La llei de Talió

Lex talionis, és un principi jurídic el qual imposa un càstig que s’identifica amb el crim comès. Parlem d’una norma jurídica que no només cerca una pena equivalent, sinó idèntica al crim o falta comesa. La llei de Talió possiblement tots la coneixem amb la famosa frase “ull per ull, dent per dent” oculum pro oculo, dentem pro dente que trobem a l’Èxode de l’Antic Testament. Aquest pensament sempre ha estat lligat al judaisme.

Ull per ull, dent per dent

Es tracta de la primera llei que buscava una proporcionalitat entre el dany o crim que havia estat comès i posava punt final a la lliure venjança. Aquesta llei forma part  de la justícia retributiva, que és una justícia que busca la proporcionalitat del càstig independentment que proporcioni beneficis o no, es centra en el càstig. A primera vista pot semblar una llei massa violenta però no podem oblidar que aquesta és una llei que va ser creada per evitar la desproporcionalitat de la venjança. És un concepte que potser pot semblar antic, però encara pot ser totalment vàlida la seva finalitat actualment. Ja que d’alguna manera fa justícia entre el perjudicat i el que el perjudica. Aquesta llei ha pogut servir d’influència a moltes èpoques, a molts sistemes i a molts textos judicials, com ara n’és l’exemple la Llei de Les Dotze Taules. A una de les taules d’aquest codi de lleis, podem apreciar com en algunes de les lleis s’hi aprecia la influència d’aquesta llei. L’essència de la Llei de Talió també era present al Dret dels pobles germànics. La seva aplicació al càstig es va anar pervertint fins al punt de cometre verdaderes barbaritats, com n’és un exemple l’Edat Mitjana, l’Edat Antiga… que al cap d’un temps s’ha considerat que la perversió dels càstigs han estat culpa de la gent que aplica la llei i no de la llei en si. Aquesta ha sigut una llei que va néixer amb el propòsit de buscar proporcionalitat en els càstigs i amb el pas dels anys hem pogut veure que la llei pot tenir unes finalitats que segons qui les apliqui poden canviar totalment. A l’Època Antiga trobem el famós Codi d’Hammurabi,que és un codi de lleis escrit en una pedra basàltica, anomenada l’Estela d’Hammurabi. Aquest codi de lleis també és una representació del concepte de la llei de Talió. L’exemple més clar en una d’aquestes lleis és la llei nº 229: Si un arquitecte que feia una casa per un altre home, moria perquè la casa s’esfondrava amb ell a l’interior, l’arquitecte havia de pagar-ho amb la vida. llei nº 230: Si el que mor per l’esfondrament de la casa és el seu fill, hauria de pagar-ho amb la vida el fill de l’arquitecte.

Detall de l’Estela d’Hammurabi

 

El codi de Teodosi

El codi de Teodosi (codex Theodosianus) va entrar en vigor l’any 439 d.C. Aquest codi era un recull de lleis vigents des del temps de Constantí. Sota el domini de Justinià al segle VI es redacta l’obra de compilació que englobava el Codi, que recollia les constitucions imperials encara vigents i les respostes  dels emperadors a qüestions legals; el Digest o Pandectes, que foren escrits jurídics agrupats per temes; les Institucions (Institutiones Iustiniani o Institutiones Justiniani) , una obra elemental d’instrucció per a estudiants de lleis; i les Novel·les, que recollien les noves lleis fetes en època de Justinià. Tot aquest conjunt es va donar a conèixer amb el nom de Corpus Iuris Ciuilis al segle XVI.

Teodosi II “Flavius Theodosius“, va ser emperador de l’Imperi Romà d’Orient del 408 al 450 . A la mort d’Arcadi, Teodosi II va ser proclamat rei quan només tenia set anys. Pulquèria, la germana gran de l’emperador que el va empènyer cap a la cristiandat ortodoxa. Amb aquesta mentalitat exacerbada el van portar a persecucions entre heretges, pagans i jueus.

Pulquèria també propicià el matrimoni de Teodosi amb Atenade. Atenade era una filla pagana d’un sofista d’Atenes. La parella va tenir una filla anomenada Licínia Eudòxia la qual va contraure matrimoni amb l’emperador romà d’Occident Valentinià III.

Teodosi II va morir l’any 450 inesperadament a causa d’un accident eqüestre. I va ser succeït per Marcià.

Ius scriptum i Ius non scriptum

En les Institucions de Justinià es diu “El nostre Dret és escrit i no escrit, com entre els grecs les seves lleis unes estaven escrites i altres no escrites. Pertanyien al dret escrit, la llei, els plebiscits, els edictes dels magistrats, les constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults (Les Institucions afegeixen: Scriptum ius est lex, plebiscita, senatus consulta, principum placitam, magistratuum edicta, responsa prudentium). (Dret no escrit és el que confirmo l’ús. Els costums de llarga duració i autoritzades pel consentiment general de qui les utilitzen, són equivalents a la llei.)

La distinció, que fan els grecs entre les lleis escrites i no escrites, no respon a la concepció pròpia de l’època clàssica. No es té en compte l’antítesi entre interpretatio i lex, sinó que tot el contrari, ajunta els dos termes en una mateixa categoria del ius civile.  El ius ex non scripto que es desenvolupa a través de la interpretatio prudentium,  no s’identifica com el que nosaltres diem “costums” i que és “l’observació constant i uniforme d’una regla de conducta pels membres d’una comunitat social, amb la certesa que respon a una necessitat jurídica”. Quan es parla de mores i de instituta maioru, no s’ha de pensar en un Dret que neix espontàniament del tacitus consensus populi. Pels romans, els nous principis deriven dels antics i són donats a conèixer per juristes, únics capaços de revelar el Dret.

Referents clàssics del dret