Després d’haver llegit a casa i a l’institut el llibre de Medea, faré un comentari sobre un fragment de l’obra (Eurípides, traducció feta per Jaume Almirall, primera edició publicada al juliol del 2019), analitzant el fragment des de dos punts de vista diferents. Un, el que crec que es tenia a l’època, i l’altre, un punt de vista més aviat actual.
El fragment que he decidit contextualitzar i analitzar pertany a la pàgina 47, i és un diàleg (vv. 270-295) entre Medea i Creont, d’on podem extreure la següent informació i les següents afirmacions…
Fotografia del fragment analitzat
Al diàleg comença intervenint Creont, que argumenta els motius pels que ha decidit desterrar Medea del país, afegint que la dona s’haurà de separar també dels seus dos fills. És tal el grau de convicció de Creont enfront la decisió de desterrar Medea, que ell mateix es declara garant d’aquest decret, afegint que no tornarà a casa sense abans haver expulsat Medea del país.
La resposta i intervenció de Medea inicia qualificant Creont d’infeliç sense remei, i contestant-li amb una sèrie de frases difícils d’entendre des d’un vocabulari actual. El cas és que Medea li recrimina la decisió d’expulsar-la, per acabar la seva intervenció amb una clara pregunta; ¿per què m’envies fora del país, Creont?”.
Davant la pregunta de Medea, Creont argumenta que li pot la por de que Medea causi a la seva filla un dany fatal, i que l’única forma que veu d’evitar aquest mal és desterrar-la del país. Creont s’endinsa més en els motius pels quals té por a Medea i afirma que ella és una dona molt sàvia, entesa en moltes males arts i dolguda per haver perdut l’amor del seu marit. Creont acaba la intervenció afegint que l’única opció viable és desterrar-la, i que prefereix prevenir en el present que no haver-ho de pagar plorant al futur (fent referència al rancor que li té i tindrà Medea per haver-la desterrat).
En quant a la valoració del fragment, no crec que pugui extreure els punts de vista (antic i actual) dels que parlava anteriorment, però si que és cert que, mirant Medea des d’un punt de vista en el que valorem tota l’obra, podríem recalcar una certa ideologia o pensament masclista. Està clar que a l’època en la que s’escriu l’obra, els conceptes de masclisme i feminisme no estan gens desenvolupats, per tant, és difícil extreure conclusions des d’una visió del segle XXI a una obra desenvolupada al 431 aC.
Tot i així, sí que durant gran part de l’obra (no tant al fragment analitzat anteriorment), es deixa veure una clara connotació masclista en general, però que sobretot exerceix pes contra la protagonista, Medea.
“Medea feroç”, de Delacroix
Medea, d’Eurípides. Traducció de Jaume Almirall i Maria Rosa Llabrés. (vv. 270-295).
Que cal beure. La terra negra bèu, els arbres la beuen a ella, la mar
se bèu els torrents i el sol la mar i la lluna el sol. Perquè doncs me
contendiu, amics, quan jo vull beure?
Gràcies als alumnes de l’Araceli de La Miranda, fidels col·laboradors d’Aracne fila i fila:
Recreació de l’Anacreòntica 69 D gràcies als alumnes de Grec de l’IES Río Júcar de Madrigueras d’Albacete:
Què ens ha arribat del poeta líric grec Anacreont? I de la seva obra? Què és una anacreòntica i quina pervivència ha tingut?
En primer lloc, m’agradaria contextualitzar El convit (també conegut com El banquet o El simposi) de Plató, títol que dona nom a un dels diàlegs més coneguts del filòsof en què Apol·lodor, un bon deixeble de Plató, explica la història d’un banquet que havia sentit quan encara era un nen en què diferents personatges es reuneixen en un simposi organitzat pel poeta Agató i comencen a debatre sobre què és l’amor (val a dir que els grecs en tenien diferents noms). L’última paraula la té Sòcrates, el mestre de Plató, i ens mostra la perspectiva del seu deixeble envers el tema.
Les diferents intervencions
El primer a parlar és Fedre, que ens parla de l’Amor com si d’un déu es tractés.
Fedre basa la seva intervenció en la perspectiva de l’amant, no del seu estimat, i creu que el fet d’estar enamorat és una posessió divina que comporta la realització de les més grans proeses. Ens posa l’exemple d’un exèrcit format per persones que s’estimen, i ens diu que, aquest, seria el més poderós de tots, car un soldat, essent observat per la persona a qui estima, serà més valent i s’avergonyirà més fàcilment si no fa bé la seva feina que davant qualsevol altre. En definitiva, l’Amor és el camí més honrat per aconseguir l’excel·lència i, com a conseqüència, la felicitat.
En segon lloc, és Pausànies qui fa el seu discurs. En un primer moment, ens parla de les diferents fases per les quals passa una persona quan busca un estimat al llarg de la seva vida. És cert que, durant el nostre despertar sexual, ens enamorem abans d’un físic jove que de l’excel·lència intel·lectual d’una persona, i, com encara està en procés maduratiu, desconeixem si serà bo o dolent en un futur, per tant, no ens hauríem d’estimar-la, atès que és millor estimar algú noble que algú bell.
Si hem triat la persona adequada, ens veurem en l’obligació de perfeccionar les nostres virtuts per complaure l’altre. En resum, segons Pausànies, l’amor vertader és aquell que ens impulsa a evolucionar, guiats per l’altra persona i les seves virtuts.
El següent a intervenir és Erixímac. Aquest personatge, en ser metge, ens parla de l’amor des d’una perspectiva biològica i mèdica. Advoca per l’amor envers els déus i nosaltres mateixos i considera que, aquest, és el que ens proporciona la major felicitat. La relació amb els déus és molt rellevant, puix que aquests ens ajudaran en la tasca de triar si hem triat el correcte o no.
Creu en un amor generalitzat que es troba arreu, en qualsevol element natural o fenomen de la Terra, car són fets harmònics i, darrere de l’harmonia, hi ha la força de l’amor.
La següent intervenció és la d’Aristòfanes. Ens explica com, al principi dels temps, hi havia un tipus d’éssers que comprenia una dona i un home en la seva totalitat. Degut a la seva potència, Zeus va decidir trencar-los i, així, van quedar dividits. La tasca de tot humà i el que considera amor és, per tant, el desig de trobar la meitat que li manca.
El penúltim a parlar és l’amfitrió, Agató. Ens diu que l’Amor és el déu capaç d’impulsar una persona cap a l’excel·lència artística i que, aquells qui no han estat tocats pel déu, romanen per sempre sense inspiració. Parla de l’amor des de la perspectiva passiva de l’estimat, qui ha d’estar segur que és digne de rebre allò que l’altre li ha de donar.
A més a més, creu que l’Amor és l’impulsor de festivals, dances i trobades, és capaç de transformar els dèbils en valents i és digne de lloances i himnes, car és el millor dels déus.
Per últim, és Sòcrates qui opina sobre el tema. Ell, tot dialogant amb els altres partícips, acaba fent entendre que el millor amor és el que se sent envers el món de les idees. Segons Plató, existeixen dos móns, el material, que podem veure i està en constant canvi, i l’inintel·ligible, on es troben les idees, veritats universals, absolutes i eternes les quals, els objectes materials, prenen com a model. No obstant això, primer, comenta, ens sentim atrets per altres tipus d’amor. En primer lloc, busquem algú bell. Quan hem conegut el cos que ens agrada, ens sentim decebuts, ja que és imperfecte. Després, ens enamorem de les ànimes. Mentre dura l’enamorament, sentim que el nostre estimat és perfecte, però, quan aquest s’acaba, veiem les imperfeccions de l’altra persona. Més tard, cerquem l’amor en la pràctica política, car fer quelcom per millorar la societat ens apassiona. Busquem la creació d’una societat bella, però en el moment en què intervé l’acció humana, aquesta torna a ser imperfecta. L’amor real, aquell que mai no ens decebrà, és el que sentim quan destigem conèixer les idees.
La meva intervenció
Sota el meu punt de vista, l’amor és la força més poderosa que mou el món. És el motor de les persones. Darrere de qualsevol acte bondadós hi ha un sentiment d’amor. És per això que l’opinió amb què més m’identifico és la del poeta Agató. El fet d’aconseguir l’excel·lència mitjançant l’amor és l’obra d’art més sublim que un humà pot crear. La seva perspectiva, tot i que amb algunes diferències, s’assembla a la de Fedre. No obstant això, trobo que la visió d’aquest defensa que l’amant canviï per tal d’aconseguir l’aprovació de l’estimat, i considero que l’amor és, precisament, poder-te desenvolupar plenament com a persona sense haver de dependre de l’opinió de l’altre. El discurs de Pausànies també té algunes similituds amb l’anterior, ja que considera que el perfeccionament de les virtuts pròpies ve impulsat pel desig de complaure el nostre estimat. Tot i que coincideixo en què el fet d’estar enamorat provoca que acabis convertint-te en una millor persona, no crec que aquest fet hagi de ser dut a terme amb ànims d’acontentar ningú.
Trobo que la visió d’Erixímac és molt interessant, ja que veu l’amor en la natura. És bell pensar que un animal, el mar, o un arbre han estat fruit d’un acte d’amor. No obstant això, no hi estic d’acord, car tots aquests fenòmens són divins, segons el metge.
El personatge amb qui més en desacord em sento és Aristòfanes. Ell parla de trobar la nostra altra meitat, la qual cosa, en termes d’avui dia, correspondria a un dels tòpics més rellevants de l’amor romàntic: la mitja taronja (aquest amor platònic perviu molt en la música actual). Òbviament, necessitem amor a la nostra vida, però aquest no té per què ser un amor de parella. Ens cal l’amor envers els amics, la família, la natura, un esport, una afició… En cas que vulguem cercar l’amor de parella, hem de comprendre que som una entitat sencera i que l’altra persona és un complement per al nostre benestar. Si sentim que el nostre estimat és una part de nosaltres mateixos que ens mancava i, en trobar-lo, ens sentim complets, ens hauríem de fer mirar l’amor propi i la dependència emocional, ja que, si algun dia marxa, no podrem suportar-nos a nosaltres mateixos com la nostra única i companyia.
Per últim, opino que la intervenció de Sòcrates és interessant en el fet que advoca per aconseguir la felicitat mitjançant el coneixement. Una de les coses que més haurien d’importar-nos és desenvolupar el nostre creixement personal; culturitzar-nos, informar-nos sobre allò que ens interessa, aprendre, llegir… No obstant això, crec que el món de les idees de què ens parla Plató és quelcom massa abstracte i difícil de digerir. Soc incapaç d’imaginar-me que el món on vivim és simplement una còpia d’un altre que és perfecte. No coincideixo amb el filòsof quan parla de la decepció que sentim en adonar-nos de la imperfecció del cos i l’ànima de la nostra parella. Quan realment estimem una persona, encara que dins la seva complexitat comprengui trets que no ens acaben d’agradar, no desitgem que canviï i estem conformes amb la manera com és. L’amor real, lluny de ser tan presumptuós com la idea que té Sòcrates, consisteix a estimar l’altra persona sense condicions, no només acceptant les seves imperfeccions, sinó també considerant-les belles i úniques.
Eurípides va néixer el 480 aC a Salamina, el mateix dia que tingué lloc la famosa batalla naval de Salamina. No mitifica el passat i viu intensament la seva època sense participar, a diferència de Sòfocles, en els afers públics. Era un home llegidor i tenia una biblioteca privada, segurament la primera del seu temps. Va dedicar cinquanta anys de la seva vida a l’escena. Només fou premiat cinc vegades i el darrer premi li fou concedit a títol pòstum. Va costar entendre als seus conciutadans, que sintonitzaven més aviat amb les idees retrògades del comediògraf Aristòfanes, que els seus personatges trontollessin com si fossin éssers humans amb les passions, vacil·lacions i debilitats.
Quan morí el 406 aC a la cort del rei Arquelau de Macedònia, deixà tres tragèdies no representades i que foren dutes a l’escena pel seu fill. Sols se n’han conservat dues: Ifigènia a l’Àulida i les Bacants.
De les noranta-dues peces que va compondre, en conservem disset de senceres i bastants de fragments. Aristòtil va considerar Eurípides el més tràgic» dels poetes i ha estat considerat precursor de l’època hel·lenística.
Tot i que Eurípides no s’entenia massa bé amb els seus contemporanis, després de la seva mort, les seves tragèdies foren ben acollides pels atenesos i per tota la tradició cultural fins als nostres dies.
Eurípides va saber enfocar els temes de les seves obres, en les quals els personatges són mítics i els temes mitogràfics, amb un esguard nou ben humà i amatent a la realitat que li va tocar viure i ben diferent al de la tradició. Utilitza els personatges mítics per humanitzar-los i per fer un estudi psicològic del seu caràcter en situacions extremes fins al punt d’introduir variants en els mites tradicionals i crear-ne noves versions, tot perdent l’elevació tràgica que tenien els personatges de les obres d’Èsquil i de Sòfocles.
L’originalitat de la seva obra rau en l’afany de superació de l’autor en la tècnica dramàtica, amb el recurs del pròleg, en el qual figura l’argument i li permet entrar de ple al nus del conflicte. En el desenllaç sovint fa ús del deus ex machina, és a dir, l’aparició d’una divinitat al final de la tragèdia a l’escenari, per mitjans mecànics, per tal de solucionar el conflicte.
Deus ex machina
Els arguments dels seus personatges són molt semblants als sofistes, fet que provoca l’ús d’un llenguatge més col·loquial i en aquesta facilitat de la comprensió de la llengua rau en part la clau del seu èxit en l’època hel·lenística juntament en transformar el cant coral en una monòdia més efectista, que encara avui té una modernitat sorprenent.
Eurípides va deixar petja en molts importants autors posteriors fins als nostres dies: Apol·loni de Rodes, Virgili, Ovidi, Sèneca, Corneille, Racine, Goethe, Gide, Giraudoux, Franz Grillparzer, Maxwell Anderson, Robinson Jeffers, Jean Anouilh, José Bergamín, Robert Graves, Eugene O’Neil, Ever Martín Blanchet, Ángel Inzunza…
Del mite de Fedra i Hipòlit se n’han fet diferents versions al llarg de la història, tant pel que fa a la literatura, com a les arts plàstiques, el teatre, el cinema o l’òpera…
Després de llegir el fragment transcrit a continuació, que pertany a Una altra Fedra, si us plau, de Salvador Espriu, una recreació teatral a partir de l’obra d’Eurípides, responeu a les preguntes:
ENONE: Què pot sorprendre o espantar una vella que ha vist i ha viscut tant, serventa des de sempre de la teva família? Què més enllà de la passió de la teva mare? Res no m’ha d’escandalitzar, i t’ajudaré. Però vulgues recordar, si et plau, que el teu ambigu sentiment d’ara ha nascut d’un odi antic, és engendrat per ell.
A quin personatge d’Eurípides correspon el que en l’obra d’Espriu s’anomena Enone?
A quin personatge s’adreça en aquesta al·locució?
A què es refereix quan diu “la passió de la teva mare”?
Medea ha estat considerada sovint l’obra mestra d’Eurípides i l’obra que més ha influït en la literatura europea. Fedra, Hipòlit i Medea comparteixen l’estranyesa de l’estranger introduït a Atenes que posa en risc el casal de la ciutat d’acollida com a refugi de fugitius.
El complex de Fedra és una expressió que s’empra per referir-se a l’atracció entre una madrastra i el seu fillastre.
HIPÒLIT (Ἱππόλυτος στεφανοφόρος)
Hipòlit, traducció de Maria Rosa Llabrés, dins el volum Eurípides: Medea. Hipòlit. BME, 2019.
Hipòlit va guanyar el certamen del 428 aC, després que una primera versió d’aquesta història fos rebutjada pel caràcter desenfrenat de Fedra, filla de Minos i Pasífae, germana d’Ariadna i esposa de Teseu. Eurípides ja havia escrit un altre drama, no conservat, en el qual la reina Fedra s’havia enamorat follament del seu fillastre Hipòlit i li declarava obertament el seu amor, actitud que no agradà als seus conciutadans. Hipòlit va ser conegut pels antics com στεφανοφόροςstephanóphoros “portador d’una corona” perquè el personatge principal portava una corona en honor d’Àrtemis.
1.EL TEMA
Quin és el tema central d’aquesta obra?
2.ANTECEDENTS DE LA TRAMA
El tema està molt poc tractat amb anterioritat a Eurípides. Se sap que hi havia un culte a Hipòlit a la ciutat de Trezè, lloc on transcorre l’acció de la tragèdia i on hi havia temples i ritus en honor seu. En aquesta ciutat, les noies, abans de casar-se, havien d’oferir a Hipòlit un floc de cabells.
Ara bé, recull el motiu literari d’una dona casada que s’enamora d’un jove solter a qui, en no aconseguir el seu propòsit, acusa d’intent de violació. Quines altres històries semblants coneixeu?
En quin cicle mític s’emmarca?
3. EL TEMPS
Quan passa l’acció?
4. L’ESPAI
On té lloc l’acció d’aquesta obra?
5. CARACTERITZACIÓ DELS PERSONATGES. QUI ÉS QUI?
Quines divinitats apareixen enfrontades a Hipòlit?
De qui és filla Fedra? i Hipòlit?
La condició de bastard d’Hipòlit és posada de relleu en boca de diferents personatges: la dida (a partir del vers 305), Teseu (a partir del vers 959) i el mateix Hipòlit (a partir del vers 1007) en parlen. Quina importància té aquesta condició en els arguments de cadascun d’aquests personatges?
Quins mots profereix Hipòlit contra les dones (vv. 616-668)?
Hipòlit, Fedra i Teseu són víctimes?
El cor de dones acompanya Fedra durant tota l’obra, com es mostra? Com veuen els déus?
6. ANÀLISI d’HIPÒLIT
L’Hipòlit és un drama que aconseguí el primer premi en el concurs dramàtic del 428 aC.
Pròleg (v. 1-120) [que és la part inicial que precedeix l’entrada del cor, en ell hi solen aparèixer dos personatges, o de vegades un, que exposen d’una manera resumida la situació inicial. Va dirigit al públic i el cor no intervé.]
Quina divinitat fa un monòleg? Què hi denuncia? Per què vol castigar Hipòlit?
Entrada d’Hipòlit acompanyat d’un cor de caçadors. Què li aconsella el seu servent?
Pàrode (v. 121-175) [que és l’entrada del cor a escena; el cor fa el seu primer cant. En aquesta part es realitza un cant líric, amb unes danses i s’utilitza un diàleg dòric.]
Les dones del cor de Trezè, què es plantegen?
[A continuació, tenim els episodis, que és la part on entren en escena els personatges principals i secundaris; van entre dos cants corals complets. Poden haver-hi fins a cinc. Hi ha diàleg entre els personatges i el cor o entre personatges. S’expressa els pensaments i sentiments dels personatges, per això és la part més important. Dins dels episodis, podem trobar l’àgon, que és un debat verbal entre l’heroi còmic i el seu antagonista (normalment es resol a favor de l’heroi).
Els estàsims són els cants del cor entre episodis. En aquesta part lírico-dramàtica, l’autor expressa el seu punt de vista, les seves idees. El cor no dansa. Poden estar dividits en estrofes i antiestrofes, normalment les antiestrofes eren dites per un Corifeu, que és el representant del cor.]
Primer Episodi (v. 176-524 )
Què confessa Fedra?
Fedra d’Alexandre Cabanel
Primer Estàsim (v. 525-564)
Què canta el cor?
Segon Episodi (v. 565-731)
Què diu la dida a Hipòlit? Com reacciona aquest? Què pretén fer Fedra?
Segon Estàsim (v. 732-775)
Què canta el cor?
Tercer Episodi (v. 776-1101)
Què anuncia la dida?
Com reacciona Teseu?
Tercer Estàsim (v. 1102-1150)
Què plany el cor?
Quart Episodi (v. 1151-1267)
Un company d’Hipòlit porta una mala notícia Quina mala notícia porta? Com la rep Teseu?
Quart Estàsim (v. 1268-1281)
Què canta un altre cop el cor?
Èxode (1282-1466) [el cor fa l’últim cant i abandona l’escena juntament amb els resta de personatges i s’acaba la tragèdia. Hi ha cants lírics i dramàtics. L’heroi reconeix el seu error, a vegades és castigat amb la mort pels déus i és llavors quan apareix la moralitat.]
Qui surt al final en forma de deus ex machina per resoldre el conflicte?
Quines són les tres idees que pretenen resoldre el conflicte però el deixen obert?
Quin moment representen aquestes obres d’art? Té alguna relació la mort d’Hipòlit amb el seu nom?
La mort d’Hipòlit (1715), obra de l’escultor Jean-Baptiste Lemoyne.
Quin moment representen aquestes obres d’art? Té alguna relació la mort d’Hipòlit amb el seu nom?
Hipòlit (1860) de Sir Lawrence Alma Tadema
Asclepi (Esculapi) torna la vida a Hipòlit. Abel de Pujol, segona meitat del segle XIX, Fontainebleau
El sarcòfag d’Hipòlit de Tarragona, trobat el 1948 al mar, prop de la punta de la Móra, al nord de Tarragona i que es troba al Museu Arqueològic de Tarragona, és del segle III d. C. i és un mitjà narratiu damunt pedra del mite de Fedra i Hipòlit a partir de les tragèdies Hipòlit, d’Eurípides (a la cara lateral dreta, la frontal i la posterior) i Fedra, de Sèneca a la lateral esquerra.
Quins personatges de la tragèdia Hipòlit hi reconeixes?
En temps de la Covid-19, Toni Tortajada ens il.lustra al final del TN vespre sobre les pandèmies i, a més de ser el germà del nostre professor de música, ens anirà molt bé per connectar l’actualitat amb l’època clàssica grega, la pesta d’Atenes (Λοιμὸς τῶν Ἀθηνῶν), l’historiador Tucídides i La Guerra del Peloponnès i així anar fent matèria, durant el confinament, de les PAU de Grec.
#/media/File:Alexandre_Cabanel_Ph%C3%A8dre.jpg)
#/media/Archivo:Death_Hippolytus_Lemoyne_Louvre_MR2026.jpg)
#/media/File:Hippolytus_Sir_Lawrence_Alma_Tadema.jpg)
Scoop.it Lectura de Clàssics
