Grec 1 i 2 batx., M. Capellà, ed. Teide

En el gineceu, entre dones, els nens s’entretenien: primer, amb un sonall; després, amb les petites bestioles de joguina (cavallets, porquets, gossets, etc.). Quan començaven a fer les primeres passes, els donaven una roda per caminar; sovint també els construïen una mena de carretó amb llança. En molts jocs, utilitzaven pilotes de roba o de pell; es divertien jugant al io-io, a la baldufa, a bales, a tabes, a daus, al cèrcol i amb tota mena de jocs semblants a l’oca, al jaquet, etc. Feien rotllanes, jugaven al joc de la tortuga tortugueta, a tocar i parar, a la gallina cega, a amagar-se… Les nenes jugaven amb titelles i, sobretot, amb ninots, fets de tota mena de materials, principalment fusta, os i draps, encara que només s’han conservat nines, tot sovint articulades, de ceràmica i de terracota; les vestien amb draps, les pentinaven, les empolainaven amb joies i, fins i tot, tenien els mobles en miniatura.

A l’interior de les cases o als jardins hi tenien molts animals de companyia: llebres, ànecs, oques, coloms, ocells cantaires, tortugues, cabres, galls, grues, gossos, mosteles, etc.; en canvi, no tenien gats domèstics. Les noies fins i tot posseïen bestioletes, com borinots, llagostes o cigales, que tenien agafades amb un fil lligat a una de les potetes. La poetessa hel·lenística Ànite de Tègea ens ho testimonia en un epigrama (Antologia Palatina VII, 190), un bell epitafi de la nena Miro a una llagosta i a una cigala que ha sebollit en una tomba comuna, seguint el costum d’enterrar junts els éssers units per un lligam familiar:

                    Per a la llagosta, rossinyol en el camp, i per a l’hoste de l’alzina,

                    la cigala, els preparà una sola tomba Miro,

                    i sanglotà la nena un plor virginal. Car,

                    l’indòmit Hades li prengué les seves dues joguines.

                         (Poetes gregues antigues, de Margalida Capellà

                         Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004)

La dona s’encarregava de l’educació dels fills fins que tenien set anys, i després el pare els enviava a casa d’un mestre privat. Les nenes no hi anaven i solament sabien el que els havien ensenyat les mares.

Ser infant a Esparta era una altra cosa. La vida de l’espartà estava reglamentada des del seu naixement per al servei a l’Estat. No deixaven viure els nens dèbils o amb malformacions i els estimbaven al mont Taíget, tal com se’n fa ressò el principi de la pel·lícula 300 (de Zack Snyder, 2006) i la guia didàctica interactiva 300 de Fernando Lillo. A partir dels set anys, els nens començaven l’educació comuna i obligatòria: aprenien a llegir i a escriure, una mica de música i cant; però, sobretot, s’exercitaven físicament. L’espartà, doncs, s’educava en col·lectivitat, en campaments militars, en un fort contrast amb el sistema atenès.

Ara, imagina’t que ets un nen o una nena i explica’ns un dia de la teva existència virtual a l’Atenes clàssica o a la militar Esparta.