El dilluns 25 de juliol vaig realitzar una entrevista a Irene Sendín, advocada de família, mercantil i mediadora a In-mediatio. La finalitat de la xerrada era esbrinar el seu pensament envers els llatinismes jurídics i les expressions.
En primer lloc, vam parlar de la importància d’aquests llatinismes en l’actualitat. Com a resultat de la pregunta, va afirmar que no era necessari utilitzar-los però que, de vegades els utilitzàvem sense saber que eren pròpiament llatinismes. De tal manera que ho fem per pròpia intuïció i tradició.
En segon lloc, li vaig preguntar sobre aquells que pel seu contingut o per la seva forma havien estat més analitzats durant la carrera de Dret i quins altres encara seguien presents quan redactava els documents judicials. La seva resposta va ser que depenent la branca del Dret en què fossis expert, variava considerablement l’ús dels llatinismes. Actualment, els que més utilitza són : Ut supra, a priori, ad hoc i ab intestato. Altrament, també va explicar l’ús de la toga: als inicis era blanca i l’any 1694 va passar a ser de color negre. En els nostres dies, tampoc són totes iguals, van variant depenent del càrrec que sigui representat.
En tercer i últim lloc, va argumentar què pensava del fet que el dret romà era la base del dret actual i persistia la seva vigència. La seva resposta va ser afirmativa, tenia molt a veure un i l’altre, sobretot en el dret civil actual.
Finalment, donar les gràcies a l’Irene Sendín per la dedicació i l’esforç.
El passat 29 d’agost vaig anar a Vilassar de Mar per trobar-me a la sede de In-mediatio amb l’advocada Sonia Liarte. L’objectiu de la trobada es basava en conèixer la seva visió sobre l’ús dels llatinismes jurídics en l’actualitat.
D’entrada, vam conversar sobre la utilització d’aquests llatinismes. Ella va afirmar que no eren necessaris i que es podia realitzar la mateixa feina sense requerir el seu ús.
A continuació, vaig procedir a preguntar quins eren aquells llatinismes en què la seva utilitat va ser major durant la formació i quins en dóna més importància avui dia. Segons ella, s’estudien infinitud de llatinismes i és gairebé impossible saber-los tots, però un dels més essencials és iura novit curia, que significa que els jutges coneixen el dret (s’utilitza en cas d’equivocació o descuit del concepte pel qual es reclama). A més a més, explica el tractament de la toga, des dels inicis romans fins l’actualitat.
Per finalitzar, vaig preguntar què en pensava de la vigència del dret romà en el dret actual, i la seva resposta va ser que gran part del dret civil actual prové del dret romà. A diferència d’altres branques del Dret que han progressat cap a un altra direcció.
Aquí teniu l’entrevista completa:
Un cop més, agrair la seva participació i ajut en el treball.
En primer lloc, la paraula ciutadà prové del mot llatí civitas que vol dir “ciutat” i pren la nomenclatura de ciuis. A Roma aquesta terminologia apareix per primera vegada l’any 451 aC representat a la llei de les XII Taules (leges duodecim tabularum) fent referència als ciutadans del poble romà, per formar una distinció entre els estrangers peregrini i els esclaus servi que no eren considerats ciutadans.
En l’antiga Roma, es tenia un concepte molt diferent del que ara considerem esdevenir ciutadà. La societat romana estava jerarquitzada i es dividia en classes socials. Entre aquestes distincions podem diferenciar entre ciutadans i no ciutadans.
Ser ciutadà romà
Ser ciutadà romà era un dret que només es concedia als homes lliures que tenien la seva residència a Roma i els que pertanyien a un grup més elevat de la població com podien ser els patricis, els senadors i els administradors de l’imperi. Aquest dret només s’adquiria si es naixia amb pares ciutadans, per ordre d’un magistrat o bé per que l’emperador ho decidia. Aquesta atribució, els donava una sèrie de drets, que els diferenciava dels no ciutadans. Podien votar a les assemblees populars (ius suffragii), exercir càrrecs públics (ius honorum), tenien dret a enrolar-se a les legions així com drets privats: dret de matrimoni (ius conubi), dret a la propietat i a llegar (ius commercii), dret d’entaular procés i ser jutjat segons el dret romà (ius legis actionis), dret als tria nomina (praenomen, nomen i cognomen). La toga n’era un senyal extern que els distingia en el vestir.
Civis Romanus sum en llatí significa “sóc ciutadà romà” i és una frase repetida amb orgull per moltes figures romanes importants per reclamar els privilegis inherents a la condició de ciutadans romans, fins i tot, es permetia als presos beneficiar-se d’aquesta prerrogativa, que garantia un tractament més favorable. Apareixen mencions en la literatura romana:
Cervices in carcere frangebantur indignissime civium romanorum, ut iam illa vox et imploratio: «Civis Romanus sum»
En les presons es trencaven les goles de ciutadans romans d’una manera indecent, de manera que en aquells moments l’expressió «sóc ciutadà romà».
Els no ciutadans, ( dones, esclaus, estrangers, lliberts…) en canvi, no tenien cap dret. No podien votar, no podien casar-se legalment, no podien exercir cap càrrec públic ni tenir cap propietat. Eren persones totalment privades de llibertat.
En l’actualitat, el mot ciutadà ha variat considerablement.
Ara considerem ciutadà aquella persona que viu a la ciutat i que té tots els drets i obligacions que ha adquirit, bé de forma immediata per naixement o bé per voluntat pròpia, la nacionalitat.
Malauradament, hi ha una part dels residents que no es considera ciutadà fins que no s’acredita mitjançant la nacionalitat. Els immigrants marxen del seu país cercant millors condicions de vida. Quan arriben al país desenvolupat, han de residir al país entre 2 i 10 anys, depenent del seu lloc d’origen (en el cas d’Espanya) cotitzant, per poder aconseguir la nacionalitat i esdevenir ciutadà. En el cas invers, aquelles persones que resideixen a Espanya i tenen els papers en regla però encara no ha passat 10 anys i aquelles que resideixen a Espanya sense papers, no disposaran de drets ni tampoc obligacions ja que no formaran part de la ciutadania espanyola. Encara i no ser ciutadà, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona.
Per tant, en comparació a l’època romana, una persona pot adquirir el valor de ciutadà si compleix una sèrie de requisits. Actualment, no hi ha classes socials ni distinció de sexes. Tots som iguals davant la llei i els drets i les obligacions son els mateixos per tothom. En l’època antiga, poques vegades es podia adquirir el valor de ciutadà, només per ordre d’un magistrat, d’un emperador o per haver nascut a Roma. Els ciutadans tenien drets inviolables mentre que els no ciutadans no tenien cap classe de llibertat. Eren considerats objectes, es podien vendre esclaus i comprar i l’home podia vetar les llibertats de la dona, mentre que actualment, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona i la dona és respectada i adquireix les mateixes llibertats que l’home.
Enfocant la meva recerca cap a l’àmbit jurídic i especialment en la relació entre el dret actual i el dret romà, després de divagar entre un ventall de possibilitats, i que aquestes m’oferissin molts punts de vista, vaig plantejar-me la següent hipòtesi:
Tant a nivell teòric com a nivell pràctic, el dret romà és el valor més significatiu del dret actual i perviu en aquest sobretot en els llatinismes jurídics i en el dret civil.
Un cop realitzada una exhaustiva investigació, aquesta m’ajudarà a saber si El dret actual recrea el dret romà? Si pucdemostrar quela meva hipòtesi es compleix totalment, ergo el dret romà seria la base i el factor imprescindible per administrar el dret actual; ara bé si la meva hipòtesi sols s’acompleix parcialment, el dret romà tindria una vigència parcial en el dret actual i només s’entrellucaria en la pervivència en alguns àmbits; o si fins i tot, no s’acompleix cap de les anteriors, el dret romà podria ser tant sols un vestigi d’allò que va ser i actualment només tindria pervivència en els llatinismes que encara ara s’utilitzen en l’àmbit jurídic. Llavors em plantejaria si aquesta pervivència dels aforismes romandrà per sempre en el dret o ja comença a manifestar indicis de desaparició a curt o llarg termini.
