ELPUNT, 12/07/08
Segur que heu participat en debats on predominen les intervencions que descol·loquen, on et costa saber per on van les idees, on els problemes inicials es desdibuixen … En aquestes discussions el que passa , és que no es compta amb un punt de partida acceptat.. (Allò que ja no es discuteix).. Exemples no falten, recordo moltes: Dues a Sabadell, una en un municipi de la conca del Ter, ………………….
- En la primera, sobre els idiomes de Catalunya, que es va omplir de missatges insultants, el punt de partida , al meu entendre, havia de ser aquest: Catalunya és una comunitat bilingüe, el català té dificultats per normalitzar el seu ús, per tant, donada la seva debilitat, cal que l’administració el recolzi, més o menys.. Aquesta ha de ser la qüestió! : Més o menys..
- En la segona, sobre l’avaluació de l’alumnat amb necessitats educatives especials, en l’etapa obligatòria, que es va omplir de frases despectives, jo crec, que el punt de partida havia de ser aquest: Els alumnes els tenim, ells no poden deixar de venir. La participació orienta la conducta i la millora.. Els fracassos continuats generen agressivitat.. Com fer-los participar, per a millorar la seva conducta? Aquesta és la qüestió!..
- En la discussió sobre l’aigua. Jo crec que el punt de partida ha de ser aquest : Els rius no tenen propietaris!
Dit això, cal dir, que “moltes parelles”, perquè parteixen de punts diferents , quasi mai es troben !.. Si parlen, protagonitzen discussions inacabables i si callen no coincideixen ni en els silencis.. Aquesta reflexió em condueix a un article d’Oriol Bartomeus: ANAR DE SOBRATS..