És cert, en un primer moment, a Grècia quan es va començar a emprar l’alfabet (vid. Apreneu l’alfabet grec?) s’escrivia tot seguit, amb l’anomenada scriptio continua, sense separar els mots i sense marcar els accents ni els signes de puntuació, com es pot observar en aquest fragment de les Lleis de Gortina, relatiu a les herències, que es troba al Louvre: unes 6.000 línies del segle V aC, gravades en lloses de pedra en escriptura arcaica bustrofèdica i scriptio continua a l’àgora de Gortina, a l’illa de Creta.
Louvre. Wikimèdia
Van ser els gramàtics i filòlegs alexandrins els que, a més de preservar i difondre la literatura grega antiga, van introduir en temps de Ptolomeu I, successor d’Alexandre el Gran, els signes ortogràfics (accents -agut, greu i circumflex- i esperits -suau i aspre i els de puntuació (punt, coma, punt volat -equivalent als nostres dos punts- i punt i coma -equivalent al nostre signe d’interrogació-) per facilitar als lectors grecs, als egipcis i als orientals hel·lenitzats la comprensió dels textos grecs antics.
A Internet, i ja no parlem als SMS, converses de WhatsApp on són els accents, els signes de puntuació, les majúscules o els espais en blanc entre mots… que sorgiren per facilitar la lectura i comprensió del text escrit?
Gràcies al company de català Joan Marc, tenim una traducció catalana sobre l’homo puntuatus, molt interessant i que tot plegat ja em comentareu:
L’Homo Sapiens escriu i llegeix des de fa tan sols 6.000 anys. L’escriptura alfabètica aparegué fa aproximadament 3.400 anys i els primers assajos de la puntuació daten d’uns 2.400 anys. L’homo alfabeticus, doncs, ha escrit i llegit durant un bon milenni, i fins i tot molt més, textos presentats d’una manera que avui en dia semblaria totalment prohibitiva. Internet, a través d’una regressió espectacular, ens n’ofereix una idea aproximada amb les seves adustes adreces sense blancs entre els mots, sense accents ni majúscules.
Un text no era, per tant, immediatament desxifrable. Per copsar-ne el sentit, el lector prèviament devia efectuar una mena de preparació de còpia, en el transcurs de la qual ell situava les seves pròpies traces sobre el propi suport (papir, pergamí, després paper). Molts manuscrits antics conserven la traça d’aquesta “puntuació” afegida. La idea que calia que l’escrit esdevingués menys hermètic va caminar molt lentament i va haver de lluitar contra la resistència de les elits geloses del seu saber.
Olivier Houdart, Sylvie Pioul (2006) L’art de la ponctuation, Paris, Éditions du Seuil (trad. Joan Marc Ramos)
