El rectangle auri el trobem en els elements del Partenó, en les escultures de Fídias, però també en les parts d’un insecte, en els pètals d’una rosa, entre les separacions d’on neixen les branquetes de les plantes, en l’altura d’una persona respecte de l’alçada del melic, en les targetes de banda magnètica utilitzades, per exemple, en els caixers automàtics o cabines de telèfon.

Qui no ha sentit a parlar del rectangle auri, raó àuria o divina proporció?

Fins i tot el Pato Donald ens ho explica:

Els poetes tampoc no s’han pogut resistir als seus encants:

A ti, maravillosa disciplina,
media, extrema razón de la hermosura
que claramente acata la clausura
viva en la malla de tu ley divina.
A ti, cárcel feliz de la retina,
áurea sección, celeste cuadratura,
misteriosa fontana de mesura
que el Universo armónico origina.
A ti, mar de los sueños angulares,
flor de las cinco formas regulares
dodecaedro azul, arco sonoro.
Luces por alas un compás ardiente.
Tu canto es una esfera transparente.
A ti, divina proporción de oro.
Rafael Alberti, “La divina proporción”

La bellesa i el nombre phi (per cert, d’on li ve el nom?)

Us pensàveu que la bellesa era subjectiva, eh!

P.D.:
“Òpera en texans” Pelléas et Mélisandre (especialment a partir del minut 21:40):