– Que va passar aquella nit?

– … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

– I que va passar desprès?

– Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

– Que més va passar?

– Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

– Segueix-hi si us plau.

– Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

– Aleshores que va passar?

– Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

– I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

– Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

– Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

– Si, però…

– I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

– Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de sí mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

– Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

– I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz

Penso que la vida és un tresor, però pocs tenen la clau d’aquest cofre ple de felicitat.En Marc era un noi jove, molt inconscient, no feia re, però era feliç. La seva estança a primària va ser dolenta, mai feia deures, no estudiava, pot ser a casa no li donaven l’estima o l’atenció que requeria un nen mocós. Així que anava tirant per la vida, només era un noi de vuit anys mes o menys, però al seu futur no li esperava res de bo.

No destacava en res, tot i així tenia el seu grup d’amics, com tots els nois, va anar creixent amb ells, i com més creixia mes estúpid era, fins que tocà fons…Abans de tocar fons va tenir molts problemes, però com ja e dit, era un inconscient, a sisè comença a fumar, ni tan sols podia tragar-se el fum, era vergonyós, a l’arribà a ESO fuma el seu primer porro, fruit de les amistats poc convenients que havia fet, descobreix el futbol, un primer bon pas cap a la salvació, però encara es d’hora. El noiet repeteix 2ºESO, i això el destrueix, a partir d’aquí viu una etapa corrupta i malgasta un any, tot per culpa de professors cínics, que creuen que fen-los repetir aconsegueixen alguna cosa, i no, l’únic que fan es deteriorar-los més. En el moment que un noi repeteix no ho fa sol, amb ell repeteixen tres més, i així es forma un grup d’inconscients que només distorsionen les classes i reben sancions indisciplinaries que no arreglen res.

La mare d’en Marc no s’assabentava de res, només del seu xicot, una persona que m’abstindré de descriure, per respecte. Però els problemes d’en Marc van arribar a casa, en total van ser dos problemes, el primer pagar la reparació d’un cotxe que havia sigut cosit a pedrades. I el segon una denuncia estúpida, que es va tenir que resoldre pagant més. I aquest va ser el detonant de la seva consciència, en aquell moment va descobrir el que era, i que podia canviar fàcilment, però en Marc mai més va tornar a ser feliç, es va centrar en els estudis, i com a persona, però no va tornar a gaudir com quan era un boig oblidat de 1’60 d’estatura… Només li quedaven records i una conclusió, la ignorància és igual a felicitat.

MARC PELEGRÍN

El viatge el resumiria en una paraula… magnífic. El tornaria a fer ara mateix.

L’estiu passat , vaig anar a
la Xina amb la meva família i uns amics, vam estar només una setmana, una setmana que es inoblidable.

El primer dia vam decidir anar a visitar la Ciutat Prohibida, no ens volíem perdre, una de les set meravelles del món. N’hi havia moltes places per tots els llocs,molts carrers estaven tallats per obres per poder enllestir tot el tema dels Jocs Olímpics de Beijing 2008.

Al segon dia, vam anar a visitar la gran muralla. Havíem reservat aquesta excursió a través del hotel ja que arribar-hi en taxi és una mica costós( estàvem entre 80 o 120 km de la muralla )La veritat és que la gran muralla em va encantar, hi hagués passat tot el dia allà, però només vam tenir dues hores fins que vam tornar.

El tercer dia vam anar a visitar el que serà el futur Teatre Nacional de Beijing, va ser un pèl avorrit.

El quart dia ens vam dedicar a visitar els hutongs,que son els carrers que formen el casc antic, fer les últimes compres i anar a un espectacle d’acrobàcies molt espectacular.

El cinquè i últim dia vam agafar l’avió i vam tornar cap a Premia amb la sensació de que no havíem vist res, se’ns va fer massa curt el viatge.

ENRIC SUBIRANAS

La veritat és que ja fa temps que vaig fer aquesta fotografia però cada vegada que la miro quedo enormement sumit en els records però no és només per això que la considero un gran fotografia.

No sóc gaire melancòlic però és que aquesta imatge a més de la seva bellesa artística és extreta d’un paisatge com n’hi pocs. És la naturalesa en estat pur, sense cap manifestació humana que l’hagi pogut modificar o espatllar. És un lloc d’aquells on m’agradaria quedar-m’hi per tota la vida i veure’l cada matí no em cansaria gens ni mica. És un paisatge fabulós i alhora de descriure’l em quedo sense adjectius però la veritat és que no té desprès.

Aquesta fotografia la vaig fer en unes vacances a Escòcia que probablement siguin les millors que hagi tingut mai per la gran quantitat de paisatges d’aquest estil.

Jordi Llenas

Bé, és hora d’imaginar aquesta persona que s’ aixecà del llit, un altre dia com qualsevol altre. Què va fer? Anar a escola? No. Va passar la resta del dia a la seva casa, potser surti a caminar, al cinema o a la plaça, però almenys sis hores del seu dia van a transcórrer dintre d’aquest refugi de ciment anomenat casa.

Ara imagina aquesta persona traient el cap per la finestra. Fora de casa seva les persones juguen i conviuen; la persona les coneix, però només de vista. La major part són els seus veïns. La seva és una ment ansiosa i vivaç, adora l’art i la bellesa, té una gran intel·ligència i una personalitat atractiva, encara que no extrovertida. Per què, llavors, roman darrere de les parets de ciment, igual que els dies anteriors? No hauria d’establir contacte amb algú? Sí, hauria de. Però també té orgull; anhela l’amor de les persones, però no les necessita.

Ara, encara que no m’ho preguntis, et diré que aquesta persona no és, com podries mal interpretar, algú antisocial. No, és clar que no. Quan té l’oportunitat se’n surt amb autoritat i intel·ligència. Selecciona amb gran responsabilitat les seves amistats, però no menysprea i tracta a tothom amb amabilitat. Tampoc es deixa maltractar; és una persona orgullosa. De la mateixa manera puc assegurar-te que és una persona físicament atractiva, i no és tímida, encara que tingui les seves reserves i es mostri com un noi callat davant la gent la qual no confia del tot.

Què és la solitud? El que viu aquesta persona pot dir-se veritablement solitud? No sofreix massa, té una dedicació, encara que aquesta sigui dintre de la seva pròpia casa, té una família a la qual estima i que l’estima també. Objectivament, no està sol, però el que té no l’és suficient. Sap que el seu esperit és massa gran per a ser limitat d’aquesta forma. I, encara que sap que l’endemà i l’altre poden ser iguals, posa la seva fe en una sola esperança; que tard o d’hora va abandonar la solitud.

Això, al final, vol dir que la veritable solitud és un problema de l’ànima. És una espècie    d’inconformitat amb el que es té, és mancada d’acceptació. Però no és això el que torna humanes les persones? Qui pot resignar-se a morir de fam com un gos sense sentir res? Qui pot perdre un amic sense sentir dolor?

Encara així, la resposta solament la pots trobar tu; la certesa de la veritat no es pot comprar, només es pot trobar. És la solitud inconformitat? És falta d’amor? És la incapacitat d’estimar, o la incapacitat de donar tot l’amor que es té dintre? O és, simplement, el gaudi intern de sofrir per alguna cosa que mai es tindrà?

Jaume González Bazataqui

Mar, és una noia d’ulls blaus i pell fina. Els seu pare treballa de pescador i des de que ella era petita l’ha portat a navegar per alta mar. La seva mare es biòloga marina, i coneix tots els secrets més profunds dels animals aquàtics més inversemblants.

Mar, és una noia tímida i reservada. Des de ben entrada l’adolescència que utilitza l’aigua com a refugi de les seves pors, tal com si de la placenta de la seva mare es tractés. L’aigua és transparent, però per a ella, és la tapadora més profunda i fosca. Envoltada d’aigua és com se sent còmoda. Mar és una noia a qui no li agrada obrir-se als demés, expressar els seus sentiments o emocions. Té por al fracàs. Així que des de fa temps només surt de casa per anar a l’escola del cantó o a la piscina, on des de petita practicava la natació i on és  va convertir en una gran experta. Ara simplement, resta a l’aigua nedant, pensant o refugiant-se. Què fàcil deu ser la vida d’una sirena.. sovint sospira.

Joan, nedador des de petit, sempre s’havia fixat molt amb Mar; preciosa i senzilla, l’encisava. N’estava enamorat des de feia anys, però mai havia sabut com apropar-s’hi. Ella no es relaciona amb ningú, com si parlés un altre idioma, o fos d’un altre món. És concentrava en l’aigua, els seus reflexes i els seus moviments. En canvi, ell només es podia concentrar en la bellesa infinita de Mar.

Un dia, estranyament, es van quedar sols a la piscina. El Joan va fer quelcom que mai hagués fet davant de ningú i menys davant d’ella; cridar la seva atenció. Va tirar-se expressament a l’aigua, simulant un fort cop de ventre i tot seguit va començar a moure els braços i cames talment com si s’estigués ofegant. La noia, nerviosa, buscà ràpidament alguna mirada d’ajut. Com era possible que fos ella la única que estigués a la piscina i que a més coincidís amb el petit descans que tenia el socorrista per a dinar? Tan si val, va apropar-se a aquell noi, nedant de pressa. Va ajudar-lo a sortir a fora i el va estirar cuidadosament damunt d’un flotador. El noi semblava estar bé. Així va ser el seu primer contacte, i a partir d’aquí la noia poc a poc va anar obrint-se cada vegada més a aquell noi mig desconegut, fins ara. S’explicaven tot, reien, nedaven, passaven el temps mort, s’ajudaven, etc.. Mar va aprendre a confiar en algú que no fos en ella mateixa.

Mar va aprendre a estimar.

La imatge d’una noia que va descobrir que per estimar no es té que tenir por. Sempre hi ha un flotador on agafar-te si les coses van maldades, i aquest flotador és ell.

Aida Caba