I sembla que això del confinament comença a acabar-se i que tornem a fer classes sense una pantalla pel mig, tot i que la mascareta serà una intermediària a la que ens haurem d’acostumar. 

Sembla que haurem d’assumir els milers de morts de manera més viva que quan les epidèmies només afectaven al 3r món i haurem d’acceptar que aquelles xifres que dia rere dia s’enuncien, engloben a mares i àvies, pròpies o d’amics, directes o indirectes, però cruament reals i directes aquesta vegada. Realment democràtic el virus: no ha respectat el nostre privilegi i ens ha tractat com si no haguessim comprat la immortalitat.

Hem d’assumir que tot i que encara és d’hora (hi ha ferides massa tendres), apareixerà l’argument segons el qual la selecció natural ha actuat i s’ha endut als febles, beneficiant d’aquesta manera a la qualitat del conjunt de supervivents… El neoliberalisme darwinista (sense permís de Darwin, que era bona gent) sempre veu avantatges en les desgràcies alienes, manifestant així la qualitat moral dels seus defensors, molt propera a la del vòmit d’un escarabat.

Hem d’assumir que el confinament ha aprofundit en les desigualtats socials. Al cap de la segona setmana vaig pensar que no era una situació tan penosa com manifestaven molts dels meus alumnes, però no vaig trigar gaire a prendre consciència dels meus privilegis: viure a un pis on sempre hem pogut trobar un punt d’aïllament, una terrassa per comprovar que els ocells tenen ales, una bona connexió a internet i suficients auriculars com per no emprenyar-nos massa els uns als altres… Però les bretxes no desapareixen pel fet de reconèixer els nostres privilegis i de posar-nos en la pell dels altres: l’empatia és només un recurs pseudocientífic que no substitueix a la revolta. Curar la desigualtat amb empatia és com parar al coronavirus amb homeopatia, queda maco i és “resultón” als discursos, però criminalment inútil en la pràctica.

Hem d’assumir que les pandèmies treuen el pitjor de tota la humanitat i, per tant, treuen el pitjor dels pitjors humans. Així, la nostra classe política ha estat, com sempre, a l’alçada… vull dir, a l’alçada d’un excrement de pangolí. Comentar el paper dels polítics dins aquest període em fa una mandra de dimensions còsmiques i, per tant, no ho faré.

Hem d’assumir que les pandèmies també treuen el millor de les bones persones. Així, he vist com hi ha alumnes que amb uns mitjans més que rudimentaris han saltat per sobre de totes les bretxes i m’han demostrat que els herois no són mai senyors amb uniforme sinó noietes que són capaces de fer i lliurar els deures de filosofia només amb un telèfon mòbil, imaginació i unes ganes d’aprendre sense aturador.

Hem d’assumir que la capacitat d’infantilitzar-nos que tenen determinades administracions tendeix a infinit: hem aplaudit als sanitaris, i hem omplert les xarxes de lemes absurdament simplistes: des del “Resistiré” fins al “tot anirà bé”, passant per les crides a la unitat, l’expressió de la fortalesa de la societat que sortirà de la pandèmia. Com sempre que repetir un lema substitueix a fer una reflexió crítica, perdem l’oportunitat d’aprendre alguna cosa nova. Afortunadament en Martí i Pol, generador incansable de versos que poden esdevenir lemes, no va escriure sobre pandèmies… encara ens trobaríem penjades, a les parets dels centres educatius, cartolines amb lemes higienistes: Que tot està per desinfectar i tot és possible…

I ara tornem: la mascareta ben posada, les mans xopes de gel hidroalcohòlic, l’institut convertit en un escape room (només podràs sortir si segueixes el camí correcte!), els mitjans insuficients i una sensació de que estem en fals: mirant la dotació d’equips de protecció que el Departament d’Educació ha proporcionat als centres, he recordat una trista imatge: Als inicis del confinament, quan es va materialitzar una carència de mascaretes (amb la conseqüent pujada de preus) vaig veure un depenent d’un supermercat amb una bossa de plàstic lligada al voltant del cap, tot subjectant un mocador de paper que li tapava la boca.

Com aquest depenent, que fa el que pot per protegir-se però al que els seus caps no han proporcionat els mitjans adequats, ens sentim alguns treballadors: amb la boca inútilment tapada, en tots els sentits possibles de l’expressió.