Xerrada amb A. Jerez

Altra de les entrevistades per via WhatsApp va ser A. Jerez. Va triar, que no es veiés el seu nom reflectit a la xarxa i per tant només indico la inicial i el cognom. Ella fa quart curs de Dret a la Universitat de Barcelona. I aquestes van ser les seves respostes

A la primera pregunta: Per què en la carrera de Dret és tan important l’oratòria i el poder de la paraula? Ella ha respost:

 screenshot_20161212-002750

A la segona pregunta: Com definiries la petjada romana en el dret actual? Va contestar:

screenshot_20161212-002809

En la tercera pregunta: Què en penses dels llatinismes jurídics? Tenen rellevància en l’actualitat? Són essencials? Aquesta va ser la seva resposta:screenshot_20161212-002856

Per últim, de la quarta pregunta: Quina és la teva opinió sobre l’estudi del llatí?  Creus que amb el pas dels anys, desapareixeran aquests aforismes? Ella en pensa això:

screenshot_20161212-002829

Per acabar, agrair a A.Jerez  la seva participació i ajut amb aquestaxerrada.

DEBAT A CLASSE 1r Batxillerat IPM 29/11/2016

Dia 29 de novembre amb els alumnes de primer de batxillerat de Llatí de l’IPM vàrem fer un debat sobre Els llatinismes al dret. Tot seguit el vídeo-reportatge de l’activitat a l’aula i les indicacions donades.

Breu presentació del meu TR i de la importància de saber fer un debat.

Explicar les següents expressions llatines jurídiques que entren a la selectivitat i que formen part del meu treball de recerca  (10 minuts)

De facto. literalment significa de fet. No sol anar recolzat per la llei i moltes vegades, és el contrari de de iure. exemple: Un matrimoni s’ha separat de facto però la llei determina que encara estan casats.

De iure. Literalment significa de dret, fa referència a que legalment està admesa una acció.

Dura lex, sed lex vol dir que encara que la llei sigui dura l’hem de respectar i complir amb els nostres deures i obligacions.

ignorantia legis non excusat significa que la ignorància no eximeix de l’incompliment de la llei. És a dir, que el desconeixement de la llei no és excusa perquè no s’acompleixi, ja que si ha estat promulgada es dóna per sabut que la coneix i l’ha de respectar tothom.

In dubio pro reo, davant el dubte, a favor de l’acusat ja que tots som innocents fins que es demostra el contrari.

Pacta sunt servanda vol dir que el pacte s’ha de complir. Si hi ha un pacte entre dos, els dos han de respectar el pacte i no anar’hi en contra.

Patria potestas vol dir la potestat que exercia l’home sobre la famíia romana. L’home ho controlava tot, i tots els altres membres d’aquesta, estaven sotmesos a ell.

Persona non grata significa, com a un possible sinònim, persona no benvinguda. Una persona declarada non grata és considerada inacceptable i ha de tornar al seu país d’origen.

Sub iudice fa referència a un cas pendent de resolució judicial. Exemple, aquest cas encara no ha estat sub iudice, per tant no es coneixen els resultats.

Un cop explicades, començar el debat. Fer dos grups. A continuació introduir el tema de debat (importància i ús dels llatinismes, tant en l’àmbit jurídic com en d’altres coneixements), explicar el funcionament i normes d’aquest. S’haurà d ‘utilitzar, com a mínim, un llatinisme dels que hem explicat per introduir o justificar algun dels arguments que cada grup exposi.

Llavors, deixar 3 minuts per que cada grup faci la tria del representant que s’ocuparà de transmetre als rivals el missatge per mitjà de l’oratòria.

Comença el debat. (35-40 minuts)

-Primer grup: a favor de l’ús dels llatinismes fent èmfasi en els jurídics. Té 45 segons, cronometrats, per exposar el seu tema, Exemple, creiem que s’ha d’estudiar per això, això altre, això tal…

-Segon grup: en contra de l’ús dels llatinismes fent èmfasi en els jurídics. Té altres 45 segons per exposar el seu tema.

A continuació, segon torn de paraula,  el grup a favor, ha de defensar la seva visió donant arguments durant 1 minut i 30 segons. Després ho ha de fer el grup en contra, ja contrastant els arguments del contratacant. La seva durada, també és d’un minut i mig.

Tercer torn de paraula, l’equip a favor ha de contraatacar amb arguments les respostes del grup en contra, però aquesta vegada en 1 minut. Es repeteix l’ acció amb els en contra.

Per concloure  el debat,  el torn a favor exposa les seves conclusions i el grup en contra finalitza el debat exposant les seves.

Així doncs, cada equip ha d’argumentar, justificar i raonar les seves respostes de manera que guanyi el debat el grup que millor hagi defensat el seu tema. Els seus companys, encara i que només en parli un, poden apuntar-li coses en fulls perquè  aquest les comuniqui al contrincant.

Jo, i amb l’ajuda de la Margalida, si vol, decidir el guanyador del debat.

Per acabar, projectar la wiki de llatinismes jurídics a l’aula per tal de ser coneguda pels alumnes i fer-la servir, si s’escau.

Caldrà fer un redactat (entre 500-600 paraules) sobre la importància de l’ús dels llatinismes en l’actualitat  i si hi ha un grup que excel·leixi podrà participar a la LLiga de debat o bé individualment en el II Certamen d’Oratòria.

Xerrades amb estudiants de Dret

Per acabar d’informar-me i realitzar-me en quant a parlar amb persones del sector, vaig decidir realitzar unes preguntes a futurs juristes, és a dir, actuals estudiants de Dret. Vaig decidir fer-ho per mitjà d’una conversació de WhatsApp, per falta de temps per quedar personalment.

Aquestes són algunes de les qüestions que vaig preguntar. D ‘altres, van sorgir mentre realitzava d’altres preguntes.

  • Per què en la carrera de Dret és tan important l’oratòria i el poder de la paraula?
  • Com definiries la petjada romana en el dret actual?
  • Què en penses dels llatinismes jurídics? Tenen rellevància en l’actualitat? Són essencials?
  • Quina és la teva opinió sobre l’estudi del llatí?
    Creus que amb el pas dels anys, desapareixeran aquests aforismes?

La intenció d’aquestes quatre qüestions va ser llegir diferents opinions de cadascún dels estudiants de Dret amb els que he parlat i poder contrastar o coincidir les seves respostes.

Aceptació i repudiació de l’herència

La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si.
Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)

Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de  realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar  que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.

Representació de l'acte formal d'acceptació de l'herència
Representació de l’acte formal d’acceptació de l’herència

En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.

Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:

1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.

2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.

· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”

Referents clàssics del dret