EL PERIÓDICO, 11/10/08
La llei ens agrada perquè els centres tindran més autonomia per adaptar-se a l’alumnat i per gastar, (….), ens agrada perquè potencia les direccions , que tindran més “força” per posar límits a l’autonomia dels altres. (ironia). (……), ens agrada perquè potencia l’avaluació de tot i de tots.
Esperem, que l’autonomia no faci que els centres siguin més selectius, que la potenciació de les direccions no vagi contra la igualtat d’oportunitats, és a dir, que tinguin més oportunitats de quedar-se, els docents que més “combreguin”, que la potenciació de l’avaluació no orienti tots els esforços cap l’augment del rendiment, en detriment de la integració.
Esperem que l’aplicació de la llei no tingui aquestes conseqüències.
La llei no ens agrada perquè garanteix (consagra ) la continuïtat de la concertada i no garanteix la gratuïtat, per tant, ja sabem el que continuarà passant: Els que més treball donen a la pública i els altres ,a la concertada!.
Extracte d’una “sentència”, mai publicada:
Abans l’alumne, treballava per al professor i posava les seves vivències més íntimes en un diari que tancava amb clau.. Sabia que el professor l’havia d’avaluar, però, no sabia que els altres podien i havien d’avaluar-lo.. Per no tenir present aquesta avaluació, les seves possibilitats de millora disminuïen. La seva tendència a l’esforç estava menys reforçada. Parlo de “l’esforç més constructivista”. De l’esforç orientat cap un projecte vital propi. No parlo de l’altra esforç, de l’esforç que pretenem que s’orienti cap a l’assoliment dels objectius del currículum. Un Esforç que en lloc d’augmentar, ha disminuït. Ens sembla!.
Els bancs de peixos, “sempre” han existit. Després van venir els banc, on qualsevol persona pot dipositar el seu cul, sense cost i sense compromís de permanència. Ah!, volia deixar-los, els bancs que ara hem de rescatar, i els bancs que no necessiten ser rescatats, però s’han tornat descofiats…. Més tard van aparèixer els bancs de sang i els de semen. (……..). Darrerament ha aparegut un banc nou, un banc de teixits. De moment solament hi ha una “oficina” a Barcelona. (……..). Una mostra de teixit del difunt o de la persona viva, es conserva a -80 graus. S’ha de pagar, d’acord? Pagues, però, cal dir que no és una despesa inútil. La utilitat potser legal, o mèdica. Per exemple, voleu elaborar un estudi sobre les predisposicions patològiques de la família, les mostres conservades poden ajudar molt!. O per exemple, podreu comparar l’ADN de les restes de teixit trobades a les ungles d’una víctima, posem per cas, amb l’ADN del teixit conservat i podreu determinar si ……….. Ja sabeu, que vull dir!.
Quasi la meitat dels terrassencs , utilitza el vehicle particular per desplaçar- se per l’interior de la ciutat. I quasi les tres quartes parts l’utilitzen per viatjar fora de Terrassa. Al davant d’aquesta situació, l’ajuntament farà dues coses:
Parlant del cos, cal dir que cada dia l’intoxiquem o enverinem una mica , i una mica el seu funcionament empitjora. Aquí al costat, a Can Bages, es va trobar uralita. L’ uralita conté amiant. L’amiant és altament tòxic, altament nociu. Dir-lo poc a poc i dues vegades , no és passar-se! (…..). Parlant de la ment (o pensament), cal dir que cada dia ens la intoxiquen una mica , i una mica empitjora el seu funcionament. Els missatge “tòxics” són freqüents. Parlo dels missatges que ens impedeixen establir les relacions causa -efecte adequades. Aquí exposo dos exemples:
La generación de los que ahora tenemos entre 50 y 60 años, nos esforzábamos por salir de la miseria. Nuestros alumnos no trabajan orientados por la meta que nos orientaba a nosotros. Están desorientados!.Esto es lo que manifestaban dos profesores de secundaria, nacidos en Albox. (………..). Delante de esta situación he querido recoger fragmentos de la opinión de dos escritores conocidos, aquí, en Cataluña:
Ho diu Antoni Bassas (El Periodico, 29/08/08). Abans ho han dit desenes de persones que també entenen. I ho dic jo, doncs, jo sé que el “si”, igual que els ansiolítics i les altres drogues , genera addicció. Per tant el pacient ha de descansar. Poc a poc, els períodes sense droga han d’anar augmentant, si volem que es vagi desenganxant. Nota: no cal que es desenganxi del tot!