Arxiu de la categoria: General

Diada històrica

Publicat el per
Respon

Passeig de Gràcia

El tsunami de Barcelona.[Editorial LVG,12-9-2012]

Diada histórica.[Editorial El País,12-9-2012]

Vuit punts de vista sobre Espanya,Catalunya[LVG,16 de setembre de 2012]

¿Independencia o secesión ligera?[Xavier Casals, El País, 16-9-2012]

Momento constituyente originario[Javier Pérez Royo, El País 14-9-2012]

Independentismo de corazón y de conveniencia[Milagros Pérez Oliva, El País Domingo, 16-9-2012]

De la resistència emprenedora a la plenitud exigent [Salvador Cardús, 11 setembre de 2012]

 

 

 

La riuada de 1962 a Terrassa

Publicat el per

La riuada de 25 de setembre de 1962 a Terrassa . Imatges dels estralls causats per la riuada. Autor:Joan Bonastre. (Museu de Terrassa)

 

 

El terrible aiguat que va caure sobre la ciutat la nit del 25 de setembre de 1962 provocà unes inundacions que arrossegà violentament persones i tot tipus de béns materials. Aquesta riuada que s’emportà la vida de molts terrassencs va produir un fort impacte col·lectiu i precipità l’establiment d’un pont més consistent de comunicació i solidaritat entre les Terrasses que coexistien en la mateixa ciutat.

En els llocs on s’havia permès construir cases al mateix llit de la riera o en les seves proximitats, les fortes inundacions de la tardor de 1962 van provocar una gran catàstrofe amb un gran nombre de morts, desapareguts i l’esfondrament d’habitatges on vivien famílies humils.

“Y mientras la riera de Les Arenes
discurría, sin canalizar, por un ancho espacio de más de 300 metros, un sinfín
de modestas viviendas construidas con los materiales más baratos, se
levantaban, sino en su mismo seno, a muy pocos palmos de altura de la parte más
honda del lecho.Algunos, los más previsores, elevaban el suelo de su vivienda
unos pocos escalones con el fin de evitar que el agua entrara en sus casas
cuando bajaba en las períodicas riadas. Pero en aquella ocasión fue
diferente. Lo que ocurrió no fue una simple bajada de aguas, ni siquiera
torrencial. Fue una avalancha destructora de agua, barro y de todo lo que ya
había arrastrado.

Y si no hay que buscar culpables de los fuertes aguaceros, causa última de todo el desastre, sí que que habría de averiguarse por qué las rieras se salieron de madre. Y hay que responsabilizar, sobre todo, a los que hicieron que el accidente se convirtiera en tragedia al permitir que los ciudadanos más pobres tuvieran que habitar en las zonas más peligrosas. No deben, pues, eludir su responsabilidad los que, especulando con los terrenos, vendieron solares en campos sin urbanizar. Y mucho menos deben eludirla las autoridades que lo permitieron…

La Riada se llevó a muchos pobres y a muchas de sus pobres viviendas. A punto estuvo Terrassa de quedarse sin sus barriadas más pobres. Pero no fue así. Quedaron suficientes pobres y
desheredados vivos como para que la propaganda oficial no deformara la cruda
realidad. Muchos de los que sobrevivieron tomaron conciencia de por qué pasaba
todo aquello y actuaron en consecuencia. Y en nuestro barrio hubo vecinos de
estos». [COMELLAS, J i MONTOLIU, J.J. Història d’un barri de Terrassa (1989), pàg. 102-103].

Efectivament,  fou després d’haver presenciat aquesta immensa tragèdia que es mobilitzà un moviment veïnal per a construir un mur de contenció en la riera l’any 1963, una acció comunitària que va servir no tan sols per aixecar un element físic de protecció en la part del barri més sensible a les riuades sinó també perquè despertessin moltes mostres de solidaritat entre els propi veïnat.

 

*****************************************************************************************************

 

Jaume Valls
La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme.
Terrassa:Ajuntament de Terrassa,abril de 2012.

 

El periodista Jaume Valls ha fet l’anàlisi d’una tragèdia que va produir 327 morts i desapareguts, juntament amb una devastació d’habitatges i quantiosos estralls materials que afectaren a la indústria, el comerç i les infraestructures públiques. L’autor d’aquest necessari estudi ens situa el context social i polític i ens recorda com era la ciutat de Terrassa l’any 1962: un paisatge industrial dominava el nucli urbà amb les seves empreses tèxtils que donaven ocupació a la majoria de la població terrassenca; una ciutat que rebia immigrants procedents majoritàriament de l’Andalusia oriental que arribaven per a treballar en les nombroses indústries que demandaven una mà d’obra barata; una població nouvinguda que haurà d’enfrontar-se a la manca d’habitatges i d’infraestructures bàsiques; un desgavell urbanístic, sense cap planejament d’ordenació urbana on l’especulació (amb el beneplàcit de les autoritats que dominaven la ciutat) va permetre que es construís en terrenys agrícoles molt a prop de les lleres de les rieres i els torrents; la ciutat s’anava conformant amb unes noves barriades (Les Arenes, Ègara, Poble Nou, La Maurina, Ca n’Anglada…) amb carrers sense asfaltar, manca de clavegueram i d’enllumenat públic; una administració municipal franquista molt dependent de la política governamental i dels interessos industrials, aliena a les necessitats d’una ciutat que s’esdevenia més gran i més complexa…

De forma cronològica Valls ens explica la tragèdia a les rieres del Palau (actual Rambla) i les Arenes, l’impacte destructiu d’un nou nucli de casetes autoconstruïdes a Les Fonts, i com molts torrents sense canalitzar van produir també víctimes i danys per tota la ciutat. Aquella nit terrible la ciutat va quedar incomunicada amb ferrocarrils aturats, carreteres tallades,i sense electricitat ni telèfon. El llibre escrit per Valls destaca la solidaritat que es va desfermà entre la societat terrassenca amb un voluntarisme èpic des del primer moment de la tragèdia, auxiliant a les víctimes de la riuada. D’altra banda, cal destacar un capítol del llibre on es recull el testimoni personal de terrassencs i terrassenques que van viure les riuades.
El propi autor ens diu en la presentació del seu estudi:

“La causa de tanta mortaldat i destrucció no fou un caprici de la providència ni la brutalitat de l’aiguat, sinó la falta total de planificació i disciplina urbanístiques, en una ciutat abocada a la producció industrial amb gran hegemonia del sector tèxtil que, necessitada de mà d’obra poc qualificada, permeté que la immigració cridada per la feina no trobés l’acollida que mereixia i hagués d’espavilar-se per construir barraques i modestos habitatges allà on la ciutat perdia el nom i on propietaris desaprensius els venien terrenys barats.

[…] La riuada de 25 de setembre de 1962 va posar en tràgica evidència tant la mala solució que s’havia donat a la canalització de la riera del Palau aigües amunt de la Rambla, com la inexistència de l’urbanisme en els sectors perifèrics, on es construïren habitatges a la mateixa llera de la riera.

Les autoritats de la dictadura, amb la seva passivitat i amb la despreocupació per allò que passava més enllà de les seves industries -malgrat tenir-hi treballant a molta gent que vivia en la precarietat- van ser els autèntics responsables de la tragèdia. Naturalment, en un règim de fèrria dictadura, interessada per sobre de tot en no permetre dissidències i a perseguir obstinadament qualsevol expressió dels drets civils, els responsables no foren denunciats, ni jutjats per cap tribunal. Al contrari, el règim que va fer aparèixer el Generalísimo Franco com a salvador de la situació va condecorar-los i homenatjar-los. En comptes de justícia social es va recórrer a la caritat.Però la riuada va tenir la virtut de fer aflorar el millor de la societat terrassenca en forma de solidaritat envers els afectats i també de posar en contacte persones amb vocació social del centre i les barriades, que a partir d’aleshores lluitarien plegats per la seva dignitat, intentant organitzar-se al marge de les estructures del franquisme, tot lluitant pels seus drets de ciutadans i ciutadanes”.[Jaume Valls].

*******************************************************************************

 

La riuada del 62 a Terrassa. L’abans i el després de la ciutat.
Catàleg del Museu de Terrassa [Exposició del 7 de juny de 2012 al 28 de febrer de 2013].
Text: Manel Márquez,La riuada de 1962. Societat i cultura.

 

 

 

 

*********************************************************************************************************

 

Fotografies

 

**********************************************************************************************************

 

El Vallès conmemora el 50º aniversario de la traumàtica riada de 1962[Víctor Solvas. LA VANGUARDIA-Vida | 29/03/2012

 

 

Vallesos-Riuada de 1962

 

El dimarts 25 de setembre de 1962 una pluja torrencial (uns 284 litres per metre quadrat) cau de forma molt intensa sobre el Vallès Occidental. Les aigües desbocades de les rieres de les Arenes (que va assolir un cabal de 700 litres per segon), del Palau , de Rubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llobregat i del Besos, van causar prop de 700 morts. La revista Vallesos fa memòria de les riuades del 1962 dins d’ una carpeta que “rememora aquells aiguats que van esdevenir tan tràgics perquè les pluges torrencials es van aliar fatalment amb la misèria, l’especulació i la permissivitat urbanística imperants durant una dictadura franquista que, lluny de depurar responsabilitats, va utilitzar la tragèdia per fer-se propaganda”[Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos].

 

 

XIPRE, UNA ILLA ESTRATÈGICA

Publicat el per
Respon
L’escriptor britànic Lawrence Durrell (1912-1990) va residir a l’illa de Xipre entre els anys 1953 i 1957.Volia aïllar-se després d’haver recorregut diversos llocs del món com a diplomàtic i buscava un indret tranquil on poder escriure. Durant la seva estada a l’illa col·laborarà amb el govern colonial anglès i impartirà classes de literatura en el  Pancyprian Gymnasium. La lectura del seu llibre Limones amargos, publicat l’any 1957 (reeditada com a  Bitter Lemons of Cyprus el 2001), és tot un viatge per copsar  l’entorn natural, les costums i la vida quotidiana de l’illa d’afrodita, abans no quedi submergida en una explosió de violència entre les comunitats turques i gregues. L’editorial edhasa ha reeditat aquesta obra en un volum (Trilogía mediterránea) on s’apleguen dos llibres més: La celda de Próspero (un viatge per l’illa de Corfú durant la Segona Guerra Mundial) i una narració sobre la seva experiència en Rodes a  Reflexiones sobre una Venus marina (1953).
“En Chipre me topé con muchos más de esos ecos de momentos olvidados de la historia, momentos para iluminar el presente. Invasores como Harún -al -Rashid, Alejandro, Corazón de León; mujeres como Catalina Cornaro y Elena Paleólogo… la confluencia de distintos destinos que tocaban y esclarecían la historia de una islita situada en la cuenca oriental del Levante, otorgándole significación y profundidad de foco.
Diferentes invasiones la curtieron y erosionaron, apilando monumento sobre monumento. Las discordias de monarcas e imperios la tiñeron de sangre, fatigaron y refrescaron repetidas veces su paisaje con mezquitas y catedrales y fortalezas. En el flujo y reflujo de historias y culturas se convirtió, una vez y otra vez, en el punto de encuentro donde arios y semitas, cristianos y musulmanes, se estrecharon en mortífero abrazo. San Pablo recibió allí una merecida tunda a manos de los pafiotas. Antonio le dio a Cleopatra la isla como un regalo. Afrodita…”
L’agressió de la Itàlia feixista contra Grècia, per l’octubre del 1940, obligà les autoritats britàniques a abandonar la política repressiva i demanar la col·laboració de la població de l’illa. Acabada la Segona Guerra Mundial, els grecoxipriotes reclamaren de nou l’adhesió a Grècia, sense èxit. Gran Bretanya proposà la promulgació d’una carta constitucional atorgant l’autonomia limitada, en la redacció de la qual haurien d’intervenir turcoxipriotes i grecoxipriotes; aquests darrers rebutjaren la proposta, una vegada més exigiren l’enosi, organitzaren (1950) un plebiscit que palesà llur voluntat d’unió a Grècia (més del 95% de vots afirmatius) i feren conèixer llur situació a l’ONU. El fracàs de les negociacions del govern d’Atenes i els dirigents grecoxipriotes, encapçalats per l’arquebisbe Makàrios, amb el govern de Londres —que a l’agost del 1954 afirmà que mai no abandonaria totalment l’illa—, exasperà un sector de la comunitat grecoxipriota, que optà per la lluita armada. Els britànics, d’altra banda, intentaren d’aconseguir el suport de la minoria turca —que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la qüestió—, i aviat disposaren de la participació del govern de Turquia, que en l’anomenat problema de Xipre trobà un mitjà per a desviar l’atenció dels mateixos turcs dels problemes interns del seu país. D’aquesta manera, la Gran Bretanya obtingué la col·laboració dels turcoxipriotes, entre els quals començà a estendre’s la tesi de la partició de l’illa. La guerra civil xipriota deteriorà l’estructura defensiva de l’OTAN, a causa de l’enfrontament de Grècia i Turquia, fet que mogué els EUA a pressionar a favor d’una solució ràpida i satisfactòria per a tothom. Al març del 1956 era decretat l’exili de l’etnarca Makàrios, mesura que intensificà encara més les discòrdies entre ambdues comunitats, les quals, el 1958, estigueren a punt de provocar una guerra entre Grècia i Turquia.
Aleshores intervingueren els EUA i forçaren a la celebració d’unes discussions preliminars, amb l’absència dels xipriotes. Aquests contactes entre els representants dels governs d’Atenes i Ankara conduïren a l’acord grecoturc de Zuric (11 de febrer de 1959), ratificat i desenvolupat per l’acord anglogrecoturc de Londres (19 de febrer de 1959): hom preveia la independència de Xipre sota la garantia —o tutela— de la Gran Bretanya, Grècia i Turquia, la repartició de les funcions administratives i governatives entre els grecs i els turcs de l’illa i l’existència de dues bases navals britàniques. L’arquebisbe Makàrios fou elegit president, i F.Küçük, turcoxipriota, vicepresident, i el 16 d’agost de 1960 fou proclamada la independència de la República de Xipre.
El 1963 una temptativa d’unificació administrativa i executiva motivà greus enfrontaments entre les dues comunitats de l’illa i entre els governs de Grècia i Turquia, que mobilitzaren llurs exèrcits: un cos armat de l’ONU, arribat pel març-abril del 1964, restablí precàriament la pau. A partir del 1967 la tensió minvà, en part pel temporal abandó de la idea de l’enosi, arran de la implantació a Atenes d’una dictadura militar. Makàrios fou reelegit president el 1968 i el 1973, però el 15 de juliol de 1974 fou desplaçat del poder per un cop militar protagonitzat per la guàrdia nacional, que actuà com a instrument de la dictadura grega.
Mentrestant, el 20 de juliol es produí la invasió i l’ocupació de l’illa per part de l’exèrcit turc, que al·legava la necessitat de garantir la integritat de la comunitat turcoxipriota. Desoint les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, els turcs s’empararen del 40% del territori de l’illa —el més important des del punt de vista econòmic— i obligaren més de 200 000 grecs a abandonar llurs terres i possessions, els quals restaren com a refugiats en la part no ocupada de l’illa. Makàrios, per la via de les negociacions, intentà d’obtenir la retirada de l’exèrcit turc i el retorn a la normalitat constitucional, i per això regressà a l’illa, però no pogué fer recular els invasors, els quals, seguint un pla preestablert (el pla Àtila), colonitzaren les zones ocupades amb colons enviats forçosament de les poblacions de l’Àsia Menor, amb el propòsit de justificar, amb un augment de la comunitat turca, la creació d’una federació.
El 1974, la invasió turca del nord de Xipre donà lloc a dues entitats polítiques separades de fet: d’una banda, la República de Xipre, reconegut internacionalment i que constitueix el mateix estat anterior. De l’altra, la República Turca del Nord de Xipre, proclamada el 1983 i només reconeguda per Turquia. La capital, Nicòsia, es troba dividida també entre un sector grec i un sector turc.[Enciclopèdia.cat]
“Cuando se produjo el enfrentamiento entre Grecia i Turquía, que había invadido Chipre en el verano de 1974, Kissinguer i Ford trataron de manejar el asunto con prudencia, conscientes de la necesidad de no perder la amistad de Turquía, que proporcionaba a los Estados Unidos unas bases de inestimable valor; pero el Congreso, decidido a intervenir por su cuenta, e influido por el lobby griego en los Estados Unidos, impuso un embargo de la ayuda militar a Turquía que dañó seriamente las relaciones entre los dos paises”[Josep Fontana. Por el bien del imperio,Barcelona:PASADO&PRESENTE, PAG.572-573].

Mapa de Xipre
DOS COLOSOS PUJAN POR CHIPRE [M.A.Sánchez Vallejo, EL PAÍS DOMINGO, 010712]

L’Alemanya nazi (1933-1939).

Publicat el per
Respon

Objectius:

1. Relacionar la situació de crisi econòmica dels anys 30 i els antecedents històrics d’Alemanya amb l’aparició del nazisme alemany.
2. Analitzar els factors que van provocar la crisi de la República de Weimar i que van contribuir a l’èxit electoral dels nazis.
3. Descriure la gestió politicosocial i econòmica de la dictadura nazi.
4. Identificar els principals trets de la ideologia nazi: fanatisme, puresa racial, persecució de les minories, antisemitisme, etc.
5. Analitzar els objectius econòmics del nazisme i relacionar-los amb la seva política territorial expansionista.

Apocalipsis. El ascenso de Hitler

El 30 de gener de 1933, la designació d’Adolf Hitler com a canceller
d’Alemanya posa fi a la democràcia en aquest país. Guiats per idees
racistes i autoritàries, els nazis van abolir les llibertats bàsiques i
van buscar crear una comunitat “*Volk”. En teoria, una comunitat “*Volk”
unia a totes les classes socials i les regions d’Alemanya sota el
control d’Hitler. En realitat, el Tercer *Reich ràpidament es va tornar
un estat policial, on les persones eren sotmeses arbitràriament a
l’arrest i a l’empresonament.
En els seus primers mesos com a
canceller, Hitler va començar a concertar una política de
“sincronització” mitjançant la qual forçava a les organitzacions, els
partits polítics i els governs estatals a alinear-se amb els objectius
nazis i a posar-los sota el domini nazi. La cultura, l’economia,
l’educació i la llei van quedar baix major control nazi. Els sindicats
van ser abolits i els treballadors, els empleats i els ocupadors van ser
forçats a incorporar-se a organitzacions nazis. A mitjan juliol de
1933, el partit nazi era l’únic partit polític permès a Alemanya. El
Reichstag (parlament alemany) no feia més que confirmar automàticament
la dictadura d’Hitler. La voluntat del *Führer es convertirà a la base
de la política de govern.
El nomenament de membres del partit nazi en
càrrecs de govern va augmentar l’autoritat d’Hitler sobre els
funcionaris estatals. D’acord amb el principi de lideratge del partit
nazi, l’autoritat venia d’a dalt i s’esperava absoluta obediència al
superior en cada nivell de la jerarquia nazi. Hitler era amo i senyor
del Tercer Reich.
27 DE FEBRER DE 1933
L’EDIFICI DEL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY) ÉS DESTRUÏT PEL FOC
Després de declarar que els comunistes van ser els responsables de l’incendi
premeditat que va destruir l’edifici del Reichstag (parlament alemany) a
Berlín, Adolf Hitler utilitza aquest fet per *arrogarse poders
extraordinaris a Alemanya. Hitler convenç al president alemany, Paul
*von *Hindenburg, de declarar l’estat d’emergència. D’aquesta manera,
les llibertats personals protegides per la constitució queden suspeses.
5 DE MARÇ DE 1933
ELS NAZIS NO OBTENEN LA MAJORIA DE VOTS EN LES ELECCIONS DEL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY)
Malgrat
la declaració de l’estat d’emergència al febrer de 1933 i dels poders
extraordinaris assumits per Adolf Hitler, els nazis no aconsegueixen
guanyar una majoria de govern en les eleccions parlamentàries. Els nazis
guanyen solament el 45 per cent dels vots. Més endavant, al març de
1933, Hitler presenta un projecte de llei que li atorgaria al seu govern
el poder de decretar lleis sense sotmetre-les a votació al parlament
alemany. El projecte de llei s’aprova, en part a causa de l’arrest de
diversos oponents comunistes i socialistes abans de la votació per al
projecte.
23 DE MARÇ 1933
EL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY) VOTA PEL PODER LEGISLATIU PER A HITLER
Després del fracàs del partit nazi en el qual no obté la majoria al parlament,
Adolf Hitler presenta un projecte de llei que li atorgarà al seu govern
l’autoritat legislativa. Els nazis, els conservadors i el partit centro
catòlic recolzen l’anomenada “Llei *habilitante” que li garantiria al
govern d’Hitler el poder per decretar lleis sense una votació al
parlament durant un període de quatre anys. Abans de la votació, els
oponents comunistes i molts socialistes van ser arrestats. Finalment,
solament els socialistes que encara quedaven s’oposen a la mesura. El
projecte és acceptat i Hitler aviat declara il·legals a tots els partits
polítics a Alemanya, a excepció del partit nazi.
30 DE JUNY DE 1934
NIT DELS GANIVETS LLARGS
Hi ha una purga en la cúpula de les tropes d’assalt (*SA) i d’altres
supòsits oponents al règim d’Adolf Hitler. A aquesta purga se li coneix
com la “Nit dels ganivets llargs”. Més de 80 líders de les *SA són
arrestats i afusellats sense un judici. Hitler sosté que la purga és la
resposta a un complot de les *SA per enderrocar al govern. Les *SA, al
comandament de *Ernst *Roehm, han intentat assumir el lloc de l’exèrcit
alemany. L’eliminació de *Roehm li val a Hitler un major suport de
l’exèrcit.
2 D’AGOST DE 1934
EL PRESIDENT *VON *HINDENBURG MOR Als 87 ANYS
El president alemany Paul *von *Hindenburg mor als 87 anys. Després de la
seva defunció, Adolf Hitler assumeix els poders de la presidència.
L’exèrcit fa un jurament de lleialtat personal a Hitler, la dictadura de
la qual es basa en la seva posició com a President del *Reich (cap
d’estat), Canceller del *Reich (cap de govern) i *Führer (líder del
partit nazi). Ara, el títol oficial d’Hitler és “*Führer i Canceller del
*Reich”.

Crema de llibres

El nom de “Nit dels vidres trencats”
és una referència al nombre incalculable de  finestres trencades de les
sinagogues, de les botigues  jueves, de centres comunitaris i de cases
saquejades i destruïdes en els aldarulls i els actes de violència  que
van tenir lloc la nit del 9-10 de novembre de 1938. Els  manifestants van cremar o destruir
267 sinagogues, van saquejar 7.500 negocis jueus, i van matar almenys a
91 persones  jueves. També es van profanar cementiris jueus, i es van
destrossar hospitals, escoles i llars de famílies jueves.

Sol a Berlín

En els carrers del Berlín de Hitler, el pànic, les
delacions i la traïció estan instaurades. Entre moltes altres víctimes,
hi ha un matrimoni que planta cara al nazisme sense gairebé mitjans. La
lluita és desigual però així i tot li aconsegueixen fer mal, prou mal
com per molestar-lo.(Edició castellana de Maeva.) Si algú s’ha preguntat què feien els
alemanys del carrer mentre Hitler era al poder, aquest és el seu llibre.
Un gruixut expedient obert per la Gestapo de Berlín i tancat pel
Tribunal Popular de la mateixa ciutat conté el destí d’un matrimoni de
mitjana edat que vivia al nord de la capital. Entre el 1940 i 1942
aquestes dues persones sense recursos ni capacitats específiques,
emprenen una lluita contra l’estat nazi.
Història d’un alemany s’ha convertit en un clàssic de la literatura
*memorialística germana del segle XX i, al mateix temps, en una obra
imprescindible per comprendre els complexos processos que van permetre
l’aparició i consolidació del moviment nazi en la societat alemanya
entre els anys 1914 i 1933. Sebastian *Haffner, en aquesta
peculiar autobiografia de joventut, descriu la seva vida com la d’un
home qualsevol, que es veu obligat per les circumstàncies a combatre
contra un estat totalitari pel dret a la seva intimitat i ens ofereix
també una impecable i aguda reconstrucció dels efectes emocionals que
els esdeveniments històrics d’aquesta època van tenir sobre el poble
alemany. *Haffner, en aquesta magnífica exposició de la seva pròpia
vida, narra l’itinerari d’un jove de dretes durant l’exaltació
nacionalista de l’estiu de 1914 al rebuig del mateix moviment en l’estiu
de 1933. El seu objectiu és entendre els motius que han fet possible el
triomf d’Hitler, el monstre vulgar i groller que descriu amb paraules
fulminants i el seu veredicte sobre Alemanya i els alemanys és
veritablement desesperançat. Història d’un alemany, és, sense cap dubte,
una de les grans obres de la literatura.
“La historia que va a ser relatada, versa sobre una especie de duelo. Se trata del duelo entre dos contrincantes muy desiguales: Un estado tremendamente poderoso, fuerte y despiadado, frente a un individuo particular, pequeño, anónimo y desconocido.
El individuo está en todo momento a la defensiva. No pretende mas que salvaguardar su propia personalidad, su propia vida y su honor personal. Todo ello es atacado sin cesar por el Estado en el que vive.
Dicho Estado exige a este particular, bajo terribles amenazas, que renuncie a sus amigos, que abandone a su novia, que deje a un lado sus convicciones y acepte otras preestablecidas, que salude en forma distinta, que niegue su pasado y su propio yo, y en especial, que al hacer todo ello, muestre continuamente un entusiasmo y agradecimiento máximo de l’exili”
Haffner ens explica la situació d’Alemanya  després
de la “Gran Guerra” (La Primera Guerra Mundial), la humiliació alemanya
en el Tractat de Versalles, la inestabilitat econòmica i la inflació
d’Alemanya en els anys ‘20, els intents de “putsch” de
Kapp i d’Hitler, la guerra del Ruhr, el col·lapse econòmic
inflacionista, l’obsessió passatgera per l’esport, el liberalisme, o  “el
control de divises” que va fer impossible els viatges a l’estranger…

La història de la ‘shoah’ [Jordi Llovet, El País, 28-2-2010]

Mercado Común…pero sin judios [El País, 19-2-2013]

Malalties infeccioses i epidèmies

Publicat el per
Respon

Marta Ricart (magazine LA VANGUARDIA, 18 de març de 2012).

NINGÚN ENEMIGO ES PEQUEÑO

Una epidemia pudo ser uno de los motivos que empujaron a los primeros homínidos a emigrar de África, han señalado algunos estudiosos. Otra epidemia, de peste, certificó el fin del gran imperio romano. El sida y otras infecciones lastran hoy en día muchos países africanos. Los microbios acechan a la humanidad desde su origen, y la medicina no logra acabar con ellos. ¿A cuáles temen más los científicos?.

 

 

Recreación de un virus de la gripe AH1N1, causante de la pandemia del 2009 Getty

Recreación de un virus de la gripe AH1N1, causante de la pandemia del 2009 Getty

 

 

Bacilos (bacterías de forma alargada) de tuberculosis en una célula sanguínea Getty

Bacilos (bacterías de forma alargada) de tuberculosis en una célula sanguínea Getty

 

 

 

En la historia ha habido epidemias terribles. ¿Podrían repetirse en pleno siglo XXI? “Sí, pueden”, reconoce Johan Giesecke, director científico del Centro Europeo para la Prevención y el Control de Enfermedades (ECDC en sus siglas en inglés), la autoridad científica europea en enfermedades infecciosas y epidemias, con sede en Estocolmo. Microbiólogos, especialistas en enfermedades infecciosas y epidemiólogos coinciden en que seguirá habiendo epidemias. Y lo peor, subrayan, es que es muy difícil, por no decir imposible, preverlas.

“Es imposible predecir las futuras infecciones y epidemias. La experiencia demuestra que sólo en las últimas décadas, las que se han previsto no se dieron y en cambio, otras pillaron por sorpresa: el sida y su virus VIH, el mal de las vacas locas, el síndrome respiratorio SARS o la gripe aviar”, asegura Didier Raoult, director de la Fundación Mediterránea Infección y quien, desde su laboratorio de alta seguridad en Marsella, maneja el mayor presupuesto de Francia para la investigación en enfermedades infecciosas.

Raoult es, además, uno de los pioneros de la paleomicrobiología: analizando muestras de ADN en restos de tejido dental de soldados muertos confirmó que la campaña del ejército de Napoleón en Rusia en 1812 seguramente más que por el frío, fracasó por el tifus,
que afectó a muchos soldados.

“Las enfermedades infecciosas han determinado la historia de la humanidad y, en algunos casos, aún la siguen condicionando”, asegura el médico español Pedro Alonso, director de Instituto para la Salud Global (ISGlobal), un organismo de investigación médica con sede en Barcelona y compartido por instituciones públicas y privadas. Alonso trabaja desde hace años, a caballo entre España y África, en una vacuna contra la malaria que el año que viene se acabará de ensayar y a partir del 2014 ya se podría aplicar.

La malaria, junto al sida y la tuberculosis, pesa como una losa sobre el progreso de muchos países, sobre todo en África. Entre las tres enfermedades infecciosas suman unos cinco millones de muertes al año en el mundo; muchas, de niños. Estas infecciones pandémicas son un auténtico desafío porque favorece su expansión la pobreza y, a la vez, son causa de pobreza. De hecho, donde se dan condiciones sociales deprimidas, sea en países ricos o pobres, brotan las enfermedades infecciosas.

“En pleno siglo XXI seguimos siendo vulnerables”, advierte Alonso. El médico e investigador es el comisario de una exposición de la Obra Social La Caixa que se abrirá el día 28 en el Cosmocaixa de Barcelona –donde estará hasta febrero del 2013 para viajar entonces a Madrid– y que pretende explicar esa vulnerabilidad a los virus, bacterias y otros microorganismos patógenos. La muestra, ¡Epidemia!, repasa las enfermedades infecciosas más graves y las de mayor incidencia, su impacto histórico, cómo infectan a las personas y cómo se combaten.

“La exposición –detalla Alonso– intenta explicar cosas como por qué en la Primera Guerra Mundial, en la península Balcánica, los ejércitos quedaron bloqueados por la malaria y hasta se debían posponer operaciones de heridos de guerra por el colapso, y en cambio, dos mil años antes, en la misma zona, en la batalla de Actium lidiada por Marco Antonio y Cleopatra, no se dio este problema. La razón es que el vector (el insecto portador) del parásito de la malaria cambió en el siglo V. Si antes hubiera sido tan efectivo como a partir de entonces, quizás la civilización sería distinta”.

La historia de las epidemias es paralela a la de la humanidad (los microbios son anteriores a los humanos), se constata en la citada exposición: algunos científicos han especulado con que una epidemia de tripanosomosis africana (la enfermedad del sueño transmitida por la mosca tse-tse) fuera una de las razones que empujaron a los primeros homínidos a salir de África. Se han hallado evidencias de tuberculosis en restos del neolítico, en momias egipcias o yacimientos romanos. A la primera epidemia de peste de la que hay constancia, en el año 541, se atribuye en parte que el emperador Justiniano no pudiera reconquistar el imperio romano occidental –el historiador Procopio escribió: “En esa época se produjo una plaga, que prácticamente acabó con toda la humanidad…”–. Epidemias de viruela y sarampióneliminaron la mayoría de la población indígena americana en el siglo siguiente a la llegada de los conquistadores… Y así, en todas las épocas.

Aunque como epidemias más devastadoras de la historia rivalizan la de peste (llamada bubónica o negra) de 1346-1353 que, con una mortandad del 25-30% acabó con cerca de un tercio de la población europea; y la gripe de 1918, que, en dos años, mató a entre 50 y 100 millones de personas en el mundo, según explica Antoni Trilla, epidemiólogo del hospital Clínic de Barcelona.

La peste llegó con el ejército mongol al mar Negro y de ahí se extendió por vía marítima. Ratas y pulgas ayudaron a la transmisión de la bacteria causante de la enfermedad. Sólo en Europa dejó unos 15 millones de muertes, y se estima que hasta 60-75 millones en Asia y África. A España llegó en 1348 y tuvo una incidencia desigual.

La gripe de 1918-1919 (mal llamada “española” al ser el primer lugar donde se comunicaron casos, aunque había surgido en soldados estadounidenses que la extendieron por la Europa en guerra) tuvo una mortandad del 1% de la población. En España causó 260.000 defunciones.

La mayoría de estos patógenos siguen activos hoy –incluida la bacteria de la peste, contra la que se dispone de antibióticos pero no de vacuna y de la que hubo un brote en el 2006 en la República Democrática del Congo; o la lepra, de la que hay 250.000 casos al año–. Sólo la viruela se ha logrado erradicar (en 1979). Otros microorganismos patógenos, como el cólera, la poliomielitis o el sarampión, han estado cerca de erradicarse, pero en los últimos años han rebrotado. Y han surgido otros.

“En la situación actual en Europa, una de las mayores amenazas son las bacterias resistentes a los antibióticos. Decenas de estas bacterias (enterobacterias como la Klebsiella pneumoniae,Escherichia coli, pseudomona, acinetobacter…) afectan a miles de personas cada año sin poder ser tratadas, teniendo en cuenta que los antibióticos están dejando de funcionar. Esto ocurre principalmente en hospitales, pero no quiere decir que no se den brotes fuera de ellos”, asegura Johan Giesecke. “Es una epidemia lenta –continúa el director científico del ECDC–. También son una amenaza el sida o la tuberculosis, más en países en vías de desarrollo, pero en los industrializados tampoco logramos erradicarlas”.

Otra amenaza, apunta, son las enfermedades reemergentes como el sarampión, del que el año pasado hubo 30.000 casos en Europa con 10 niños muertos (y otros muchos graves). “Con una vacuna barata y accesible no debería enfermar nadie”, se lamenta Giesecke. Otro caso de fallo de controles y prevenciones fue el brote de cólera en Haití, tras el terremoto de hace dos años, que causó al menos 4.800 muertos. La bacteria la portaron al país mercenarios nepalíes. También han rebrotado la difteria en Rusia, la rubeola en Francia o la sífilis en muchos países.

Álvaro Pascual Hernández, jefe de microbiología del hospital Virgen Macarena de Sevilla y presidente de la Sociedad Española de Enfermedades Infecciosas y Microbiología (SEIMC), considera, como Giesecke, muy grave la resistencia de las bacterias a los antibióticos, los fármacos para combatirlas. “Es algo de lo que todos somos culpables en parte, porque se llegó a abusar de los antibióticos y, como no aparecen muchos nuevos, ya empieza a haber patógenos resistentes a todos” (se intentan combatir con cócteles de antibióticos y no siempre con éxito), indica.

El jefe científico del ECDC confiesa que hace diez años estuvo “realmente preocupado”, temiendo una grave epidemia, cuando surgió en el este asiático el síndrome respiratorio agudo (SARS en inglés), una infección nueva causada por un coronavirus (un tipo de virus) y que se contagiaba como otros virus respiratorios. Después de una semana se vio que el riesgo no era tan alto como se anticipaba.

El SARS causó más de 8.400 infecciones en 30 países y de 800 muertes hasta prácticamente desaparecer en el 2004, una evolución que los científicos aún analizan. Poco después, surgió la gripe aviar, un virus de gripe (el H5N1) que habitualmente afecta a aves y se dieron contagios de personas. Estos ya suman 592 casos y 349 muertes, la mayoría en Indonesia. Una letalidad elevada (del 59%), pero la amenaza sigue estable porque ha demostrado ser un virus que raramente se transmite de persona a persona, lo que reduce el riesgo de epidemia.

Sin duda, predispuso para que la alarma se disparara de nuevo en la primavera del 2009 cuando se detectó en México otro nuevo virus de gripe (el AH1N1), mezcla de virus porcino y humano y que, este sí, se transmitía fácilmente por el aire entre personas. Se la llamó gripe A, y a finales del verano del 2010 se dio por acabada la epidemia. Afectó a más de 200 países y causó 18.449 muertos. Ante la gripe A se pusieron en marcha todos los planes y recursos mundiales contra epidemias y se generó una gran polémica en torno a si la amenaza se había exagerado.

“La amenaza de una gran epidemia existe. La cuestión es calibrar bien el riesgo cuando aparece un nuevo patógeno”, apunta Giesecke. Y aquí, y más desde la gripe A, hay un debate abierto, no hay consenso entre los científicos sobre qué criterios deben prevalecer para catalogar la gravedad de una epidemia: si el virus es muy letal o si hay muchos casos, aunque el virus sea menos dañino. Giesecke opina que, en el segundo caso, “supone también un enorme problema de salud pública y social”.

Didier Raoult sostiene que el problema con la gripe A es que se erró al aplicar el modelo de epidemia del H5N1 y pensar que el AH1N1 sería igual de letal –además, era de la misma familia que el virus de 1918–. “Se pensó –resume– que la vacuna debía hacerse con cultivo celular, que serían necesarias dos dosis (lo que supuso más gasto), se aplicaron unos mecanismos no ajustados a la realidad y luego la gente pierde la confianza y dice que sólo se buscaba un beneficio farmacéutico… y no es así. No es fácil, los gobiernos quieren que se les diga qué ocurrirá, cuando una epidemia es impredecible y la sociedad debe aprender el principio de precaución. Por ejemplo, se ha comprobado que ante una epidemia como la de gripe, para reducir drásticamente los contagios, lo mejor es vacunar a los escolares, uno de los grupos de población que más expanden el virus, pero muchos sectores se oponen”

“De las lecciones que aprendimos de la gripe A, una es que los planes antiepidemia deben ser más flexibles. Se aplicaron automáticamente, pero luego era muy difícil modificarlos en función de la evolución de la epidemia. Sin embargo, hay que estar preparados, porque habrá más epidemias”, afirma Giesecke.

Antoni Trilla considera que “la sociedad debe decidir también qué nivel de riesgo está dispuesta a aceptar, porque el riesgo cero no existe, pero si no se quiere correr riesgos, entonces hay que adoptar alertas y medidas”.

La gripe A no fue tan grave como se temía (aunque dejó sus víctimas), pero la razón de que los científicos sigan viendo como una gran amenaza una pandemia por un virus de gripe nuevo es que es un microbio con una gran facilidad para recombinar sus genes y mutar, lo que hace que la población no esté inmunizada. De todas maneras, Raoult cree que, aunque cabe otra pandemia, probablemente ya nunca se repitan mortandades como en épocas pasadas, porque el sistema científico y sanitario dispone de muchos recursos para buscar una vacuna contra el virus, tratar a los enfermos…

“Ahora sabemos, por ejemplo –dice el microbiólogo francés–, que muchas muertes (hasta el 80%) en epidemias gripales como la del 1918 obedecían no al virus de la gripe, sino a una complicación de la infección, la neumonía. Esta la causa una bacteria que se puede tratar en muchos casos con antibiótico. Parece una contradicción, porque hay que recordar que los virus no responden a antibióticos, pero en estos casos, no se trata la gripe sino la bacteria pneumococo. Y funciona. Ahora ensayaremos si se puede generalizar el tratamiento”.

Es cierto también que hay patógenos para los que, pese al esfuerzo investigador, no se halla vacuna ni cura. Ahí está el sida, con casi 30 millones de muertos en 30 años y más de 33 millones de personas viviendo con el virus VIH. Los avances médicos la han convertido en una enfermedad tratable, pero no se sabe curar ni evitar aún.

Raoult se lamenta de que no hay un suficiente control de los reservorios animales (en simios, aves y cerdos viven muchos patógenos que luego saltan a los humanos). Los expertos temen (y, por ello, muchos los investigan) estos patógenos que saltan la barrera de la especie porque la lista es larga y se tiene la experiencia de lo dañinos que pueden ser: VIH, ébola, marburgo…

El factor de riesgo decisivo para las epidemias es hoy el mundo globalizado, coinciden todos los expertos. La inmensa movilidad de personas y productos facilita la propagación de cualquier patógeno cuando se da un brote infeccioso o favorece que se den brotes en lugares muy alejados de donde el virus, la bacteria o el parásito se circunscribía originalmente. Que el dengue o el chikungunya, parásitos de ámbitos tropicales, por ejemplo, se asienten en Europa son amenazas reales, señala Pedro Alonso. En el virus chikungunya, detectado en África en los años 50, se han constatado pequeñas mutaciones que aumentan su carga viral, y puede variar de mosquito transmisor y viajar más.

Este riesgo del mundo sin fronteras se constata en los brotes de infecciones alimentarias. Algunos científicos ya han alertado de que no suelen llegar a epidemias, pero que cada día se dan más brotes y menos localizados. La infección por la bacteria Escherichia coli o E. coli que se produjo el año pasado en Alemania (con casos en varios países europeos) y de la que se culpó erróneamente a pepinos importados de España, provenía, al parecer, de una contaminación de brotes germinados de Egipto y Alemania. La bacteria resultó ser más virulenta de lo que se conocía hasta entonces.

Estas infecciones alimentarias, aunque causen pocos muertos y el brote no sea extenso, generan una gran alarma social y conflictos comerciales (y diplomáticos) que acaban suponiendo elevados costes económicos, elementos que complican la toma de decisiones ante un brote epidémico como son las medidas de contención o su comunicación. Por ello, se han convertido en otro de los principales quebraderos de cabeza para los investigadores.

“El mundo cambia, los ecosistemas también, aparecen nuevos microbios, viajan, y lo que pasará no podemos saberlo, sólo prepararnos para ello”, concluye Didier Raoult, cuyo equipo ha identificado en las últimas décadas 150 nuevos microbios. Él aboga por extremar los controles y extender las redes centinela (médicos de atención primaria, urgencias, que avisan a los centros de referencia) para identificar enseguida cualquier infección, más si parece nueva. “Para evitar una epidemia no es lo mismo detectar los primeros 10 o 100 casos que cuando ya ha habido 1.000”, dice el científico francés.

Los patógenos con mayor riesgo de generar epidemias son los que se contagian cuando el infectado no muestra aún síntomas de enfermedad, pues al no tener conocimiento de la infección no se toman precauciones y es más fácil la propagación.

JORGE SEMPRÚN: memòria del segle XX

Publicat el per
Respon

jorge-semprun

 

 

Presoner 44.904, Jorge Semprún i el camp de concentració de Buchenwald

 

El archipiélago del horror nazi

El escritor leyó en 2010 este discurso en Buchenwald, con motivo del 65º aniversario de la liberación del campo de concentración. Allí asistió entre los 20 y los 22 años a la gran tragedia de su vida y por extensión del siglo XX

 

Ona de canvi en el món àrab

Publicat el per
Respon
  1. Europa y la revolución democrática árabe
  2. La juventud árabe
  3. Tres décadas perdidas para reducir las desigualdades
  4. De Túnez a Egipto
  5. El Faraón se queda en momia
  6. Luchando por el cambio

  

Revoltes en el món àrab

                                                                                                                                                                          

 

imagescazkshf6

Revolta al món àrab