Mentre realitzava els aspectes del treball teòric, em vaig proposar seguir amb la continuïtat de la wiki de llatinismes, que unes ex-alumnes del centre, i tutorandes del treball de recerca de iure, de la Margalida Capellà, van iniciar per tal de crear una pàgina on tothom pogués visitar el significat de qualsevol expressió llatina jurídica.
Avui en dia, després de sis mesos d’haver acceptat la continuïtat d’aquesta, afirmo que va ser una bona decisió. M’ha permès conèixer de fons tots aquells llatinimes que en època romana van tenir tanta significació i que a l’actualitat continuen usant-se en l’àmbit jurídic. És cert que, hi ha molts que s’han perdut i que gairebé no s’usen però d’altres que, encara formen part del nostre codi civil i dels documents institucionals que conformen el nostre país.
La wiki de llatinismes jurídics m’ha comportat un coneixement extra al contingut del treball que m’ha aportat una mica més de bagatge cultural en aquest aspecte i també, entendre amb més facilitat alguns dels continguts del treball i a la vegada he pogut ampliar un document de consulta obert a Internet a tothom que vulgui saber el significat d’un llatinisme jurídic ja que “l’alfabetització informacional faculta les persones en tots els àmbits de la vida a cercar, avaluar, utilitzar i crear informació eficaçment per aconseguir els seus objectius personals, socials, laborals i educatius. És un dret humà fonamental en un món digital i promou la inclusió social a totes les nacions “(Proclamació d’Alexandria, 2005)
A l’antiga Roma, quan el pater familias moria, els fills sotmesos a la seva potestat (sui iuris) adquirien el dret a succeir-lo. Aquests hereus que, per relacions legítimes, obtenien tots els béns del difunt, eren anomenats hereus necessaris (sui heretis o necesarii) doncs, sense necessitar cap acte que evidenciés l’acceptació d’herència es convertien immediatament, per llei (ipso iure) en hereus. Hereus necessaris, també, eren aquells esclaus que havien estat aceptats pel pater familias i que ell mateix els havia reconegut com a membres de la seva familia. En canvi, aquells fills que abans de la la seva mort havien sortit de la seva potestat per adoptio, emancipatio o conventio perdien tots els drets hereditaris de la seva família d’origen.
A diferencia, existien altre tipus d’hereus, els voluntaris (extranei). Aquests eren persones alienes a la família que podien acceptar l’herència si el difunt ho manifestava en el seu testament. Aquesta acceptació es realitzava per mitjà d’un acte formal i jurídic. Aquest comportava uns tràmits determinats i un període de temps necessari per dur-ho a terme que, segons els juristes, era anomenat període d’herència jacent (herentia iacente) en que l’hereu encara no havia adquirit la totalitat de la seva propietat però podia fer-hi un cert ús.
L’herència jacent, es va considerar un patrimoni transitori sense amo, que durant el temps en què es processava la ritual acceptació, de l’herència, podia ser objecte de la usucapio. Respecte a la usucapio dels béns de la hereditas iacens. Es podien diferenciar una sèrie de períodes:
El primer període, era admès a la llei de les XII taules i admitia l’efectuació de la usucapio. En aquest cas, durant el temps que durés els tràmits d’acceptació de l’herència, la propietat quedaria en mans d’un hereu provisional (usucapio pro hereti), que bé podia ser qualsevol persona o bé la mateixa persona que posteriorment adquiriria l’herència.
En el segon període, el senatconsult d’Adrià va exigir que es considerés definitiu aquell hereu que reclamés l’herència des d’un primer moment en la mort del pater familias i que posteriorment , ell mateix acceptaria. Aquesta decisió, es va fer per evitar el mal ús dels béns hereditaris, en cas que l’hereu una vegada passat l’any del període de transició, marxés i no volgués fer-se càrrec ni gaudir de l’herència. A partir d’aleshores, la condició d’hereu, una vegada adquirida no es podia ni perdre ni renunciar. (Semel heres Semper heres, una vegada hereu sempre hereu)
De tal manera, que a l’antiga Roma va variar el significat del mot segons l’època en que es vivia, i va anar progressant de manera que, a les acaballes del període romà, la propietat fos un acte indisoluble.
Representació dels hereus en un testament.
Pel que fa avui en dia l’herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d’una persona, que el difunt no hagués aprofitat abans de la seva mort.
En cas que el difunt hagués fet testament previ, comporta l’aparició de dues classes d’hereus:
– Els hereus forçosos, aquells als quals la llei reconeix el dret a heretar una part de l’herència anomenada legítima, basada en l’adquisició d’una porció de béns els quals el testador no pot disposar per què és mort.
Es consideren hereus forçosos, en primer lloc els fills i descendents; en segon lloc, els pares I ascedents i per últim s’atorgaria a la potestat del vidu o vídua.
-Els hereus voluntaris, aquells designats pel difunt en el seu testament se’ls pot deixar la porció de béns que no està reservada als forçosos. Si no existeixen hereus forçosos, els voluntaris poden adquirir la totalitat de l’herència. Si qualsevol dels hereus designats pel mort en el seu testament ha estat instituït en un…… cosa (exemple: “Al meu nebot Toni li deixo la vinya de Toledo”) serà considerat com a legatari.
En el cas que en difunt no hagi deixat testament, la llei determina a qui ha de succeir els béns. A aquesta successió legal és denominada successió intestada o ab intestato, com a l’antiga Roma i es determina per mitjà d’uns ordres dictats en llei.
En primer lloc heretaran els descendents, és a dir, els fills. No hi ha distinció entre fills naturals o per adopció o fills matrimonials o no matrimonials tenint tots ells els mateixos drets hereditaris.
En segon lloc, si no hi ha descendents, hereten els ascendents. En aquests casos, el pare i la mare hereten per parts iguals, i si només un d’ells és viu, heretarà la totalitat de l’herència. Si no viuen els pares, heretaran els ascendents més propers, els avis. Si viuen els avis materns i paterns l’herència es dividirà entre les dues famílies a parts iguals.
En tercer lloc, el cònjuge hereta mancant descendents i ascendents i abans que els familiars col·laterals, els germans i nebots.
En quart lloc, si no hi ha descendents, ascendents o cònjuge, hereten els germans i nebots. Si només concorren germans, aquests heretaran per parts iguals; si participen en l’herència germans i nebots, els nebots repartiran entre si la porció de l’herència.
Per últim, en absència de tots els parents anteriors qui hereta és l’Estat.
La paternitat i l’adopció van ser dos aspectes clau que van condicionar la vida familiar en època antiga.
En quant a la paternitat es considerava fill legítim aquell que naixia d’un matrimoni just ( matrimonium iustum). Els fills eren anomenats a liber/-era/-erum que significava “ lliure”. Malgrat el nom, la situació jurídica dels fills no era tan favorable, estaven exposats a la “pàtria potestas” la qual donava al “pater familias” poder per decidir sobre ells. El dret romà no tenia prova de paternitat, però en el cas que haguessin concebut el fill dins del matrimoni, i hagués nascut entre 10 mesos i any després de concebre’l, no es dubtava de la seva paternitat.
Com paterfamilias se li atorgaven els següents drets, envers els seus fills:
• “Ius exponendi” El pare tenia el dret d’acceptar o no dins de la família al nounat. Quan un nen naixia era dipositat en una urna per la llevadora. Si el pare acceptava al fill, l’agafava i ordenava que fos alletat; en cas contrari era abandonat en un abocador.
Les causes que portaven a un pare a rebutjar a un fill eren moltes (defectes físics, dubtes sobre la paternitat,…). Això sí, era més fàcil que fos exposada una nena que un nen.
La repudiació d’un fill no desitjat era una pràctica tan habitual a Roma que ni les lleis van aconseguir frenar-la (des de Ròmul existia una llei de dubtosa eficàcia que penava amb la confiscació de la meitat del patrimoni l’abandó d’un nen o una nena, si aquesta era la primera filla).
• “Ius vitae necisque“. Se’l otorgava el dret a ordenar la mort de qualsevol dels fills. Es tractava d’una mesura extrema que el “pater familias” prenia generalment després de consultar un consell de familiars i per castigar una falta gravíssima. Com per exemple, un delicte contra l’Estat en cas de l’home i relacions il·lícites en cas de la dona).-
• ” Ius vendendi“. Disposava del dret de vendre els fills com a esclaus. Si el nen venut era manumitit pel seu amo, tornava a estar sotmès a la “pàtria potestas“. El fill només aconseguia ser de propi dret si era venut tres vegades pel pare i acceptat altres tres per l’amo. En el cas de les filles amb un cop bastava.
Els dos últims drets no s’exercien ja a la fi de la República. Per això va despertar tanta indignació l’actuació de Catilina, noble romà que al segle I a. de C. va matar el seu fill de 12 anys, fruit d’un matrimoni anterior, sense un altre motiu que propiciar un futur matrimoni. En època imperial per influència del cristianisme tots aquests drets van acabar desapareixent.
Representació escultòria de pater familias amb Eneas i Ascani
En quant a l’adopció, va tenir principalment uns interessos polítics i religiosos. Va haver-hi dues maneres d’adoptar: Per pròpia adopció (adoptio) i per adrogació (adrogatio).
L’adopció (adoptio) significava eliminar la pàtria potestat d’origen per crear la de l’adoptant. Això duïa a terme la realització de dues operacions: la primera, la de trencament de l’autoritat del pater familias sota el qual estava el fill que anava a ser adoptat; i la segona, la de fer passar aquest fill a la pàtria potestat de l’adoptant. Pel primer, d’acord amb la Llei de les Dotze Taules, operava la mancipació del fill per tres vegades, amb les quals el fill quedava in mancipio a casa de l’adoptant; i, pel segon, o sigui, perquè l’ adoptant adquirís la pàtria potestas sobre el mancipat, havia d’acceptar aquest com pare per després recórrer a un judici fictici, en el qual les dues parts atorgaven l’aceptació, per part de l’adoptant i el lliurament per part del anterior pater familias.
Únicament, podien adoptar els ciutadans romans, ja que eren els únics que reunien les condicions per exercir la posició de pater familias, però sempre que comptessin amb l’aptitud física per engendrar, ja que l’adopció havia d’imitar la naturalesa (el castrat, per exemple, no podia adoptar); i, a més, l’adoptant havia de superar almenys en 18 anys a l’adoptat. Hi havia una restricció que era que el fill adoptat per un altre i després donat en nova adopció pel pare adoptiu, no podia per segona vegada ser adoptat per aquest.
En cas de l’ adrogació (adrogatio) es basava en obtenir l’autorització del pobre romà a l’hora d’adoptar un fill. Es feia mitjançant una llei i en una institució plegada d’un grup de ciutadans romans que defensaven la veu de la ciutadania. Davant aquests, compareixien l’adrogant i l’adrogat, als qui el rei preguntava si realment estaven interessats en aquesta l’adrogació; i si la resposta era afirmativa, es sometia a l’aprovació del poble mitjançant un prec, d’on ve el vocable ad pregués. Si el poble acceptava, es duïa a terme la cerimònia.
En un altre període, l’evolució del terme va progresar fins a poder distinguir entre adopció plena i menys plena:
-L’adopció plena era la dels descendents que no estaven sotmesos a la pàtria potestat del pater familias, la qual produïa els mateixos efectes que l’adopció.
-L’adopció menys plena era la referent a persones estranyes, que produïa només un vincle personal entre l’ adoptant i l’adoptat, tant que la pàtria potestat seguia sent conservada per la persona que la tenia, per la qual cosa l’adoptat amb prou feines passava de fet a la família de l’adoptant, ja que jurídicament pertanyia a la família del pare natural. Aquesta relació de fet entre l’ adoptant i l’adoptat no creava el vincle agnatici.
Representació en marbre d’una adopció romana.
Actualment, no existeix pròpiament una relació de potestat d’un ésser sobre un altre, ja sigui home o dona. Representa que, la potestat està repartida entre els dos progenitors de la família i tenen el poder de prendre decisions per als seus fills menors d’edat, ja que aquests estan sota la seva responsabilidat fins que assoleixen la majoria d’edat. Tampoc és permès als pares, decidir el futur dels seus fills, adjudicar el dia de la seva mort o qualsevol altre tràmit que tingui relació amb la venda o subministrament d’un fill.
De tal manera que l’adopció, és avui en dia, un procés complicat i costós. Quan s’adopta, bé és per marca de recursos sensorials o bé perquè es vol donar una millor vida a una altra persona de la mateixa manera que es dóna un sentit més ampli a la vida.
La usucapio apareix en època clàssica com a manera d’adquirir la propietat mitjançant la possessió d’aquest. El possesor es feia propietari en la mesura en què el propietari, havia deixat passar massa temps i no havia acudit a les crides legals, de manera que es creia que havia abandonat aquell patrimoni i estava disponible per ser adquirit per un altre.
En les XII TAULES, es contenen alguns preceptes referits a la usucapio:
-usos auctoritas fundi biennium, ceterarum rerum annuus això (la possessió continuada durant dos anys d’un fundo o durant un any de les altres coses, allibera l’adquirient de la responsabilitat del propietari) XII TAULES, 6,3.
-adversus hostem aeternas auctoritas això (respecte de les coses pertanyents a estrangers la responsabilitat de propietari no cessa mai) XII TAULES, 3.7. Estant reservada solament la usucapió als ciutadans romans.
-Una lex Atinia,-quod subruptum erit, eius rei aeterna autoritas això- Sobre les coses robades, s’estableix que aquestes no es poden usucapir.
Actualment, la usucapió és l’adquisició d’un dret o d’una propietat a través del seu exercici en les condicions i terminis previstos per la llei. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és una manera d’accedir a la propietat d’una cosa mitjançant la possessió continuada dels drets reals durant el temps que estableix la legislació. Aquesta determina l’adquisició automàtica, sense necessitat de declaració judicial del dret, el posseïdor es converteix en propietari una vegada transcorregut el termini, això no obstant si es promou judici sobre la propietat la usucapió ha de ser al·legada i provada.
I així l’article 1930 del Codi civil assenyala:”Per la prescripció s’adquireixen, de la manera i amb les condicions determinades en la llei, el domini i altres drets reals.
