Mostra tots els articles de sanchez.cano

Concepte d’herència

A principis de l’època romana, l’herència, del llatí haerentia, estava formada per persones i béns materials que depenien del pater familias. La successió hereditària no era un fet de traspàs de patrimoni sinó que representava el trànsit de la continuïtat de la família, és a dir, un conjunt de normes que regulessin la situació familiar un cop mort el sustent principal de la família. Es basava en quina manera i quins havien de ser els principis bàsics de la unitat familiar. Així doncs, l’adquisició de patrimoni no era la finalitat principal de la successió, sinó que l’hereu rebia en primer lloc, la sobirania domèstica que el pater tenia en vida (dona, fills, esclaus…) i en segon lloc, si s’escauen, béns materials. Per tant, a Roma, segons el dret romà, la propietat, fos moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (inter vivos) o a causa de mort (mortis causa).

Degut als progressos de la humanitat i la profunda transformació dels costums, a principis de l’època clàssica, el concepte herència ja comença a adquirir un significat econòmic i és aleshores  quan es comença a cobrar l’herència  amb pecuniae, és a dir, amb diners.

A l’actualitat, la terminologia de la paraula ha variat considerablement des dels principis de l’època romana i adquireix moltes més similituds en quant a l’època clàssica.

Avui en dia, anomenem herència al conjunt de béns, drets i obligacions que amb la defunció de l’individu, passa per testimoni o bé transmet de manera directa als seus hereus.

Imatge d'un testament actual, un cop escollits els hereus.
Imatge d’un testament actual, un cop escollits els hereus.

Comparació concepte d’herència

Actualment és impensable actuar com ho feien els romans en qüestions d’herència. Podem afirmar que hi ha una gran diferència en quant a l’herència romana i actual.

En quant a cobrar l’herència, és un fet summament relacionat amb la mort d’algú proper que vol deixar als seus éssers més íntims i estimats el que ha fet durant la seva vida, ja siguin càrregues ( en impostos, deutes..) o bé diners o patrimoni. És completament incomparable amb el fet de testimoniar persones com en l’antiga Roma. Un altre fet que demostra un gran canvi és l’herència en mans de les dones ja que avui dia juguen també un paper en la societat. Ningú no es planteja que pugui servir com a herència per un altre home, juntament amb els fills. Cada persona té els seus drets i han de ser respectats com ciutadans i persones que són. Tant homes com dones tenen el mateix grau d’importància.

En poques paraules, és un concepte incomparable des dels inicis fins els nostres temps .

 

Entrevistes

Durant el transcurs del treball he entrevistat diverses persones, totes relacionades amb el Dret. Em vaig adreçar a elles, per investigar sobretot la seva opinió sobre l’ús actual els llatinismes jurídics. Aquí us deixo les tres entrevistes que vaig realitzar, a tres advocades, ordenades per ordre cronològic (de la més antiga a la més recent).

‘És arcaic, és antic, hauríem de renovar-nos’. Entrevista a Esther Sánchez Casero, advocada de civil.

‘El dret romà és la base del dret actual, majoritàriament del dret civil actual, encara i això, els llatinismes jurídics han deixat de ser importants’. Entrevista a Irene Sendín, advocada de mercantil, familiar i mediadora.

‘El dret civil actual prové directament del dret romà‘. Entrevista a Sonia Liarte, advocada de civil i penal.

Entrevista a Francesc Sànchez, advocat

 

Vid. Conclusions de les entrevistes

 

Conclusions de les entrevistes

Mentre anava realitzant les entrevistes vaig poder fixar-me en els diferents punts de vista de cada professional. Això em va portar a establir unes conclusions.

–> El dret civil actual està ínfimament basat en el dret romà i és la branca del dret que més llatinismes fa servir.

–> Cada cop més la utilització de llatinismes jurídics és inferior a causa de la  complicació d’expressar el que volen dir. Els professionals afirmen que la seva utilització és arcaica, innecessària i difícil d’ arribar a tot tipus de lectors. Manifesten que cal renovar-se.

–> Els llatinismes, en general, han persistit en els nostres dies de tal manera que estan integrats al nostre propi llenguatge i els utilitzem sense pensar que realment són expressions llatines.

–> Encara i el poc ús dels llatinismes en l’àmbit judicial, el dret romà segueix vigent en els nostres dies. Un clar model el trobem en les togues, que encara que han variat durant els segles, segueixen tenint la mateixa funció.

 

Entrevista a Irene Sendín, advocada

El dilluns 25 de juliol vaig realitzar una entrevista a Irene Sendín, advocada de família, mercantil i mediadora a In-mediatio.  La finalitat de la xerrada era esbrinar el seu pensament envers els llatinismes jurídics i les expressions.

En primer lloc, vam parlar de la importància d’aquests llatinismes en l’actualitat. Com a resultat de la pregunta, va afirmar que no era necessari utilitzar-los però que, de vegades els utilitzàvem sense saber que eren pròpiament llatinismes. De tal manera que ho fem per pròpia intuïció i tradició.

En segon lloc, li vaig preguntar sobre aquells que pel seu contingut o per la seva forma havien estat més analitzats durant la carrera de Dret i quins altres encara seguien presents quan redactava els documents judicials. La seva resposta va ser que depenent la branca del Dret en què fossis expert, variava considerablement l’ús dels llatinismes. Actualment, els que més utilitza són : Ut supra, a priori, ad hoc i ab intestato Altrament, també va explicar l’ús de la toga: als inicis era blanca i l’any 1694 va passar a ser de color negre. En els nostres dies, tampoc són totes iguals, van variant depenent del càrrec que sigui representat.

En tercer i últim lloc, va argumentar què  pensava del fet que el dret romà era la base del dret actual i persistia la seva vigència. La seva resposta va ser afirmativa, tenia molt a veure un i l’altre,  sobretot en el dret civil actual.

Finalment, donar les gràcies a l’Irene Sendín per la dedicació i l’esforç.

Entrevista a Sonia Liarte, advocada

El passat 29 d’agost vaig anar a Vilassar de Mar per trobar-me a la sede de In-mediatio amb l’advocada Sonia Liarte. L’objectiu de la trobada es basava en conèixer la seva visió sobre l’ús dels llatinismes jurídics en l’actualitat.

D’entrada, vam conversar sobre la utilització d’aquests llatinismes. Ella va afirmar que no eren necessaris i que es podia realitzar la mateixa feina sense requerir el seu ús.

A continuació, vaig procedir a preguntar quins eren aquells llatinismes en què la seva utilitat va ser major durant la formació i quins en dóna més importància avui dia. Segons ella, s’estudien infinitud de llatinismes i és gairebé impossible saber-los tots, però un dels més essencials és iura novit curia, que significa que els jutges coneixen el dret (s’utilitza en cas d’equivocació o descuit del concepte pel qual es reclama). A més a més, explica el tractament de la toga, des dels inicis romans fins l’actualitat.

Per finalitzar, vaig preguntar què en pensava de la vigència del dret romà en el dret actual, i la seva resposta va ser que gran part del dret civil actual prové del dret romà. A diferència d’altres branques del Dret que han progressat cap a un altra direcció.

Aquí teniu l’entrevista completa:

Un cop més, agrair la seva participació i ajut en el treball. 

 

Concepte de ciutadà

En primer lloc, la paraula ciutadà prové del mot llatí civitas que vol dir “ciutat” i pren la nomenclatura de ciuis. A Roma aquesta  terminologia apareix per primera vegada l’any 451 aC representat a la llei de les XII Taules (leges duodecim tabularum) fent referència als ciutadans del poble romà, per formar una distinció entre els estrangers peregrini i els esclaus servi que no eren considerats ciutadans.

En l’antiga Roma, es tenia un concepte molt diferent del que ara considerem esdevenir ciutadà. La societat romana estava jerarquitzada i es dividia en classes socials. Entre aquestes distincions podem diferenciar entre ciutadans i no ciutadans.

ciutada-roma
Ser ciutadà romà

Ser ciutadà romà era un dret que només es concedia als homes lliures que tenien la seva residència a Roma i els que pertanyien a un grup més elevat de la població com podien ser els patricis, els senadors i els administradors de l’imperi.  Aquest dret només s’adquiria si es naixia amb pares ciutadans, per ordre d’un magistrat o bé per que l’emperador ho decidia. Aquesta atribució, els donava una sèrie de drets, que els diferenciava dels no ciutadans. Podien votar a les assemblees populars (ius suffragii), exercir càrrecs públics (ius honorum), tenien dret a enrolar-se a les legions així com drets privats: dret de matrimoni (ius conubi), dret a la propietat i a llegar (ius commercii), dret d’entaular procés i ser jutjat segons el dret romà (ius legis actionis), dret als tria nomina (praenomen, nomen i cognomen). La toga n’era un senyal extern que els distingia en el vestir.

Civis Romanus sum en llatí significa “sóc ciutadà romà” i  és una frase repetida amb orgull per moltes figures romanes importants per reclamar els privilegis inherents a la condició de ciutadans romans, fins i tot, es permetia als presos beneficiar-se d’aquesta prerrogativa, que garantia un tractament més favorable. Apareixen mencions en la literatura romana:

Cervices in carcere frangebantur indignissime civium romanorum, ut iam illa vox et imploratio: «Civis Romanus sum»

                                                              Marc Tul·li Ciceró  (In Verrem 11, V, 162) 

En les presons es trencaven les goles de ciutadans romans d’una manera indecent, de manera que en aquells moments l’expressió «sóc ciutadà romà».

Els no ciutadans, ( dones, esclaus, estrangers, lliberts…) en canvi,  no tenien cap dret. No podien votar, no podien casar-se legalment, no podien exercir cap càrrec públic ni tenir cap propietat. Eren persones totalment privades de llibertat.

imagen

En l’actualitat, el mot ciutadà ha variat considerablement.

Ara considerem ciutadà aquella persona que viu a la ciutat i que té tots els drets i obligacions que ha adquirit, bé de forma immediata per naixement o bé per voluntat pròpia, la nacionalitat.

Malauradament, hi ha una part dels residents que no es considera ciutadà fins que no s’acredita mitjançant la nacionalitat. Els immigrants marxen del seu país cercant millors condicions de vida. Quan arriben al país desenvolupat, han de residir al país entre 2 i 10 anys, depenent del seu lloc d’origen (en el cas d’Espanya) cotitzant, per poder aconseguir la nacionalitat i esdevenir ciutadà. En el cas invers, aquelles persones que resideixen a Espanya i tenen els papers en regla però encara no ha passat 10 anys i aquelles que resideixen a Espanya sense papers, no disposaran de drets ni tampoc obligacions ja que no formaran part de la ciutadania espanyola. Encara i no ser ciutadà, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona.

Per tant, en comparació a l’època romana, una persona pot adquirir el valor de ciutadà si compleix una sèrie de requisits. Actualment, no hi ha classes socials ni distinció de sexes. Tots som iguals davant la llei i els drets i les obligacions son els mateixos per tothom.  En l’època antiga, poques vegades es podia adquirir el valor de ciutadà, només per ordre d’un magistrat, d’un emperador o per haver nascut a Roma. Els ciutadans tenien drets inviolables mentre que els no ciutadans no tenien cap classe de llibertat. Eren considerats objectes, es podien vendre esclaus i comprar i l’home podia vetar les llibertats de la dona, mentre que actualment, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona i la dona és respectada i adquireix les mateixes llibertats que l’home.

Hipòtesi

Enfocant la meva recerca cap a l’àmbit jurídic i especialment en la relació entre el dret actual i  el dret romà, després de divagar entre un ventall de possibilitats, i que aquestes m’oferissin molts punts de vista, vaig plantejar-me la següent hipòtesi:

Tant a nivell teòric com a nivell pràctic, el dret romà és el valor més significatiu del dret actual i perviu en aquest sobretot en els llatinismes jurídics i en el dret civil.

Un cop realitzada una exhaustiva investigació, aquesta m’ajudarà a saber si El dret actual recrea el dret romà? Si puc demostrar que la meva hipòtesi es compleix totalment, ergo el dret romà seria la base i el factor imprescindible per administrar el dret actual; ara bé si la meva hipòtesi sols s’acompleix parcialment, el dret romà tindria una vigència parcial en el dret actual i només s’entrellucaria en la pervivència en alguns àmbits; o si fins i tot, no s’acompleix cap de les anteriors, el dret romà podria ser tant sols un vestigi d’allò que va ser i actualment només tindria pervivència en els llatinismes que encara ara s’utilitzen en l’àmbit jurídic. Llavors em plantejaria si aquesta pervivència dels aforismes romandrà per sempre en el dret o ja comença a manifestar indicis de desaparició a curt o llarg termini.

Partint d’aquesta base, començo la meva recerca.

 

 

 

Entrevista a Esther Sánchez Casero, advocada

El divendres 15 de juliol vaig apropar-me a Vilassar de Dalt, lloc on es situa el despatx de l’advocada Esther Sánchez Casero per realitzar una de les entrevistes. En aquesta ocasió, l’objectiu que tenia era saber el seu punt de vista envers els llatinismes jurídics.

Per començar, vaig sol·licitar que m’expliqués si creia important la utilització d’aquests llatinismes. La seva resposta va ser que havíem de renovar-nos i que el ciutadà havia d’entendre a la perfecció el concepte. Com que no tothom coneix llatinismes jurídics, és millor obviar-los per tal de facilitar la comprensió.

Les següents preguntes tractaven sobre quins eren aquells llatinismes que actualment i durant la carrera de dret s’havien utilitzat més. Em va argumentar, que durant la formació s’estudien multitud de llatinismes jurídics, però que ella, actualment, sens dubte, utilitza més sovint l’expressió conditio sine qua non. Posteriorment, vam parlar sobre quin llatinisme escolliria pel seu contingut. Va comentar que habeas corpus seria el que representa la defensa del ciutadà i és de pes suficient per valorar-lo.

Per últim, però no menys important, vam parlar sobre la vigència del dret romà en el dret actual. El seu punt de vista va ser que segueix altament present en els nostres dies i ínfimament relacionat amb el dret civil actual.

Aquí us deixo l’entrevista completa:

Finalment, agrair a l’Esther el temps que em va dedicar i l’amabilitat i dedicació envers el treball.

Notícies del llatí en el dret actual

En els últims temps està havent molta polèmica per la retirada de l’ús dels llatinismes l’àmbit de la justícia.

Un dels casos que més s’ha fet sentir és el de 23 països llatinoamericans, la junta judicial Iberoamericana dels quals ha establert una declaració en la qual s’inclou un acord  a la utilització d’un llenguatge clar per a l’administració de justícia.

Així doncs, inclou el següent contingut:

Article 62: Aprovem, amb la redacció definitiva que s’incorpora com a Annex 13 d’aquesta declaració, la guia sobre llenguatge clar i accessible presentada pel grup de treball la coordinació del qual va estar a càrrec del Regne d’Espanya i de Xile.

Article 63: Afirmem que la legitimitat de la judicatura està lligada a la claredat i qualitat de les resolucions judicials, i que això constitueix un veritable dret fonamental del degut procés; a aquest efecte, entenem que és essencial l’ús d’un llenguatge clar, i inclusiu i no discriminatori en les resolucions judicials, i una argumentació fàcilment comprensible.

Article 64: Entenem que l’elaboració i aprovació d’un Diccionari Jurídic es constituirà en una obra de summa importància en la unificació del lèxic jurídic de l’orbe iberoamericà; i creiem que en aquest diccionari, subjecte en la seva redacció a les regles de lexicografia, tots els països de parla hispana d’Iberoamèrica han de trobar l’expressió de la diversitat del seu vocabulari jurídic.

El seu objectiu és regular la col·laboració entre les parts signatàries per vetllar pel bon ús del llenguatge jurídic, d’acord amb les recomanacions de la Junta per a la modernització del llenguatge jurídic. Aquesta va presentar a mitjans de  2011 un document en el qual, en relació amb la terminologia jurídica, s’establien les següents premisses:

“El llenguatge que empren els professionals del Dret sol ser considerat per la ciutadania particularment difícil de comprendre. L’ocupació de formes lingüístiques arcaiques, ancorades en altres èpoques, o l’ús de locucions llatines sense adjuntar traducció, reforça sens dubte aquesta assentada percepció social

Per millorar la claredat, els professionals del dret han d’explicar o “traduir” aquests particularismes lingüístics que continuen replicant-se en formularis, plantilles, resolucions judicials, contractes i altres documents jurídics i substituir-los, en el cas que sigui possible, per termes del llenguatge comú.

Per això, el 21 d’abril de 2016 va inaugurar-se un nou diccionari espanyol jurídic, perquè el “dret s’entengui”.

Diccionari Espanyol de la terminologia jurídica.
Diccionari Espanyol de la terminologia jurídica.