A l’antiga Roma, la successió legítima o ab intestato es regia fonamentalment per la Llei de les XII taules. Aquesta sostenia que, en absència de testament, succeïssin al difunt, en primer lloc els hereus necessaris (sui heretis) i mancant aquests,  a un altre membre proper de la família (agnatus proximum) i al seu defecte, a altres coneguts (gentils).

Una vegada mort el difunt i en veure que aquest no havia establert cap testament vigent, es convertien, immediatament en hereus aquells que ho eren de forma necessària (sui iuris). En aquesta categoria s’incloïen tant els fills naturals i adoptius, com  la dona cum manu, però es menyspreava aquells que havien estat donats en adopció abans de la mort del mateix. No es feia distinció entre raons de sexe o edat.

Conceptus pro iam nat habetur. El concebut es considera com nascut. ( Gai,1.147)

En cas que, el difunt no tingués fills, s’oferia l’herència als agnats, és a dir, als germans i nebots, i si tampoc en tenia, llavors, passava als gentils, és dir, aquells familiars llunyans però que mantenien certes relacions amb el difunt.

Pel que fa la successió testamentària, era d’allò més habitual en la societat romana ja que els romans volien perpetuar la unitat familiari deixar-los, ja fora als seus hereus més propers o a aquells voluntaris, el destí de tot el patrimoni que havia adquirit en l’edat adulta.
Es distingien diversos tipus de testament. El primer era el més representatiu de la societat romana:

· El testament per aes et libram:
La víctima, abans de morir, triava un testador de confiança per tal que estigués al moment de la seva mort i  s’encarregués de gestionar el seu testament i repartir-ho entre els seus hereus.
Per a aquest acte, es necessitava la presència de 5 testimonis, els quals es fixaven en què el testador no estava realitzant cap acció contra la persona morta ni estava quedant-se amb el seu patrimoni, d’amagat.

· Testamenti factio activa i pasiva
Aquest testament reflectia que aquelles persones que tinguessin problemes mentals i/o una altra discapacitat, eren expulsats del testament ja que no podrien gestionar el patrimoni i a més  que les que ho acceptessin haurien de passar abans per un acte que ho evidenciés.

El testamenti factio activa sustentava que el difunt sol podia deixar en testament aquelles persones que no tinguessin cap discapacitat, i per tant, el seu patrimoni quedaria ben protegit a la mort del mateix. Es considerava no apropiades per al càrrec els esclaus i les dones no casades mitjançant matrimoni just; mentre que el testamenti factio passiva sustentava que els hereus havien d’adquirir el testament mitjançant un acte jurídic.
Posteriorment, en època post clàssica, es va produir una difusió de noves formes testamentàries que van deixar espai a maneres més adaptades a la realitat i influïdes moltes vegades pels costums provincials.

En l’actualitat, la successió abintestato  o legítima es denomina així, per evident contraposició a la successió voluntària o testamentaria.

La successió intestada esdevé a la mort d’una persona sense testament, sent només d’aplicació quan la inexistència o la insuficiència del testament així ho exigeixin, procedint a assenyalar el legislador qui han de ser considerats hereus de qui mor sense designar-los. (Art. 913: “Mancant hereus testamentaris, la Llei defereix l’herència als parents del difunt, al vidu o vídua i a l’Estat”).

Tal designació d’hereus ex lege, en el fons, probablement s’assenteix en el fet fonamental que el sistema jurídic  actual sent un profund horror i considera summament perillós que un determinat patrimoni quedi sense titular i sense successors, afavorint situacions generadores de desordre i de possible apropiació per qualsevol dels béns que quedessin solts i sense amo.

Per tant, actualment, es porten a terme unes crides per atribuir les successions patrimonials i que per tant, no hi hagi patrimoni sense administrar.

1-Els ascendents

2-Els descendents exclouen als ascendents.

3-El cònjuge vidu pot concórrer amb les classes d’ordres anteriors.

A falta de tots els anteriors, els parents col·laterals.

I pel que fa la successió testamentària, és aquell acte personal pel qual el testador, voluntàriament, disposa dels seus béns ja sigui d’una manera total o parcial perquè després de la seva mort s’ordeni la seva pròpia successió. El testador té la facultat d’imposar requisits perquè puguin adquirir l’herència d’una forma determinada, de la mateixa manera pot ampliar el nombre de subjectes que seran els beneficiaris.

Al nostre país existeixen dues classes de testament:

A.- ORDINARIS: Que poden ser:

a) Atorgats per escriptura pública: aquests hauran de ser davant d’un notari i dos testimonis, segons formalitat de llei.

b) De manera tancada: És aquell que es troba en un sobre tancat i es lliura al notari, sense que aquest, comtempli el contingut.

c) Hològraf: És aquell que és lliurat de puny i lletra del testador.

B.- ELS ESPECIALS: Aquests són els Militars, marítims, aeronàutics o per qualsevol altra professió que necessiti un document privat.

Altres testaments  poden ser els d’analfabets i cecs que sostenen
que poden testar solament en escriptura pública, amb les formalitats addicionals indicades en l’article 697 del codi civil.

Article 697º.- Si el testador és cec o analfabet, haurà d’escoltar el testament dues vegades, una pel notari i una altra pel testimoni testamentari que el testador designi.