Quants anys sentint a parlar de projectes… Però arribem a la xarxa, i en una primera sessió, el Fernando Hernández ens hipnotitza amb la seva mirada educativa, i ens transporta cap a nous reptes. Sortim il·lusionats i molt engrescats! Ja volem començar a aplicar coses! De vegades però, si no gairebé sempre, els projectes són tot un desafiament. Un curs nou, i ens sorgeixen molts dubtes… “Sortirà un bon projecte d’aquí?” “I si no sé veure el potencial d’un tema determinat?”, “Sabré veure l’oportunitat per desenvolupar una bona pregunta investigable?”
Qui més qui menys, a l’escola tots passem per aquestes qüestions diverses vegades al llarg del curs. Aquest “buit”, hem descobert que pot omplir-se amb les aportacions dels companys. Quina sort poder compartir inquietuds en grup! Allà on un està bloquejat, arriba l’altre, amb una notícia del diari, amb un comentari, una activitat de l’agenda cultural, una fotografia… De fet, ens adonem que els altres actuen com a “impulsors” d’idees, però és el nostre radar, que està present i actiu, obert a totes les possibilitats d’aprenentatge, el que ens alerta…
I això és precisament el que va succeir. Uns nens d’una classe de primer, havien fet una excursió al Bosc pintat de Castellfollit, i el dilluns, emocionadíssims, ens portaven informació per explicar a l’aula. Mapes, fotografies… Ja s’olorava l’oportunitat de projecte! Però com? Quina seria la pregunta més adequada per despertar l’inquietud?
Però com la majoria de les coses a la vida, això ens ho porta el temps. El temps i l’atenció al que succeeix al nostre voltant. Una nena, amb tota la seva benevolència, i com si hagués pogut sentir l’allau de dubtes que em sorgien i es barallaven al meu cap va dir amb la seva veueta: “i això…COM HO HAN POGUT PINTAR?”
Click.
I és que és així com ho vaig sentir, un click, no al cap, sinó a la boca de l’estómac, que va anar agafant força a mesura que assimilava la qüestió i l’impacte d’aquesta en les cares dels companys i companyes.