Arxiu d'etiquetes: Ius

Ius

La paraula dret prové de la paraula llatina Ius. 

Els romans feien servir la paraula ius per fer referència tant el Dret objectiu (ius civile, ius gentium, ius Romanum o ius Romanorum) com el Dret subjectiu (ius utendi, ius fuendi, ius vendendi, ius distrahendi)

El ius en sentit objectiu és definit per Tiberius Iulius Celsus Polemaeanus. La definició que va donar Celsus va descobrir l’essència del ius en la consciència social, qui actua amb tota sort de dades ( econòmics, polítics, psicològics, ètics) té per bo i dolent (bonum et aequum).

Diferents significats de ius:

I. “Principi objectiu i suprem de determinació del mode de ser o de funcionar d’una comunitat social, sigui en el seu conjunt o en els seus elements singulars”

D. 1,1.1 pr., UlpianusIuri operam daturum prius nosse oportet, unde nomen iuris descendat, est autem a iustitia appellatum: nam, ut eleganter Celsus definit, ius est ars boni et aequi.  (Hauria de ser qui  ha de dedicar-se a l’estudi del Dret, principalment conegui d’on prové la paraula iures (Dret). És diu així de iustitia (justícia), ja que, com elegantment ho defineix Celsus, és l’art del bo i el just.

II. “Situació, poder, facultat d’un individu”

Gaius1, 48: Sequitur de iure personarum (i.e.: ” de iure quod ad personas pertinet”) alia divisio. Nam quaedam personae sui iuris sunt, quaedam alieno iuri subiectae. (En el dret de les persones es dóna altra divisió. Unes persones són independents i altres estan subjectades a un poder aliè)

III. ” Determinació concreta d’un esdeveniment per part de qui té el poder de fer-lo”

XII Taules, 6,1: uti lingua nuncupassit, ita ius esto ( com la llengua hagi pronunciat, així sigui el dret).

IV. “Lloc en el qual el magistrat ius dicit

D. 1,1,11, Paule: …alia significatione ius dicitur locus in quo ius redditur, appellatione collata ab eo quod fit in eo ubi fit (…en altre significat es diu dret al lloc en el qual s’administra, aplicant la denominació del que es fa en el lloc a on es fa).

 

Ius civile, Ius gentium, Ius naturale

Ius civile és el dret propi dels cives. En el món antic el principi de la personalitat de les lleis, els estrangers es mouen, en les seves relacions privades, fora del cercle del ius civile Romanorum. 

Les noves necessitats comercials i el desenvolupament de la vida social i civil, en el moment que Roma és cap dels pobles mediterranis, obren porta a un Dret romà universal: ius gentium.

El ius gentium és el dret positiu romà, però no personal ni exclou, sinó que és un dret per servir entre romans o entre romans i estrangers. El ius gentium és el ius civile, un ius civile obert i progressiu, adaptat a nous temps.

Gaius va definir ius gentium com: quod naturalius ratio inter omnes homines constituit (el que la raó natural estableix entre tots els homes).  Però la “naturalitat” de les normes i institucions del ius gentium no és alguna cosa descuidada de la realitat objectiva de les coses, sinó alguna cosa semblant a elles. Pels romans, natura és la realitat, que és acumulació i no abstracció.

En l’època justiniana, una precisa visió situa el regne ideal dels valors purs, no subjecte a variacions, sobre el regne natural del ser. El ius naturale, no s’identifica amb el ius gentium, és un Dret d’origen diví: sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quadam providentia constituta, semper firma atque immutabilia permanent (concepció cristiana d’un Dret donat per Déu als homes, i no a la vegada i sota la igual determinació a homes i animals. )

Ius i Fas

La unió entre Dret i religió es posa de manifest en totes les lleis primitives. En aquesta unió no es dóna la contraposició entre el ius i el fas, entre la lex humana i la lex divina.

Amb la religió la gent volia diferenciar el que és lícit o il·lícit.

En un primer moment, fas ius expressen la licitud d’un determinat acte o comportament, és a dir, la seva conformitat amb la voluntat dels déus. Primer es reté el concepte de licitud en concret i després es passa a considerar-la en abstracte.

Els pontifexs (primers juristes de Roma) comencen a diferenciar  entre ius divinum ius humanum. El ius divinum correspon a les relacions entre l’home i els déus, i el ius humanum afecta la relació que hi ha entre humans.

El poder polític fa servir el ius com Dret que creen els homes. En els últims segles de la República, definitivament es fa utilitzar el ius  com Dret. A partir d’aquell moment, fas significa (allò lícit religiós), i així equival al ius divinum, a la norma que és divina tant pel seu origen com per l’objecte sobre que fa l’acció.

 

Aequitas

Aequitas aequus són termes expressius de l’adequació del Dret en els hàbitats, costums, sentiments i instints morals i intel·lectuals.

El ius condueix al delicte: summum ius, summa iniuria.

Hi ha qüestions les quals  la llei deixa sense contestar, quan passa això intervé aequitas, restablint la justa proporció, l’equilibri entre Dret i vida.

El Pretor i els emperadors van modernitzar el ius. Quan una determinada clàusula del edicte pretorià habet in se aequitaem, es contraposa la aequitas del magistrat a la iniquitas d’un ius civile.

Aequitas triomfa en el ius gentiumobrint camí al Dret universal. Aequitas naturalis, en la seva referència a les normes dictades, treu de la vella llei la nova, la que es reclamada necessària en el moment present.

La aequitas clàssica es fa referència al Dret i la justícia. Per aequitas s’entén la manera justa d’actuar socialment en la vida. La aequitas justiniana és l’alta justícia, d’orígens ètics, amb la qual s’ha d’actuar amb amor.