disbarat es diu Pedro Sánchez. Mai el silenci de molts no havia estat tan eficaç per a la perversió de la política.

Igualtat o desigualtat entre els espanyols?

[Carles Castro, LVG, 17-9-2017] La igualtat dels espanyols és un objectiu que sembla que obsessiona tots els governs centrals, fins i tot aquells amb una ideologia que s’oposa obertament a l’igualitarisme. I, de passada, la igualtat és un dels principals arguments de l’immobilisme autonòmic.

Tot i això, la suposada igualtat dels espanyols és un dels mites que pitjor se sostenen quan se’ls confronta amb la realitat. Diferents nivells de finançament, diferent dotació en infraestructures, desigual qualitat en els serveis públics… Un simple repàs dels diferents indicadors autonòmics deixa al descobert la magnitud d’aquesta desigualtat.

Per començar, la desigualtat és especialment visible entre les comunitats de règim comú –Catalunya per exemple– i les de règim foral ( País Basc i Navarra, que es financen directament amb els impostos que recapten, que són gairebé tots). És veritat que aquestes últimes suposen només un 6% de la població i menys del 8% del producte interior brut (PIB) espanyol.

Infografía sobre la España desigual

Tot i això, alguns indicadors molt vinculats a la qualitat dels serveis públics reflecteixen un nivell de desigualtat clamorós. Per exemple, en despesa sanitària per habitant, el País Basc és l’autonomia que més inverteix (més de 1.600 euros segons dades del 2015), fins al punt de superar en un 60% la que menys diners en destina: Andalusia (1.090 euros per habitant). I una distància similar s’aprecia en la despesa pública per alumne en ensenyaments no universitaris. Mentre que el País Basc gasta gairebé 9.000 euros per alumne, la mitjana espanyola se situa en poc més de 5.000.

Tot i això, Navarra i Euskadi no són els únics territoris amb un règim fiscal diferenciat. També les Canàries gaudeixen d’un règim econòmic i fiscal especial, amb l’objectiu de “mantenir una significativa menor pressió fiscal que la mitjana de la resta d’ Espanya”. I això s’explica per les característiques geogràfiques de l’arxipèlag canari.

Ara bé, la desigualtat també es reprodueix entre les autonomies de règim comú… encara que no sempre en la mateixa direcció. En molts casos, a més, les diferències estan determinades per l’ús de les competències i dels recursos que fa cada comunitat autònoma. Per exemple, la despesa pública per alumne situa Catalunya en la part baixa de la taula (4.746 euros), a una distància sideral del País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia (totes molt per sobre dels 6.000 euros per alumne). Però la cua l’ocupen Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa (amb 4.500 euros per alumne). I això repercuteix en el nombre d’escolars per professor: més de 13 a Andalusia i Catalunya, i més de 14 a Madrid, però menys d’11 a Galícia o Astúries. I a tot això cal afegir una dada que influeix en la complexitat del repte educatiu: Catalunya i Madrid tenen un dels percentatges d’alumnat estranger més importants d’ Espanya (entre l’11% i el 13%), mentre que Galícia només en té un 2,6%.

El que és significatiu d’aquestes dades és que els pitjors registres se solen produir en les comunitats que més aporten al PIB espanyol: Catalunya (19%), Madrid (18,9%), Andalusia (13,3%) i Comunitat Valenciana (9,4%). El contrast s’accentua en l’àmbit de la despesa sanitària per habitant. Al marge del cas ja esmentat d’ Andalusia, les comunitats de Madrid (amb 1.243 euros per habitant), València (amb 1.308) i Catalunya (amb 1.312) se situen a la banda baixa de la taula (llocs 16, 12 i 11, respectivament). A la banda alta, a més del País Basc, figuren Astúries (1.526 euros), Navarra (1.510) i Extremadura (1.501).

Tenen res a veure aquestes diferències de despesa amb les necessitats objectives de cada territori? Les taxes de pobresa podrien ser-ne un indicador. Andalusia, però, que és la que menys gasta en sanitat per habitant (i que és als llocs de cua pel que fa a la despesa educativa per alumne) és precisament l’autonomia que encapçala el rànquing de pobresa: un 35,7% el 2015, seguida de Múrcia (31,8%), Extremadura (29%) i les Canàries (28,5%). Al costat contrari, els territoris amb menys nivell de pobresa són les dues autonomies forals (Navarra, 9,6%, i País Basc, 10,9%), seguides de Catalunya (13,9%) i Aragó (14,4%). Madrid (15,1%) ocupa la sisena plaça.

L’atur podria ser un altre indicador de la situació social de cada comunitat. I aquí, de nou, les autonomies forals (Navarra i País Basc) mostren els millors indicadors, amb taxes d’atur entorn de l’11% (que comparteixen amb La Rioja i Aragó), mentre que les més mal col·locades són Extremadura i Andalusia, amb percentatges per sobre del 25%. Catalunya i Madrid se situen a la zona mitjana, amb índexs d’atur del 13%, quatre punts per sota de la mitjana estatal. La paradoxa, una vegada més, rau en el fet que les autonomies que disposen de més recursos són, justament, les que menys pobresa i atur pateixen.

Quins indicadors podrien explicar, llavors, el malestar i la desafecció catalana? O potser no és només una qüestió de diners? Algunes xifres revelen una heterogeneïtat en el desplegament de l’administració pública que podria alimentar el sentiment de greuge. Per exemple, la distribució territorial dels empleats públics. És veritat que Catalunya és la tercera comunitat amb més efectius al servei de l’administració (més de 300.000), per darrere d’ Andalusia (gairebé 460.000) i Madrid (amb prop de 400.000). Però, en termes relatius, mentre que a Catalunya hi ha 40 empleats públics per cada mil habitants, a Extremadura n’hi ha 82, i a Aragó, Castella i Lleó i Madrid n’hi ha més de 60. I la resta d’autonomies, tret de la Comunitat Valenciana (amb 45 per cada 1.000 habitants), tenen més de 50 empleats públics per cada mil habitants.

En aparença, les xifres que explicarien més bé el sentiment objectiu de greuge se situen en l’àmbit històric de les infraestructures. I això més enllà d’un model radial que permet viatjar en alta velocitat de Conca a Albacete o de Segòvia a Zamora, però no de València a Barcelona (on encara queda algun tram de via única com passava en bona part de les línies entre Saragossa i Barcelona abans de l’obertura de l’AVE). El nucli del problema s’ha anat situant al capítol de les inversions. I si res reflecteix més bé aquestes desigualtats és la xarxa de carreteres estatals i autonòmiques. Amb dades del 2015, la correlació entre autovies lliures i autopistes de peatge ofereix la millor imatge del greuge comparatiu. Mentre que Catalunya té la xarxa de pagament més extensa d’ Espanya (633 quilòmetres, quatre vegades més que Madrid, el triple que Andalusia i les dues Castelles o el doble que Galícia, amb una superfície similar), els seus quilòmetres d’autovia (815) gairebé suposen una tercera part dels construïts a Andalusia o Castella i Lleó, la meitat que a Castella-la Manxa i només un 30% més que a Madrid, malgrat que Catalunya quadruplica la seva superfície.

I un altre exemple vistós de la discriminació inversora s’aprecia en el tracte que rep l’aeroport de Barcelona en contrast amb el de Madrid, malgrat que el Prat registra un trànsit de passatgers (44 milions anuals) bastant proper al de Barajas (50 milions) i uns resultats (339 milions d’euros) molt per sobre dels de Madrid (27 milions). La inversió a ­Barajas per als pròxims quatre anys, en canvi, triplica la destinada al Prat.

El gràfic dibuixa una radiografia completa d’aquesta Espanya desigual, però els nombres no ho diuen tot. La desafecció catalana també té a veure sense cap dubte amb el seu nivell d’autogovern i el respecte a la seva identitat.