Pacta sunt servanda

<<“Pacta sunt servanda” vol dir que els contractes han de ser complerts (més concretament significa: el pactat obliga), ja que des del dret romà es dóna per sabut que las dos parts que signen un contracte han de complir amb l’acordat al contracte. El principi del Common Law anglosaxó, estableix que qualsevol incompliment del contracte signat provocarà que qui ha incomplert el contracte hagi de restituir (compensar) a l’altra part. Aquest principi sembla no poder ser ni més just ni més lògic. És un principi bàsic del dret civil (que específicament està relacionat amb els contractes) i del dret internacional.

No obstant si observem la institució jurídica des d’un punt de vista més econòmic i patrimonial, si estudiem a fons el contracte i veiem més enllà de les formes jurídiques, que en realitat és l’intercanvi patrimonial d’un bé econòmic, aquest principi només s’hauria d’aplicar quan una de les dos parts ha complit amb el contracte i l’altre no ho ha fet. Però no s’hauria d’operar quan cap de les dues respectives parts ha complert encara amb la seva obligació contractual.

Internacionalment és senyalat que : “tot contracte entrat en vigor ha de ser complert per las dues parts de bona fe”, això vol dir que ha de ser la lliure voluntat humana la que decideix complir amb el contracte, i no ha de ser condicionada per decisions passades, és a dir  “la llibertat impedeix que siguem presoners dels nostres actes passats”. Tot això sempre que no hi hagi dol, culpa o negligència es clar. La lliure voluntat de disposició de les dues parts preval sobre la figura del contracte, que no és més que una extensió d’aquesta voluntat. Tot això ens porta a la simplicitat del fet que un home lliure pot pactar una cosa, i al dia següent canviar de parer. Si l’altre part encara no ha realitzat cap tipus de prestació, qui decideix abandonar el contracte no haurà de restituir res.

En el cas de que s’hagi pagat un avançament o senyal, s’hauria de restituir amb la tassa d’interessos corresponent. Encara que és més efectiu quan es portat a la pràctica l’arrivar a un nou acord, per no perdre el total o parcial de l’esmentada prestació.

En el cas de que el contracte fos de futur, on el comprador avança una prima i diposita unes garanties. El venedor que incompleixi haurà de restituïr els esmentats pagaments o bé s’executarant les garanties corresponents.

Ius i Fas

La unió entre Dret i religió es posa de manifest en totes les lleis primitives. En aquesta unió no es dóna la contraposició entre el ius i el fas, entre la lex humana i la lex divina.

Amb la religió la gent volia diferenciar el que és lícit o il·lícit.

En un primer moment, fas ius expressen la licitud d’un determinat acte o comportament, és a dir, la seva conformitat amb la voluntat dels déus. Primer es reté el concepte de licitud en concret i després es passa a considerar-la en abstracte.

Els pontifexs (primers juristes de Roma) comencen a diferenciar  entre ius divinum ius humanum. El ius divinum correspon a les relacions entre l’home i els déus, i el ius humanum afecta la relació que hi ha entre humans.

El poder polític fa servir el ius com Dret que creen els homes. En els últims segles de la República, definitivament es fa utilitzar el ius  com Dret. A partir d’aquell moment, fas significa (allò lícit religiós), i així equival al ius divinum, a la norma que és divina tant pel seu origen com per l’objecte sobre que fa l’acció.

 

Iurisprudentia

Ulpià defineix iurisprudentia o ciència del Dret en els termes següents: Iurisprudentia est divinarum atque humanarum rerum notitia, iusti atque iniusti scientia ( la jurisprudència és el coneixement de les coses divines i humanes, la ciència del que és just del que és injust.)

El Dret es refereix a la vida, al món, la nostra lluita, les nostres obres, i la ciència jurídica ha de ser un que fer vital, ens hem d’ocupar en el que és necessària realment.

El jurista ha de saber de filosofia, religió, retòrica, medicina, història, filologia per saber realment la realitat de la vida. En qualsevol cas, el coneixement de les coses divines i humanes no és d’ordre especulatiu sinó pràctic: la prudentia no és la sapientia, el coneixement en si i per si mateix, sinó la phronesisconsisteix en la que Ciceró diu rerum expetendarum fugiendarum scientia, és a dir, en l’art que ens porta a arribar algunes coses i a fugir d’altres.

El iuris prudens ha de trobar la solució a problemes vitals.

 

 

Aequitas

Aequitas aequus són termes expressius de l’adequació del Dret en els hàbitats, costums, sentiments i instints morals i intel·lectuals.

El ius condueix al delicte: summum ius, summa iniuria.

Hi ha qüestions les quals  la llei deixa sense contestar, quan passa això intervé aequitas, restablint la justa proporció, l’equilibri entre Dret i vida.

El Pretor i els emperadors van modernitzar el ius. Quan una determinada clàusula del edicte pretorià habet in se aequitaem, es contraposa la aequitas del magistrat a la iniquitas d’un ius civile.

Aequitas triomfa en el ius gentiumobrint camí al Dret universal. Aequitas naturalis, en la seva referència a les normes dictades, treu de la vella llei la nova, la que es reclamada necessària en el moment present.

La aequitas clàssica es fa referència al Dret i la justícia. Per aequitas s’entén la manera justa d’actuar socialment en la vida. La aequitas justiniana és l’alta justícia, d’orígens ètics, amb la qual s’ha d’actuar amb amor.

Referents clàssics del dret