Tag Archives: Tradició clàssica

Que n’eren de supersticiosos els romans!

Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! Per a ells la superstitio (de super i stare “estar per sobre”) responia a un sentiment personal i privat, enfront de la religio, que eren les creences admeses per l’Estat. Creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. Abans de qualsevol acte important els consultaven per mitjà dels àugurs, encarregats d’esbrinar la voluntat dels déus mitjançant el vol de les aus, els fenòmens meteorològics i els prodigis, i els  harúspexs, que examinaven les entranyes dels animals sacrificats. S’intercanviaven regals per Cap d’Any per obtenir bona sort. Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa; que una serp travessés l’atri; que una rata foradés un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’una divinitat; l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un estornut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre (d’aquí allò de dextro pede); casar-se en certes dates sense haver consultat els auspicis (el millor període per casar-se era la segona meitat de juny); no entrar la núvia en braços a la nova llar; no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna… Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (calendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.

Detall d’un mosaic romà procedent de Pompeia. Wiquipèdia.

En canvi, consideraven de bon averany les abelles.

Desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta. La gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull. El puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor, l’ull (pintat de blau o representant el sol)… eren símbols que també consideraven talismans contra el mal d’ull. Fins i tot protegien els morts posant a la tomba STTL. Creien en personatges malèfics com les làmies (precedents de l’home del sac que s’emportaven i es menjaven els nens desobedients) o les bruixes o harpies, en fantasmes, homes-llops i vàmpirs contra els quals utilitzaven tota mena d’amulets.

Si fas batxillerat, tradueix el text següent de Terenci (Formió IV 706-708) per esbrinar si tot el que li passa a Geta és rebut com a bon o mal averany:

intro iit in aedis ater alienus canis;

anguis per impluvium decidit de tegulis;

gallina cecinit;…

I vosaltres sou supersticiosos? Si ho sou, en què i per què? Sabeu per què avui hi ha gent que evita el número tretze? Quines supersticions romanes encara avui perviuen? També en això som hereus seus?…

Valors grecs que perduren!

Els grecs ja ho deien i ara ha arribat el moment de fer servir els seus mots per educar en valors el jovent del segle XXI, atès els contravalors (violència, indisciplina, manca de respecte i d’esforç…) que imperen en la societat actual i com a reflex d’aquesta en les aules dels nostres centres escolars. Els valors han de presidir l’ensenyament i s’han de poder educar, tal com deia Sòcrates de la virtut.

donaihome.jpg

A la tardor de 2004, em va publicar la revista Auriga nº 39 “Ja ho deien els Grecs!” ara ho he modernitzat en format TIC, però l’essència és la mateixa. Les classes de grec són molt vàlides, sigui com sigui ens cal rellegir els autors grecs amb ulls moderns i ens han de ser útils i imprescindibles, com cal esperar dels clàssics, també avui. Feu aquestes tres pàgines d’activitats en Hot Potatoes i els alumnes de grec de segon en el vostre Fil moodle i així quedarà enregistrada la puntuació. Fixeu-vos molt bé en el grec perquè també així n’aprendreu.

Animeu-vos a llegir els textos grecs, si pot ser en grec, segur que no us defraudaran i segur que us ensenyaran moltíssims valors d’aplicació actual!

Festes de difunts, festes d’alegria

Tot i que sovint associem, influïts pel cristinianisme,  les festes de difunts a pena i por, això no era així antigament. Els romans davant la mort d’un individu donaven grans mostres de dolor,  però passats vuit dies, després d’una cerimònia de purificació religiosa, feien un àpat funerari en què se suposava que el mort n’era l’amfitrió i en el decurs del qual no hi faltava el menjar, el vi, els balls i les cançons. Al cap d’un any, se celebrava la festa de l’aniversari amb menjar i xerinola i es dipositaven damunt de la tomba flors, menges i beguda. Les Feràlies i les Lemúries eren festes romanes en honor dels difunts.

Els romans creien que els morts desitjaven tornar a casa seva i, fins i tot, tornar a habitar el món dels vius. Els ploraven de forma histriònica, sempre se’n parla bé (recordeu l’expressió llatina De mortuis nihil nisi bonum ” Dels morts, res que no sigui bo”) i es procura enterrar-los i vigilar amb caps de medusa que les tombes no siguin violades, es fan rituals  ja que  podrien deambular, tot perseguint i turmentant els vius. Els romans, que eren molt supersticiosos i creien en fantasmes, homes-llops, bruixes i vampirs, utilitzaven amulets, sortilegis, etc. per tal de no ser perjudicats pels morts.

D’antuvi, els enterraments es feien durant la nit; però, després, per influència de les famílies benestants, van esdevenir cerimònies de gran fastuositat i pompa. El ritual romà era molt semblant al grec: es rentava el cadàver, es perfumava amb bàlsam perquè no fes pudor  i es vestia amb les millors robes, se li posava una moneda sota la llengua perquè pogués pagar el barquer Caront i s’exposava a l’atri de la casa on els familiars i amics li retien l’últim adéu. Envoltaven el fèretre de canelobres i feien ofrenes de flors. La seva mort era anunciada per un pregoner, així com també el dia i l’hora de les exèquies. Aquí teniu el pregoner que anuncia el funeral de Juli Cèsar a la sèrie Roma:

“Quan han retirat el cadàver de casa, és portat cap al fòrum amb la resta de guarniments, al capdavant de la tribuna…

Hi ha tots els assistents al voltant, si el difunt deixa un fill major d’edat i hi és present, aquest, i, si no, algun dels altres membres de la família, puja a la tribuna i hi parla de les virtuts del finat i de les gestes realitzades en vida… Després d’aquest acte enterren el cadàver i, tant bon punt han fet els ritus habituals, posen una estàtua del difunt en el lloc més visible de la casa, en una fornícula de fusta. L’escultura és una màscara que excel·leix pel seu treball; en la plàstica i el color té una gran semblança amb el difunt..”

POLIBI 6,  53

En processó (pompa) anaven al cementiri, situat a banda i a banda de les vies d’accés a la ciutat. Encapçalaven la processó els músics i les ploraneres, així com personatges amb màscares dels avantpassats morts. Arran de la tomba, després d’obrir-li i tancar-li els ulls i de fer-li l’últim petó, es feia la incineració. Damunt de la pira, posaven el cadàver amb el taüt. Els familiars i els amics hi tiraven els objectes preferits del finat; encenien la pira, guarnida amb flors i flascons de perfum. A les ciutats grans, hi havia forns crematoris. Quan les flames s’extingien, apagaven les brases amb vi i mel, untaven amb ungüents perfumats els ossos calcinats i els dipositaven amb les cendres en urnes funeràries que podien ser de plom, de vidre, de plata, de terrissa,  etc que es col·locaven en els columbaris, criptes excavades a la roca o d’obra amb petits nínxols en forma de nius de colom (l’ocell que simbolitza la pau).

urnafuneraria.jpg

Imatge de Sebastià Giralt a Flickr, mural Chiron

A partir del segle II, es va generalitzar la inhumació dels cadàvers, tot i que sempre van conviure les dues pràctiques, i aleshores es va estendre l’ús de les caixes de fusta o de pedra, els sarcòfags esculpits amb referències simbòliques a la mort, després es va posar de moda la decoració amb solcs ondulats, anomenats strigiles, són els sarcòfags estrigilats.

Les tombes més luxoses eren els mausoleus, en forma de temple, de torre o de casa. Les més modestes eren les fosses comunes, les individuals i els columbaris. Damunt de les tombes individuals, hi podia haver diferents monuments funeraris:

  • una estela o pedra amb el nom del difunt
  • un pedestal amb dedicació
  • una ara amb l’urna funerària dintre
  • una cupa de pedra en forma de bagul o bé feta amb teules. Les tombes de tegula i imbrex eren la versió pobra del sarcòfag.                                tegulaeetimbrices.jpg

 A les tombes s’hi acostumaven a escriure epitafis. Moltes de les inscripcions funeràries dels romans començaven amb una invocació funerària als déus Manes o esperits dels avantpassats de la família per tal que no sortissin de les tombes i no causessin infortunis en l’economia familiar, ni en la salut dels supervivents: D.M.S., és a dir, Dis Manibus Sacrum “consagrat als déus Manes”; no acostumaven a posar el dia del traspàs del difunt, però sovint hi trobem l’edat del finat, fins i tot, els mesos i els dies. També hi figura el familiar que encarrega la làpida i informacions sobre la identitat del difunt (la seva condició social, els càrrecs públics, la professió…). Mai no hi trobem els desitjos del difunt, fet que demostra la poca fe en una vida futura. Generalment, hi ha H.S.E. (Hic situs est) “És en aquest lloc” o bé S.T.T.L. (Sit tibi terra levis) “Que la terra et sigui lleu”. En moltes làpides sepulcrals romanes, sobretot cristianes, també hi ha R. I. P.  (Requiescat in pace) “En pau, descansi”. Tothom volia tenir un sepeli digne i ja hi havia associacions que recollien un fons comú a partir de petites cotitzacions mensuals per fer front a les despeses de l’enterrament i del funeral de cada associat.

Els romans, quan van conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La seva festa principal era el Samain, que vol dir “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc el darrer dia d’octubre al primer de novembre, que era per a ells el primer de l’any. La festa, la més alegre de l’any, consistia en una assemblea en què es discutien problemes polítics, econòmics i religiosos i feien un àpat abundós amb força vi. Aquest dia vagaregen les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes. La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És l’origen del Halloween (que significa “vigília del Dia de Tots Sants”) i de la tradició de les carbasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que les posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.

L’Església cristiana, declarada religió oficial de l’Imperi romà per l’emperador Constantí el 313,  que s’oposava a aquests costums romans i celtes imposa una festa cristiana i l’any 607 s’estableix la Festa de Tots Sants el primer dia de novembre i uns cents anys després, comença a celebrar-se la Commemoració dels Fidels Difunts el dia 2 de novembre. Ara bé, la gent passà de pregar pel difunt a pregar-li a ell, tot conservant la concepció animista ancestral i tot una colla de costums.

És curiós que molts pobles dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres, hagin celebrat des de temps remots i en diferents cultures i civilitzacions,  els primers dies de novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. És tardor i és temps de transició entre l’estiu i l’hivern, temps en què canvien, fins i tot avui, els nostres hàbits i retornem a la vida quotidiana: comencem les classes, les activitats culturals i socials, hi ha una nova programació a la televisió i a la ràdio, nova cartellera, estrenes teatrals, etc.

Tots Sants determina l’inici del cicle de la terra: després de l’abundor i de les collites de l’estiu, s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres… la mort aparent de la natura és evident (val a recordar el mite del rapte de Prosèrpina); però també és el moment de la sembra i , a la primavera, tot tornarà a la vida. També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent! Encara avui perviuen costums relacionats amb el foc i les ànimes (encendre espelmes, carbasses de Halloween amb llum dintre, processons d’infants amb fanalets…) i amb els antics àpats funeraris: un dels costums més característics és la Castanyada, celebració a la vora del foc amb castanyes torrades, panellets i fruita confitada. En aquesta època de l’any, el rebost és ple de conserves, confitures, elaborades amb la fruita recollida a l’estiu; també ja s’han arreplegat les ametlles… Els romans celebraven les festes en honor de Pomona, la deessa dels arbres fruiters. Avui hi ha festa a les cases i a les discoteques, uns celebren la Castanyada, altres Halloween. Tots celebren la festa ancestral dels morts, però la majoria no ho saben.

Els cementiris cristians són guarnits de flors, visitats i arranjats. Ja ho diu la dita popular: La mort és llei de vida (ja ho va dir Sèneca: Omnia mors posit. Lex est, non poena, perire). Nosaltres l’amaguem i, per això ens aterra; però en la concepció cíclica del temps, la mort era per als antics un fet absolutament normal.

Quan tenim por a ser de nit en un cementiri, no creiem potser que l’ànima del mort es troba al costat de la seva tomba? Per què encara es porten flors als cementiris? Per què es parla als morts vora la tomba? Per què se celebra la Castanyada de forma festiva? Per què és costum menjar panellets i castanyes?  Per què es demanen dolços per Halloween: trick or treat “broma o tracte”…? Potser encara creiem que els avantpassats ens visiten?

A veure com ens queda la nostra exposició sobre el món funerari romà i com traduïm Els textos per a Halloween que ens proposa en Fernando Lillo Redonet. Les històries de l’home-llop i la de la casa encantada també les podeu llegir en el seu llibre El aprendiz de brujo y otros cuentos de Grecia y Roma, editorial Merial 2007.

Bona Castanyada! i recordeu el que va dir Ciceró: Vita enim mortuorum in memoria est posita uiuorum (“La vida dels morts és en els records dels vius”).

L’eterna inspiració clàssica

La prestigiosa fotògrafa Annie Leibovitz acaba de presentar la seva darrera obra, les fotografies del calendari del 2009 que li ha encarregat la coneguda empresa de cafè italiana Lavazza. Contempleu-ne alguna de les fotografies i gaudiu de les recreacions mitològiques del segle XXI amb un rerafons de visions de Roma i amb una tassa de cafè. Què us ve al cap?

 

annieleibovitz.jpg

leibovitz2.jpg

Els cinèfils no us perdeu el fragment següent de la pel·lícula de Federico Fellini, Dolce vita (1960), amb Marcello Mastroianni i Anita Ekberg a la Fontana di Trevi a Roma:

29 de febrer: any bixest o de traspàs

Avui és 29 de febrer, un dia més que tindrà l’any! D’això se’n diu any bixest o de traspàs, i passa cada quatre anys. El nostre calendari té 97 anys bixests cada 400 anys. Bixest prové de bis sexto calendas martias, nom amb què els romans anomenaven el dia 25 de febrer, quan aquest mes tenia 29 dies per ajustar el calendari, ja que intercalaven sis dies abans de les calendes de març.

La història diu que fou Juli Cèsar, assessorat pels astrònoms, qui va reformar el calendari del rei romà Numa Pompili, i a causa de l’endarreriment produït respecte a l’any solar va afegir cada quatre anys un dia més; tanmateix, la reforma juliana tampoc era perfecta ja que provocava un error d’un dia cada 128 anys.

Fou el Papa Gregori XIII que va establir l’any bixest tal com el tenim avui, val a recordar que el nostre calendari és el gregorià. Va establir que l’any bixest requereix que les dues últimes xifres de l’any han de ser divisibles per quatre i que l’any no pot acabar amb dos zeros. Aleshores un any seria bixest si fos divisible per 400. Això tampoc és infal·lible ja que de ser-ho també hi hauria un endarreriment cada 4000 anys, per  tant anys com 4000, 8000 0 12000 haurien de ser bixests segons la regla anterior i ho deixen de ser per reajustament.

El temps s’esmuny (Fugit irreparabile tempus)  i, a més, es resisteix a ser fraccionat, mesurat per l’home. Carpe diem! i no feu cas de la fama de mal averany que té, com ho recull la dita: Any bixest, les faves al revés!

faves-de-traspas.jpg

P.D.:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AgKaHTh-_Gs[/youtube]