Dret romà, Expressions llatines, General

Ius commune i Ius singulare

Deixa un comentari

El “dret comú” és el dret integrat per normes vigents amb caràcter general. El “dret singular” és el que per motius morals, útils o de bé públic, exclou per determinades situacions les regles comunes.

Paule defineix el ius singulare de la següent manera: ius singulare est quod contra tenorem rationis propter aliquam utilitatem auctoritate constituentium introductum est (és dret singular el que, contra el context de la raó “del dret”, ha sigut introduït per l’autoritat de qui la constitueixen a causa d’alguna utilitat).  Aquesta definició no s’ha d’entendre en el sentit que només les normes singulars obeeixen a alguna utilitat, ja que, una utilitas hi ha en tota classe de normes. El ius singulare no nega la ratio del ius commune, sinó que reconeix, entre certs aspectes, una ratio diversa, una ratio especifica, aplicable a relacions particulars o a categories especials de persones o coses.

La norma del ius singulare es dóna per entendre una utilitas concreta, això vol dir que el dret singular no s’ha de portar a conseqüències que impliquen una alteració del sistema jurídic ordinari: quod contra rationem iuris receptum est, non est producendum ad consequentias (el que ha sigut admès contra la raó del dret no pot portar-se fins a les seves últimes conseqüències).

El ius singulare es mostra el privilegium. Antigament el “privilegi” era alguna cosa perjudicial, és a dir, introduït in odium  d’una determinada persona. Ciceró ho defineix encara com una “llei contra l’individu”.

Dret romà, General

Ius civile i Ius honorarium

1 comentari

El ius civile és l’únic sistema jurídic que passa d’uns a altres per força de grau i constant raó.

El jurista revela el ius des d’un punt de vista personal, i fa conscient allò que pels altres era inconscient. Però ha de desenvolupar el sistema sense sortir-se de la lògica, amb uns límits.

La interpretatio entra en una crisi en el moment en el qual el jurista ja no pot fer “revolucions”, encara que siguin reclamades propter utilitatem publicam. 

El pretor actua el ius però només quan el considera conforma al bonum et aequum. En altra cas, un “ordre” seu el posa fora de l’actuació, és a dir, el priva de vigència. El jurista no ha d’anar més enllà del sistema, ni tampoc contra el sistema mateix.  L’activitat pretorià posa en alt un nou i grandiós edifici jurídic, els quals els seus pilars són bonum et aequum. Per mitg del Pretor, arriba la jurisprudència a on per si mateixa no pot arribar-hi.  El Dret honorari només viu i s’imopsa en el terreny processal, mitjançant les actiones in factum, actiones ficticiae, exceptiones, denegatio actiones i  in integrum restitutio. 

Cadascun d’aquests drets ( Dret civil i Dret honorari) obra on l’altre no obra. El Dret honorari governa en la mitjana que determinades institucions civils no tenen vida in concreto,  convertint-se llavors en “supersticions” o supervivències històriques, és a dir, alguna cosa que esta més enllà de les realitats actuals. De totes maneres convé advertir que el Dret honorari no surgeix com entitat orgànica indiferent al ius civile. El Dret honorari es recolza en el ius civile. 

Freqüentment es parla d’un dualisme de sistemes, de dos sistemes jurídics diferents i oposats. Hi ha un duplex duminium, és a dir, el domini dels quirites i la propietat tutelada pel Pretor, in bonis esse o in bonis habere; al costat de la hereditas el magistrat crea la bonorum possessio; al costat de la agnatio, és reconeguda la cognatio. 

Dret romà, General

Ius

Deixa un comentari

La paraula dret prové de la paraula llatina Ius. 

Els romans feien servir la paraula ius per fer referència tant el Dret objectiu (ius civile, ius gentium, ius Romanum o ius Romanorum) com el Dret subjectiu (ius utendi, ius fuendi, ius vendendi, ius distrahendi)

El ius en sentit objectiu és definit per Tiberius Iulius Celsus Polemaeanus. La definició que va donar Celsus va descobrir l’essència del ius en la consciència social, qui actua amb tota sort de dades ( econòmics, polítics, psicològics, ètics) té per bo i dolent (bonum et aequum).

Diferents significats de ius:

I. “Principi objectiu i suprem de determinació del mode de ser o de funcionar d’una comunitat social, sigui en el seu conjunt o en els seus elements singulars”

D. 1,1.1 pr., Ulpianus: Iuri operam daturum prius nosse oportet, unde nomen iuris descendat, est autem a iustitia appellatum: nam, ut eleganter Celsus definit, ius est ars boni et aequi.  (Hauria de ser qui  ha de dedicar-se a l’estudi del Dret, principalment conegui d’on prové la paraula iures (Dret). És diu així de iustitia (justícia), ja que, com elegantment ho defineix Celsus, és l’art del bo i el just.

II. “Situació, poder, facultat d’un individu”

Gaius, 1, 48: Sequitur de iure personarum (i.e.: ” de iure quod ad personas pertinet”) alia divisio. Nam quaedam personae sui iuris sunt, quaedam alieno iuri subiectae. (En el dret de les persones es dóna altra divisió. Unes persones són independents i altres estan subjectades a un poder aliè)

III. ” Determinació concreta d’un esdeveniment per part de qui té el poder de fer-lo”

XII Taules, 6,1: uti lingua nuncupassit, ita ius esto ( com la llengua hagi pronunciat, així sigui el dret).

IV. “Lloc en el qual el magistrat ius dicit“

D. 1,1,11, Paule: …alia significatione ius dicitur locus in quo ius redditur, appellatione collata ab eo quod fit in eo ubi fit (…en altre significat es diu dret al lloc en el qual s’administra, aplicant la denominació del que es fa en el lloc a on es fa).

 

Dret romà, General

Ius civile, Ius gentium, Ius naturale

2 comentaris

Ius civile és el dret propi dels cives. En el món antic el principi de la personalitat de les lleis, els estrangers es mouen, en les seves relacions privades, fora del cercle del ius civile Romanorum. 

Les noves necessitats comercials i el desenvolupament de la vida social i civil, en el moment que Roma és cap dels pobles mediterranis, obren porta a un Dret romà universal: ius gentium.

El ius gentium és el dret positiu romà, però no personal ni exclou, sinó que és un dret per servir entre romans o entre romans i estrangers. El ius gentium és el ius civile, un ius civile obert i progressiu, adaptat a nous temps.

Gaius va definir ius gentium com: quod naturalius ratio inter omnes homines constituit (el que la raó natural estableix entre tots els homes).  Però la “naturalitat” de les normes i institucions del ius gentium no és alguna cosa descuidada de la realitat objectiva de les coses, sinó alguna cosa semblant a elles. Pels romans, natura és la realitat, que és acumulació i no abstracció.

En l’època justiniana, una precisa visió situa el regne ideal dels valors purs, no subjecte a variacions, sobre el regne natural del ser. El ius naturale, no s’identifica amb el ius gentium, és un Dret d’origen diví: sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quadam providentia constituta, semper firma atque immutabilia permanent (concepció cristiana d’un Dret donat per Déu als homes, i no a la vegada i sota la igual determinació a homes i animals. )

Referents clàssics del dret