El Blanxart i la cohesió social a Terrassa
Diari de Terrassa [1-12-2010].
Llegeixo el Pla Estratègic de Ciutadania de l’Ajuntament de Terrassa (2009-2011) i aïllo el fragment següent: “Volem una societat equilibrada, socialment equitativa i que a nivell territorial promogui una distribució no segregada de la població estrangera a la ciutat. Volem una major diversificació del perfil dels fluxos migratoris i trencar el perill de l’homogeneització”. Segurament amb aquesta proposta al cap els responsables municipals d’educació i dels SSTT al Vallès Occidental, se’ls va ocórrer suggerir una nova ordenació en la vinculació entre escoles i instituts. L’atreviment de vincular l’escola pública La Roda amb el Blanxart ha desfermat una fúria poc educada vers el nostre centre. No hem sabut res de tot aquest entrellat fins aquesta tardor i desconeixíem que, des d’aquest estiu, estàvem al bell mig d’un problema.
Puc arribar a entendre molts arguments, però m’he quedat estupefacte quan entre els documents fets públics a la xarxa per part de l’autodenominat Grup de Pressió de l’AMPA de La Roda, un centre escolar que em mereix tot el respecte, fan constar el següent:“No Volem anar al Blanxart […] No volem que la nostra escola quedi adscrita a l’institut Blanxart i qualsevol opció que ho contempli comptarà amb la nostra ferma oposició. Coneixem bé el seu funcionament , la tipologia única de població que en fa ús…etc. En nom de la cohesió social, no acceptarem un procés de “colonització” d’un institut distant culturalment de la nostra comunitat a càrrec dels nostres fills: no podem demanar a nens/es d’11 i 12 anys que resolguin un problema de la societat generat per múltiples factors als quals l’administració pública no ha fet prou front. I és que barris d’immigrants donen escoles d’immigrants, i no al revés, i enviar nens/es a barris amb comunitats que no són les seves, no és cap solució. Anar al Blanxart és excloure als nostres fills de l’oferta d’ensenyament dels nostres barris per donar-nos una opció inassumible que en la pràctica suposa la nostra expulsió de la xarxa d’ensenyament públic…”.
Anem a pams. 1) Quina por volen escampar sobre el nostre funcionament? quines són les sospites? Durant els últims deu anys els diferents equips directius amb els corresponents claustres de professors han hagut de fer front, amb més o menys imaginació i sense grans recolzaments externs, a una gran diversitat; oferint respostes tècniques i humanes als continus reptes quotidians presents a la vida escolar del Blanxart: acolliment d’un 40% d’alumnes estrangers -en una ciutat que té el 14% de població immigrada-, alumnat molt divers en algunes aules, presència de joves motivats que volen fer estudis postobligatoris…2) No tenim una única tipologia d’alumnat: tenim terrassencs de soca-rel, del nord i del sud, i del mar enllà; una enorme complexitat humana. De quina cohesió social se’ns parla? Vaja, ara el món al revés vanagloria al revés. Tenim professionals al Blanxart que explicarien què vol dir lluitar per la cohesió social dins i des de les aules, algunes vegades amb l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència. Una mateixa peculiar experiència educativa, per cert, compartida amb altres centres de la ciutat. 3) El Blanxart no té un barri d’immigrants, està situat al barri d’Ègara i acull alumnes de Ca n’Anglada, de les Arenes-La Grípia- Can Motllor i d’altres indrets de la ciutat. 4) Algú s’ha confós d’època i lloc geogràfic quan fa servir una terminologia inapropiada: colonització, distància cultural…Quina barbaritat!. Recordant una suggeridora reflexió recent de l’apreciat amic Salvador Cardús sobre la crisi d’identitat del nostre sistema educatiu:”per què avortem qualsevol propòsit que exigeix un compromís radical amb el present i una confiança profunda en el futur?”.
Pel Grup de Pressió esmentat l’administració actua bé sempre i quan: a) L’Institut Montserrat Roig creï una nova línia d’ESO. Recordem que el curs passat ja se’ls en va obrir una expressament. Contràriament, a l’Institut Investigador Blanxart se li va reduir una línia perquè un dels centres d’on provenien fins ara els alumnes -el CEIP Joan XXIII- ha establert una nova vinculació preferent amb un Institut en construcció (Mont Perdut). b) S’autoritzi que l’Institut Torre del Palau ampliï una línia. Literalment es diu: “li hem demanat [al Director de zona educativa dels SSTT] que ens hi adscrigui”. Quina sorpresa antropològica!. Aquest Institut no està distant culturalment? És clar, el Blanxart està molt distant, es miri com es miri. Què s’han cregut els que fan una lectura prepotent i restrictiva de la realitat: les famílies de l’escola La Roda poden optar per diversos Instituts, en canvi les del CEIP Antoni Ubach tenen com a opció preferent el Blanxart, i no pas el Mont Perdut, quan tots dos s’hi troben a la mateixa distància. Quina asimetria peculiar es produeix a la xarxa escolar pública.
Si tot plegat ha estat una inoportunitat de qui s’esbarra difonent valoracions irrespectuoses i mal calibrades sobre el Blanxart, segurament tindrà fàcil remei; ara bé, si bona part del contingut que s’ha expressat públicament a la xarxa és compartit i assumit per la comunitat educativa, aleshores la ciutat de les persones té un problema. Un dia d’aquests quan parli de la conformació de la nostra ciutat amb els meus alumnes terrassencs del Blanxart -molts d’ells néts d’antics immigrants de mitjans del segle XX- aprofitaré l’avinentesa per realitzar un exercici sobre què vol dir tenir amor propi i com es manifesta una peculiar exclusió embolcallada de demagògia pseudopedagògica.[José Luis Lacueva. professor de l’Institut Investigador Blanxart]
És summament indignant veure com tot tipus de persones qüestionen, en definitiva, en major o menor mesura, a tots els PROFESSIONALS que treballen en el IES BLANXART des de el Jaime Pérez, la Júlia Casasola passant pel Lluís el conserge i seguint per tots els altres professionals de l’educació que han ajudat a la formació de molts i moltes alumnes que per l’IES hem passat.
SI US PLAU parlem d’educació, de valors i de respecte! Parlem de que l’escola no només la fa la tipologia d’alumnat que en ell es concentra, sinó que també la construeix la família i els agents socials!
Conec de prop l’escola La Roda, fou una escola pionera en molts aspectes metodològics i didàctics … fa unes dècades, en l’auge de l’escola nova i de Rosa Sensat. Varen realitzar unes tasques meravelloses, si, ho reconec. Actualment l’escola La Roda, com a institució i conjuntament amb totes les famílies que en formen part d’aquesta, és declara :
UNA ESCOLA CATALANA
La Roda és una escola catalana en llengua i continguts, arrelada a la història i a la realitat nacional de Catalunya, ben oberta i solidària amb tots els pobles i les seves cultures.
UNA ESCOLA PLURALISTA
La Roda respecta tota opció ideològica i religiosa, però s’oposa a tot tipus d’adoctrinament i manipulació; defuig qualsevol discriminació.
La Roda facilita l’adquisició d’una base cultural sobre el fet religiós.
La Roda promou el respecte als Drets Humans, els Drets dels Infants i a les llibertats fonamentals.
La Roda està atenta als canvis derivats del fet migratori: el respecte personal, el coneixement cultural mutu i la necessària atenció pedagògica.
Suposo que darrera d’aquest procés de rebel•lió en contra de l’educació i del context que trobem al IES Blanxart no hi ha darrera l’actuació de dita escola però si dels membres de l’AMPA, els quals són un òrgan dins l’escola que ha de fer seus aquests valors que promou aquesta institució, i per les últimes notícies que he tingut, aquests no prenen com a seus els valors descrits per l’escola.
Si us plau pares de La Roda si tant voleu una educació digna pels vostres fills i filles comenceu a interiortizar o si més no a memoritzar, el concepte d’escola que manté des de fa anys l’escola per la qual lluiteu, potser així i només quan lluitem tots a una per millorar tots els àmbits de l’educació pública els nens i nenes catalans tindran una educació pública de qualitat!
Si més no, m’acomiado dient GRÀCIES BLANXART per ajudar a realitzar-me en la meva carrera professional.
En mi opinión, todo el problema viene originado por la dualidad existente hoy en día entre escuela pública y escuela concertada. Expondré porque.
La escuela debería ser el lugar donde concurren todos los alumnos en igualdad de oportunidades, sin distinción de clase, lengua, origen o religión, en un mismo espacio escolar. Como sucede en otros países, donde todo el mundo va a la pública salvo una minoría muy elitista que puede pagar la escasa oferta privada.
La escuela debería ser un factor para favorecer el ascensor social, donde los desfavorecidos pudiesen estudiar en igualdad de condiciones con el resto. En España y Catalunya sucede justamente lo contrario, la escuela se encarga de remarcar y profundizar la brecha entre unos alumnos y otros.
Aquí, los alumnos mas desfavorecidos económicamente no pueden acceder a la concertada por el pago de cuotas que impone. Cuotas necesarias, ya que la subvención estatal que reciben no cubre los costes, ahorrándose así el Estado un dinero que sufragan las familias. Por ello, las familias mas desfavorecidas, que suelen ser inmigrantes, se concentran en la publica, y ahuyentan a los autóctonos, que por muy buenos que sean los profesores, no ven claro que en un aula con un 40% de inmigración el nivel pueda ser igual de alto que en otra escuela. Se favorece asi la aparición de Guettos y se dificulta la integración de los recién llegados.
Pero claro, no toda la pública es igual. La que está situada en barrios de clase media-baja, media o media-alta (Matadepera, Terrassa Centro, Sant Pere, etc.) , donde viven pocos inmigrantes, y por tanto, estos estan poco presentes en las aulas, es diferente. Esta pública tiene un prestigio igual o superior a la concertada, y muchas familias que no llevarían sus hijos a una publica de Can Anglada, los llevan encantados a publicas como La Roda o Lanaspa.
A algunos de estos padres se les llena la boca hablando de lo buena que es la publica y lo progresistas y solidarios que son llevando a sus hijos gratis a la publica… hasta que les toca probar la realidad de la escuela publica de hoy en Catalunya, la que ejemplarmente representa el Blanxart: profesores generalmente muy competentes tratando de manejar un alumnado extremadamente complejo, con el que es difícil (aunque no imposible) alcanzar niveles altos de aprendizaje.
Posibles soluciones: o bien se facilita a la escuela concertada financiación suficiente para que se prohiban de una vez por todas las cuotas y pueda acceder a ella todo el mundo, o bien esta se convierte en privada 100%, con una presencia residual en el sistema. Una vez solventado este problema, se trata de alcanzar un equilibrio obligatorio entre todas las escuelas financiadas con fondos públicos, para repartir entre todas ellas a los alumnos con necesidades especiales, evitando así además la formación de Guettos, fomentando la integración , la diversidad y la igualdad de oportunidades.
¿no es tan difícil, no?
Personalmente, y pese a haber estudiado hasta la Universidad en la escuela pública, y ser un firme defensor de la misma, no me ha quedado mas remedio que llevar a mis hijos a una concertada, pues en el barrio donde vivo, las publicas que hay tienen un 30-50% de inmigración. Quzás esto no suponga ningún problema, pero como no lo veo claro, y puedo pagar una concertada, pues, ni que sea a disgusto y cabreado, lo hago. No quiero correr ningún riesgo con la educación de mis hijos. Es una situación vergonzosa, que espero se arregle algún dia, pues sinó lo vamos a pagar muy caro como sociedad y como país.
Ramón, gracias por tus comentarios. Aprecio un sentido común y una aproximación a la realidad bastante acusada en tu escrito: la división entre escuela concertada y pública; el problema de la segregación escolar en algunos centros públicos; la presencia de alumnos extranjeros [mayoritariamente con una situación económica complicada] en las aulas; la reacción de rechazo de familias autóctonas hacia los centros con un alto porcentaje de alumnos extranjeros, bien sea por motivos claramente racistas o, simplemente, por criterios de calidad escolar.
En el horizonte no veo ninguna solución por la vía de tocar a la Concertada. En el pasado tuve una experiencia profesional en la Concertada de esta ciudad y te puede decir que se vive en otra dimensión, aunque también te podría explicar situaciones escandalosas que se tapan para no herir susceptibilidades en el cliente que paga la cuota. La competencia o la mediocridad profesional está presente tanto en la pública como en la Concertada. Cuando en un centro como el Blanxart llega un 40% de adolescentes extranjeros, la imagen y el funcionamiento del centro es muy diferente de aquel otro que puede permitirse el lujo de tener dos o tres alumnos extranjeros [con un nivel sociocultural también diverso] integrado entre los autóctonos dentro de una misma aula.
La presencia de extranjeros presenta una problemática específica, pero te puedo decir que en los últimos tres cursos la mayor parte de las incidencias de disrupción en las aulas no han estado protagonizadas por los recién llegados sino por alumnos autóctonos -algunos de ellos con realidades familiares muy complejas-. El concepto de diversidad, término genérico para integrar múltiples i variadas realidades, no se centra exclusivamente en la inmigración.
Como quise expresar en mi artículo, puedo entender de forma individual la reacción de las familias, pero no es admisible que una escuela pública razone como si fuese una concertada. Sentido común: si unos padres no quieren estar dentro de una realidad irreversible que expresa una sociedad heterogénea como es la nuestra, y desean mantenerse al margen por motivos diversos, con margen económico para pagar un recibo, pueden optar por la concertada. Pero si se optan por la red pública no puedes pretender que tu centro tenga un 5 o un 10% de alumnos extranjeros y centros como el Blanxart reciban el 40 o el 60%.
Nos ha escandalizado que un sector educativo de la red pública se convierta en Grupo de Presión y difunda una serie de consideraciones, moralmente rechazables, sobre una institución pública que hace lo que puede para evitar entre los adolescentes fracturas sociales i educativas. El Blanxart no causa ningún problema, estamos en medio de un problema. Las autoridades educativas deberían trabajar para conseguir realmente una escolarización equilibrada de un alumnado tan heterogéneo.
La realidad es que no existe tan solo una división entre Pública y Concertada, sino también entre los centros públicos de la ciudad, que se sitúan en dimensiones muy distintas de la realidad. Por nuestra parte, des del punto de vista del técnico o profesional, estamos acostumbrados a intervenir -a la manera de aquellos cirujanos que trabajan en servicios de urgencia muy complejos, en diferentes niveles.
Te agradezco tu reflexión, Ramón, y aprovecho para desearte unas Buenas Fiestas y un Feliz Año Nuevo 2011. [José Luis Lacueva]
Gracias por tu amable respuesta. Sigo pensando no obstante que en Catalunya el problema es muy grande, y los alumnos con necesidades especiales, muy numerosos. Y por ello, hay que implicar no solo a todas las escuela públicas, sino tambien a la concertada, para buscar una solución, les guste o no.
Lamentablemente, algunos políticos tanto de derecha como de izquierda, e incluso algun pedagogo insisten en que no es bueno sacar a los alumnos desfavorecidos de su entorno, que repartirlos por otras escuelas es “racismo” y defienden su concentración en los barrios mas desfavorecidos. En mi opinión, lo que hace falta es justamente lo contrario, sacar de su entorno habitual al alumno con necesidades especiales, situarlo en un contexto mas favorecedor para el aprendizaje, y estoy seguro que muchos de ellos mejorarian notablemente su rendimiento. Y facilitamos asi tambien su integración si se trata de inmigrantes. Si en Terrassa hay un 10-20% de alumnos con dificultades, que ningun centro supere ese 20%.
Pero claro, ello requiere enfrentarse a muchos padres (que votan en las elecciones) que, por motivos mas racistas que pedagógicos, no iban a aceptar esta mezcla.
Terrassa, 9 de desembre de 2010
Benvolgut claustre de l’institut Investigador Blanxart de Terrassa.
Us adrecem aquestes ratlles perquè volem explicar-nos i, de moment, no tenim una altra forma per fer-ho tot i haver-la sol•licitat.
Malauradament tots plegats som al bell mig d’un problema que mai hauríem demanat, que no hem provocat i que estem patint.
Veient l’afectació que els nostres escrits han tingut sobre vosaltres -escrits que ens hem vist obligats a retirar del web de l’associació per no confondre qui queda lluny del procés de debat a l’ampa-, és probable que alguna part del redactat no sigui l’adequat, i us en demanem disculpes. Potser anem errats, però el cas és que la web és el nostre mitjà ràpid de comunicació i traspàs d’informació entre els socis de l’associació, i aquesta és la finalitat de la web. En una ampa tots som voluntaris, no ens podem reunir fàcilment, tenim moltes coses a dir-nos i la web, des de fa uns mesos, ens és molt eficient. És cert que tothom hi pot accedir, però posar al centre del debat públic a través de la premsa uns textos que formen part d’un procés de diàleg entre dos interlocutors molt concrets (l’ampa de La Roda i el Departament) fa que no sigui fàcil entendre bé l’objectiu que persegueixen. És com si qualsevol escena pública que pugui succeir a les portes d’un centre educatiu, el nostre o el vostre, es portés a les planes d’opinió dels diaris per mesurar, qualificar i valorar tota l’acció d’aquest centre educatiu. Simplement, seria igual de desproporcionat i injust.
Les ampes tenim una relació sempre asimètrica amb l’administració, i molt sovint també amb els centres educatius: no creuen veritablement que siguem comunitat educativa amb tot el que això comporta. Per això, els pares i les mares que formem part de les ampes hem de combinar aquest voluntariat amb la nostra vida laboral, sempre fent horaris extres, aconseguint poca informació d’unes administracions que haurien de ser transparents, no accedint a canals de decisió d’aspectes que afecten de ple els seus integrants, topant sovint amb burocràcies incomprensibles, etc. si no és que decideixes ser una ampa-florero. Malauradament si no et fas pesat ni ets una mica contundent, no existeixes. En aquesta perspectiva cal situar els escrits que podien llegir-se a la nostra web i que pretenien accedir a tenir veu a les taules del Departament en un debat que ens afecta totalment.
Com ens hagués agradat que l’administració, fa uns mesos, hagués assegut a la mateixa taula els inspectors, directors i ampes de les escoles a les que se’ls proposava fer canvis importants en les seves adscripcions per valorar conjuntament unes necessitats, analitzar tots junts els peròs i els contres, valorar les diverses sensibilitats i trobar junts unes solucions, des del diàleg!
Però les coses no han anat així i creiem que necessitem, vosaltres i nosaltres, aclarir coses. Així ens ho heu fet saber, primer a través de la premsa, i després amb una resposta a una primera carta nostra en què us demanàvem poder parlar directament amb vosaltres. A les línies que li vam adreçar el passat dia 30 a la direcció del centre no qüestionàvem que aquesta no vetllés pel funcionament i pel manteniment de la dignitat del centre, com sembla desprendre’s de la resposta del dia 2 de desembre, sinó que li mostràvem que confiàvem que aquesta ajudés a un procés que, poc a poc, hem d’anar fent nostre com a pares d’alumnes de La Roda: el procés de confiar progressivament en l’educació que ofereix als nostres fills el nostre sistema educatiu.
Llegint el text de les Reflexions del Claustre del Blanxart ens sembla veure-hi que en el fons veiem les coses amb més similitud de la que podia semblar. Alhora, sí que volem fer-hi unes puntualitzacions, amb el millor to possible, per ressituar alguns punts de vista que expressen comprensions que ens semblen parcials, com si haguéssiu seleccionat els aspectes que més us coïen i que forçosament no són potser els més importants, ni els que donen una visió completa del que pensem i del perquè fem les coses. La carta del dia 1 al Diari de Terrassa escrita per un professor del vostre claustre i publicada a l’apartat d’opinió del diari, ens va semblar exactament que responia a la mateixa perspectiva, rebatent amb un estil literari molt brillant les conclusions parcials que el seu autor s’havia fet del que havia pogut llegir en un document aïllat.
Us afegim, doncs, uns comentaris a la majoria de les vostres reflexions (els enunciats numerats) i els intercalem a aquestes.
Reflexions del Claustre del Blanxart (Terrassa, 24 de novembre de 2010)
Reunit el Claustre de l’institut Investigador Blanxart i assabentat de la decisió que finalment s’ha pres pel que fa a les adscripcions de les escoles publiques de primària als centres de secundària de la ciutat de Terrassa, volem manifestar:
1. Que estem totalment decebuts del resultat d’un procés en el que hi havíem posat moltes esperances.
Nosaltres també. El curs passat vam trobar-nos en una situació insòlita: moltes de les nostres famílies no podien accedir als instituts on se’ls havien de garantir les places des de la preinscripció. La nostra zona, malgrat tenir problemes evidents de places, havia d’assumir alumnes d’escoles de fora de la zona degut a una moratòria, i això va dur a una petita explosió. Certament, amb la perspectiva d’obrir un nou institut a la zona 2 i el final de la moratòria, pensàvem que la nova redefinició d’adscripcions assentaria La Roda a la seva zona, amb els vincles que ja hi té fets, després de la implicació constructiva que des de fa 14 anys ha tingut amb els instituts de la seva zona amb l’objectiu de fomentar la cohesió social a la ciutat, atenent-se a aquesta zonificació educativa radial de la ciutat.
Ja entenem que el procés que despertava esperances en vosaltres és el de poder fer un salt endavant com a centre, amb la incorporació de nou alumnat que afavorís l’objectiu comú de la cohesió social. Però creiem que el ràpid i poc participatiu procés que s’havia establert des dels Serveis Territorials, en el qual primava el càlcul matemàtic de places ofertes i disponibles, més que altres qüestions també determinants pel bon funcionament, és insuficient de cara a aquests objectius que tots perseguim: des de l’ampa hem constatat que, des de fa setmanes, diverses famílies de La Roda pregunten a altres escoles de la zona 2 si hi ha places per canviar-los de centre a mig curs o a finals de curs per poder estar adscrits a altres centres, ja sigui perquè els agraden més, ja sigui perquè hi tenen altres fills que ja fan l’ESO; o que pregunten si hi haurà places a diverses concertades, …
Creiem que no és estrany que des de l’ampa es demani que les famílies d’una zona, que hem estat curosament revisats al padró per accedir a escoles d’aquesta, puguin anar a instituts de la mateixa zona, tal i com se’ls havia assegurat des de la seva inscripció a l’escola. Quan van fer-se les noves zones, fa poquíssims anys, sabem del cert que va assegurar-se que servien per tot l’ensenyament obligatori. No és normal, doncs, tenir aquesta expectativa?
2. Que és evident que l’opinió i el pes polític d’uns pares que desconeixen absolutament el nostre Institut -però tenen molt clar que no volen que els seus fills es barregin amb la població immigrant- ha pesat més que l’opinió d’una comissió d’experts i que les necessitats ciutadanes de cohesió social.
Crec que us heu pensat que els pares i mares de l’ampa de l’escola La Roda som un grup de hoolligans amb les galtes pintades que només volem cridar, que som racistes, que repetim els tòpics arguments de manera encegada, barroera i sense pensar…
Anem a pams.
Des de la nostra ampa sempre que hi ha hagut debats sobre el sistema educatiu, ja siguin les vagues o la LEC, la gestió de l’autoritat o l’autonomia de centres, hem potenciat la reflexió dels membres de l’associació. Fent taules rodones, potenciant una web amb continguts de debat i reflexió, motivant el personal a tenir opinió pròpia,… Hem preferit motivar la proactivitat de les famílies amb l’objectiu de fomentar una ciutadania tan conscient com fos possible. No volem ser passius i veure passar els temes, ni deixar de preguntar-nos el per què de les decisions, especialment aquelles que ens afecten.
Per altra banda, entre els pares i mares de La Roda hi ha pares del Blanxart, exprofessors del Blanxart, amics personals de treballadors actuals i recents del Blanxart, familiars de famílies de l’ampa del Blanxart i també amics i familiars d’altres agents que coneixen la ciutat perquè treballen a l’ajuntament, als Mossos, als serveis socials, etc. Efectivament no devem conèixer moltíssimes coses del Blanxart, però la vostra afirmació no és de calaix. Ens hagués agradat que presenciéssiu els debats que hem fet a les nostres reunions on gent que us coneix i gent que no us coneix entràvem en diàleg amb respecte i molta cura.
Volem creure que és perquè us ha contradit que els nostres arguments hagin estat tinguts en compte i malbaratin les esperances de futur immediat que havíeu dipositat en el nou procés que feu certes afirmacions, les quals, en la seva literalitat i brevetat, sembla que exigeixin silenci i submissió dels pares i mares d’un centre educatiu davant dels “experts” i les “necessitats ciutadanes” –necessitats, per altra banda, ben difícils de determinar i prioritzar. Ens creiem que som comunitat educativa, que hem de ser agents participatius. No ens demanen això els polítics i els directors dels centres educatius públics? Només ho podem fer si pensem igual?
Doncs resulta que aquests “experts”, després d’un recent debat llarg, intens i pesat sobre les zones educatives, no havien calculat massa bé les places de l’ensenyament secundari obligatori, no havien planificat les conseqüències sobre la comunitat de les polítiques d’urbanisme que ha concentrat les famílies nouvingudes en determinats barris, no havien avançat quan pertocava en la cessió de terrenys per a equipaments educatius ara del tot necessaris, no havien previst la incidència de la retirada de recursos específics als centres educatius amb més alumnat amb dificultats, etc. Que no heu patit vosaltres moltes de les incompetències d’aquests experts!?
La cohesió social és, efectivament, una prioritat de la nostra ciutat. Des de fa 14 anys, quan pocs volien implicar-se en el creixement i el canvi de l’ies Montserrat Roig, situat aleshores de forma provisional al Pla del Bonaire (el de fa 14 anys, no pas l’actual), el claustre i l’ampa de La Roda s’hi van implicar de valent. Pregunteu-los-ho. Ara que la zonificació reconeixia aquesta tasca deixant-nos a la mateixa zona del M.Roig amb La Font de l’Alba i el Pere Viver, per exemple, ara s’endarrereix incomprensiblement el nou institut de la zona 2, ens afecta la moratòria que ha durat dos anys, es trasllada a la nostra zona l’escola El Vapor, prevista a la zona 1 i amb alumnat d’aquella zona,… I, amb això, ens proposen adscriure’ns un sol institut de fora de la zona tenint molts germans i vincles amb els instituts de la nostra. Creiem que hem de dir-hi alguna cosa, seriosament.
Volem creure que, alhora, us agafeu al nostre suposat racisme com a argument fàcil davant la duresa d’acceptar-ne d’altres, però heu de reconèixer que és un argument molt dolorós, tant per haver-lo hagut de triar, com per haver-lo hagut d’escoltar. Mireu, a La Roda hi ha entre un 12 i un 20 % d’alumnat immigrant a cada aula, un percentatge que correspon molt al que té la ciutat i la nostra societat. Els nostres fills van junts a festes d’aniversari d’uns i altres, del Roman, de l’Ibra o del Moha, de la Gemma o de la Fàtima, van junts als esplèndids dinars de Carnestoltes on es conviden tots els alumnes entre ells i es tanca el menjador de l’escola, els nouvinguts parlen català, i juguen completament junts. Des de ja fa uns anys l’ampa organitza cursos de català gratuïts per a pares i mares que no el coneixen, cursos conduïts per altres pares i mares catalanoparlants. L’ampa va anunciar i promoure, també des de la mateixa web, l’assistència a la inauguració de l’ampliació de l’oratori musulmà de la plaça Catalunya on van a pregar pares i mares de la nostra escola, i vam ser unes quantes famílies no musulmanes les que hi vam anar, junts. Ens fan mal, però no ens espanten les vostres paraules perquè sabem què sentim i què fem.
Sí que, com a experts que heu de ser en educació i pedagogia, us hem de fer una pregunta. Al Diari de Terrassa l’escrit del professor del vostre claustre parla d’un 40% d’immigració al vostre centre (dada exacta que no teníem): no és raonable que pensem que aquest percentatge que quasi triplica el de la ciutat ens faci pensar que pot dificultar la incorporació social dels nostres fills al context escolar i també el seu procés d’aprenentatge? Llegint informes de la Fundació Bofill, d’Educació, dels Sindicats, l’Informe Pisa,… tendim a pensar que el que nosaltres diem perquè ho intuïm, vosaltres ho sabeu del cert. Potser vosaltres, que també deveu ser majoritàriament pares i mares, ho tindríeu claríssim i fins i tot porteu els fills al vostre institut, però heu de respectar que nosaltres no ho veiem igual.
Aquest neguit, si hi és, s’ha de treballar. Però per a posar-se a treballar bé i correctament nosaltres creiem que s’ha de convèncer, i no simplement obligar. Potser és per això que el Departament parla de transitorietat?
Mireu, nosaltres no escollim les percepcions que tenim de les coses, tampoc de les escoles i dels instituts. No decidim “mira, demà tindré un percepció positiva…” sense més. La psicologia social ens ho explicaria, però creiem que és impossible imposar la confiança si no hi ha hagut elements que l’hagin construït, persones que s’hagin aproximat, i apostes que s’hagin proposat amb temps, i deixat pair.
Si l’ampa de La Roda no s’hagués fet pesada recollint signatures i escrivint cartes incòmodes, no hauríem estat escoltats. Com a màxim, i ni d’això estem segurs, informats. Per això hem actuat així.
3. Que aquesta no deu ser, precisament, la millor manera de construir “La ciutat de les persones”.
Creiem que la ciutat de les persones es construeix tenint-les en compte i sense forçar processos. La decisió de cada pare i mare a l’hora de preinscriure el fill/a a un institut és ben personal, i facilitar-li la confiança en el sistema educatiu per una via participativa i no de simple obediència és, des del nostre punt de vista, construir la ciutat de les persones.
4. Que al nostre institut no li valen ja promeses de futur que poden, o no, acomplir-se depenent de molts factors aliens a la nostra tasca diària, sinó actuacions immediates.
No deixeu de pensar que la vostra tasca diària serà determinant per al futur del vostre institut. Per a molts pares i mares de La Roda, i de tantes altres escoles, és fonamental. A La Roda, i imaginem que és comú a les altres escoles públiques, abans de les preinscripcions els pares i mares de 6è volen conèixer de primera mà el funcionament dels instituts adscrits, i els visitem. Serà un bon moment per conèixer de prop aquesta tasca diària.
5. Que en la nostra ciutat hi ha una clara voluntat de crear centres de 1ª categoria i centres de 2ª amb l’aprovació del Departament d’Educació.
6. Que sense la voluntat del Departament de que l’Institut Blanxart aculli una població heterogènia i representativa de la societat de Terrassa, no podrem aconseguir canviar la imatge del nostre centre.
Creiem que totes les associacions, també les de pares i mares de les escoles, no només tenim una responsabilitat envers els nostres socis sinó també l’obligació de tenir una perspectiva ciutadana, una responsabilitat i una funció socials. Però això només és possible si se suma la gent, sense donar per descomptat que serà obedient i punt. Com comentàvem força més amunt, reconèixer que tenim uns problemes a la ciutat i buscar aliances per resoldre’ls només pot fer-se fent-nos seure a la mateixa taula per debatre allò que haguem de dir, les pors que arrosseguem, escoltant les esperances de canvi, les oportunitats de millora, i valorant les possibilitats d’implicació d’uns i altres. Hem preguntat al Departament, directament, quins són els seus compromisos davant aquest projecte de “canvi d’imatge” del Blanxart: quan esmentem que no podem deixar a mans de nens de 12 anys la resolució de problemes comuns és perquè no veiem cap més compromís concret.
I, per cert, la desafortunada expressió de colonització –terme que apareix en alguna de les nostres cartes entre cometes i rebutjant-ho com a estratègia per a la cohesió- cal atribuir-la a qui ens la va esmentar per primer cop, explicar i justificar en una reunió de la nostra ampa amb l’Ajuntament de Terrassa, el juny d’aquest mateix any.
7. Que seguim estimant el Blanxart i com que som professionals per damunt de tot, malgrat tantes dificultats, seguirem lluitant per donar un ensenyament de qualitat a tots els nostres alumnes.
8. Que no se’ns pot demanar un treball de màrqueting per convèncer els pares de les escoles adscrites que portin els seus fills al Blanxart, sense que abans el Departament faci algun gest que ho propiciï.
Totalment d’acord. El mateix diem sobre les nostres percepcions: el Departament s’hi ha de mullar si vol modificar-les. La paraula convèncer és molt millor que la d’imposar, ni que siguin els “experts” que ho diguin.
9. Que nosaltres vàrem ser els primers en demanar una entrevista amb la Direcció de La Roda. I que estem disposats a explicar el nostre Projecte Pedagògic a qui el vulgui escoltar i a coordinar-nos amb qui ens haguem de coordinar.
10. Que l’argument de la distància entre els centres al•legat pel CEIP La Roda, entre d’altres raons, per no venir al Blanxart és ridícul. Entre la Roda i el Montserrat Roig hi ha 600 metres, exactament igual que entre la Roda i el Blanxart. Entre La Roda i La Torre del Palau hi ha 3 km.
Curiosament d’això n’hem parlat, i molt, amb el director de la Zona Educativa. Sabeu que quan una família inscriu el fill/a a una escola es miren amb lupa l’empadronament familiar. Doncs bé, la immensa majoria de famílies de La Roda vivim dins les línies de la zona 2, des de la Torre del Palau, que és a un extrem pop de la qual hi viuen famílies de la nostra escola, fins a la mateixa La Roda, que és a l’altre extrem. Per descomptat que ningú viu a l’escola.
Entenem que el Departament ha de fer càlculs, com els que feu vosaltres, tenint com a epicentre la ubicació física de l’escola, però com que en aquest cas l’escola limita amb la frontera amb la zona 3 tenim que l’escola no és pas al mig de la seva àrea d’influència, i resulta que acaben essent càlculs del tot irreals. Quan van establir-se les zones ja vam insistir que no ens agradava quedar tan a prop d’una frontera entre zones. Potser aleshores, si ens haguessin fet cas, La Roda i el Blanxart haguessin quedat a la mateixa zona! Però la realitat és que tenim alumnat molt dispers procedent de tota la nostra zona, i creiem que no és de calaix adscriure La Roda, que recull tot aquest alumnat, només a un institut que, a sobre, és d’una altra. Digueu-ho sinó a les famílies de La Roda que viuen entre el Monsterrat Roig i l’Abat Marcet! Per això hem insistit a demanar, fins i tot exigir, que hem d’estar adscrits als instituts de la nostra zona perquè, com dèiem, recordem molt bé què se’ns va dir: que les zones servien per tota l’escolarització obligatòria. Si després la planificació no era ben feta potser cal que es facin altres preguntes: només un exemple, per què a data d’avui encara no està cedit al Departament el terreny per a l’institut nou de Can Roca després de tants anys de parlar-ne?
11. Que és molt estrany que el Joan XXIII, centre històricament vinculat al Blanxart, tingui dues adscripcions (Mont Perdut i Blanxart) i que l’Antoni Ubach, un centre amb un alumnat majoritàriament magrebí, i al que nosaltres no només no renunciem sinó que reivindiquem, tingui una única adscripció: el Blanxart.
Nosaltres hem qüestionat això i, encara més, que tinguin la intenció de convertir l’Antoni Ubach en institut-escola en un futur, com comenteu al punt següent. Ho trobem molt greu i contrari totalment al criteri tan comentat de la cohesió social.
12. Que si definitivament l’Antoni Ubach es converteix en institut-escola l’any 2014 i el Joan XXIII i La Roda no accepten l’adscripció al Blanxart, ens agradaria saber què ha pensat fer l’Administració amb l’Institut Blanxart, el més antic i amb més metres quadrats de Terrassa.
13. Que volem manifestar el nostre agraïment al Sr. Baulenas per les seves assenyades i bones intencions. Llàstima que no hagi pogut ser!
*
És amb tot això que hem provat d’explicar que no volíem l’adscripció a un centre de fora de la nostra zona, i molt menys com a centre únic adscrit. Ara, després que la resolució del Departament sembla que ja està definida, encara que pendent de la publicació al DOGC, veiem que la nostra escola queda adscrita al vostre institut juntament, i de forma transitòria, amb els altres dos de la nostra zona. Ara tocarà reflexionar i replantejar-nos les coses en funció, també, del que vagi esdevenint-se, i entre això que es va esdevenint hi ha també les vostres accions i explicacions, que han fet, fan i faran el seu efecte en el col•lectiu divers de les nostres famílies.
Us fem saber que el proper dimecres, 15 de desembre, el Sr. Lluís Baulenas –director de Zona Educativa dels SSTT del Vallès Occidental- i la Sra. Pilar Capella –inspectora de la nostra escola- es reuniran amb els pares i mares de 6è de la nostra escola. Igualment, ja durant el primer trimestre de 2011, amb data encara a concretar, la nostra ampa celebrarà una assemblea extraordinària per seguir valorant, reflexionant i prenent decisions sobre la nostra posició sobre aquesta qüestió, tenint en compte tots elements i esdeveniments que hagin succeït fins aleshores.
Finalment, després d’aquests comentaris, (1) demanem a la direcció del centre que posi a l’abast de tot el Claustre aquesta carta que hem redactat, i (2) tornem a proposar a la direcció tenir una sentada abans no comenci el procés normal de coordinació i de presentació dels centres adscrits als pares de 6è de l’escola, com es fa cada any: voldríem asseure’ns amb la direcció i amb qui aquesta cregués oportú per tancar aquesta coïssor que tot plegat ens ha produït, buscant que totes les accions que realitzem tinguin la finalitat de buscar la millora del grau de confiança i de la percepció que han d’ajudar-nos a veure’ns en el mateix vaixell. Si cal deixem passar un temps i fem-la al gener, però fem-la.
Atentament,
Junta de l’AMPA de l’escola La Roda de Terrassa
Pep Boté, Montse Miñano, Pau Roig, Carlos Sánchez, Dani Gutiérrez, i Xavi Padrissa
en representació dels socis i sòcies
http://www.ampalaroda.cat
Jo, que m’estimo al Blanxart, on he crescut com a persona i com a professor, que ha estat el meu bressol professional, que m’ha ofert amistats amb altres docents i amb molts ex-alumnes, jo, reitero, no vull la mort del Blanxart. No la vull perquè crec que ha ofert, ofereix i està en condicions d’oferir, la millor proposta educativa de tot el Vallès. Ho dic amb plena consciència, jo, que he trepitjat altres centres de secundària de la zona, que he vist que molts han tingut un camí molt més planer que el Blanxart, veig que aquest centre i, sobretot, els professionals que hi treballen, han superat amb escreix les expectatives creades.
Les últimes disposicions electoralistes dels encarregats de l’educació han creat un mapa molt semblant al que certs individus endimoniats van crear fa relativament poc a Varsòvia o Cracòvia. L’Institut d’Estudis Catalans defineixen això com “sector social, delimitat geogràficament, on la majoria de la població té unes característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la societat”. Deixeu-me fer uns apunts propis a aquesta definició. “Sector social (població immigrant), delimitat geogràficament (institut I. Blanxart), on la majoria de la població (més del 51%)té unes característiques pròpies i diferenciades (altra cultura o religió) que fan que sigui segregada de la resta de la societat (catalanets votants, que volen impedir-ne el contacte amb els seus fills)”. A la Wikipèdia, d’aquest concepte encara va més enllà: “àrea on resta confinada, de forma voluntària o involuntària, una minoria ètnica, cultural o religiosa. Originàriament, el terme s’utilitzà per a designar els barris jueus. Avui dia, però, l’ús del terme es fa extensiu a qualsevol àrea on la població que hi viu pateix alguna mena d’exclusió o marginació, especialment aquelles àrees urbanes econòmica i socialment degradades. Un gueto també és un espai on hi poden anar certes persones que poden resultar molestes a les altres per alguna qüestió.”
Hi ha una frase atribuïda a Nelson Mandela que crec que ho resumeix: “Una nació no ha de jutjar-se per com tracta als seus ciutadans amb millor posició social, sinó per com tracta als que tenen poc o res”.
Quina tristor que tinc! Tot això em fa pensar en que actualment estic explicant als meus alumnes les Lleis de Nuremberg de 1935… De totes maneres, crec el Blanxart es salvarà. Crec que som molts els ens estimem aquest institut. Per acabar, la lletra d’una cançó dels “Planetas”.
CIENCIA FICCIÓN
Pero si esto acaba
y todo tiene que acabar,
no tendréis nadie en quien confiar.
Cerrad vuestras ventanas
rezar lo que haya que rezar,
pues cada día se acerca un poco más.
Cuidad vuestros negocios y vuestras familias
porque vamos a mostrar vuestra misma piedad.
Porque seremos cientos
por cada una de los vuestros.
Porque seremos cientos.
Sacad vuestras pistolas
porque tendréis que practicar.
Ni todas vuestras armas servirán.
Haceos un refugio,
turnaos para aniquilar.
No habrá un lugar seguro donde estar.
Cuidad vuestros negocios y vuestras familias
porque vamos a mostrar vuestra misma piedad.
Porque seremos cientos
por cada una de los vuestros.
Porque seremos cientos
por cada uno de los vuestros,
de los vuestros,
de los nuestros,
de los vuestros,
por cada uno de los vuestros,
de los vuestros.
Demano disculpes si el meu post anterior ha ofès a algú i a tu, José Luis Lacueva, per haver emprat el teu espai, però és que no puc callar, estic emprenyat!