L’economia del període d’entreguerres (1918-1939)

Objectius didàctics

  1. Identificar les conseqüències econòmiques i els grans desequilibris financers internacionals sorgits de la Primera Guerra Mundial.
  2. Entendre les causes que expliquen el gran creixement econòmic i la supremacia dels Estats Units durant els anys 20.
  3. Analitzar les causes que van provocar el crac borsari de 1929 i el desencadenament de la depressió econòmica generalitzada.
  4. Valorar les conseqüències de la Gran Depressió en les economies domèstiques, les condicions laborals i la vida quotidiana de la població;
    explicar com s’estén per tot el món i com afecta l’economia europea.
  5. Analitzar les causes de l’enfonsament del comerç internacional a partir d’una crisi econòmica local, tenint en compte els problemes derivats de la mundialització.
  6. Comparar les mesures preses per diferents governs per tractar de recuperar l’estabilitat econòmica.
  7. Entendre els elements clau de la doctrina econòmica proposada per Keynes.
  8. Entendrel’anàlisi històrica com un procés en constant reelaboració i defugir de les interpretacions simplistes en l’anàlisi dels fets històrics.
  9. Utilitzar correctament el vocabulari específic d’aquest període.

L'economia d'entreguerres. Mapa conceptual

  • Pèrdua de milions de vides humanes en els camps de batalla; destrucció de béns d’equipament i paralització de noves inversions.
  • Costos financers: els ingressos fiscals no van ser suficients per mantenir la despesa militar. Altres fonts de diner: reserves d’or, emissió massiva de deute públic, augmentar el paper moneda que hi havia en circulació i/o demanar crèdits a altres països.
  • Tractats de pau: imposar fortes indemnitzacions als països vençuts (especialment a Alemanya que, a més, va perdre unes regions mineres i indutrials molt importants). Es van desmantellar grans espais econòmics unificats i van néixer noves fronteres duaneres.
  • Els deutes entre els aliats i el pagament de les reparacions de guerra van dificultar l’articulació econòmica: hi havia falta d’entesa entre Europa ( França exigia als vençuts les indemnitzacions pels danys causats) i els Estats Units- que reclamaven la liquidació dels deutes i estaven molt interessats en restaurar el poder adquisitiu de tots els països.
  • La Primera Guerra Mundial va provocar el desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de primeres matèries, i els països industrialitzats. A més, el conflicte havia  desorganitzat el sistema monetari internacional, basat en la convertibilitat de les monedes en or.

Cartell de propaganda a favor de la subscripció de deute públic

2. L’auge dels Estats Units i la crisi econòmica de postguerra (1920-21).
  • El sistema econòmic internacional anterior al 1914 va fer fallida. Els Estats Units es convertiren en una gran potència econòmica amb una clara hegèmonia mundial: superàvit de la seva  balança comercial (acumulant gairebé la meitat de les reserves d’or mundials); el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional, i la borsa de Nova York va desplaçar Londres com a centre financer mundial.
  • L’economia internacional va experimentar una crisi curta entre el 1919 i el 1920 (una recessió econòmica típica d’una època de transició a una economia de pau: els països europeus necessitàven béns d’equipament per  reconstruir les infraestructures, l’aparell productiu, i per elaborar articles de consum. Els Estats Units, juntament amb altres països com ara el Canadà i el Japó, van obtenir beneficis de la demanda europea, facilitant préstecs barats. Aquests creixement econòmic i l’expansió del deute va provocar  una inflació ( alça brusca dels preus) a tot el món. Els Estats Units van interrompre aquest boom econòmic amb una disminució dels crèdits a l’exterior.
  • Per reconstruir l’economia internacional s’havia de combatre la inflació, disminuint la quantitat de diners en circulació i tornar al patró or. No va existir una  cooperació internacional en aquest combat contra la inflació. Els Estats Units i el Regne Unit van adoptar una política econòmica deflacionista: reducció del nombre de bitllets (massa monetària en circulació), retallades de la despesa pública, augment dels impostos, dificultats en la concessió de crèdits i aplicació de mesures proteccionistes. Altres països molt endeutats, com ara França o Itàlia, van patir un llarg procés per aconseguir frenar la inflació i recuperar les seves econòmies. El fenòmen de la hiperinflació (els preus es disparaven i pujaven cada día) va afectar dramàticament a Alemanya: per finançar el dèficit públic, fer front a l’endeutament i les reparacions de la guerra, el govern alemany va emetre una quantitat excessiva de bitllets. Aquesta mesura va provocar un augment constant de preus fins que l’economia es va ensorrar.  Per fer front a la crisi Alemanya va  suspendre el pagament de les reparacions de guerra. La resposta de França i Bèlgica -davant els impagaments – fou la d’ocupar la conca industrial del Ruhr al gener de 1923.
  • Per restablir el sistema monetari internacional, la conferència Internacional de Gènova (1922) va formular un procediment, l’anomenat patró canvi or: es tractava de protegir la moneda pròpia amb les reserves d’or, juntament amb les divises d’altres països. Les reparacions de guerra alemanyes i els deutes entre els aliats dificultaven l’establització de les monedes. L’any 1924 es va acceptar el pla Dawes, propossat pels Estats Units, a fi d’ajudar a la recuperació de l’economia alemanya: els pagaments anuals s’ajustarien al ritme de creixement de l’economia, l’arribada de préstecs molt elevats per fer front als pagaments, una reforma monetària i la vinculació alemanya al patró or. D’aquesta manera, Alemanya va estabilitzar la seva economia al voltant d’una nova moneda, el reichsmark, a partir del 1924. Com es pot observar, l’economia mundial depenia en gran mesura dels préstecs i inversions dels Estat Units.
File:Bundesarchiv Bild 102-00104, Inflation, Tapezieren mit Geldscheinen.jpg

L'absoluta pèrdua de valor del marc va portar a casos com el d'aquesta imatge: un alemany mostra la devaluació dels diners empaperant una paret amb bitllets d'un marc, més barats que el paper de paret

Nens alemanys jugant amb bitllets que havien perdut tot el valor que tenien a causa de la hiperinflació

3. Els feliços anys vint als Estats Units
  • Durant la segona meitat dels anys vint els Estats Units van tenir una etapa de fort creixement econòmic. Aquesta gran expansió econòmica -tant en la producció industrial com en les exportacions- es va sustentar en sectors i pràctiques econòmiques noves: noves indústries (automòbil, electrodomèstics, química, areonàutica) i noves formes d’energia (electricitat i petroli) van experimentar un fort impuls. La indústria del automòbil va tenir un gran protagonisme en l’economia dels Estats Units: van acaparar més del 80% de la producció mundial.
  • Les indústries nord-americanes van aplicar nous mètodes de racionalització del treball  – el taylorisme: consistent en dividir el procés de producció industrial en tasques de creació, organització i execució; en aquest últim procés cada obrer fa de manera mecànica una mateixa operació, a la qual s’assigna un temps precís-, i es va aplicar el treball en sèrie i en cadena (fordisme). D’aquesta forma, va augmentar la producció (sense augmentar el nombre de treballadors) i l’abaratiment dels preus, com a conseqüència de la reducció costos.
  • La publicitat va tenir un gran desenvolupament amb la incorporació de la premsa, la ràdio i els cartells, en la vida econòmica. Mitjançant la publicitat i el màrqueting s’estimulava les vendes i la compra a terminis, afavorint l’expansió del consum de masses.
  • No tots els grups de la població van veure millorar la seva situació econòmica en la mateixa manera. L’augment dels salaris no van augmentar en proporció al creixement dels beneficis de les empreses i els dividends per als seus accionistes. L’amenaça d’una sobreproducció no era una ficció de teòrics de l’economia, si tenim en compte que la capacitat adquisitiva dels treballadors no era suficient per absorbir l’augment extraordinari de la producció.D’altra banda, els productors agraris van ser perjudicats com a consequència de la reducció de les exportacions i els preus a partir de l’any 1922. La producció agrícola augmentava a un ritme ( degut a la modernització i a la mecanització) que el mercat era incapaç d’absorbir, provocant la caiguda de preus durant bona part de la dècada dels anys vint.
  • La prosperitat dels Estats Units estava acompanyada de desequilibris que s’anaven obrint camí: crisi de l’agricultura; estancament dels sectors industrials tradicionals (carbó, tèxtil, siderurgia…) davant un augment d’inversions en las indústries relacionades amb l’electricitat, el petroli, la química i el automòbil; creixement dels estocs en moltes indústries (l’oferta era molt superior a la demanda) i descens de les inversions de capital en les activitats productives. La borsa es va convertir en un mercat atractiu pels especuladors, perquè oferia més beneficis que les inversions en activitats industrials o comercials.

 

4. El crac del 1929 i la gran depressió

  • Abans de l’estiu de 1929  les cotitzacions a Wall Street van començar a reflectir la contracció de la producció i l’ocupació. Molts inversors es van retirar i van provocar un descens brusc dels valors borsaris. Els que havien arribat a ser accionistes, mitjançant l’obtenció d’un crèdit, van intentar desfer-se’n urgentment  per evitar perdre més diners i poder pagar els deutes als bancs. El 24 d’octubre -conegut com Dijous Negre– 13  milions d’accions es van oferir a la venda amb una demanda gairebé nul·la. Els principals bancs van intentar salvar la situació però el pànic es va estendre: el dimarts 29 d’octubre uns altres 16 milions d’accions es van posar a la venda. L’excés d’oferta va fer caure el preu de les accions, arruinant molts inversors en aquest  esfondrament (crac) de la Borsa de Nova York. L’economia nord-americana es va col·lapsar i va donar lloc a una fase de crisi de llarga durada: la gran depressió.
  • El crac de la borsa va provocar la destrucció de l’estalvi (molts inversors es van arruïnar) i la reducció del crèdit. La retirada massiva dels estalvis i l’impagament dels préstecs va provocar l’enfonsament de milers de bancs, amb una fallida generalitzada i la volatilització dels dipòsits bancaris pertanyents a molts ciutadans.
  • La disminució de la demanda i de les inversions va afavorir la crisi indústrial i l’augment d’un nombre considerable d’aturats. El descens del consum privat va propiciar una baixada de preus i de beneficis, augmentant els estocs. Molts ciutadans van caure en la misèria (sense llar i amb moltes dificultats de subsistència) en un país que no disposava de cap tipus de protecció als aturats. La misèria al món rural també va ser generalitzada amb l’enfonsament dels preus i de la capacitat adquisitiva dels camperols; l’execució d’embargaments i expropiacions de granges es va estendre i moltes persones van tenir que abandonar les seves granges.

 

 

7_clip_image001.gif

 

 

 

Pànic a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”: el pànic es va apoderar dels inversors i 13 milions de títols es varen posar a la venda.

 

Nada hacía presumir en aquella apacible mañana otoñal del jueves 24 de octubre, que pasaría a la historia como una de las fechas negras del siglo, el jueves negro de Wall Street.
La sesión bursátil se inició de forma sostenida, pero en seguida afluyeron grandes cantidades de papel y se hundieron los precios. Los angustiados especuladores arrojaron sus títulos sobre las mesas de contratación. El ticker (teletipo) se retrasó. Los agentes de bolsa exigieron garantías para los títulos a crédito y ante la imposibilidad de obtenerlos, volcaron nuevas remesas de papel sobre la bolsa, ocasionando nuevas bajadas. Y así ola tras ola, levantando una tempestad más fuerte e incontrolable.
En la calle se originaron tumultos entre especuladores y curiosos que se arremolinaban en Wall Street. La policía tomó medidas. Entre los corrillos circuló el rumor de que once especuladores arruinados se habían suicidado. A las 12:30, para controlar el follón, se ordenó desalojar las dependencias de la bolsa reservadas al público. Uno de los que salió a la calle fue Winston Churchill, que pocos meses antes había abandonado el Ministerio de Hacienda británico.
Churchill se admira del “orden y la calma sorprendentes” que, dada la gravísima situación, mantenían los especuladores que estaban allí (…) ofreciéndose unos a otros paquetes enormes de acciones a un tercio de sus antiguos precios y a la mitad de su valor actual y sin encontrar durante muchos minutos a nadie lo bastante fuerte como para recoger las fortunas que se veían obligados a ofrecer”. Churchill, que llevaba tres meses en América dando conferencias y visitando amigos, había obtenido unas ganancias de unas 5.000 libras jugando a la bolsa. Debió perderlo todo en el crack, pero jamás lo hizo público.”
David Solar. El crack. Historia Universal del siglo XX.


 

Mare migrant, foto de Dorothea Lange. La dona de la imatge és Florence Owens Thompson, de 32 anys, mare de 7 fills, a Nipomo, Califòrnia (març de 1936). La Gran depressió, amb totes les persones desvalgudes que va generar, va ser àmpliament fotografiada

 

Margaret Bourke-White, The Louisville Flood, 1937. Gelatin silver print mounted on board. Whitney Museum of American Art, New York; ©Time & Life Pictures / Getty Images. Image of African American flood victims lined up to get food & clothing fr. Red Cross relief station in front of billboard ironically extolling WORLD'S HIGHEST STANDARD OF LIVING/ THERE'S NO WAY LIKE THE AMERICAN WAY. Location: Louisville, KY, US

La ironia de l’esfondrament de l’economia dels Estats Units. El temps de la depressió a eclipsat l’estàndard de vida  més alt del món

 

 

  1. El raïm de la ira (títol original en anglès The Grapes of Wrath) és una pel·lícula de 1940 dirigida per John Ford i protagonitzada per Henry Fonda. Està basada en la novel·la homònima guanyadora del premi Pulitzer, escrita per John Steinbeck. La pel·lícula va ser nominada a sis Oscars dels quals en va rebre 2: al millor director i a la millor actriu secundària (Jane Darwell).

    Història d'una família de grangers d'Oklahoma, Henry (Henry Fonda) i Dt. Joe (Jane Darwell), ubicada a la dècada dels 30 que després del crack del 29 són expulsats de la seva terra i han d'emigrar a Califòrnia. Realitzen un dur viatge en un vell Ford, passant per diverses vicissituds en el que creien molt erròniament que era el paradís.

    “Y entonces los desposeídos fueron empujados hacia el oeste (…). Carretadas, caravanas, sin hogar y hambrientos, veinte mil, cincuenta mil y doscientos mil (…). Corriendo a encontrar algún trabajo para hacer —levantar, empujar, tirar, recoger, cortar— cualquier cosa, cualquier carga con tal de comer. Los críos tienen hambre. No tenemos dónde vivir. Como hormigas corriendo en busca de trabajo y, sobre todo, de tierra (…).
    Los hombres, que han creado nuevas frutas en el mundo, son incapaces de crear un sistema gracias al cual se pueda comer. Y este fracaso cae sobre el Estado como una gran catástrofe (…). Y en los ojos de la gente hay una expresión de fracaso, y en los ojos de los hambrientos hay una ira que va creciendo. En sus almas las uvas de la ira van desarrollándose y creciendo y algún día llegará la vendimia.”
    John Steinbeck. Las uvas de la ira.

 

5. L’expansió mundial de la crisi

  • La crisi  nord-americana va tenir greus repercussions mundials, especialment en molts països europeus. Els Estats Units eren la primera potència econòmica i el motor financer del món. Els mecanismes d’expansió de la crisi van ser diversos: descens de preus dels productes americans (factor negatiu per les empreses de la resta del món), disminució de la demanda nord-americana (provocant una davallada de les importacions) i un descens dels préstecs i les inversions a Europa.
  • La disminució de la demanda d’importacions per part dels Estats Units i l’aprovació de la llei aranzelària Smoot-Hawley el 1930 -elevant les tarifes duaneres d’aquest país a 50 per cent- va produir la reducció de les exportacions de molts països i una declaració de guerra comercial. Molts països van començar a imitar als Estats Units, adoptant polítiques proteccionistes. L’enfonsament del comerç va comportar l’expansió de la crisi als països exportadors  d’aliments i matèries primeres: amb una disminució dels ingressos no van poder tornar els deutes, adoptant una política econòmica de reducció de les importacions provinents dels països industrialitzats.
  • Els Estats Units no solament van deixar d’exportar capitals (préstecs i inversions), sinó que en van repatriar  els que havien invertir als països d’Europa Occidental, provocant l’extensió de la crisi bancària al continent europeu. L’economia alemanya depenia dels crèdits per poder afrontar els pagaments de les reparacions de guerra i per garantir la vida industrial del pais. El sistema bancari d’Àustria i d’Alemanya estava fortament endeutat amb l’exterior. La situació d’aquests països va empitjorar quan al maig de 1931 el gegant bancari austríac, el Creditanstalt, va fer fallida; la qual cosa va desencadenar el pànic entre els estalviadors que van córrer a retirar els seus dipòsits. El sistema bancari alemany va ser afectat per la mateixa malaltia austríaca i moltes entitats financeres van tancar, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i es va suspendre el pagament del deute. El col·lapse financer va implicar la fallida de moltes empreses alemanyes i, en conseqüencia, l’augment de l’atur que va deixar sense ocupació a milers de treballadors.
  • La fallida del Creditanstalt va perjudicar les finances del Regne Unit: en aquest banc austríac s’havien invertit molts capitals britànics. El govern anglès va haver de suspendre la convertibilitat de lliures en or el setembre del 1931, provocant una devaluació de la lliura. El cas de França era diferent, perquè les seves reserves d’or eran importants. El fet de mantenir un tipus de canvi fix, mentre altres monedes es devaluaven, va fer que els preus francesos no fossin competitius en el mercat internacional.

 

6. Solucions a la crisi: el final del sistema capitalista liberal

  • La greu crisi econòmica dels anys trenta va provocar una gran commoció en tot el sistema capitalista i va significar la fi  del capitalisme liberal clàssic.  Abans de la depressió, els economistes consideraven que una recessió formava part de la mateixa estructura del capitalisme i que es podia superar amb una política econòmica deflacionista: reducció de la despesa pública, del crèdit i de la massa monetària en circulació. L’adopció d’aquesta política econòmica va contribuir a rebaixar els salaris (les empreses volien recuperar la seva rendibilitat), augmentar l’atur  i, en conseqüència, es va reduir encara més el consum. La paràlisi econòmica estava servida: a més de l’escassetat de diners, l’augment de pràctiques proteccionistes va impedir una recerca d’una sortida col·lectiva a la crisi. La Conferència Econòmica Mundial de Londres (1933) va acabar sense cap acord: no es va acceptar tornar al patró or i la reducció dels aranzels.
  • En contra dels defensors de baixar els salaris com a única solució perquè la producció augmentès, John Maynard KEYNES (1883-1946) va defensar la intervenció de l’Estat en l’economia per potenciar la demanda i el creixement. El seu pensament econòmic va permetre de comprendre les causes i els mecanismes pels quals es va estendre la crisi. Keynes plantejava que la demanda i el consum són el motor del creixement econòmic: L’Estat havia d’augmentar la despesa pública (impulsant activitats com les obres públiques, que utilitzen molta mà d’obra); el dèficit públic inicial no el preocupava perquè si l’Estat gastava -augmentava la demanda- que transformada en salaris i béns generava una nova demanda, coneguda com a multiplicador keynesià, en sectors econòmics diferents. D’aquesta manera –augmentant les rendes de les famílies, el consum, la producció i la contratactació–  l’Estat podria incrementar els ingressos fiscals i reduir el dèficit públic inicial.
  • Als Estats Units el demòcrata Franklin  Delano Roosevelt va arribar a la presidència el 1933, en un monent que es vivia dramàticament la depressió, i va posar en marxa un pla econòmic per superar la crisi: el NEW DEAL (nou tracte o nou compromís). Entre el 1933 i el 1938 va impulsar una nova polítitica econòmica per combatre la deflació, rellançar l’economia i crear ocupació.
  • L’intervencionisme econòmic de Roosevelt (el NEW DEAL) va implicar tot un seguit d’actuacions per aconseguir reactivar el consum, incentivar la inversió i augmentar l’ocupació: 1. Programa de recuperació de preus agrícoles (mitjançant una Llei d’ajustament agrari que pretenia reduir la producció, oferint subvencions  als agricultors que reduïsin les collites  i l’àrea conreada). 2. Programa d’obres públiques. 3. Reconversió bancària  i mesures de control borsari (els bancs havien d’oferir més seguretat en els dipòsits i els préstecs, i una comissió de valors i canvi va començar a supervisar el funcionament de la borsa per impedir l’especulació. 4. Programa de rellançament  de l’activitat industrial, afavorint les grans empreses i fomentant l’acord de preus. 5. Establiment d’un salari mínim i creació de la seguretat social; reconeixement de la jornada de 40 hores, el dret a la lliure sindicació i a la negociació col·lectiva, creació de pensions de vellesa ,viduïtat, subsidis d’atur i assegurances per incapacitat. 6. Devaluació del dòlar (afavorint les exportacions).  Aquestes mesures adoptades pels Estats Units van aconseguir estabilitzar l’economia, però sense arribar a obtenir un gran creixement, millorant les condicions de vida i de treball. La recuperació va arribar el 1939, amb l’esclat de la II Guerra Mundial, incentivant-se la indústria armamentista i convertint els Estats Units en el principal proveïdor dels aliats europeus.
  • El Regne Unit va reforçar el proteccionisme, va reduir la taxa d’interès i va devaluar la lliura esterlina. Aquesta política va aconseguir augmentar l’ocupació i la producció de noves indústries. A França el govern del Front Popular va incrementar el poder adquisitiu dels treballadors, va impulsar un programa d’obres públiques , va augmentar els impostos i es va devaluar el franc: un acord entre patronal i sindicats (acords de Matignon, 1936) va permetre posar fi a la conflictivitat social, amb un augment dels sou pels treballadors, la reducció de la jornada laboral setmanal de 40 hores i la concessió de 3 setmanes de vacances pagades. Alemanya va imposar el control estatal de l’economia amb l’ascens de Hitler al poder l’any 1933: l’objectiu dels nazis era assolir una autarquia econòmica per mitjà de grans inversions públiques. Els alemanys van impulsar la política de rearmament (la fabricació d’armament va proporcionar molts llocs de treball) i l’establiment del servei militar obligatori, que va suposar la reducció del nombre d’aturats. Una política econòmica que tenia com a objectiu la preparació d’un pais per a la guerra.

 

 

 

 

La Revolució Soviètica i l’URSS (1917-1941)

Objectius didàctics

1.   Conèixer les característiques de l’Imperi tsarista a principi del segle XX.
2.   Identificar les causes que van desencadenar la revolució de 1905.
3.   Reconèixer la ideologia dels partits polítics que es van oposar al règim.
4.   Explicar com es va produir la revolució de febrer de 1917 i la caiguda del tsarisme.
5.   Reconèixer el paper de les idees de Lenin en el desenvolupament de la revolució.
6.    Descriure com es va produir la presa del poder en la jornada revolucionària d’octubre i com es va concretar la construcció del primer Estat socialista.
7.    Explicar la funció dels diferents òrgans del nou Estat soviètic.
8.    Conèixer els principals conflictes de la guerra civil i analitzar les seves conseqüències.
9.    Descriure els canvis que va comportar l’aplicació de la Nova Política Econòmica.
10.  Analitzar l’impacte que la revolució russa va tenir a la resta d’Europa i valorar les mesures adoptades per difondre les idees comunistes.
11.  Explicar les mesures polítiques i econòmiques adoptades per l’estalinisme.
12. Conèixer la repressió exercida per Stalin durant els anys trenta.
13. Analitzar com es va dur a terme la col·lectivització forçosa de l’agricultura.
Esquema

1. L’Autocracia tsarista.
Un imperi immens i endarrerit.
L’oposició tsarista.

2. La Revolució del 1905 i els intents de reforma.
Agitació social i política durant el regnat de Nicolau II.
Guerra russojaponesa (1904).
Diumenge sagnant.
Motí de la tripulació del cuirassat Potiomkin.

3. L’etapa parlamentària.
Convocatòria d’una Duma
El ministre Stolipin i la reforma agrària.
La conjuntura de la Primera Guerra mundial.

4. La Revolució de febrer del 1917
Els soviets.
Vaga general a Petrograd.
Abdicació del tsar Nicolau II
Govern provisional.
Lenin i les tesis d’abril.
Aleksandr Kerenski i la constitució d’una Assemblea Constituent.
El cop d’Estat del general Kornilov.
El partit bolxevic i la seva popularitat entre les masses.

5. La Revolució d’octubre del 1917 i el naixement de l’URSS
Tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja ocupen bancs, centrals telèfoniques i estacions de ferrocarril [la nit del 24 al 25 d’octubre].
Assalt al Palau d’hivern [25 d’octubre].
Nou govern: Consell de Comissaris del Poble [presidit per Lenin]
Primeres mesures revolucionàries: decrets sobre la pau, la terra i la premsa.Creació de la polícia política o Txexa.
Tractat de Brest-Litovsk.
Guerra Civil (1918-1922) i comunisme de guerra.
Formació de la III Internacional (Komintern)
La NEP (1921)
Formació de l’URSS (1922).

6. La mort de Lenin i la disputa pel poder.
Testament polític de Lenin
El Gran Debat (1924-1928): lluita entre dos líders molt destacats del partit, Trotski i Stalin.
Trotski: revolució permanent (estendre la revolució a Europa), crítica al poder excessiu de Stalin, aplicació del principi d’elecció dels càrrecs i abandonament de la NEP. Augmentar el grau de planificació estatal de l’economia i impulsar la industrialització.
Stalin: amb la complicitat de Zinoviev, Kamenev i Bukharin (anomenada dreta del partit) es va acusar Trotski de destruir la NEP; defensa del socialisme en un sol país i volia convertir Rússi en una potència industrial.
Destitució de Trotski com a comissari del poble per a la guerra (1925).
El Comitè Central del PCUS expulsa del partit a trotski i tots els que son considerats esquerrans (1927).
Les intrigues polítiques també afecten a  Kamenev i Zinoviev (s’havien passat a l’oposició) i són expulsats del partit.
Obtenció del poder absolut (1929): Stalin havia eliminat tots els possibles competidors pel poder.

7. L’inici de l’estalinisme
El culte a la personalitat.
Repressió i eliminació de qualsevol dissidència: política del terror.
Processos de Moscou (1936-1938).
Planificació i control de l’economia.
Col·lectivitació de l’agricultura (Kolkhozos i Sovkhozos).
Plans quinquennals (industrialització)
Creixement de la indústria pesant.
Nova constitució soviètica (1936): els soviets com a columna vertebral del sistema polític, formant part de l’aparell de l’Estat i sota el control del PCUS.


La Revolució Soviètica que va esclatar l’any 1917 a la Rússia dels tsars és un dels esdeveniments més importants del segle XX. Però les convulsions polítiques i socials de la Rússia imperial ja havien començat a principis del segle: el 1905 l’exèrcit tsarista va ser derrotat per les tropes japoneses en una guerra motivada pels intents d’expansió de Rússia a l’Àsia. Immediatament es van produir avalots, causats tant pel descontentament que va generar la derrota com per la crisi econòmica que es vivia en aquell moment. La revolució de 1905 va qüestionar l’autocràcia tsarista i va impulsar l’organització de soviets (consells o assemblees populars) d’obrers i camperols. El tsarisme no es va esfondrar definitivament fins la revolució de febrer de 1917. El primer episodi revolucionari va esclatar el 23 de febrer: una gran manifestació popular a Petrograd (Sant Petersburg) demanava “pau i pa”, és a dir, la fi de la guerra i el millorament de les condicions de vida. El 25 de febrer aquest acte de protesta es va transformar en una vaga general. El 27 de febrer les tropes de la guarnició de Petrograd es van negar a disparar contra els vaguistes i van decidir unir-se al moviment revolucionari. La dissolució de la Duma pel tsar també va empènyer els liberals (cadets) a oposar-se al tsar, que es va quedar pràcticament sense suports- El 2 de març Nicolau II va abdicar i a l’endemà es va formar un govern provisional, presidit pel príncep Lvov, la majoria del qual procedien del partit dels cadets. També hi va participar Kerenski, un socialista revolucionari, com a ministre de justícia.
Nicolau II i la seva família
Camperols russos
Фотографии крестьян начала 20-го века
Старик-косарь правит косу горбушу. Архангельская губ., Онежский у., д. Порог. 1910

 

Фотографии крестьян начала 20-го века

 

 

 

 

El diumenge sagnant, detonant de la revolució del 1905

 

 

Kerensky.jpgKerenski

El govern provisional va adoptar una sèrie de reformes: va declarar una amnistia,  les llibertats civils van ser reconegudes i va dissoldre la policia tsarista (okhrana), va prometre lliurar les terres dels terratinents als camperols, i va començar a preparar l’elecció per sufragi universal d’una Assemblea Constituent com a pas previ a una república parlamentària. El manteniment de Rússia en la guerra el va enfrontar amb els menxevics, els socialistes revolucionaris i els bolxevics, partidaris d’una pau immediata. D’altra banda, obrers, camperols i soldats van formar soviets per tot el país, que fins i tot van arribar a tenir les seves pròpies milícies armades (Guardia Roja). Entre març i octubre a Rússia hi va haver dos poders paral·lels: el del govern provisional i els dels soviets. Lenin, el líder dels bolxevics, va retornar de l’exili i en les anomenades Tesis d’abril va establir la línia política del seu partit : la ruptura amb el govern provisional, retirada de la guerra, redistribució de la terra, control de les fàbriques pels comitès d’obrers, autonomia per a les nacionalitats i lliurament del poder als soviets. El juliol de 1917, després de fracassar una nova ofensiva russa al front, es va accentuar l’oposició dels bolxevics a la guerra. Van organitzar una insurrecció popular al juliol, però van fracassar i Lenin -amb un partit bolxevic declarat il·legal pel govern- va aconseguir fugir a Finlàndia mentre que Trotski va ser empresonat. Arran d’aquest intent, el príncep Lvov va dimitir en favor de Kerenski, que va formar un nou govern de coalició. A l’agost, el general Kornilov, comandant en cap de l’exèrcit , va dirigir un cop d’Estat amb l’objectiu d’implantar una dictadura militar. Kerenski va poder vèncer la temptativa amb el suport del soviet de Petrograd i dels bolxevics, que dominaven els barris obrers i el port de Kronstadt. L’intent de cop d’Estat del general Kornilov va reforçar la posició dels bolxevics, que des d’aleshores es van llançar a l’assalt del poder.
Els bolxevics es van convertir en l’alternativa més popular al govern provisional, quan les condicions de vida a Rússia van empitjorar a causa del desproveiment i el caos administratiu.  El soviet de Petrograd, presidit per Trotski des de setembre, el de Moscou i altres soviets urbans del país van fer costat als bolxevics. Al principi de l’octubre Lenin va tornar clandestinament a Petrograd i va convèncer als seus companys de partit de la necessitat d’una insurrecció armada. El dia elegit fou el 25 d’octubre, coincidint amb la celebració del II Congrés dels Soviets de Rússia a Petrograd. Les tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja van ocupar els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarril. La presa de la fortalesa de Pere i Pau va deixar clar que l’exèrcit no dispararia contra el poble i així es va poder dur a terme l’acte decisiu, l’assalt del palau d’Hivern, seu del govern provisional. Paral·lelament es va reunir el II Congrés de Soviets de tot Rússia. Els menxevics i els socialistes revolucionaris van protestar davant del que van considerar un cop d’estat dels bolxevics i van abandonar la sala, cosa que va possibilitar que la delegació del partit bolxevic tingués una clara majoria. Lenin i Trotski van formar un nou govern, al cual es va donar el nom de Consell de Comissaris del Poble.
Trotsky_Lenin_Kamenev-Party-Congress.jpgTrotski, Lenin i Kamenev
Assalt al Palau d’Hivern
Lenin neteja el món.jpg
El Congrés dels Soviets  va adoptar una sèrie de mesures revolucionàries per constituir un  estat socialista soviètic: 1. Decret sobre la terra, pel qual s’expropiaven les terres dels grans terratinents, de la corona i de l’Església, i el seu lliurament als soviets de camperols. 2.Concedir el  control de les fàbriques i i de les mines als soviets obrers. 3. Establir la jornada de vuit hores. 4. Reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. 5. Acordar un armistici per aconseguir la pau amb Alemanya, iniciant negociacions  que van culminar amb la firma d’un tractat de pau a Brest-Litovsk, el març de 1918.
L’Assemblea Constituent que sorgí de les eleccions del novembre de 1917 era l’organisme previst per transformar el tsarisme en una república democràtica. Els resultats electorals no van ser favorables als bolxevics i l’Assemblea es va negar a sotmetre les decisions a l’aprovació dels soviets, la qual va ser dissolta. El III Congrés de Soviets va aprovar la constitució d’una República Soviètica Federal Socialista Russa, definint el nou estat com una dictadura del proletariat sota el control d’un partit únic, el Partit Comunista de Rússia.
Els defensors del vell ordre tsarista van iniciar la defensa armada per tal d’impedir la consolidació de l’Estat soviètic. Els anomenats russos blancs, per oposició a la Rússia roja o revolucionària,  dirigits per antics oficials tsaristes i amb el recolzament d’algunes tropes franceses i angleses, provocaren l’esclat de la guerra civil el 1918. Els bolxevics crearen un autèntic exèrcit, l’anomenat Exèrcit Roig, per assegurar el nou règim i fer front als exèrcits blancs. L’Exèrcit Roig , organitzat per Lev Trotski, es basava en la disciplina i en la jerarquia militar convencional, però va incorporar la figura del comissari polític que vigilava els combatents i fomentava l’ànim revolucionari. La guerra civil va costar un nombre molt elevat de vides i va condemnar milions de persones a la misèria i a la fam. Enmig d’aquest clima de violència la nit del 17 de juliol de 1918 els bolxevics van decidir executar el tsar Nicolau II i tota la seva família a Iekaterinburg, on eren presoners, per evitar que fossin alliberats pels blancs. A partir de 1920 l’Exèrcit Roig va frenar les ofensives dels blancs i va guanyar terreny fins la victòria definitiva l’any 1922.
La_Guerra_civil_rusa.jpg
Bolshveki_killed_at_Vladavostak.jpg
La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia revolucionària van influir decisivament en la definició política del nou Estat soviètic. L’any 1921 el partit bolxevic va passar a anomenar-se Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), dirigit per un comitè anomenat Politburó. El partit estava dirigit per un secretari genèral, el qual exercia el càrrec de cap de l’Estat. L’òrgan suprem de l’Estat era el Congrés dels Soviets (Soviet Suprem) que exercia el poder legislatiu. L’executiu restava a les mans del Presídium, dirigit per un President i un Consell de ministres subordinat a la política del Partit (poder real). En realitat era el PCUS el que exercia tot el poder. El 1922 es va crear la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) o Unió Soviètica. La centralització del poder es va consumar durant la guerra civil, desapareixent la possibilitat d’un sistema democràtic basat en l’elecció i la consulta. La policia política (Txeca) -que havia estat creada al desembre de 1917- s’encarregava de controlar i reprimir tots els opositors al nou estat soviètic.
Material_Historia Contemporánea_URSS1923.jpg
Durant la guerra civil, es va instaurar una política econòmica anomenada comunisme de guerra. L’estat va passar a controlar l’economia russa amb l’objectiu d’obtenir recursos suficients per guanyar la guerra civil i accelerar el desenvolupament del socialisme amb la supressió de la propietat privada. Es va nacionalitzar la indústria, es va militaritzar la producció -requisant els productes agraris per abastar les ciutats i l’exèrcit-, es va suprimir el diner i es va prohibir el lliure intercanvi de béns. El comunisme de guerra va ser un fracàs en l’ordre econòmic, provocant la fam de 1921, en què van morir dos milions de persones. Aquesta situació va donar lloc a un gran descontentament popular que es va traduir en una sèria de vagues i rebel·lions, entre les quals va destacar la insurrecció dels mariners de la base naval de Kronstadt, que des del 1917 havien estat a l’avantguarda de la revolució. De resultes d’això, Lenin va proposar al X Congrés del Partit, celebrat al març 1921, una Nova Política Econòmica (NEP), que va durar fins l’any 1928. La NEP era una solució transitòria a la crisi, consistent a retornar parcialment a una economia de mercat. Es va admetre la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços. Es va restablir l’economia monetària i es va encunyar un nou ruble. L’estat va mantenir el control sobre la banca, la indústria i el comerç exterior. L’expansió de l’agricultura va frenar la fam i es va suprimir el racionament. La NEP va donar lloc  a l’aparició d’una pagesia pròspera, els kulaks, i a l’enriquiment de comerciants i empresaris.
NEP.JPG
Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat. Per això era necessari estendre la revolució fora de l’URSS. En aquell moment això semblava possible, perquè quan es va acabar la Primera Guerra Mundial hi havia un clima revolucionari, especialment a Alemanya i Hongria entre el 1919 i el 1921. En aquests països les revolucions inspirades en el model dels soviets van acabar fracassant. Els bolxevics van crear la III Internacional -coneguda també com a Internacional Comunista o Komintern- l’any 1919 a Moscou. Es tractava de trencar amb els partits socialistes i la seva II Internacional, acusats de reformistes i de no voler acabar amb el sistema capitalista. El Komintern es va convertir en una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la revolució a tots els països, implulsant la fundació de partits comunistes a tot el món. En el congrés del 1920, Lenin va donar a conèixer les rigoroses 21 condicions que havien d’acatar obligatòriament els partits que es volguessin adherir a la III Internacional. A partir d’aquest moment, el moviment obrer socialista es va dividir en partits socialistes, de tendència reformista o socialdemòcrata, i en partits comunistes.
La mort de Lenin, el 21 de gener de 1924, va obrir una etapa d’inestabilitat. La lluita pel poder es barrejà amb el debat respecte a com havia d’organitzar-se la política i l’economia a l’URSS. En aquesta lluita es van enfrontar dos líders molt importants: Trotski -que alehores era la figura més destacada entre els succesors de Lenin, amb un prestigi com a organitzador durant els moments transcendentals de la Revolució d’octubre i com a constructor de l’Exèrcit roig-,  era popular entre els membres de base del partit i de l’exèrcit, defensant la revolució permanent i la necessitat d’exportar la revolució. Pel contrari, Stalin -que havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del Partit Comunista el 1922-controlava les organitzacions internes del partit i defensava el socialisme en un únic país, amb una URSS fortament industrialitzada; a més, va tenir el suport d’alguns dirigents bolxevics -Kamenev, Zinoviev i Bukharin- en el seu propòsit d’aïllar a Trotski. Lenin va aconsellar en una carta, redactada poc abans de morir, que Stalin fos substituït per una altra persona “més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades…”, expressant la seva preocupació per l’immens poder que havia acumulat.
Lenin_and_stalin.jpg
Lenin i Stalin
Stalin, juntament amb Zinoviev, Kamenev i Bukharin, van acusar a Trotski de voler destruir la NEP de Lenin. A partir d’aquell moment, es va denominar el terme trotskisme a la desviació dels principis marxistes-leninistes de la revolució. El 1925 Trotski va ser destituït del càrrec de comissari del poble per a la guerra. Preocupats per la concentració del poder en mans  de Stalin, alguns dirigents -com ara Zinoviev o Kamenev- van decidir passar a l’opossició. Era massa tard. El 1927 el comitè central del PCUS va expulsar Trotski, Kamenev i Zinoviev del partit, juntament amb altres opositors considerats esquerrans. Trotski no va voler retractar-se  de les seves opinions i va ser expulsat de l’URSS l’any 1929; el 1940 va ser assassinat a Mèxic per agents al servei de Stalin.
Cap al 1929 Stalin havia eliminat tots els possibles competidors del poder. Stalin va assumir un poder absolut i va escampar el terror dins el partit i a tota l’URSS. D’aquesta manera l’URSS es va convertir en una dictadura personal de Stalin , on s’impregnà el culte a la personalitat del del líder – considerat infal·lible i amb un poder absolut-, i on progressivament es va conformar una burocràcia privilegiada (alts càrrecs del PCUS) coneguda com nomenklatura, que gaudia d’un nivell de vida molt superior a la de la resta de la població. El 1934 es va crear una nova policia política (NKVD), que va ser l’instrument per executar la pràctica del terror dins de la societat russa. Les anomenades purgues (campanyes d’empressonament i assassinat d’opositors polítics) van arribar al PCUS, a l’exèrcit i al conjunt de la societat. Entre el 1936 i 1938 van tenir lloc els processos de Moscou, que van costar la vida a milers de persones. Fins i tot els antics rivals de Stalin com Kamenev, Zinoviev, Bukharin i altres membres de la guàrdia bolxevic, van ser condemnats a mort i executats. El terror i la repressió va afectar a tots els sectors de la societat russa, enviant a camps de concentració milers de ciutadans soviètics. Aquest sistema penitenciari, conegut com a Gulag, aplegava una sèrie de camps de treballs forçats, situats especialment a Sibèria.
A partir del 1928 Stalin proposa l’abandonament de la NEP i defensa la planificació i el control de l’economia per part de l’Estat. Es tractava de reforçar el sector industrial a partir dels excedents del sector agrari, dels quals es va apropiar per la força. L’agricultura es va col·lectivitzar i va obligar als camperols a integrar-se en granges col·lectives (Kolkhozos) o en granges de l’estat (Sovkhozos). Els resultats van ser negatius i l’any 1932 es va produir una gran fam amb milions de víctimes. Es va culpabilitzar als kulaks (camperols propietaris) de sabotejar la planificació, desencadenant-se una forta repressió contra ells. La supeditació de l’agricultura a la indústria va ser uns dels punts febles de l’economia soviètiva. Tots els esforços es van dirigir a crear una indústria pesant poderosa i aconseguir la independència econòmica, tecnològica i militar. La política econòmica es va centrar en la planificació d’uns objectius que s’havien de complir en cinc anys (plans quinquennals).  La planificació va comportar la industrialització de l’URSS en deu anys, amb un espectacular desenvolupament de la indústria pesant i militar. Al final dels anys trenta l’URSS s’havia situat entre les grans potències industrials del món.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpgManifestació de pagesos el 1932. A la pancarta s’hi llegeix: “nosaltres kolkhozians volem una col·lectivització total i liquidarem els kulaks com a classe”.
stalin red square.jpg

El perfil ideològic del franquisme:autoritarisme feixista i nacionalcatolicisme

Dios entra en las leyes, las casas y las escuelas


[publicat: El País, 10-2-2013]

Julián Casanova revisita en su nuevo libro la Guerra Civil Española [Crítica edita España partida en dos. Breve historia de la Guerra Civil española, de Julián Casanova, el 12 de febrero].

En este extracto, el historiador relata cómo el franquismo se apresuró, aún en plena contienda bélica, a dinamitar el laicismo republicano. La revitalización religiosa acabó con el divorcio y el matrimonio civil e impuso el crucifijo en todos los órdenes de la vida. Julián Casanova repasa en este extracto, relata el desmantelamiento del laicismo republicano por parte del franquismo.

 

Un nen efectua  la salutació feixista. / archivo sandri


Franco sortint sota pa·li d’una església acompanyat de les autoritats eclesiàstiques.

 

La fusión entre la tradición católica y el ideario fascista tenía como vínculo común la destrucción de las políticas y de las bases sociales y culturales de la República. Antes de que apareciera en escena Francisco Franco como generalísimo y caudillo de los militares rebeldes, la Junta de Defensa Nacional de Burgos ordenó, el 4 de septiembre de 1936, “la destrucción de cuantas obras de matiz socialista o comunista se hallen en bibliotecas ambulantes y escuelas” y la supresión de la “coeducación”, de la enseñanza de niñas y niños juntos en las escuelas, uno de los caballos de batalla de la jerarquía eclesiástica y de los católicos contra la política educativa republicana.

 

La revitalización religiosa llegó hasta el último rincón de las tierras en poder de los militares sublevados, con el cambio de calles, la restauración del culto público, el restablecimiento de la enseñanza religiosa y la “reposición” de los crucifijos en las escuelas. El “regreso” de los crucifijos a las escuelas, que habían sido retirados de ellas durante los años republicanos, adquirió una especial carga simbólica, con los niños como testigos. Alcaldes y sacerdotes dirigieron en la mayoría de los casos las ceremonias, mientras que los obispos solían aportar el discurso.

En la primera reunión del primer Gobierno de Franco, el jueves 3 de febrero de 1938, se decidió “revisar” toda la legislación laica de la Segunda República, y así, a golpe de decreto derogatorio, se anularon los matrimonios civiles (marzo de 1938) y cayó una ley tras otra, desde la Ley de Divorcio (agosto de 1938) hasta la de Confesiones y Congregaciones Religiosas (febrero de 1939), aquella ley de junio de 1933 que había marcado el punto álgido de desencuentro entre la Iglesia católica y la República.

 

La “renovación” legal fue tan rápida que solo unos meses después, el último día de junio de 1938, José María Yanguas Messía hacía balance de la “catolicidad” de su Gobierno en el discurso de presentación de credenciales como embajador ante la Santa Sede: “Ha devuelto ya el crucifijo y la enseñanza religiosa a las escuelas, ha derogado la Ley del Matrimonio Civil, ha suspendido el divorcio, ha restaurado ante la ley civil la Compañía de Jesús, ha reconocido en letras oficiales la personalidad de la Iglesia católica como sociedad perfecta, la santidad de las festividades religiosas y ha llevado al Fuero del Trabajo una concepción auténticamente católica y española”.

Agradecida y feliz estaba la Iglesia católica ante tanta obra reparadora por parte del Gobierno. En primer lugar, con el “gloriosísimo Caudillo”, a quien se le consideraba sin ninguna duda el “hombre providencial, elegido por Dios para levantar España”, según rezaba el Catecismo patriótico español que el dominico Ignacio G. Menéndez Reigada publicó en Salamanca en 1937, anticipo del rosario de catecismos que iban a publicarse en los primeros años de la posguerra.

 

España volvía a ser católica, una, grande y libre, pero para consolidar eso había que meter “a Dios y sus cosas en todo”, en las leyes, en la casa y en las instituciones. Y había que arrojar a los “falsos ídolos intelectuales”, expurgar las bibliotecas, pedía Enrique Pla y Deniel, obispo de Salamanca, en su carta pastoral de mayo de 1938, “sobre todo las populares y aun escolares y pedagógicas, en las cuales tanta mercancía averiada y venenosa se había introducido en los últimos años”.

 

La Iglesia pedía todo eso y mucho más a los gobernantes, a cambio del apoyo prestado a la sublevación, de la bendición de la violencia emprendida contra republicanos y revolucionarios. La “reconstrucción espiritual” pasaba sobre todo por las escuelas. “Se acabó el desdén por nuestra historia”, decía Pedro Sainz Rodríguez, monárquico fascistizado, ministro de Educación en el primer Gobierno de Franco, en una circular a la Inspección de Primera Enseñanza que envió a comienzos de marzo de 1938. Y unos meses después, desde el mismo Ministerio, se marcaba el camino a seguir en la reorganización de la enseñanza pública en Barcelona, cuando cayera conquistada por las tropas de Franco: “Debe llevarse a las escuelas crucifijos, retratos del jefe del Estado, banderas nacionales y algunos letreros breves con emblemas y leyendas sintéticas, que den la idea a los niños de que se forma un nuevo Estado español y un concepto de patria que hasta ahora se desconocía”.

No todo era religión, sin embargo, en la retaguardia franquista. Y para escapar del viejo concepto de caridad y beneficencia y plasmar los sueños de “justicia social” falangistas, la lucha en plena guerra contra “el hambre, el frío y la miseria”, nació en octubre de 1936 Auxilio de Invierno, convertida en Delegación Nacional de Auxilio Social en mayo de 1937. Fue la obra de Mercedes Sanz Bachiller, viuda de Onésimo Redondo, y de Javier Martínez de Bedoya, un antiguo amigo de estudios de Onésimo, quien, tras pasar una temporada en la Alemania nazi, volvió a España en junio de 1936 y en otoño de ese mismo año le propuso a Sanz Bachiller, que era en ese momento jefa provincial de la Sección Femenina de Valladolid, crear algo similar a la Winterhilfe nazi para recoger donativos y repartir comida y ropa de abrigo entre los más necesitados. En menos de un año, lo convirtieron “en una institución al servicio de la política demográfica del nuevo Estado franquista”, defendiendo la maternidad, con la puesta en marcha de una obra de protección a la madre y al niño: “Necesitamos madres fuertes y prolíficas, que nos den hijos sanos y abundantes con que llevar a cabo los deseos de imperio de la juventud que ha muerto en la guerra”.

La formación de ese nuevo Estado y del nuevo concepto de patria destrozó las conquistas y aspiraciones políticas de intelectuales, profesionales y sectores de la Administración que habían desarrollado una cultura política común marcada por el republicanismo, el radicalismo democrático, el anticlericalismo y, en algunos casos, el mesianismo hacia las clases trabajadoras. Maestros, médicos, funcionarios y profesores de universidad eran perseguidos por haber desarrollado una labor “perturbadora”. El castigo, en forma de asesinato, alcanzó a los rectores de algunas universidades. Famosos fueron los casos de Leopoldo García-Alas, hijo del escritor Leopoldo Alas Clarín, jurista y político republicano, profesor y rector de la Universidad de Oviedo, fusilado en febrero de 1937. Y Salvador Vila Hernández, rector de la Universidad de Granada, notable arabista, discípulo de Miguel de Unamuno, fusilado en octubre de 1936 en Víznar, en el mismo lugar que había caído asesinado dos meses antes el poeta Federico García Lorca.