Mapa econòmic d’Alemanya

 

Estalla la batalla fiscal en Alemania [Juan Gómez, 30-3-2013, El País]

Los Estados alemanes de Baviera y Hesse, contribuyentes netos de los fondos de cohesión entre los Estados alemanes, presentaron el lunes pasado una querella ante el Tribunal Constitucional (TC) para cambiar el modelo de solidaridad interterritorial alemana. En ambos länder gobiernan coaliciones entre democristianos (CDU/CSU) y liberales (FDP), análogas a la de la canciller Angela Merkel. El auge de popularidad que obtiene ella con su línea de austeridad y recortes en las negociaciones europeas inspira desde hace meses a los barones regionales de su coalición. Los socialcristianos de la CSU, partido hermano en Baviera de la CDU de Merkel, temen que su resultado electoral en las regionales de septiembre sea menos brillante que en 2008 y han declarado una cruzada doméstica ante los magistrados del TC en Karlsruhe: en Alemania, como en Europa, los ricos no quieren pagar por los pobres.

foton

foton

foton

foton

Fuente: Oficina de estadística de los Estados alemanes y elaboración propia. / EL PAÍS

 

foton

El mapa económico de Alemania se divide en dos hemisferios inversos al de los desajustes europeos. Al sur quedan Baviera y su vecina occidental Baden-Württemberg, la vanguardia tecnológica e industrial de Europa. Hesse comparte frontera con ambos y cuenta con la capital financiera del continente, Fráncfort. Estos tres länder ponen en el bote de la financiación interterritorial más dinero del que perciben. Los 13 Estados restantes cobran o suman prácticamente cero en el balance del fondo de cohesión. Este es el caso de Hamburgo. La próspera Baden-Württemberg, donde gobierna una coalición de centroizquierda presidida por el Verde Winfried Kretschmann, rechaza sumarse a la querella de Baviera y Hesse. La Ley Fundamental alemana obliga a “equilibrar las diversas capacidades financieras de los Estados”.

Berlín es el principal beneficiario del sistema actual. Con incontables calles levantadas como si disfrutara de un programa fantasma de reactivación económica, pero con una tasa de paro que dobla la media nacional del 6,9%, casi una cuarta parte de los habitantes de la capital de Alemania necesita ayudas sociales para sobrevivir. Es el paradigma del Estado dependiente del gotero de fondos federales. Baviera, el gran land del sureste, es su polo opuesto: el paro roza los mínimos inevitables y el producto interior bruto (465.500 millones de euros) superó en 2012 la suma de los de Cataluña, Madrid y el País Vasco. Con casi cuatro millones menos de habitantes.

El auge de la retórica de la austeridad inspira a barones regionales

El presidente bávaro, Horst Seehofer (CSU), se lamenta de haber transferido poco menos de 4.000 millones de euros en 2012, “casi el 10% del presupuesto” del land. La endeudada Berlín se embolsó 3.300 millones de euros en ese periodo y planea gastar 21.900 millones en 2013. El año pasado, los fondos de cohesión transfirieron un total de 7.900 millones de euros. La mitad salieron del bolsillo bávaro. El cheque desde Stuttgart alcanzó los 2.700 millones y el de Wiesbaden, capital de Hesse, los 1.330 millones de euros. El segundo beneficiario después de Berlín fue el land oriental de Sajonia, con 963 millones de euros.

En frío, los números parecen dar la razón a los querellantes, que no se privan de exageraciones dignas de la perpetua crisis de la deuda europea. Seehofer justifica la querella como un “acto de legítima defensa”, mientras que la oposición bávara acusa a su ministro de Hacienda, Markus Söder (a la derecha en la conservadora CSU), de haber parafraseado a Adolf Hitler cuando anunció el pasado lunes: “desde las nueve de la mañana se está interponiendo la querella”. Ven ecos de la infamia nazi con la que comenzó la II Guerra Mundial, “desde las 5.45 se está respondiendo al fuego”. Incluso el vicepresidente regional Martin Zeil (FDP) dio un respingo al oírlo. Pero bigotitos hitlerianos aparte, los conservadores bávaros consideran que las compensaciones interregionales desincentivan las reformas en los länder manirrotos como Berlín o Bremen. No hacen lo suficiente, acusan, por reducir la deuda o corregir el déficit. La llamada “unión de transferencias”, un anatema de la derecha alemana cuando se trata de la integración europea, se ve cuestionada otra vez en casa.

Berlín es el principal beneficiario del actual modelo de cohesión

Pero como la fábula de los europeos vagos en el sur y los laboriosos en el norte, el cuento bávaro de su generosidad interregional ignora hechos inconvenientes. Hace 60 años, Baviera era uno de los Estados más atrasados de la República Federal de Alemania. En la hoy próspera y muy conservadora región había poco más que vacas y aldeanos con pantaloncitos de cuero. Durante las décadas de desarrollo, los fondos de cohesión entre regiones inyectaron en los presupuestos de Múnich cantidades mucho más que respetables. En 1980, por ejemplo, el Gobierno del orgulloso Estado Libre de Baviera ingresó 206 millones de euros en marcos de la época. Su balance fue positivo hasta 1986. Entonces empezaron a quejarse, hasta que en 1999 lograron una renegociación parcial del sistema. Los bávaros impusieron parte de sus criterios. Seehofer asegura ahora que Baviera dice “sí a la solidaridad, pero no a la injusticia”. Su homólogo de Hesse, Volker Bouffier (CDU), abunda con la reflexión siguiente: “el que se esfuerza debe cosechar los beneficios”.

Los líderes de los länder favorecidos por el sistema de cohesión estiman que Seehofer y Bouffier se han entregado a “monsergas de precampaña” electoral. El actual modelo de financiación caduca en 2019 y de todos modos será necesario pactar otro. Baden-Württemberg, que también espera reducir sus aportaciones, se abstiene de la ruidosa demanda para centrarse en las negociaciones con los demás Estados. Pero Seehofer quiere vencer en Karlsruhe y que le reciban en casa como a una Merkel retornando de Bruselas.

 

La II Guerra Mundial (IMATGES)

Stalin, Roosevelt i ChurchillLa conferència de Teheran [28 de novembre- 1 de desembre de 1943
La conferència de Teheran, 1943, va ser la cimera de les potències aliades durant la Segona Guerra Mundial on es va pactar el desembarcament angloamericà a França per a l’any següent.
Principals conclusions
1. L’acord es va fer afirmant que els *partisanos de Iugoslàvia  havien de rebre el suport de subministraments i equips i també de comandos.
2. Es va convenir que seria convenient que Turquia hauria d’entrar en guerra al costat dels Aliats abans que finalitzés l’any.
3. Si Turquia entrava en guerra, la Unió Soviètica la recolzaria.
4. Es va prendre nota el 30 de novembre que l’Operació *Overlord s’engegaria durant el mes de maig de 1944, en relació amb una operació contra el sud de França.
5. Es va convenir que els Estats Majors de les Tres Potències havien de  mantenir-se en estret contacte.
6. Gran Bretanya, França i els EUA van prometre a Stalin que enviarien tropes a Europa Occidental. Es va acordar que arribarien en la primavera de 1944.
7. Davant la insistència de Stalin, les fronteres poloneses de la post-guerra es determinaran al llarg dels rius Oder i Neisse i la Línia Curzon.
8. Va ser acordada provisionalment l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
9. La Unió Soviètica va acordar declarar la guerra a Japó una vegada que Alemanya fos derrotada.
Churchill, Roosevelt i Stalin
La Conferència de Ialta va ser una reunió dels principals líders dels Aliats de la Segona Guerra Mundial que tingué lloc entre el 4 de febrer i l’11 de febrer de 1945 a Ialta (Ucraïna), concretament al palau de Livàdia. Junt amb la Conferència d’el Caire, va ser l’única vegada que es van reunir Roosevelt, Stalin i Churchill, els tres grans líders aliats dels Estats Units, la Unió Soviètica i l’imperi Britànic respectivament.
  • S’acordà la prioritat de la rendició incondicional de l’Alemanya Nazi.
  • Els criminals de guerra nazis haurien de ser portats davant de la justícia.
  • Celebració d’eleccions lliures als estats europeus alliberats
  • Els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit es comprometien a “constituir autoritats governamentals provisionals àmpliament representatives a tots els organismes democràtics de les poblacions, que es comprometrien a establir, tan aviat com fos possible, per elecció lliure, governs que fossin l’expressió de la voluntat dels pobles.”
  • La Unió Soviètica hauria d’entrar a la guerra contra el Japó abans que es complissin tres mesos de la rendició d’Alemanya. La Unió Soviètica rebria a canvi el sud de l’illa de Sakhalín i les illes Kurils.
  • Destrucció del militarisme alemany i del nazisme.
  • Les reparacions de guerra alemanyes es pagarien, parcialment, en forma de treballs forçats. Aquests haurien de ser per reparar els danys que Alemanya havia causat a les seves víctimes. Es crearia un Consell de Reparacions, amb seu a la Unió Soviètica.
  • Alemanya quedaria dividida en 3 zones ocupades pels tres vencedors, Estats Units, la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Posteriorment Churchill defensaria la divisió en quatre zones, corresponent la quarta a França (la seva zona seria a costa de les zones britànica i estatunidenca).
  • Polònia seria desplaçada a l’oest. Cediria territoris a la Unió Soviètica i rebria, en compensació, territoris presos d’Alemanya. La frontera polonesosoviètica quedaria fixada a la línia del pacte germanosoviètic de 1939 que es corresponia, en part, a la línia Curzon, és a dir, la línia de la demarcació proposada durant la guerra polonesosoviètica de 1919-1920 pel ministre d’exteriors britànic, lord Curzon.
  • Churchill remarcà que s’haurien de celebrar eleccions lliures a Polònia. El líder britànic senyalà que el Regne Unit “mai no estaria satisfet amb cap solució que no deixés a Polònia com un estat lliure i independent.” Stalin acceptà permetre eleccions lliures a Polònia, però mai no complí la seva promesa.
  • Reorganització del “Comitè de Lubin“, govern prosoviètic establert a la Polònia alliberada, “segons les bases democràtiques més esteses, amb la inclusió dels caps demòcrates que es troben a l’estranger”, és a dir, els membres del govern provisional a Londres.
  • Precisions respecte del funcionament de l’ONU, la creació de la qual es decidí a la  Conferència de Dumbarton Oaks al 1944: dret a veto dels membres permanents del Consell de Seguretat; la Unió Soviètica demana tants seients com províncies i regions la constitueixen (és a dir, 16), però només n’obté 3: Rússia, Ucraïna i Bielorússia. Les Nacions Unides estaran presents en qualitat d’observadores a l’organització d’Europa.
[Viquipèdia]
Fitxer:Map-Germany-1945.svg
Fitxer:Map of Poland (1945).png
Fronteres antigues i noves de Polònia el 1945. El territori que prèviament formava part d’Alemanya és en groc.
Clement Attlee, Harry Truman i Stalin
La conferència de Potsdam va ser una reunió duta a terme a Potsdam, Alemanya (prop de Berlín) entre el 17 de juliol i el 2 d’agost de 1945. Els participants van ser la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, els més poderosos dels aliats que van derrotar les potències de l’Eix en la Segona Guerra Mundial. Els caps de govern d’aquestes tres nacions eren el secretari general del Partit Comunista, Stalin, el primer ministre Clement Attlee i el president Harry S. Truman, respectivament. Stalin, Churchill i Truman (així com Clement Attlee, que va succeir a Churchill després de guanyar les eleccions de 1945) havien acordat decidir com administrarien Alemanya, que s’havia rendit incondicionalment nou setmanes abans, el 8 de maig. Els objectius de la conferència també incloïen l’establiment d’un ordre de postguerra, assumptes relacionats amb tractats de pau i l’estudi dels efectes de la guerra.
Els acords de la conferència foren:
  • L’establiment temporal de la línia Oder-Neisse, que seria la frontera del territori administrat pel govern de Polònia. (La frontera final entre Alemanya i Polònia es discutiria en una conferència de pau final.)
  • El reassentament de forma “humana i ordenada” de les minories alemanyes de “Polònia, Hongria i Txecoslovàquia”.
  • Acord per a la reconstrucció. Els aliats van estimar les seves pèrdues en 200 mil milions de dòlars. Alemanya va ser obligada a pagar únicament 20 mil milions en productes industrials i mà d’obra. No obstant això, la Guerra Freda va evitar que es pagués aquest deute.
  • La declaració de Potsdam, que va subratllar els termes de la rendició per a Japó.
  • La resta dels assumptes havien de tractar-se en una conferència de pau final tan aviat com fóra possible.
  • Això duria més tard a un món bipolar en la Guerra Freda, on per primera vegada el comunisme i el capitalisme se separen d’una forma física.
[Viquipèdia]
__________________________________________________________________________________________________________
Desenvolupament de la guerra
1. (1939-1941): En un principi, Alemanya va basar la seva estratègia en atacs ràpids -el que es coneix com a guerra llampec (BLITZKRIEG)- amb els quals l’exèrcit alemany (Wehrmacht) va obtenir èxits importants. Es tractava de penetrar en el territori enemic usant les divisions blindades (Panzerdivisionen), protegides des de l’aire per una aviació ( la Luftwaffe) que aïlla el camp de batalla de la rereguarda i destrueix les bases aèries enemigues. Ofensives alemanyes: Ocupació de Polònia (1 de setembre de 1939); invasió de Dinamarca i Noruega (abril del 1940, operació Weserübung) per evitar que les forces aliades bloquegessin els subministraments de ferro  provinents de Suècia; el maig del 1940 els alemanys van començar l’ofensiva al front occidental ocupant Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. A la zona de les Ardenes (entre Bèlgica i Luxemburg) es van concentrar les principals divisions blindades alemanyes, un territori que els aliats consideraven impenetrable pels tancs. L’avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa -a l’altura de Sedan-, trencant el front i avançant ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega. Més de 350.000 soldats (100.000 dels quals eren francesos) van quedar encerclats dins de Bèlgica: les tropes aliades van tenir que retrocedir fins a Dunkerke. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. El dia 5 de juny de 1940 les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç a França per la regió muntanyosa de les Ardenes, eludint la fortificada línia Maginot. París va ser ocupada el dia 14 i França  va haver de signar un armistici segons el qual l’exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins a la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern col·laboracionista francès. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, amb capital a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la “França de Vichy”; l’altre, en el bàndol aliat, operant des de l’exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la “França Lliure”.
Amb l’ocupació militar alemanya de França el Regne Unit va continuar la guerra amb Winston Churchill com a primer ministre. Els britànics van oposar una forta resistència  en la coneguda batalla d’Anglaterra (estiu i tardor de 1940) amb Winston Churchill com a Primer Ministre. Els bombardejos sistemàtics de  la Luftwaffe (Força Aèria Alemanya) sobre la Gran Bretanya no van assolir els seus objectius: destruir les defenses aèries de Gran Bretanya o forçar al Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició. L’efectivitat de la RAF ( Royal Air Force), particularment dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, va impedir el pla alemany d’invasió de l’illa.
Hitler va ajornar la invasió de Gran Bretanya i nous fronts es van obrir: Itàlia, que va entrar en la guerra al costat d’Alemanya el juny de 1940, va envair Egipte des de les seves bases a Líbia el 13 de setembre.Davant les grans pèrdues que patien els italians, alemanya envià a l’Afrika Korps, comandat pel general Erwin Rommel. Les tropes de l’Eix pretenien arribar al Canal de Suez i accedir al petroli del Pròxim Orient. Després d’una sèrie de batalles de tiba i arronsa pel control de Líbia i Egipte, les forces britàniques, comandades pel General Bernard Montgomery van fer retrocedir a l’Eix fins a Tunísia. El 28 d’octubre  de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albania. Tanmateix, l’exèrcit grec, no tan sols va resistir l’ofensiva, sinó que va fer retrocedir els italians i va capturar algunes ciutats del sud d’Albània. Aquest fracàs va provocar que Hitler intervingués als Balcans conquerint Iugoslàvia i Grècia (abril-juny del 1941).
La matinada de l’1 de setembre de 1939 Alemanya va envair Polònia. Com a excusa, davant la comunitat internacional, Hitler va utilitzar un incident fronterer fictici que ell mateix havia planejat. L’exèrcit alemany (Wehrmacht) va posar en pràctica la Blitzkrieg o (guerra llampec) que consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l’interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l’exèrcit, tard o d’hora acabaven per rendir-se.
L’exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia. El dia 17, l’exèrcit soviètic va envair Polònia des de l’est, amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el Pacte Molotov-Ribbentrop d’agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d’octubre.[Viquipèdia ].
File:Germans at Polish Border (1939-09-01).jpg
Tropes alemanyes trenquen les barreres del pas fronterer amb Polònia, 1 de setembre de 1939
víctima civil dels bombardejos de Varsòvia, 13 de setembre de 1939
Fitxer:Bundesarchiv Bild 101I-126-0347-09A, Paris, Deutsche Truppen am Arc de Triomphe.jpgTropes alemanyes desfilen per l’Arc del Triomf de Paris
Fitxer:Battle of britain air observer.jpg
Un membre del Cos d’Observadors inspecciona el cel de Londres. Al fons, la Catedral de Sant Pau
_____________________________________________________________________________________
2. (1941-1942):campanya nazi contra l’URSS i la guerra al pacífic
El 22 de juny de 1941 l’exèrcit nazi va iniciar la campanya de Rússia amb l’objectiu d’obtenir els cereals russos i el petroli del Caucas. L’anomenada Operació Barba-roja pretenia destruir el règim bolxevic amb una campanya ràpida- mitjançant l’atac llampec- aprofitant l’efecte sorpresa i la debilitat d’un Exèrcit Roig, sense alts comandaments militars, després de les purgues estalinistes. L’atac de la Wehrmacht es va dividir en tres direccions. En primer lloc, es tractava d’ocupar el nord amb el domini de Leningrad; un segon front al centre pretenia arribar a Moscou, mentre un tercer cos de l’exèrcit nazi s’obria pas per Ucraïna a fi d’arribar a les zones industrialitzades del sud. La resistència soviètica va frustrar els objectius de Hitler: l’arribada de l’hivern, les dificultats de subministraments  i la tàctica russa de terra cremada –és a dir la destrucció  premeditada de tots els béns d’un territori abans no caiguessin en mans dels nazis- van impedir la realització dels plans alemanys d’ocupar Leningrad i Moscou. La ciutat de Leningrad va resistir el setge de les tropes alemanyes fins al gener del 1944.
L’agressió del Japó –dirigit pel govern del general Tojo- a la flota naval nord-americana al Pacífic el 7 de desembre del 1941 va obrir un nou espai bèl·lic a l’Àsia oriental. L’atac a la base naval de Pearl Harbor, a l’illa Oahu de Hawaii,  portat a terme per la Marina Imperial Japonesa provocà de manera activa l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l’abandonament de la seva política d’aïllament. La incorporació dels Estats Units al bàndol aliat significava la mundialització de la guerra. L’11 de desembre, Alemanya  i Itàlia van declarar la guerra als Estats Units: la guerra que fins aquell moment s’havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l’Àsia i al Pacífic i es va convertir en una veritable guerra mundial. El domini japonès sobre el mar li va permetre conquerir les colònies asiàtiques de la Gran Bretanya, del Països Baixos i de França: fins a mitjans de1942 havien ocupat Indoxina, Siam (Tailàndia), Malàisia, Birmània, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. Japó pretenia atacar Austràlia però va ser contingut pels Estats units a les batalles aeronavals del mar del Corall i Midway, entre el maig i el juny del 1942.
File:Operación Barbarroja 1941.png
El setge de Leningrad
Fitxer:USSArizona PearlHarbor.jpg
Les restes mig enfonsades del cuirassat USS Arizona després de ser bombardejat a Pearl Harbor
Attack on Pearl Harbor Japanese planes view.jpg
Fitxer:Isoroku Yamamoto.jpg
L’almirall Yamamoto
Batalla del mar del Corall
_________________________________________________________________________________________________________
3. (1943-1944): ofensives aliades
L’estiu de 1942 bona part de  la ciutat de Stalingrad (actualment Volgograd) estava ocupada per l’exercit alemany -dirigit per Fiedrich Paulus . Malgrat que els bombardejos de la Luftwaffe estaven convertint la ciutat en un paisatge ple de runes, els soviètics van defensar-se casa per casa i van concentrar la seva resistència a la riba oest del riu Volga. Durant el mes de novembre es va iniciar una contraofensiva russa: l’anomenada operació Urà dissenyada per Zhukov-cap de l’estat major soviètic- va rodejar  el 6è exercit alemany. Hitler va ordenar a Paulus resistir i trencar el setge, però la manca de reforços, la fam i el fred van obligar els alemanys a capitular el febrer del 1943. És la primera gran victòria dels aliats, ara l’exèrcit alemany defensa enlloc d’atacar. Expulsats del Caucas els alemanys van preparar l’operació Ciutadella -coneguda pels soviètics a través d’un infiltrat a l’alt comandament alemany- consistent en atacar la regió de Kursk. La batalla de Kursk (5 de juliol-23 d’agost del 1943) va acabar amb la derrota de les divisions blindades alemanyes, i  va provocar la fi de l’ofensiva alemanya i l’inici del contraatac soviètic. És considerada la major batalla de carros blindats de la història. A partir d’aquesta batalla l’Exèrcit Roig va iniciar un avanç en tots els fronts fent retrocedir als alemanys fins a les fronteres del 1941. Al final del 1944 els soviètics havien ocupat Romania i Bulgària; mentrestant Iugoslàvia i Albania van ser alliberades dels nazis per les principals forces de resistència (partisans).
A l’Àfrica, les tropes britàniques dirigides pel general Montgomery havien aconseguit frenar les tropes alemanyes a El-‘Alamein el novembre del 1942 i van emprendre la contraofensiva. Efectius militars d’anglesos i nord-americans van desembarcar als ports del Marroc i d’Algèria. Els italians i els alemanys van haver d’evacuar tota la regió de Tunis a la primavera del 1943. El 10 de juliol del 1943 els aliats van desembarcar a Sicília i van emprendre la campanya d’Itàlia, la qual cosa va provocar una crisi dins del poder feixista italià: Víctor Manuel III va destituir a Mussolini i va nomenar primer ministre al general Badoglio. El setembre del 1943 Itàlia va signar un armistici amb el aliats i Mussolini va ser empresonat. Hitler va reaccionar ocupant la part nord i centre d’Itàlia, alliberant Mussolini i organitzant la República Social Italiana de Saló -l’anomenada República de Saló- sota el control estret dels nazis; mentrestant, al sud s’hi va instaurar una monarquia controlada per un govern antifeixista que declarà la guerra a Alemanya. Els aliats no van aconseguir arribar a la ciutat de Roma fins al juny del 1944.
A l’oest, el 6 de juny del 1944 va tenir lloc el desembarcament aliat a Normandia i va permetre l’avenç de les tropes aliades. El 24 d’agost la ciutat de París va ser alliberada i a finals d’octubre els territoris francés i belga van ser reconquerits pels aliats.
Al pacífic, la derrota japonesa a Guadalcanal, el febrer de 1943, va posar fi a l’hegemonia  naval japonesa i va anunciar el declivi nipó. Malgrat de disposar de nou material bèl·lic (potents portaavions, tancs anfibis….) l’ofensiva nord-americana va tenir moltes dificultats davant la resistència nipona. Els nord-americans van obrir un primer front ofensiu, dirigit pel general MacArthur, des d’Austràlia fins a les Filipines, després d’haver ocupat Nova Guinea i les illes Salomó. La segona ofensiva es desplaçava des de les Hawaiï, conquerint les illes Gilbert, Marshall i Mariannes, amb l’objectiu d’avançar cap al Japó per l’est. Al juliol del 1944 els nord-americans van recuperar les Mariannes i a l’octubre del mateix any -després de la sagnant batalla de Leyte on van participar pilots suïcides japonesos (kamikazes)- ocupaven les Filipines. Durant el mes de novembre del 1944 Tòkio i altres ciutats japoneses van ser objecte de  bombardejos, que es van prolongar fins a  l’estiu del 1945.


Fitxer:StalingradRus.jpg
Soldats soviètics esperant un atac alemany a Stalingrad
Tyske soldater i Stalingrad i 1942
The Nazis destroyed Stalingrad but it did not give up, Stalingrad, 1942 (RIA Novosti / Zelma)
Sniper, Hero of the Soviet Union Vasily Zaitsev examining the task to beginners, Stalingrad, 1942 (RIA Novosti / Zelma)
La batalla de Kursk
Fitxer:Into the Jaws of Death 23-0455M edit.jpg
Soldats americans desembarcant a les platges de Normandia, 6 de juny de 1944

File:Douglas MacArthur lands Leyte.jpg
“He tornat” – El General MacArthur retorna a les Filipines
La batalla de Leyte

3. (1945): La derrota de l’eix i el final de la guerra
Entre finals del 1944 i principis del 1945 va començar l’assalt final de la derrota de l’eix. Mentre els aliats angloamericans avançaven fins arribar a la riba esquerra del riu Rin, al front oriental l’Exèrcit Roig avançava a tot arreu. Hongria va ser ocupada el 13 de febrer, després d’un llarg setge. Des d’aquí, van continuar cap a Àustria, on van entrar el 30 de març, ocupant Viena el 13 d’abril. Simultàniament, estaven avançant a través d’Eslovàquia en direcció a la República Txeca. El 20 d’abril de 1945 va començar l’atac final cap a Berlín. La batalla de Berlín va durar fins el 2 de maig i va ser una de les batalles més sanguinolentes de la història. L’exèrcit soviètic, apostat al llarg de l’Oder, va avançar des del nord, l’est i el sud encerclant la ciutat.  Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat. Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seu búnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El 30 d’abril, amb l’exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. Dos dies abans Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana. Berlín va capitular el 2 de maig davant del mariscal rus Zhukov. Mentrestant, la guerra continuava al pacífic. Les victòries nord-americanes a Iwo Jima i Okinawa, entre el març i el juny del 1945, no van provocar la rendició d’un Japó assetjat i sense recursos defensius. El nou president dels Estats Units, Truman, successor de Roosevelt -havia mort l’abril del 1945-,va decidir llançar dues bombes atòmiques  sobre les ciutats japoneses  d’Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost del 1945. Els efectes van ser terrorífics sobre la població civil: a Hiroshima  s’ha estimat que van morir 100.000 persones, i a Nagasaki el nombre de morts va ser de 80.000. Al llarg dels anys següents molts milers de persones més van morir per malalties (càncers i altres patologies)provocades per l’exposició a la radiació. El 2 de setembre del 1945 el Japó va capitular. La guerra havia acabat.
Fitxer:Bundesarchiv Bild 183-J31397, Berlin, Bau von Panzergräben am Stadtrand.jpg
Berlinesos cavant trinxeres
Fitxer:Bundesarchiv Bild 183-J31305, Auszeichnung des Hitlerjungen Willi Hübner.jpg
9 de març de 1945. Joseph Goebbels lliurant la Creu de Ferro de II Classe a Willi Hübner, un membre de les Joventuts Hitlerianes de 16 anys, després de la captura de Lauban
Abril del 1945: Hitler condecorant a un grup de joves amb la Creu de ferro de 2ª classe.
Soldats soviètics hissen una bandera de l’URSS en un hotel a Unter den Linden (Berlín)

Imatge presa el 2 de Maig de 1945 a Berlín al final de la II Guerra Mundial pel fotògraf ucraïnès Yevgeni Khaldei (1917-1997) . Representa la fi de la guerra i la victòria de les tropes soviètiques davant l’exèrcit nazi, amb la imatge de fons d’un Berlin arrasat per les bombes. Una de les fotos amb més història i amb més anècdotes de la II Guerra Mundial. Aquesta foto va tenir posteriors retocs  fotogràfics, en concret van sortir a la llum dues versions més d’aquesta fotografia en la qual s’aprecien algunes diferències respecte a l’original. En la part inferior dreta el sergent Mijail Yegorov (que sosté al militar que col·loca la bandera) té dos rellotges. La imatge es va retocar per evitar donar una sensació de pillatge, per part de les tropes russes. Darrere d’aquesta imatge s’amaguen moltes anècdotes, per exemple la bandera comunista que apareix en la imatge són retalls d’unes estovalles vermelles que el propi fotògraf havia portat de Moscou uns dies abans. El soldat que apareix col·locant la bandera és Melitón Varlamovich Kantaria (1920-1973) i va ser condecorat amb Ordre de Lenin i l’Estel Vermell.

Fitxer:Atomic cloud over Hiroshima.jpg
El núvol atòmic sobre Hiroshima després de la detonació de la bomba Little Boy
Fitxer:Nagasakibomb.jpg
El núvol atòmic a Nagasaki arribant a 18 km sobre l’hipocentre
  • Bomba de Hiroshima y Nagasaki

Els nens de la guerra

El fracàs de l’aixecament militar del 18 de juliol del 1936 contra la República va dividir el país i va provocar una Guerra Civil. Aquesta insurrecció  estava impulsada pels sectors més conservadors de la societat espanyola, oposats a la democratització política i contraris a les reformes de la República. La Guerra Civil espanyola va tenir una gran repercussió internacional: un esdeveniment, l’anomenada Guerra d’Espanya pels estrangers,  que fou vist com una confrontació entre la democràcia i el feixisme.  Les primeres batalles importants van tenir com objectiu la zona republicana de Madrid, que va resistir l’atac frontal de l’exèrcit insurrecte i les constants incursions aèries. La resisitència del poble madrileny -amb el recolzament de les primeres brigades internacionals, l’ajuda militar de l’URSS i les columnes de voluntaris catalans-, i la derrota dels insurrectes en las batalles del Jarama (febrer del 1937) i Guadalajara (març del 1937), va fer que el General Franco decidís reorientar l’ofensiva a la zona nord. Des de l’agost del 1936 els territoris de Navarra, Àlaba i Sant Sebastià estaven controlades pels insurrectes. Un espai territorial estret integrat per Asturies, Cantàbria i Biscaia havia quedat sota control republicà. Durant el mes d’abril es va iniciar l’ofensiva insurrecta  atacant Biscaia. La ciutat de Gernika (el 26 d’abril del 1937) va patir un fort bombardeig de l’aviació nazi (Legió Còndor); una població civil indefensa rebia una  brutal agressió  amb la complicitat del quarter general del General Franco. El sistema defensiu republicà es va trencar a Biscaia durant el mes de juny per manca d’artilleria i d’aviació. La ciutat de Bilbao va ser ocupada pels insurrectes el 19 de juny.  Com a maniobra de distracció i per afluixar la pressió militar al nord, els republicans llançaren durant l’estiu del 1937  l’atac de Brunete (a la zona centre, molt a prop de Madrid) i Belchite (a prop de Saragossa). Aquestes dues ofensives fracassaren i no van poder evitar que les tropes de Franco entressin el mes d’Agost a Santander i que dos mesos més tard ocupessin Gijón. Malgrat la intensa resistència la caiguda d’Astúries significava el domini del nord per part dels insurrectes i que la República perdés un espai vital per al proveïment de primeres matèries i el desenvolupament de la guerra. Abans no fos ocupada la zona nord pels insurrectes, prop de 13000 infants van ser evacuats a la Unió Soviètica i a diferents països d’Europa i d’Amèrica.

 

Asaltar los cielos [Documental històric sobre la vida de  Ramon Mercader, assassí de Lev Trotski]: dirigit per José Luis López-Linares, Javier Rioyo,1996; Cero en conducta S.L. / Canal + / TVE. (Fragment sobre els nens de la guerra).

Los niños de Rusia [Jaime Camino, 2001]

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), milers de nens espanyols van ser evacuats a diferents països per allunyar-los dels pesessis del conflicte. Aproximadament, tres mil nens van ser acollits per la Unió Soviètica. A través del testimoniatge de varis d’aquests “nens”, avui septuagenaris, el film indaga en la seva peripècia, alhora que narra dramàticament els fets. El que era en principi una evacuació temporal es va convertir en un llarg viatge, del que molts no van poder tornar fins vint anys després. La victòria de Franco, la invasió de la URSS pels exèrcits alemanys en 1941 -amb els sofriments de la Segona Guerra Mundial-, les característiques del sistema estalinista, l’educació soviètica dels nens i el seu difícil retorn a Espanya (en molts casos impossible) van ser els esdeveniments que van marcar les seves vides.

 

Els nens de la Guerra Civil

 

"El xalet de Puigcerdà" (Ara llibres, 2012) del periodista i col·laborador de Nació Digital Jordi Finestres treu a la llum la història de la ONG més antiga del món, que es va fundar enmig de la guerra civil espanyola i va rebre el nom de "Projecte Plan". Aquesta organització es va dedicar a apadrinar els nens que van quedar orfes durant la guerra i que es van allotjar en dues torres de Puigcerdà gràcies a les accions dels quatres membres fundadors d'aquesta ONG: John Langdon-Davies, Eric Muggeridge, Nick Barton i Esme Odgers. En el llibre "El xalet de Puigcerdà" Finestres relata la història d'aquesta organització, que va comptar amb l'ajuda de personalitats estrangeres del moment, com Gary Cooper, Eleanor Roosevelt o Ingrid Bergman.

 

 

Els nens de l’exili

Autors: César Alcalà, Maria J. Comellas, ed. Columna, 2008.

Durant la Guerra Civil van ser evacuats 34.037 nens. S’ha escrit molt sobre aquella contenda fraticida i molt poc sobre els nois i noies que van ser enviats a Anglaterra, França, Bèlgica, Suïssa, Noruega, l’URSS i Mèxic. Aquest llibre és la
història d’uns infants que van patir una guerra que no entenien i que van ser enviats a l’estranger, apartats dels seus
pares. Lluny del seu país, van començar una nova vida, que no els va ser fàcil, van rebre una educació, van aprendre un
nou idioma… Tot plegat sense carències alimentàries i amb l’afecte de qui els van acollir. Ara bé, els va faltar el més
important: els pares.
Per la seva banda, els progenitors d’aquests nens i nenes, la guerra no va ser un camí de roses. Molts van morir al front, d’altres van ser represaliats o empresonats i la resta van marxar cap a l’exili. Aquest llibre narra la història d’uns infants
que tenen un nexe comú: no els van deixar ser nens.

 

 

 

 

75è aniversari dels bombardejos de Barcelona

Las bombas no se pueden olvidar. Quizá no se registra el día y la hora exacta, pero su recuerdo es imborrable. “Fue el mismo día que otra bomba cayó en la plaza Nova, frente a la catedral… Yo estaba sola en casa, en la calle de la Rosa, porque mi madre había ido al lavadero…”. Mercè Romero tenía 8 años y estaba sola en casa cuando sonó la alarma. “Unos vecinos me llevaron al sótano de un bar que servía de refugio; cuando salimos, la casa frente a la nuestra se había derrumbado, era una montaña de ruinas que había que escalar para salir… Nuestro piso, en el número 6, quedó muy tocado, tuvimos que irnos…”. Era el 30 de enero de 1938 y el bombardeo sobre el casco viejo de Barcelona fue especialmente cruel y mortífero, con unos 600 muertos. En la plaza Sant Felip Neri murieron 42 personas, la mayoría escolares. Era el peor bombardeo sobre Barcelona desde que había empezado la guerra, y la ciudad llevaba unos cuantos. Pero lo peor estaba por llegar. El 16, 17 y 18 de marzo. Hace 75 años.
Esos tres días de marzo, los bombarderos italianos Saboya, en 13 raids ejecutados en intervalos aproximados de tres horas, descargaron más de 40 toneladas de bombas que mataron a unas mil personas y causaron muchos más heridos. Varias de esas bombas cayeron sobre la Gran Via, entre la plaza Universitat y el paseo de Gràcia, donde destruyeron edificios y dejaron más de cien muertos. Una de ellas fue especialmente mortífera, la que cayó en Gran Via/Balmes, cerca del cine Coliseum: alcanzó un camión militar cargado de explosivos que multiplicó la masacre.
Ese marzo, una Barcelona de un millón de habitantes –con decenas de miles de refugiados llegados del resto de España– era la sede del gobierno republicano de Juan Negrín. También lo era del gobierno vasco. El ejército franquista había iniciado pocas semanas antes la gran ofensiva de Aragón, preludio de la decisiva batalla del Ebro. La ciudad estaba a tiro de la Aviación Legionaria italiana con base en Baleares. El Duce Benito Mussolini dio la orden por telegrama el día 16 al general Vincenzo Velardi, jefe de la Aviación Legionaria: “Iniciar desde esta noche acción violenta sobre Barcelona con martilleo espaciado en el tiempo”. La orden era machacar la ciudad.
Los historiadores han apuntado diversas circunstancias que podían haber decidido al caudillo fascista a dar esa orden, sin consultar siquiera a Francisco Franco: una intención de acelerar el final de una guerra que Franco quería larga, conseguir un éxito sonado cuando Adolf Hitler ya presumía del Anschluss (la anexión de Austria a Alemania ), vengarse de la derrota italiana en Guadalajara hacía un año, probar una nueva táctica de bombardeo sobre una gran ciudad, como la aviación de la Legión Cóndor había experimentado otra en Gernika… En todo caso, se quería atacar a la población civil en la retaguardia y, de paso, hundir la moral republicana. No se buscaban objetivos militares, industriales o estratégicos. Barcelona fue objetivo principal de los bombardeos en la guerra, pero ni mucho menos el único. En Catalunya la lista de ciudades bombardeadas por franquistas, italianos y alemanes es larga: Lleida, Granollers, Tarragona, Reus, Figueres, Badalona, Manresa, Les Borges Blanques…, hasta 140 poblaciones.
Mercè Romero ya no estaba en la calle de la Rosa esos tres días de “martilleo espaciado”. Con su familia, se había trasladado a vivir al edificio donde trabajaba su padre, la agencia de aduanas J. Marly, en la Rambla. Allí también se oía “el vuelo de los cazas y los silbidos de las bombas cuando caían, y las explosiones”. Y las sirenas de alarma, que esos tres días no cesarían; la que anunciaba que cesaba un bombardeo era seguida de la llegada de más aviones… “Durante años me duró esa sensación, pensando que oía ruidos del cielo…” explica. Pero no volvió a un refugio. “Mi padre no quiso ir nunca; decía que si nos tenía que pasar algo, que nos pasase. Nos quedábamos en una habitación pequeña, junto a una pared maestra, y mi padre me hacía tener un lápiz en la boca, para evitar que una onda expansiva me reventase los tímpanos”.
Tampoco fue a refugios Pilar Llopart, que había nacido el día que murió Francesc Macià (Navidad de 1933) y vivía en el hotel Inglés, que su padre regentaba en la calle Boqueria. “A veces, mi padre nos llevaba a mi hermana y a mí al terrado y desde allí veíamos los aviones, las explosiones sobre la Barceloneta… Quería que lo viviéramos de la manera menos traumática posible… Yo era muy pequeña, pero recuerdo perfectamente que vi la cara de los aviadores cuando volaban bajo…”.
Manuel Cardeña, nacido en 1930, sí fue alguna vez al refugio de la calle Ali Bey (hoy Tànger, en el Poblenou) a la que se habían mudado desde el Clot al inicio de la guerra. Pero era “un refugio lleno de fango, justo sobre la capa freática…, no se podía estar allí y mi padre decidió que no volveríamos. Nos quedábamos en casa, junto a la pared maestra, rodeados de colchones”.
No se ha precisado cuántos refugios se construyeron en Barcelona, pero fueron cientos. Desde julio de 1937 existía la Junta de Defensa Pasiva de Catalunya. El Ayuntamiento (Hilari Salvadó era el alcalde) también creó una junta de defensa pasiva local. Estas juntas coordinaron brigadas constructoras de refugios antiaéreos en fábricas, bajo plazas y otros solares. La junta local llegó a planificar casi 1.300 refugios públicos y privados, pero no se hicieron todos, y no se ha podido documentar una lista completa. Además, se usaron como refugio las estaciones del metro. Muchos preferían no refugiarse en el subsuelo. Y si se estaba algo alejado del barrio en que caían las bombas de turno, aún se podía contemplar el ataque. Como hizo más de una vez Cardeña: “El edificio donde vivíamos era alto, de siete pisos, y en el terrado había un nido de ametralladoras antiaéreas que no recuerdo que se utilizaran nunca, pero mis hermanas subían a charlar con los soldados. Desde nuestra galería veíamos los bombardeos sobre la Barceloneta, y cómo saltaban por lo aires, maderas, hierros…”. Y tenía otro mirador, a ras de suelo: “Me tumbaba en el patio de la fábrica de toldos de Can Rigalt, donde trabajaba mi padre, y veía cómo los aviones combatían en el aire”.
Pilar Llopart veía “por un lado, el potente reflector de la iglesia del Pi, y por otro, la punta del monumento a Colón y cómo caían las bombas sobre el puerto” desde la terraza del hotel Inglés. Hasta que un día “una bomba entró en el hotel, por la parte de atrás, en oblicuo desde el tercer piso hasta la planta baja, y destruyó toda la parte trasera, pero no murió nadie, porque todos estábamos en la parte delantera”. Tuvieron que dejar el hotel.
Algunos de aquellos niños de entonces no tenían miedo. Cardeña no recuerda la sensación de miedo. En su calle cayó una vez una bomba que no explotó “y los críos estuvimos allí, mirando cómo los artificieros la desmontaban; era una imprudencia, claro, pero nos quedamos allá hasta que nos echaron”. Llopart habla de “tensión”, cuando quedaba un ratito a solas y a oscuras esperando a que su padre fuera a buscarla para llevarla en brazos a su habitación en una noche de bombas. Recuerda perfectamente cómo preguntaba: “¿Mamá, por qué no paran las sirenas?”. Romero confiesa llanamente que sí pasó miedo. Como lo pasaron centenares de miles de personas. Este tipo de miedo es de gente adulta. Muchísimas familias huyeron de Barcelona, sobre todo después de las bombas de marzo. Las crónicas periodísticas hablan de un éxodo de miles y miles de personas.
Galeazzo Ciano, ministro de asuntos exteriores del gobierno italiano y yerno de Benito Mussolini, explicó en sus diarios: “He recibido y he entregado al Duce el relato de un testigo ocular. Nunca había leído un documento de un realismo tan aterrador”. Un terror que evidentemente no le hizo dimitir. Acabada la guerra, en julio del 39, un Ciano triunfador visitó la ciudad que su ejército había bombardeado, Barcelona. Mercè Romero aún residía con sus padres en el edificio de la empresa aduanera en la Rambla. “Mi padre se resistió a dejar entrar allí a gente para que participara en el recibimiento a Ciano. Nos echaron de allí y mi padre estuvo detenido cinco o seis meses”.
Hace pocas semanas, la Audiencia de Barcelona ordenó investigar los bombardeos italianos sobre Barcelona, lo que dio curso a una querella presentada por la asociación Altra Italia y dos supervivientes de entonces, Anna Raya y Alfons Cànovas. Se quiere incluso determinar si sigue vivo algún mando militar italiano responsable de las matanzas en Barcelona a lo largo de la guerra española, en la que oficialmente Italia no era parte beligerante (Alemania tampoco). Cardeña, el niño que miraba batallas aéreas tumbado en el patio, cree que “lo negativo de esta iniciativa es que remueve cosas…, odios de entonces; lo positivo es que las injusticias se han de reparar. No estaría mal que el Estado italiano expresase sus condolencias por aquello”
Vista aèria de Barcelona, 17 de març de 1938
PROCEDÈNCIA: Archivio Militare dell’Areonautica Italiana, Roma.

En marzo de 1938, la gente de Barcelona -y la de otras ciudades catalanas- sabía lo que era un bombardeo aéreo. La ciudad ya había sido atacada varias veces por la Aviación Legionaria italiana con base en Mallorca, aunque el primer bombardeo de gran intensidad se efectuó desde el mar, el 13 de febrero del año 1937, ocho meses después de iniciarse la Guerra Civil, cuando el crucero italiano Eugenio di Savoia descargó sus baterías sobre el distrito central. Entre el 16 y el 18 de marzo del 38, el aire, sin embargo, vibró de otra manera. El bombardeo, lento, espaciado en el tiempo, no cesaba. Cuando las sirenas callaban y parecía que el peligro había desaparecido, las alarmas volvían a sonar. Trece ataques en 41 horas. Pánico general al tenerse noticia de una enorme explosión en el centro de la ciudad. Una increíble y trágica casualidad: una bomba cayó sobre un camión militar que transportaba dinamita por el centro de la ciudad y provocó una matanza. Comenzó a circular el rumor de que los italianos estaban ensayando un nuevo tipo de explosivo y miles de personas comenzaron a huir hacia las afueras. Al cabo de tres días, cuando la pesadilla terminó, la aviación italiana había matado a más de novecientas personas y había colapsado los hospitales con 1.500 heridos. Había provocado el pánico y, sobre todo, había desmoralizado a la población. Los barceloneses sabían que la República y la Generalitat (la autonomía catalana) tenían perdida la guerra.
Barcelona fue bombardeada de esa manera para impresionar a Hitler. El día 12 de marzo de 1938, el régimen nacional-socialista alemán había ejecutado la Anschluss, la anexión de Austria al III Reich. No era una buena noticia para Benito Mussolini, que había intentado mantener en pie el gobierno autoritario del canciller Dollfuss, padre de un austro-fascismo opuesto a la pérdida de la soberanía nacional. Mussolini quedó preocupado. Había que enviar una “señal” a Hitler; un mensaje que recordase a los alemanes, y a Europa entera, la robustez del régimen fascista. Aún estaba
fresco, demasiado fresco, el recuerdo de la derrota italiana en la batalla de Guadalajara (8-23 de marzo de 1937), cuyo primer aniversario estaba a punto de ser celebrado en París por diversas asociaciones antifascistas. Era necesaria una demostración de fuerza. Mussolini dio la orden.
En marzo de 1938 estaba a punto de cumplirse un año del brutal bombardeo de Gernika por parte de la Legión Cóndor alemana. Esta pequeña ciudad vasca de cinco mil habitantes sufrió el 26 de abril de 1937 un devastador ataque en el que se utilizaron bombas incendiarias. Gernika, lugar muy simbólico para la nación vasca, fue totalmente arrasada. Las crónicas del periodista británico George Steer para The Times, presente al cabo de unos días en el lugar de los hechos, contribuyeron a difundir la noticia y convertir aquel acontecimiento en el signo más trágico de la guerra de España. El Gobierno de la República quiso que el drama de Gernika estuviese presente en la Exposición Internacional de París de julio de 1937 y encargó un gran cuadro al pintor Pablo Picasso. Un cuadro que se convertiría en un símbolo universal.
Los bombardeos de Barcelona no fueron pintados por ningún gran artista, pero merecieron la atención de la prensa europea y norteamericana. Una de las reacciones más significativas fue la del L’Osservatore Romano, diario de la Santa Sede, que los condenó en su edición del 24 de marzo. Pío XI encargó al nuncio Ildebrando Antoniutti que hiciera llegar su malestar al general Franco. También protestaron el primer ministro francés Leon Blum y el premier británico Chamberlain. Años después, al iniciarse los bombardeos de la aviación nazi sobre Londres, Winston Churchill dijo lo siguiente: “Confío en que nuestros conciudadanos sabrán resistir como supo hacerlo el valiente pueblo de Barcelona”.
Franco en realidad no sabía nada. Esta vez, no. Al cabo de tres días, preocupado por el eco internacional, el cuartel general de Burgos pidió a los italianos que parasen el ataque. La Aviación Legionaria italiana actuaba sobre objetivos previamente señalados por el mando franquista, pero gozaba de autonomía. Mussolini apoyaba a los militares rebeldes y a la vez llevaba a cabo su propia guerra en
el interior de la guerra española. La base de Mallorca, organizada en 1936 por el jefe fascista Arconavaldo Bonacorssi, conde Rossi, simbolizaba la ambición de un imperio mediterráneo.
Mussolini movía pieza en función de los inestables equilibrios europeos y de sus complejas relaciones con el Vaticano. En agosto de 1937, tras la caída de la ciudad de Bilbao, ofreció una honrosa rendición a los nacionalistas católicos vascos, para agradar a la Santa Sede. Con el beneplácito de Pío XII, los oficiales vascos se rendían a las tropas italianas y podían abandonar España en barco. Cuando Franco se enteró, montó en cólera y rompió el acuerdo. Los oficiales vascos fueron encarcelados, juzgados y muchos de ellos fusilados. Puede afirmarse que el nacimiento de ETA en 1959 -veintidós años después del pacto de Santoña- fue, en parte, fruto de esa humillación. Después de aquel gesto de moderación con los vascos, el dictador italiano ordenó bombardear brutalmente Barcelona para impresionar a Hitler y borrar cualquier sospecha de debilidad.
Se cumplen hoy 75 años. La República italiana, surgida de la victoria sobre el fascismo, no es responsable de aquel cruel ataque. El dictador Mussolini murió ejecutado. Y no puede pasar por alto que en 1946, el nuevo Gobierno de Italia, a propuesta del líder comunista Palmiro Togliatti, decretó una amnistía general. Barcelona y las demás ciudades catalanas bombardeadas esperan, sin embargo, un gesto de la Italia democrática.

Holocaust: noves investigacions

 

“Un estudio del Museo del Holocausto de Washington cifra en 42.500 los campos de la muerte, centros de trabajos forzados y guetos judíos implantados por Hitler”

1. El mapa del horror nazi [Yolanda Monge, El País, 5 -3-2013]

“Las nuevas investigaciones sobre la red de guetos y campos del III Reich cuantifican la atrocidad. Y los números superan lo que creíamos”

2. Fue mucho peor [Jacinto Antón, El País, 5-3-2013]

”]