Afortunadament, la direcció del metro de Londres ha rectificat en la seva prohibició d’exhibir uns cartells publicitaris amb la Venus de Lucas Cranach, el Vell (1472-1553), per anunciar una exposició sobre el gran pintor renaixentista alemany que tindrà lloc a la Royal Academy entre el 8 de març i el 8 de juny de 2008 (si viatgeu a Londres no us la perdeu!).
Creieu que una Venus de fa cinc cents anys pot ser avui immoral ? Un nu femení com aquest pot ferir sensibilitats? Què n’opineu?
S’acaba de reestrenar al Liceu l’Elektra de Richard Strauss, amb llibret d’Hugo von Hofmannsthal sobre l’obra homònima de Sòfocles. Han passat cinquanta-nou anys des que es va estrenar en aquest teatre barceloní i el 1909 s’havia estrenat mundialment a l’Òpera Reial de Dresden.
Dimecres 13 de febrer a les vuit de la tarda la podeu escoltar en directe per Catalunya Música, almenys no us perdeu el monòleg de la primera escena en què Deborah Polaski, en el paper d’Electra, reviu l’assassinat del seu pare Agamèmnon a la tornada de la guerra de Troia i anhela la seva venjança. També la podreu veure i sentir en directe, via satèl·lit i en alta definició dia 25 de febrer a les 20 hores a cinesa.
A grec 2, en parlarem al symposion que farem el dijous 6 de març. Qui encara no tingui tragèdia escollida és un bon moment per llegir l’Electra de Sòfocles i també la d’Eurípides.
Que no ens faltin la música ni els clàssics!
“Phyllis and Demophoon” d’Edward Coley Burne-Jones (1870)
In memoriam Manel Pla
(Adaptació de diferents mites grecs a cura de Margalida Capellà)
Temps era temps, una princesa tràcia de nom Fil·lis es va ben enamorar. Un bon dia va arribar a les costes del seu país un nàufrag que tornava de la guerra de Troia. Aquest va resultar ser un jove príncep, fill del rei Teseu d’Atenes. De seguida es van prometre i el pare de la princesa els va regalar el dret a succeir-lo en el tron. Demofont, però, sentia enyor de la seva terra i desitjava retornar a Atenes. Després d’insistir molt, se’n va anar amb la promesa de tornar-hi. Fil·lis li va anar a dir adéu en un lloc, anomenat després dels ‘Nou camins’, i li va donar un petit cofre, dient-li que contenia un objecte sagrat de la mare Rea, i que no l’obrís fins que no hagués perdut l’esperança de tornar al seu costat.
El príncep se’n va anar i ben aviat es va oblidar de tornar. Fil·lis l’esperà i l’esperà. Passà el temps i arribà el dia convingut. El príncep no havia arribat encara i Fil·lis baixà fins a nou vegades al port a esperar el seu promès. En veure que ja no vindria, li va entrar una enorme pena i es va morir d’amor. La van enterrar i sobre la seva tomba hi va créixer un arbre de tronc clivellat, un ametller; però era un ametller sec, sense cap fulla. El príncep al cap de temps va tornar i es va entristir moltíssim en saber que la seva estimada era morta. Es va posar a plorar i tot plorant va abraçar l’arbre que creixia damunt la tomba. Fil·lis, convertida en ametller, s’alegrà de veure el seu promès i li féu saber que encara l’estimava cobrint l’arbre d’unes flors molt boniques que feien un perfum molt especial i agradable. L’ametller aviat es va tornar verd i va fer molts ametllons, com a fruit del seu amor.
Tots els anys, l’ametller perdia les fulles per celebrar la mort de la princesa i, amb els darrers freds hivernals, es cobria miraculosament de petites flors blanques i rosades i, al cap d’un mes, apareixien les fulles verdes en recordança de l’encontre amb el príncep, i després fructificaven els ametllons en ametlles.
L’ametller, encara ara, és l’arbre que primer floreix i, abans que l’hivern acabi, ens anuncia la primavera. És l’arbre dels enamorats i les seves flors són tot un símbol d’amor, de mort i de resurrecció.
(Vegeu Els ametllers)
Des d’aquí, vull agrair a Maria Rosa Llabrés el seu estudi divulgatiu i alhora exhaustiu sobre el món clàssic en la dilatada obra de Robert Graves i felicitar-la per haver obtingut el premi ciutat de Palma de Crítica Literària, el Camilo José Cela 2008, en la seva primera edició. En agraïment i tot esperant que Robert Graves i el món clàssic (Lleonard Muntaner, editor) tingui molt èxit, he fet uns comentaris a Els dies de Dèdal de Sebastià Giralt i he penjat una ressenya a Pergamon.
Si us animeu a més de llegir-lo i de resseguir la influència dels autors clàssics en l’escriptor anglès de Deià (Mallorca), us pot donar moltíssimes idees per fer un bon treball de recerca a segon de batxillerat.
Em provoca una profunda tristesa i alhora m’indigna moltíssim que el Museu d’Arqueologia (MAC) hagi de desaparèixer segons el nou pla de museus que amb el nom provisional de Catalònia integraria en un els actuals Museu d’Arqueologia de Catalunya, d’Història de Catalunya i d’Etnologia. Què serà de l’arqueologia i de la seva difusió a casa nostra? Al MAC se l’ha deixat agonitzar i això ja em fa llàstima, però eliminar-lo ja és massa. Afortunadament, no tothom hi està d’acord i caldria fer alguna cosa perquè s’ho repensin i facin un nou museu d’arqueologia.
Després d’escriure ahir aquestes línies, i d’intercanviar uns comentaris amb Sebastià Giralt, avui he conegut el parer de Montserrat Tudela, amiga i subdirectora de la revista Auriga, en el seu blog acabat d’estrenar (per cert, l’enhorabona!), així com el desig de continuar tenint un museu d’arqueologia del professor de clàssiques Ramon Torné que molt amablement enllaça amb un article meu publicat a la revista Auriga nº 32 Gimcana mitològica al Museu d’Arqueologia (moltes gràcies, Ramon!). Almenys, no sóc l’única que plany la pèrdua del MAC! Què en penseu, vosaltres? Què podem fer?
Mentre ho rumieu, podeu contemplar per gentilesa de Sebastià Giralt unes fotografies de les peces que conté el Museu d’Arqueologia.
Si ja ho teniu clar, us podeu adherir al manifest “S.O.S. Museu d’Arqueologia de Catalunya“.
Aquesta és una fotografia del meu pas el Nadal de 2005 pel teatre romà de Sagunt que ara volen enderrocar. Seria interessant que llegissiu aquest manifest en contra de la sentència del Tribunal Suprem que demana el desmantellament de les obres de rehabilitació del teatre romà de Sagunt, després que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va declarar il·legals les obres de reforma que van cobrir amb plaques de marbre les grades originals i van tancar l’escena amb un frons scaenae.
El teatre romà de Sagunt acull el Festival Sagunt a escena i el Festival juvenil de teatre Grecollatí dins de la Setmana de Cultura clàssica, en què des de fa dotze anys hi participen uns 12.000 alumnes i professors.
Us recordo que el teatre romà de Sagunt és un dels monuments que cal conèixer de la Hispània romana a les PAU de llatí.
Esperem que no s’enderroqui en benefici de la cultura i de la difusió de les clàssiques. Teatrum non delendum!
