En les Institucions de Justinià es diu “El nostre Dret és escrit i no escrit, com entre els grecs les seves lleis unes estaven escrites i altres no escrites. Pertanyien al dret escrit, la llei, els plebiscits, els edictes dels magistrats, les constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults (Les Institucions afegeixen: Scriptum ius est lex, plebiscita, senatus consulta, principum placitam, magistratuum edicta, responsa prudentium). (Dret no escrit és el que confirmo l’ús. Els costums de llarga duració i autoritzades pel consentiment general de qui les utilitzen, són equivalents a la llei.)
La distinció, que fan els grecs entre les lleis escrites i no escrites, no respon a la concepció pròpia de l’època clàssica. No es té en compte l’antítesi entre interpretatio i lex, sinó que tot el contrari, ajunta els dos termes en una mateixa categoria del ius civile. El ius ex non scripto que es desenvolupa a través de la interpretatio prudentium, no s’identifica com el que nosaltres diem “costums” i que és “l’observació constant i uniforme d’una regla de conducta pels membres d’una comunitat social, amb la certesa que respon a una necessitat jurídica”. Quan es parla de mores i de instituta maioru, no s’ha de pensar en un Dret que neix espontàniament del tacitus consensus populi. Pels romans, els nous principis deriven dels antics i són donats a conèixer per juristes, únics capaços de revelar el Dret.
