Sobre la llibertat. Autor: Jesús Gómez.

La paraula “llibertat” sempre m’ha suscitat emocions positives. El final de la meva infància em va portar al naixement de la consciència política i a mirar amb bons ulls totes les reivindicacions, polítiques o no, de major llibertat: llibertat d’expressió, amor lliure, llibertat de consciència… 

Ara bé, fa anys que constato que la llibertat constitueix també un refugi per a posicions sovint conservadores, si no obertament reaccionàries. 

Potser la primera notícia d’aquesta malèvola tendència la vaig copsar quan una persona va argumentar a favor dels concerts de les escoles religioses, emparant-se en el dret dels pares per triar l’educació dels seus fills incloent-hi la llibertat de consciència en l’argumentari. Més endavant em va cridar l’atenció la reivindicació d’una associació de surfistes de Barcelona, que reclamaven el dret a surfejar a les platges barcelonines, tot al·legant que tenien el mateix dret que els banyistes a triar lliurement l’activitat a realitzar a l’espai públic. 

Amb el temps, a la meva memòria s’han incorporat argumentaris en contra del carnet de conduir per punts, en pro de la llibertat de conduir a la velocitat que ens surti dels motors; en contra de la limitació del consum d’alcohol per a poder conduir (els automòbils són els camps de batalla de múltiples guerrers per la llibertat), la prohibició del tabac als espais públics també va aixecar el clam en favor de la llibertat i, així, hem arribat a les actuals reivindicacions de llibertat de circulació dels virus, on els campions i campiones sostenen una èpica batalla contra les mascaretes, les vacunes i els certificats de vacunació. 

Totes aquestes variades argumentacions tenen un punt en comú: partint de la premissa segons la qual la llibertat constitueix un dret fonamental de l’ésser humà, hom pot defensar qualsevol posició argüint que limitar una conducta determinada constitueix un atemptat contra un dret fonamental. 

Intentaré mostrar la feblesa d’aquest argument des de diferents punts de vista.

Comencem pel principi: John Locke va posar les bases del liberalisme polític tot cercant una legislació que limités la capacitat de l’estat a l’hora de reprimir la llibertat individual. Com que Locke era prou espavilat i, com els meus alumnes, havia llegit i entès a Hobbes, va veure de bon principi que havia de salvar un escull: si vivim en societat, és estrictament necessari limitar les nostres llibertats individuals per tal de no caure en la guerra de tothom contra tothom. El bo d’en John va explicar-nos aleshores una faula preciosa: els éssers humans són lliures per naturalesa i viuen en societat perquè així ho han decidit lliurement; s’entén, per tant, que ningú no ingressarà lliurement a una societat que tingui com a condició la limitació d’aquesta llibertat. L’estat queda, doncs, relegat a un paper subordinat, de manera que només pot reprimir les conductes individuals si, d’aquestes, es poden derivar atemptats contra la vida, la propietat i la llibertat dels seus conciutadans.

La trampa és prou òbvia als nostres ulls: ni l’experiència personal ni la recerca històrica ens han mostrat mai aquest moment idíl·lic en el qual els éssers humans han estat consultats sobre la conveniència de viure o no en societat. La meva intenció no és derivar d’aquesta afirmació una crítica general a les teories contractualistes modernes, ni a les contemporànies neocontractualistes, sobre un possible origen de la societat. 

Vull fixar el focus en un altre element: si rebutgem, per improbable, aquest estat natural previ a la fundació de la societat, hem d’admetre que el concepte de dret natural perd la seva validesa i, per tant, l’afirmació “la llibertat és un dret natural de totes les persones” té la mateixa fonamentació que qualsevol altra afirmació sobre la naturalesa humana que exclogui a la societat de la seva definició.

En conseqüència, com a conclusió parcial, podem afirmar que la legitimitat de qualsevol enfrontament entre individu i estat no es pot fonamentar en un presumpte estat natural. Si l’ésser humà té dret a la llibertat (cosa que en cap moment he posat en dubte), hem de legitimar aquest dret en la condició inevitablement social de les persones. Dit d’una altra manera, no s’hi val demanar un canvi en les regles del joc apel·lant a un ordre anterior i, per tant, presumptament més legítim que l’actual. Fer això seria equivalent a fonamentar l’ordre social en la naturalesa superior dels monarques o en la voluntat de Déu… i justament això era el que estava criticant Locke.

Lamentablement, el liberalisme ha continuat explicant-nos la seva faula basant-se sempre en situacions igualment fictícies: totes les declaracions de drets humans cerquen un fonament igualment metafísic, ja que es basen en consensos que difícilment poden considerar-se com a legitimats per la voluntat efectiva dels individus a què afecta. Pensar que les Nacions Unides representa la voluntat de la humanitat quan no tots els estats membres tenen els mateixos drets (dels quinze membres del Consell de Seguretat, per exemple, cinc són permanents i tenen dret a veto), és tan ingenu com creure que hi ha estats especialment afavorits per la voluntat divina.

D’altra banda, el fet de considerar la llibertat com un dret natural implica considerar el tema de la llibertat abstractament, deslligant-la de les circumstàncies concretes dels individus. Així, pensar que existeix un punt de partida en el que els éssers humans es trobaven en una situació d’igualtat, implica que les òbvies desigualtats de la nostra societat poden ser conseqüència de la falta d’habilitat o de motivació per part dels desafavorits en la seva cursa per l’adquisició de drets i privilegis. I és que tothom pot regirar la seva consciència i descobrir que, quan constatem una situació de pobresa, ens tranquil·litza força comprovar que aquella persona és pobre per què és poc treballadora o ha deixat passar les oportunitats que la vida li ha ofert, igual que a mi. Com ja va mostrar Rousseau, la desigualtat de la societat s’explica, en primer lloc, perquè no tothom ha partit del mateix punt. Si considerem la llibertat com una situació en la qual puc triar entre diferents opcions, resulta evident que no tothom és igual de lliure i, si tal com sembla voler mostrar el liberalisme, cadascú és responsable del seu èxit, cal admetre que els triomfadors són també responsables del fracàs dels altres.

Ara bé, aquests raonaments crítics no haurien de deixar-nos desemparats de criteri a l’hora de resoldre els dilemes que es plantegen en nom de la llibertat.

L’altre dia, tot debatent a classe sobre quines serien les mesures apropiades per lluitar contra l’homofòbia, tot qüestionant que la solució fos limitar-se a sancionar les actituds homòfobes, una alumna de 4t d’ESO va assenyalar la contradicció que implicaria limitar la llibertat d’expressió de l’homòfob per tal de protegir la llibertat de viure la pròpia condició sexual. I el debat va quedar congelat, ja que estem acostumats a pensar que cal respectar la llibertat de tothom.

Com és lògic, hom podria eludir aquest escull mitjançant una sentència tòpica: la meva llibertat acaba on comença la dels altres.

El problema d’aquest tòpic és el de tots els tòpics: a força de verbalitzar la sentència, aquesta omple les nostres oïdes d’un so que no ens provoca cap conflicte i, per tant, arribem a repetir-la sense necessitat de pensar què vol dir. 

Escolteu-me bé: fugiu de les sentències que podem repetir i memoritzar encara que siguin verdaderes, perquè el que ens convé sempre és complicar-nos la vida qüestionant-nos el significat de totes les paraules que proferim.

Més aviat, hauríem de cercar un criteri que ens permeti determinar si una acció és o no respectable i, fins i tot, si podem establir una jerarquia pel que fa al respecte que mereixen les llibertats individuals.

La història de la filosofia ens ha ofert múltiples criteris, però jo crec que faríem bé de no oblidar mai que som éssers concrets amb experiències concretes i que, per tant, el nostre criteri hauria de dependre d’accions concretes i de les seves repercussions concretes.

D’aquesta manera, és fàcilment contrastable que l’exercici lliure de la nostra sexualitat ens farà feliços i ens ajudarà a materialitzar el nostre projecte de vida de forma més plena i sense comprometre la felicitat ni els projectes de la resta de la humanitat. L’homofòbia no només no contribueix a la felicitat de ningú sinó, més aviat, al contrari. La llibertat de conduir a tot drap només fa feliços als fabricants de motors i als descerebrats que confonen la potència dels seus motors amb la funcionalitat dels seus genitals. La llibertat de no vacunar-se només fa feliços als virus i als accionistes de les indústries farmacèutiques que veuran com s’incrementen els llargs tractaments per fer sobreviure als infectats.

L’estupidesa que condueix a promoure la infelicitat dels altres, ja sigui reprimint la lliure condició sexual, assassinant-los a una carretera o contribuint a la proliferació de les malalties infeccioses, pot tenir la seva justificació en algun trastorn mental, en la ignorància, en el gust per les teories de la conspiració o en l’addicció a algunes substàncies, però no es pot justificar en nom de la llibertat. 

I, en tot cas, la llibertat de ser imbècil és perfectament respectable però està sempre per sota de qualsevol mena de llibertat que contribueixi a la felicitat.