El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.
En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,
A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.
El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.
A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.
–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.
–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.
–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques
Entrega d’una petita propietat romana
La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.
La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.
Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual
Vaig realitzar aquesta enquesta oberta a tot tipus de públic per poder establir unes conclusions sobre quin era el coneixement de la població sobre els llatinismes jurídics.
En primer lloc podem veure quina és l’edat majoritària que ha respost. Amb un 28,1% trobem la franja dels 14-18, seguida dels 46-55 amb un 27,4%. El següent grup que predominaria seria entre els 30-45 anys, deixant en penúltima posició el 13,3% dels d’entre 19-29 anys. Per últim situaríem els majors de 55 i més amb un 9.15%. Per tant, la majoria de gent que ha respost són joves i adults d’entre 45 a 55.
En el segon gràfic, de les 135 persones que van contestar l’enquesta, el 72% sabia que és un llatinisme, mentre que el 15 % no ho sabia. La resta, l’11% no n’estaven segurs. Per tant, puc establir que tres quarts de la població saben què son els llatinismes i n’han sentit a parlar.
Seguidament, vaig preguntar si pensaven que el dret actual provenia del dret romà. Algunes de les persones enquestades van respondre que sí, sense dubtar-ho, però la meitat va optar per posar “no ho sé”. De manera, que, part de la població no sap que prové del dret romà ni en què es basa el dret actual.
Llavors, més centradament en el meu tema de recerca, vaig preguntar si sabien que era un llatinisme jurídic. Em va sobtar que, una part de la població no sapigués que eren ni en conegués algun. El 45% em va respondre que no sabia que era, mentre que el 40% que sí, el 14,4% no ho sabien. Vaig comprovar que, només aquella gent que per estudis, per dedicació professional o per cultura els havia après, coneixia el significat. D’altres, pot ser no s’hi van dedicar mai a l’estudi d’humanitats ni el dret ni tan sols n’havien sentit a parlar. En tot cas, havien pogut tractar amb llatinismes, com carpe diem, tempus fugit, que sense adonar-nos que ho són, es fan servir a la vida diària.
La franja, però, que a l’anterior pregunta em va respondre que sí que ho sabia, el van definir de les següents maneres, totes elles vàlides.
“Un llatinisme jurídic és una paraula o frase que prové de l’antiga Roma i que s’utilitzava i es continua utilitzant en l’àmbit jurídic”
“És un terme en llengua llatina utilitzat per a descriure un aforisme jurídic”
La següent pregunta, era si creien que els llatinismes jurídics eren importants. El 57% de la població va respondre que sí, ja que havien estat utilitzats durant molts anys, i que, sense el mot llatí, costaria voler transmetre exactament la mateixa cosa.
Altre gràfic, molt relacionat amb l’anterior, afirmava que no eren essencials ja que, en no tenir com a precursor el dret romà ens haguessim hagut d’acostumar a altra manera d’ apel·lar els nostres actes i que per tant, també podríem fer-ho ara.
Després vaig preguntar, si coneixien algun llatinisme jurídic. Només el 10% va respondre que en coneixia molts, però, bona part dels enquestats, no en coneixia cap. De manera que vaig adonar-me que gairebé només els professionals del sector, els professors de llatí o bé gent molt culta amb molt de bagatge en coneixia com per poder elaborar una llista. I que, entre la gent que es dedicava a altres professions, no els usaven i gairebé tampoc en tenien coneixement.
En acabar, vaig preguntar si pensaven que tant els llatinismes jurídics com el dret romà, podien extingir-se i deixar de ser utilitzats. El 54% em va respondre que ho dubtava, ja que s’havien utilitzat durant segles i segles. Tot el dret civil actual està fonementat en l’antic dret civil romà, sense oblidar que la utilització de llatinismes en documents jurídics és àmplia. No seria fàcil deslliurar-nos d’aquests per molt que alguns professionals s’iniciessin a no fer-los servir per tal de modernitzar i fer més comprensible la lectura del text jurídic.
El poble romà estava format per diversos càrrecs que representaven la seva màxima potestat i la seva funció en la vida pública.
En primer lloc i més important, restaven els magistrats, que exercien els seus càrrecs com a expressió del poder (potestas) sobre el poble que delegaven. L’exercici de magistratura comportava una dignitat i un honor, per la qual cosa en la carrera política es denominava cursus honorum. A Roma, no es requeria preparació prèvia per a l’accés al càrrec públic, ni els magistrats romans eren considerats funcionaris, així el seu exercici estava limitat a un any.
El magistrat era acompanyat d’una sèrie d’assessors, anomenats consilium, lliurement triats pel propi magistrat durant el temps d’exercici del seu càrrec. El poder que exercien els magistrats, es designava amb termes diferents, segons l’àmbit que aquests més treballaven. Aquests podien classificar-se entre majors (consules, pretores i dictadors) i menors (censor, edil, qüestor).
Els cònsols i pretors, eren aquells que els corresponia l’exercici de poder tant en l’àmbit civil com en el militar. En el cas del pretor era el magistrat que major pes tenia quant a la justícia romana i era el representant del dret privat. El pretor urbà, posteriorment, compartia càrrec amb el pretor pelegrí. El primer s’ocupava dels processos entre els ciutadans romans, mentre que el segon, administrava els processos entre estrangers i ciutadans romans.
Concretament els pretors adquirien beneficis quantiosos i aquesta posició era desitjada per tot romà que volgués accedir a una carrera política. El prestigi obtingut i l’agregat requerit al Cursus Honorum eren unes de les principals raons per les quals els aspirants a les altes esferes del Govern romà es barallessin pel càrrec. Era normal que un Pretor en acabar el seu període es dirigís a una província com a governant amb el títol de Propretor o Procònsol. La distinció social a simple vista era notable ja que se li permetia vestir la toga pretexta, assenyalant així la seva condició de magistrat davant la societat.
Els censors eren els magistrats encarregats d’elaborar el cens dels ciutadans cada cinc anys. Els corresponia la classificació dels ciutadans quant als impostos, la participació en l’exèrcit i en les assemblees populars.
Al principi als edils que ostentaven aquest càrrec els pertocaven les accions de vigilància de la ciutat i l’organització dels esdeveniments públics.
Les magistratures romanes
En l’actualitat, tots els àmbits decisoris estan governats per diferents persones. Uns òrgans per a la política, altres per la justícia…
En la justícia actual hi és fonamental el Tribunal constitucional, i d’aquest en deriven d’altres que fan possible la tasca jurídica al país.
El Tribunal Constitucional és l’òrgan judicial encarregat de vetllar pel respecte dels drets i llibertats i pel compliment de la Constitució.
El Tribunal Constitucional està compost per 12 Magistrats nomenats pel Rei a proposta de les Càmeres que integren les Corts Generals (4 pel Congrés i 4 pel Senat), del Govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2). La designació es realitza per a un període de 9 anys, d’entre ciutadans espanyols que ostentin els càrrecs de Magistrats o Fiscals, Professors d’Universitat, Funcionaris públics o Advocats, havent de ser tots ells juristes de reconegut prestigi amb més de 15 anys d’exercici professional.
· Els Jutjats de Pau: són aquells que assumeixen competències de menor importància tant en l’àmbit civil com penal.
Els jutges de pau són triats per la majoria absoluta del Ple de l’Ajuntament, entre les persones que, reunint les condicions legals, puguin ocupar el càrrec. Són nomenats per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia per un període de quatre anys i presten jurament davant el Jutge de Primera Instància i Instrucció.
·Els jutjats de penal, civil, de menors i social de cada província i/o comunitat autònoma i l’audiència provincial.
Els jutjats tenen la seva seu a la capital de la comunitat autònoma i es distingeixen entre:
Els Jutjats penals: Enjudicien els delictes que els són atribuïts legalment, després de la fase de recerca realitzada pel Jutjat de Pau.
Els Jutjats socials s’encarregaran de la tramitació de causes laborals.
Els Jutjats de Menors exerceixen les funcions que els han estat atribuïdes legalment sobre menors que haguessin incorregut en conductes tipificades per la llei com a delicte o falta. L’audiència provincial fa les mateixes funcions però en àmbits més generals.
·L’audiència nacional: Quan ja no és possible solucionar el conflicte mitjançant els òrgans inferiors, el cas és enviat a l’audiència nacional, té rellevància en l’àmbit penal, ja que els altres casos sovint són resolts en instàncies menors.
Pel que fa la justícia penal, s’encarregarà de l’enjudiciament de les causes per delictes especialment rellevants, i concretament els següents: contra el Rei, la Reina i el Príncep, Alts Organismes de la Nació i del Govern, per falsificació de moneda i delictes monetaris, tràfic de drogues o estupefaents, delictes comesos per bandes organitzades que produeixin els seus efectes en més d’una Comunitat Autònoma, així com els delictes que s’hagin comès fora del territori nacional, els procediments penals iniciats a l’estranger, l’execució de les sentències dictades pels mateixos o del compliment de pena de presó imposada per aquests tribunals, quan existeixi un conveni internacional que atribueixi a Espanya aquestes competències.
·Per últim, dins l’estat Espanyol, el tribunal suprem: Aquest,té la seva seu a Madrid i la seva jurisdicció s’estén a tota Espanya. És l’òrgan judicial superior jeràrquicament a la resta dels jutjats i tribunals.
Es compon de les següents Sales:
–>Sala Primera: Civil, que tramita, entre uns altres, els següents assumptes:
Demandes de responsabilitat civil que es dirigeixin contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i President i Consellers d’una Comunitat Autònoma i també contra els Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia per fets realitzats en l’exercici dels seus càrrecs.Peticions d’execució de sentències dictades per Tribunals estrangers.Recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris en matèria civil que s’estableixin per llei.
–>Sala Segona: Penal, que coneix, entre unes altres, de les següents qüestions: Instrucció i enjudiciament de les causes contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia.
–>Sala Tercera: Del Contenciós-Administratiu, que tramita:
Els recursos contenciós-administratius contra actes i disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del Consell General del Poder Judicial i contra els actes i disposicions dels òrgans competents del Congrés dels Diputats i del Senat, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble.
–>Sala Quarta, social, que coneixerà dels recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris en material social.
–>Sala Cinquena, del Militar, que es regirà per la seva legislació específica i, supletòriament, per l’ordenament comú a les altres Sales del Tribunal de Justícia.
Aquest òrgan gestiona i administra la justícia de tot el país, decideix les lleis i s’ocupa dels casos més greus.
Piràmide de l’organització judicial espanyola
Per tant, sens dubte veiem una gran diferència en l’organització dels òrgans jurídics. A Roma, la política i la justícia eren dos termes molt vinculats entre si: qui estudiava Política, podia arribar a ser pretor i assolir el poder judicial. Actualment, pot dedicar-se a la jurisprudència bé en carrera política o bé en carrera de dret.
Per tal de fer un treball més dinàmic i omplir-nos de cultura, he fet aquest kahoot per repassar els llatinismes jurídics que tant s’utilitzen en l’actualitat i que hem incorporat al nostre llenguatge. El kahoot és un qüestionari en línia que permet aprendre, repassar continguts, consolidar-los i a la vegada passar-s’ho molt bé a l’aula, és ludificació (o gamificació) dels continguts curriculars. A classe de llatí, fins i tot els fem en llatí i a grec, en grec!
Els alumnes de 4t ESO de Llatí i els de 2n de Batxillerat de Llatí II de l’Institut Premià de Mar, han estat els primers en provar-ho.
Què us ha semblat?
Alumnes de 4 ESO de llatí fent el kahoot dia 7 de desembre de 2016 a les 12Alumnes de segon de batxillerat de LLatí II fent el kahoot dia 7 de desembre a la 13:30Els alumnes de primer de batxillerat de Llatí I fent el kahoot de llatinismes jurídics.Els alumnes de Llatí I ben pendents del kahoot!
El dilluns 25 de juliol vaig realitzar una entrevista a Irene Sendín, advocada de família, mercantil i mediadora a In-mediatio. La finalitat de la xerrada era esbrinar el seu pensament envers els llatinismes jurídics i les expressions.
En primer lloc, vam parlar de la importància d’aquests llatinismes en l’actualitat. Com a resultat de la pregunta, va afirmar que no era necessari utilitzar-los però que, de vegades els utilitzàvem sense saber que eren pròpiament llatinismes. De tal manera que ho fem per pròpia intuïció i tradició.
En segon lloc, li vaig preguntar sobre aquells que pel seu contingut o per la seva forma havien estat més analitzats durant la carrera de Dret i quins altres encara seguien presents quan redactava els documents judicials. La seva resposta va ser que depenent la branca del Dret en què fossis expert, variava considerablement l’ús dels llatinismes. Actualment, els que més utilitza són : Ut supra, a priori, ad hoc i ab intestato. Altrament, també va explicar l’ús de la toga: als inicis era blanca i l’any 1694 va passar a ser de color negre. En els nostres dies, tampoc són totes iguals, van variant depenent del càrrec que sigui representat.
En tercer i últim lloc, va argumentar què pensava del fet que el dret romà era la base del dret actual i persistia la seva vigència. La seva resposta va ser afirmativa, tenia molt a veure un i l’altre, sobretot en el dret civil actual.
Finalment, donar les gràcies a l’Irene Sendín per la dedicació i l’esforç.
El divendres 15 de juliol vaig apropar-me a Vilassar de Dalt, lloc on es situa el despatx de l’advocada Esther Sánchez Casero per realitzar una de les entrevistes. En aquesta ocasió, l’objectiu que tenia era saber el seu punt de vista envers els llatinismes jurídics.
Per començar, vaig sol·licitar que m’expliqués si creia important la utilització d’aquests llatinismes. La seva resposta va ser que havíem de renovar-nos i que el ciutadà havia d’entendre a la perfecció el concepte. Com que no tothom coneix llatinismes jurídics, és millor obviar-los per tal de facilitar la comprensió.
Les següents preguntes tractaven sobre quins eren aquells llatinismes que actualment i durant la carrera de dret s’havien utilitzat més. Em va argumentar, que durant la formació s’estudien multitud de llatinismes jurídics, però que ella, actualment, sens dubte, utilitza més sovint l’expressió conditio sine qua non. Posteriorment, vam parlar sobre quin llatinisme escolliria pel seu contingut. Va comentar que habeas corpus seria el querepresenta la defensa del ciutadà i és de pes suficient per valorar-lo.
Per últim, però no menys important, vam parlar sobre la vigència del dret romà en el dret actual. El seu punt de vista va ser que segueix altament present en els nostres dies i ínfimament relacionat amb el dret civil actual.
Aquí us deixo l’entrevista completa:
Finalment, agrair a l’Esther el temps que em va dedicar i l’amabilitat i dedicació envers el treball.
En els últims temps està havent molta polèmica per la retirada de l’ús dels llatinismes l’àmbit de la justícia.
Un dels casos que més s’ha fet sentir és el de 23 països llatinoamericans, la junta judicial Iberoamericana dels quals ha establert una declaració en la qual s’inclou un acord a la utilització d’un llenguatge clar per a l’administració de justícia.
Així doncs, inclou el següent contingut:
Article 62: Aprovem, amb la redacció definitiva que s’incorpora com a Annex 13 d’aquesta declaració, la guia sobre llenguatge clar i accessible presentada pel grup de treball la coordinació del qual va estar a càrrec del Regne d’Espanya i de Xile.
Article 63: Afirmem que la legitimitat de la judicatura està lligada a la claredat i qualitat de les resolucions judicials, i que això constitueix un veritable dret fonamental del degut procés; a aquest efecte, entenem que és essencial l’ús d’un llenguatge clar, i inclusiu i no discriminatori en les resolucions judicials, i una argumentació fàcilment comprensible.
Article 64: Entenem que l’elaboració i aprovació d’un Diccionari Jurídic es constituirà en una obra de summa importància en la unificació del lèxic jurídic de l’orbe iberoamericà; i creiem que en aquest diccionari, subjecte en la seva redacció a les regles de lexicografia, tots els països de parla hispana d’Iberoamèrica han de trobar l’expressió de la diversitat del seu vocabulari jurídic.
El seu objectiu és regular la col·laboració entre les parts signatàries per vetllar pel bon ús del llenguatge jurídic, d’acord amb les recomanacions de la Junta per a la modernització del llenguatge jurídic. Aquesta va presentar a mitjans de 2011 un document en el qual, en relació amb la terminologia jurídica, s’establien les següents premisses:
“El llenguatge que empren els professionals del Dret sol ser considerat per la ciutadania particularment difícil de comprendre. L’ocupació de formes lingüístiques arcaiques, ancorades en altres èpoques, o l’ús de locucions llatines sense adjuntar traducció, reforça sens dubte aquesta assentada percepció social“
Per millorar la claredat, els professionals del dret han d’explicar o “traduir” aquests particularismes lingüístics que continuen replicant-se en formularis, plantilles, resolucions judicials, contractes i altres documents jurídics i substituir-los, en el cas que sigui possible, per termes del llenguatge comú.
L’expressió exceptio veritatis vol dir, prova de la veritat.
Aquesta expressió s’utilitza majoritàriament pel Dret penal.
S’utilitza en els delictes contra l’honor d’una persona. Així doncs, aquesta queda lliure sempre i quan la llei ho permeti i si la persona aconsegueix demostrar la veritat de les seves imputacions. En aquell instant la persona ha de demostrar la seva innocència.
Exemples d’aquesta expressió:
– Se li va atorgar un temps d’exceptio veritatis perquè desmentís les seves imputacions.
The Good Wife és una sèrie de televisió que tracta sobre la vida d’una dona que portava dotze anys sense exercir l’advocacia per haver de criar i cuidar dels seus fills. Alicia, que així es diu la protagonista, és casada amb el fiscal del condat de Cook a l’Estat d’Illinois (Chicago, Estats Units). Peter Florrick (el marit d’Alicia) és empresonat i destituït del seu càrrec, acusat de mantenir relacions sexuals amb prostitutes finançades amb els diners de la campanya.
Aquesta sèrie per a la nostra recerca és útil perquè mostra de “primera mà” com les sèries de televisió i el cinema han contribuït a familiaritzar la gent amb els llatinismes jurídics. A The Good Wife se’nspresenta la tornada a la feina d’Alicia, el funcionament del procés judicial actual i la vida i estratègies d’un bufet d’advocats. És interessant veure com en molts dels episodis els protagonistes (advocats del bufet Stern, Lockhart and Gardner) utilitzen llatinismes a les seves estratègies termes llatins amb bastant freqüència.
En el capítol sis de la primera temporada podem veure el primer terme llatí jurídic ja al minut 03.00. L’advocat Will Gardner utilitza el terme d’Amicus curiae. Amicus curiae és una expressió llatina utilitzada per referir-se a les presentacions realitzades per terceres persones alienes a un litigi. Aquestes persones ofereixen voluntàriament la seva opinió respecte algun punt del Dret o algun altre aspecte relacionat per col·laborar amb el tribunal en la resolució del procés en el que es troben.
Un minut després al minut 04.00 utilitzen una expressió que segurament haureu sentit en tantíssimes sèries de televisió i pel·lícules i és l’expressió “con la venia“. Segurament molt poca gent sap que aquesta expressió és d’arrel llatina i ve del llatí “venia” que significa favor, gràcia, permís i perdó i del llatí “venial“.
