El teatre grec: l’edifici teatral i El teatre grec fet thinglink
D’on ve el nom teatre i què significa?
Vid. en el bloc d’aula:
L’arquitectura del teatre grec; Google map de Teatres grecs arreu
El teatre a Grècia: la tragèdia
Vid. Blocs alumnes:
Les representacions teatrals a Grècia
La pervivència lèxica del vocabulari del teatre grec
La pervivència d’Èdip en la música
La tragèdia:
L’origen de la tragèdia segons Nietzsche
Les guerres mèdiques i els tràgics grecs
. Èsquil
– L’ Orestíada:
Les Coèfores:
- Electra i Orestes de l’escena a la ceràmica grega
- L’Orestíada en el sarcòfag d’Husillos
- “Les Coèfores” d’Èsquil per In albis Teatro
Música:
. Sòfocles
– Antígona
– Èdip Rei:
- Èdip, el fill de la Fortuna de Pier Paolo Pasolini
- El complex d’Èdip
- Pervivència d’Antígona i d’Èdip en l’art: “Èdip a Colonos” de Baptiste Hugues i “Els primers freds” de Miquel Blay
- Per a Èdip no passen els segles
- Tebas Land de Sergio Blanco
L’institut Premià de Mar participa en la lectura internacional de l’Èdip rei de Sòfocles
– Medea
Vid. El fil de Medea
– Hipsípila:
- Hipsípila de la mitologia a la tragèdia
- “¡Oh, quien fuera hipsipila que dejó la crisálida!” de Rubén Darío
- I tu, què en penses? T’ha agradat anar al teatre?
- Els personatges de la Hipsípila d’Eurípides
- Enllaçant Hipsípila amb el cicle argonàutic i amb el tebà
Les Troianes d’Eurípides del grup Platea
Troyanas d’Eurípides/Portaceli
Cinema: Les Troianes de Michael Cacoyannis (1971)
Les Bacants:
Vols llegir Les bacants d’Eurípides?
Les bacants al teatre. Entrevistem els actors i a Pepe Luque, el seu director
Els missatgers no arriben mai de Biel Mesquida
Vid. Cartellera teatral: “El teatre Grec”
Fem kahoots:
Aspectes de la religió grega: Els jocs olímpics i el teatre
Aἱ γυναῖκες ἐν τῃ τραγῳδίᾳ Ἑλληνικῇ (Les dones en la tragèdia grega) Entrevista
Vid. Viquiprojecte Viquiclàssics: Drama grec (UAB coordinat per la professora Marta Oller Guzmán)
Recull d’articles molt profitós i interessant. Em sembla molt curiós com una civilització sencera tenia integrada la rutina d’anar a veure una representació teatral. Malauradament, avui dia no ha arribat aquesta rutina tan profitosa i enriquidores als nostres dies. Hem de preservar una tradició mil·lenària.
Xaipe!
La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l’obra, un heroi o heroïna d’especial grandesa moral, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.
Excepte els Perses d’Èsquil, totes les altres tragèdies conservades tenen arguments procedents de la mitologia. D’aquesta manera els dramaturgs, que havien d’escriure cada any tres tragèdies i un drama satíric si volien participar en el concurs anual, no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l’argument fossin ja coneguts pel públic i que molt sovint diversos tràgics partissin d’un mateix mite. L’important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors.
A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l’home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el sofriment (páthos) i el conflicte (agon).
• El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l’heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l’aboca a la ruïna.
• El conflicte enfronta l’heroi amb un o més personatges al llarg de l’obra defensant idees oposades.
L’objectiu de la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors.
Estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació, seguit pel pàrode, el cant amb el qual entra el cor. A continuació s’alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis). L’última escena és l’èxode. El cor tràgic sofreix al costat de l’heroi, però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar de mitjancer.
El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seves obres. Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.
Tragèdia en general es refereix a una obra literària usualment teatral que té un final desesperat o trist que el diferència així del drama en el qual el desenllaç pot ser feliç. L’origen cultural de la tragèdia es troba en la Grècia antiga en els cants i danses ditiràmbics en honor del déu Dionís.
Els principals autors de tragèdies van ser Sòfocles, Eurípides i Èsquil. Nietzsche va estudiar la tragèdia àtica i va interpretar que l’origen de la tragèdia grega estava en la confrontació entre la part apol·línia i la dionisíaca de la cultura i antítesi del racionalisme socràtic.
Les característiques del la tragèdia són:
-una de les característiques de la tragèdia grega més destacades és l’existència d’el cor. Era un grup de persones que encarnaven a un personatge concret de l’obra i que, amb cants i música, indicaven els missatges dels déus o explicaven a el públic les parts de la història que no es veien sobre l’escenari. A el principi, els cors eren de 12 persones però Sòfocles el va augmentar a 15 i, a partir de llavors, totes les tragèdies van comptar amb aquesta quantitat de coristes.
-Tenemos que tener en cuenta que, en el teatro de la Antigua Grecia, los espacios de representación eran de grandes dimensiones y que acaparaban a un público multitudinario. Por tanto, los actores tenían que hacer uso de máscaras y disfraces que consiguieran transmitir mejor las expresiones y las emociones que los personajes estaban experimentando. Estas máscaras estaban elaboradas de corcho o de lino y expresaban dolor o tristeza.
-Las tragedias contaban con un elenco pequeño de actores. De hecho, lo habitual era que fueran dos los que aparecieran al principio de la obra y tres al final. Eso sí: las mujeres no podían actuar en la Antigua Grecia, todos los papeles, incluso los femeninos, eran realizados por hombres. En la gran mayoría de las obras, los personajes no salían y entraban de escena si no que estaban presentes sobre el escenario durante toda la representación.
Una representació molt famosa és l’ANTíGONA, ja que és una tragèdia escrita per Sòfocles.