Quan els usuaris més habituals no són els desitjats,  una certa clientela abandona el lloc. Potser la clientela que més disfuncions detecta, que més  millores reclama, i que més  respecta les normes. Quan els usuaris  més descurats predominen, el negoci es deteriora.  És deteriora perquè els clients més exigents són els que s’en van. Ho he vist en un bar,  en una piscina pública, en una escola de primària i en un hospital.. Ho he vist al meu poble!. Segur que passa a tot arreu. Les retallades sempre tenen aquesta conseqüència.

Si ens centrem en el sector eductiu i en el sector sanitari, ràpidament veiem el problema. Quan les classe mitjanes abandonen les escoles públiques, perquè hi ha  privades i “semiprivades”, el seu funcionament empitjora. Si en la sanitat pot passar el mateix, seria sa preocupar-se.

Quan jo era petit, el gos que havia de protegir la casa, estava sempre lligat. El meu pare deia, que els gossos que no eren lliures, bordaven amb més ràbia. Arribat el moment, atacaven amb més empenta. Eren més agressius, més violents. Jo vaig poder comprovar, que a més llibertat, menys agressivitat. (…).

De la llibertat d’expressió, podem dir el mateix. La censura genera ràbia. I la  expressió redueix la tensió o pressió. De totes maneres,  les nostres lleis penalitzen, l’amenaça, la difamació i l’apologia del terrorisme. Potser, perquè questes expressions contenen violència  i apropen a la persona que les pronuncia a l’agressió. En canvi, no penalitzen  la blasfèmia, ni la ofensa. Potser, perquè provenen més de la llibertat  que de l’odi (…).

Dit això, caldria preguntar-se  si les nostres lleis haurien de penalitzar expressions com aquesta:”A veure, no cal fer un drama!. A l’avió anaven catalans, no persones!”.  M’estic referint al tuït que un home d’Águilas, va penjar després de l’accident aeri  dels Alps.

Abans quan una persona es feia molt pesada, se li deia: “Vaja plom!. Ets més pesat que el plom”!. És deia això de les persones que s’adaptaven malament al seu entorn. Que no encertaven en les seves intervencions. Que eren inoportunes i desagradables.(…).

Ara també es parla del plom. Era, es diu que el plom és un contaminant perillós.   Està entre els més perillosos. S’ha comprovat que l’aire contaminat perjudica el desenvolupament dels nens.  Els nens que creixen en zones contaminades van pitjor en l’escola. Tenen un rendiment més baix..  S’ha comprovat que en memòria de treball i en atenció donen puntuacions més baixes. (….)..

A la vista d’aquestes dades, molts comprenem ara, allò que es deia abans: “Ets més pesat que el plom”!. Podem suposar que aquestes persones, quan intervenien dins d’un grup, com que tenien dificultats per retenir,  els gestos i les paraules dels altres, i com que tenien també dificultats per atendre, parlaven quan no tocava,  i deien el que no venia al cas. És a dir, aquestes persones, no s’adaptaven, i costava suportar-les.

Separar!. Una tendència que ens perjudica.. Una tendència que decreix.  Separar els negres dels blancs. Els nois de les noies.  Les persones malaltes de les sanes.. Els discapacitats dels que no tenen problemes. Els animals salvatges de les persones. Aquesta segregació te derivacions: Barris on solament viuen negres. Escoles on solament veus noies.   Hospitals tancats on viuen i moren persones afectades.  Escoles  especials on s’avorreixen els que tenen més dificultats. Reserves  on es salven de l’extinció certes espècies. (…).

Totes aquestes separacions s’han superat o tendim a superar-les: Avui els negres i els blancs, es barregen. És difícil trobar una escola que no practiqui la coeducació. Les persones amb dèficits, tendim a integrar-los en les escoles ordinàries. I l’internament dels malalts mentals no és freqüent. (…).

I seguint amb el tema de la segregació, esmentaré dues noticies, que m’han cridat l’atenció: 1) Segons l’Alcorà, Els creients han d’estar separats dels infidels. 2)Segons l’ecologista Paul Robbins, no és impensable  que molts dels animals que encara viuen en reserves, acabin convivint  amb nosaltres. Ja sigui al camp, ja sigui a la ciutat. (…).

Fa un parell de setmanes vaig veure una pel·lícula que em va impactar. Una pel·lícula basada en un cas real.  (La Teoría del Todo).  En aquest film, el protagonista, Stephen Hawking,  que té una malaltia degenerativa, acaba totalment impedit: Ni camina, ni parla,  tot i que conserva el seu cervell sense cap afectació.  L’aïllament d’aquest científic es va poder evitar gràcies a la tecnologia.. Ell teclejava les paraules i la màquina posava la veu.  El Sr Hawking va poder d’aquesta manera, interaccionar amb les persones del seu entorn,  i  exposar els seus descobriments.(….).

Aquí tenim un exemple d’inclusió. Aquí veiem com les Noves Tecnologies faciliten la participació.  Hi ha més exemples: Penseu en la persona que té poca vista, que llegeix ampliant la lletra.  O la persona sorda, que pot seguir una pel·lícula o una explicació subtitulada.

Deixant de banda les persones  discapacitades. Les persones que poden veure notablement reduïda la seva discapacitat. Parlo dels motrius, els cecs, i els sords.  Deixant de banda aquestes persones, crec, que cal afirmar, que en general, el docent amb els recursos informàtics,  pot preparar classes més engrescadores. Classes en les quals tothom participi en funció del seu nivell.

He llegit que a les escoles de Finlàndia, la cal·ligrafia deixarà de ser una prioritat.. Es centraran més en l’escriptura de pal i en l’escriptura amb teclat. És veritat que abandonant la l’escriptura manual, ens allunyem de les nostres arrels, els orígens de l’escriptura. Això és el que diuen els que no defensen el canvi.. (…).

Sigui com sigui, cal dir que, per una part, a occident hi ha pocs adults que escriguin a mà i pocs nens que hagin de remenar buscant informació, entre paraules de lletra lligada. Cal dir també per una altra part, que els temps que se li dedica a aquest objectiu, pot usar-se, per fer altres coses: Composició escrita, lectura comprensiva, resolució de problemes, expressió plàstica,…(…). A aquesta escriptura li passarà el mateix que a les grans divisions fetes en el quadern. El teclat i la calculadora ocuparan el seu lloc!.

He llegit que a les escoles de Finlàndia, la cal·ligrafia deixarà de ser una prioritat.. Es centraran més en l’escriptura de pal i en l’escriptura amb teclat. És veritat que abandonant la l’escriptura manual, ens allunyem de les nostres arrels, els orígens de l’escriptura. Això és el que diuen els que no defensen el canvi.. (…).

Sigui com sigui, cal dir que, per una part, a occident hi ha pocs adults que escriguin a mà i pocs nens que hagin de remenar buscant informació, entre paraules de lletra lligada. Cal dir també per una altra part, que els temps que se li dedica a aquest objectiu, pot usar-se, per fer altres coses: Composició escrita, lectura comprensiva, resolució de problemes, expressió plàstica,…(…). A aquesta escriptura li passarà el mateix que a les grans divisions fetes en el quadern. El teclat i la calculadora ocuparan el seu lloc!.

Muchos padres creen que siempre hay que obligar.. Muchos padres creen que si sus hijos disponen de tiempo libre   lo perderán. Creen que el aburrimiento es malo.  Lo creen así, pero……Considerando que todos necesitamos hacer algo. Considerando que nadie quiere estar parado.  Continua llegint →

En el marco de una sociedad insatisfecha pueden pasar muchas cosas: “Las protestas contra los recortes pueden volverse incontrolables. La presión popular puede impedir la ejecución de un proyecto urbanístico. Una parte del territorio puede querer separarse. Los partidos que piden un modelo de gobierno diferente al existente pueden ganar unas elecciones”.

A una persona insatisfecha le puede pasar lo mismo. Puede tener dificultades para desplazarse por el camino trazado. Puede que se desvíe. Puede que se desvíe pasándose en  sus protestas .. Rompiendo con sus amigos. Comiendo más de la cuenta o incluso robando .. La última novela de Lionel Shriver aborda el tema de la insatisfacción y de la obesidad derivada. Es decir, de la tendencia a comer demasiado, y del sentimiento de fracaso que pone en marcha la tendencia mencionada.