Després d’haver llegit a casa i a l’institut el llibre de Medea, faré un comentari sobre un fragment de l’obra (Eurípides, traducció feta per Jaume Almirall, primera edició publicada al juliol del 2019), analitzant el fragment des de dos punts de vista diferents. Un, el que crec que es tenia a l’època, i l’altre, un punt de vista més aviat actual.
El fragment que he decidit contextualitzar i analitzar pertany a la pàgina 47, i és un diàleg (vv. 270-295) entre Medea i Creont, d’on podem extreure la següent informació i les següents afirmacions…
Al diàleg comença intervenint Creont, que argumenta els motius pels que ha decidit desterrar Medea del país, afegint que la dona s’haurà de separar també dels seus dos fills. És tal el grau de convicció de Creont enfront la decisió de desterrar Medea, que ell mateix es declara garant d’aquest decret, afegint que no tornarà a casa sense abans haver expulsat Medea del país.
La resposta i intervenció de Medea inicia qualificant Creont d’infeliç sense remei, i contestant-li amb una sèrie de frases difícils d’entendre des d’un vocabulari actual. El cas és que Medea li recrimina la decisió d’expulsar-la, per acabar la seva intervenció amb una clara pregunta; ¿per què m’envies fora del país, Creont?”.
Davant la pregunta de Medea, Creont argumenta que li pot la por de que Medea causi a la seva filla un dany fatal, i que l’única forma que veu d’evitar aquest mal és desterrar-la del país. Creont s’endinsa més en els motius pels quals té por a Medea i afirma que ella és una dona molt sàvia, entesa en moltes males arts i dolguda per haver perdut l’amor del seu marit. Creont acaba la intervenció afegint que l’única opció viable és desterrar-la, i que prefereix prevenir en el present que no haver-ho de pagar plorant al futur (fent referència al rancor que li té i tindrà Medea per haver-la desterrat).
En quant a la valoració del fragment, no crec que pugui extreure els punts de vista (antic i actual) dels que parlava anteriorment, però si que és cert que, mirant Medea des d’un punt de vista en el que valorem tota l’obra, podríem recalcar una certa ideologia o pensament masclista. Està clar que a l’època en la que s’escriu l’obra, els conceptes de masclisme i feminisme no estan gens desenvolupats, per tant, és difícil extreure conclusions des d’una visió del segle XXI a una obra desenvolupada al 431 aC.
Tot i així, sí que durant gran part de l’obra (no tant al fragment analitzat anteriorment), es deixa veure una clara connotació masclista en general, però que sobretot exerceix pes contra la protagonista, Medea.

“Medea feroç”, de Delacroix
Medea, d’Eurípides. Traducció de Jaume Almirall i Maria Rosa Llabrés. (vv. 270-295).
Eurípides, Medea v.v. 555-578.
Eurípides fou un escriptor de tragèdies clàssiques. Va viure a Grècia, i Medea i Hipòlit són algunes de les seves obres més conegudes. És un autor que, tot i haver viscut molts anys enrere, segueix tenint una gran influència actualment, ja que les seves obres porten fins al límit aquelles característiques de la tragèdia, i els seus personatges i històries fan pensar a l’espectador.
Medea és la protagonista de l’obra Medea. És un personatge que comet un infanticidi per tal de venjar-se del seu antic marit, Jàson, qui la va abandonar per una princesa. Medea és un personatge controvertit, ja que sovint es qüestiona si és la dolenta o la víctima de l’obra.
El fragment que he escollit està situat a les pàgines 64 i 65 d’aquesta edició. Justament és la part del discurs de Jàson abans de la intervenció del Corifeu. Correspon als versos 555-578.
He escollit aquest fragment ja que Jàson. diu afirmacions que avui en dia serien considerades masclistes, de manera molt natural i normal. El Corifeu no qüestiona els arguments que ha utilitzat Jàson, i els altres personatges no tenen cap mena de problema amb el que ha dit aquest.
En l’època grega, era molt normal tenir una visió negativa i d’inferioritat de la dona. Aquesta actitud es veu reflectida en gran quantitat d’obres de l’època. Tampoc és la primera vegada que es parla del desig utòpic de l’home de poder procrear sense la dona.
Aquestes actituds serien molt sorprenents avui en dia, ja que gràcies a la lluita feminista, aquesta visió misògina i masclista ha estat molt reduïda amb el pas dels anys.
El fragment que més m’ha sorprès és el següent: …”i si no hi hagués un sexe femení! La humanitat seria lliure de tot mal!”
Jàson atribueix la culpa de tots els mals de la història de la humanitat a la dona.
Personalment, crec que és una actitud extremadament misògina, ja que serà capaç de buscar qualsevol tipus d’argument per tal eximir a l’home de la seva culpa i inculpar la dona.
Personalment, crec que és una obra força interessant, ja que tracta temes molt controversials, com l’infanticidi. És una obra que requereix molta atenció a l’hora de ser llegida, ja que està en format teatral i el lèxic utilitzat és força complicat.
Tot i així, considero que és una obra que ens ajuda a entendre la visió dels grecs de l’època i ens ajuda a comprendre la seva cultura.
Emma Castellà
El llibre d’Eurípides que porta per títol Medea, és una tragèdia on es presenta a una dona menyspreada, abandonada i revoltada, que respon a la seva situació amb una violència extrema. Medea no va obtenir cap premi i la modernitat d’Eurípides va costar-li moltes burles per haver tractat temes en un moment en què poca gent era conscient de les transformacions que estava patint la societat amb el seu règim polític (la democràcia).
Els versos que més m’han sorprès es troben en un diàleg entre Corifeu i Medea, justament abans del cor (vv.1231-1351). En aquest vers Medea ja havia matat Creont, l’espòs de Jasó per la qual canvià a Medea, i Corifeu explica que aquesta anirà a l’infern per haver-se casat amb ell. Medea creu que la mort a mans d’una persona estimada és millor que la mort en mans d’un enemic.
Després d’aquesta escena, apareix el cor que es mostra trist i devastat davant aquelles víctimes innocents i davant l’acció que comet Medea. La tracta de mísera, cruel i sanguinària i sap que li seguiran els turments.
He elegit aquests versos perquè em fan reflexionar si de veritat és un acte innecessari que s’allunya completament de l’empatia del personatge i ens recorda, també, el seu origen i els inquietants fets del seu passat o era un acte inevitable propi de la tragèdia.
Quan Jasó descobreix el crim de Medea l’etiqueta de monstre i confirma el seu caràcter bàrbar (Medea era estrangera exiliada, no era de Grècia) i com és de necessari la ruptura matrimonial.
Finalment, Medea, diu a Jasó que Zeus sap com ell l’ha tractat i tot el que li ha fet, així que ell tampoc pot replicar res (son igual d’insensibles). I li explica que no se’n penedeix dels seus actes perquè li va fer exactament el que li havia de fer.
Marta Scamuzzi Sánchez
DIÀLEG ENTRE CREONT I MEDEA ( PAGINA 47-53)
En aquest fragment entre Creont i Medea que passa en la segona escena. On Creont, rei de Corint, li diu a Medea que se’n vagi del regne, pels fets que ella ajuda a Jàson i el rei l’obliga a sortir ella sola del regne. Ella es troba molt frustrada pel simple fet d’ajudar donant-li una poció que li feia per invulnerable a les llames dels bous i també el va ajudar a vèncer a uns soldats i a donar-li somni al drac que cuidava del velló d’or.
Al final del fragment Creont demana a Medea que tenia un dia per marxar-se de la ciutat i si ella ho feia, no passaria cap mal.
La meva opinió sobre aquest petit fragment entre el rei de Corint i la fetillera Medea, és que no entenc per ser bruixa hagi de ser fora de la ciutat, ja que no és comú que hi hagi fetilleres i crec jo que tenir una podria arribar a ser perillós, però també seria beneficiós pel rei encara que hagi fet ses males fer-la fora del país seria l’intel·ligent, ja que es pot donar una venjança contra Creont de qualsevol manera.
Si hagués sigut Creont en el seu moment, li faria una altra proposta que no sigui que se’n vagi del país sinó tenir-la d’aliada per exemple.
Vv. 1-47
Dida ens explica que potser les coses anirien més bé si Jàson i els argonautes no haguéssin anat a buscar el velló d’or, Jàson va tornar a Corint amb Medea i a més endavant van tenir fills. En aquell moment només hi havia odi. Jàson traeix Medea tenint una relació amb una altra dona, aquesta se sent trista, desconçolada per la seva antiga casa, per la mort del seu pare i que ara està casada amb un marit que la porta al deshonor.
Medea planeja la seva venjança, però és tem que pugui arribar a matar el seu marit o inclús els seus fills.
Personalment crec que després de tot el que van passar per aconseguir el velló d’or és mereixen un futur amb pau, tranquil·litat i serenor, defet, estan casats i tenen fills.
En el moment en què Jàson té una altra noia, fa enfadar Medea, i en això, n’estic completament a favor ja que qualsevol s’enfadaria si el nostre promès o la nostra promesa freqüentés algú altre. Però en el que no estic d’acord amb Medea, és que pugui arribar a pensar que, per venjança pot matar el seu marit o els seus fills. Aquí Medea exagera molt ja que no pot acabar amb una o més vides per la senzilla raó que Jàson està amb una altra noia. L’única cosa que tindria sentit que fés però tampoc és acceptable és que Medea matés a l’amant que freqüenta Jàson. L’altra seria que ho deixés corre i que intenti conviure amb la decisió de Jàson, però dubto que quedi de braços plegats.
M’ha agradat molt l’anàlisi del Sergi!
Aquesta obra de l’autor Eurípides explica d’una manera extensa el mite de Medea i com aquesta plena de ràbia pren la decisió de treure la vida als seus fills i al nou interès amorós de l’heroi Jàson, el qual era el seu marit ja que se sent traÏda i abandonada d’alguna manera per ell.
El fragment que he escollit jo és part d’un diàleg entre la protagonista, Medea, i el corifeu quan ella decideix comentre l’infanticidi per venjar-se de Jàson ja que creu que és el que més dolor causarà a la seva persona. En les últimes línies Medea es descriu com una dona dura, sense cap rastre de debilitat i ho fa amb certa arrogància. En aquesta tragedia, Eurípides crea a una dona perversa que representa al gènere femení com cruel i tot això perquè qüestiona els ordres patriarcals de l’època i es nega a continuar amb la seva submissió envers el seu marit.
Durant segles s’ha vist el personatge de Medea cpm una simple dona dolguda, actualment a l’analitzar l’obra trobem fragments com aquests, els quals ens demostren que Medea coneix el seu valor com a dona, ignorant la violència invisible que s’exerceix cap a les dones que estableix la seva inferioritat envers els homes. Avui dia trobem la figura d’una dona que no es deixa dominar i pensa en el seu propi destí tot i que per garantir el seu propi bé prengui decisions cruels i perilloses.
Personalment el caràcter combatiu i la no subordinació de Medea crec que és digne d’admiració ja que és transgressor per l’època, tot i així no recolzo ni justifico de cap manera les seves accions i les decisions d’acabar amb la vida d’altres persones. És una obra diferent a les altres de la literatura clàssica grega ja que ens mostra una dona com a protagonista tot i que el seu desenvolupament a l’obra acabi donant una imatge dolenta i pejorativa del gènere femení.
(Medea, Eurípides, vv.800-810)
La història de Medea va ser escrita per Eurípides l’any 431 ac.
Dins aquesta tragèdia Medea és un personatge Eurípides paradigmàtic i en la història es representa de manera cruel, ja que decideix utilitzar als seus propis fills com a instruments de venjança.
La part que més m’ha impactat ha sigut a partir del fragment 1310, on Jàson descobreix que la maldat de Medea ha arribat tan lluny que fins i tot ha matat els seus fills.
Quan Jàson descobreix el crim, Medea apareix a dalt del carro alat del sol i el seu personatge queda totalment deshumanitzat, és fins i tot comparada amb la lleona d’Escil·la, queda retratada com un animal salvatge.
Amb la mort dels nens, Eurípides, representa el punt culmina’l de la seva venjança cap a Jàson (tant com per la mort del germà de la pròpia Medea, com per deixar-la sola)
La duresa d’aquest fragment ha estat el que més m’ha sorprès, el fet que Medea estava totalment convençuda de què tenía el dret de prendre la vida a altres persones, només perquè estava dolguda, significa per mi la representació més bruta i egoista de l’ésser humà i em crea por i repulsió.
L’obra de Medea en general m’ha fet pensar molt, tot i que al començament podia entendre els sentiments d’ella, era una dona que havia deixat tota la seva vida per un home i ara aquest abandona. A mesura que l’obra avança la ràbia la cega fins a fer-la una persona cruel, boïga, deshumanitzada i acaba perdent tota la raó.
versos 1125-1220.
Aquesta part m’ha semblat molt interesant, ja que l’autor aconsegueix, d’una manera molt eficaç, transmetre el dolor i el patiment de pare i filla en el moment de la seva mort. A través d’aquestes morts podem apreciar l’odi de Medea envers Jàson, que després d’haver-se-la endut de la seva pàtria , la deixa, juntament amb els seus dos fills per casar-se amb un altra dona. La convicció de Medea per fer patir al seu marit, a l’època es veia com una cosa dolenta. Medea era vista com una dona dement i desquiciada, capaç de fer qualsevol cosa. A dia d’avui , si les accions de Medea no fossin tan cruels, degut a la seva iniciativa i al seu poder, si que podria arribar a ser un personatge feminista, però són els seus actes els que no la deixen evolucionar.
L’obra en si mateixa tampoc es podria considerar feminista, ja que l’autor ha donat a la dona un paper en el qual recauen totes les burles i les humilicions. Per tant, la meva opinió sobre aquestes l’obra és que, és una obra interesant, que tracta temes importants per la societat actual, però com a dona, haig de reivindicar tot el que he esmentat abans respecte el paper de la protagonista i la mala representació que aquesta té dins del col·lectiu feminista.
Molt bon anàlisi Sergi!
Personalment un fragment del llibre de Medea d’Eurípides està en un ampli fragment especifíc de Medea (vv.214-266). En aquest fragment només està present Medea on Eurípides fa servir una mena de Tragèdia retòrica amb l’explicació de Medea del perquè surt de casa. Medea diu que no hi ha cap justícia dins els ulls d’aquella gent que mai ha conegut al tarannà d’algú
Un dels passatges que més m’ha impactat de la tragèdia “Medea” del dramaturg grec Eurípides és el passatge 570, que es troba en una de les parts dialogades de l’obra, específicament, el fragment en què Jàson, parlant amb Medea, diu que si no hi hagués un sexe femení la humanitat seria lliure de tot mal, defensant que quan les dones tenen el llit assegurat tot rutja, però, quan el seu marit és pres per una altra dona qualsevol fet bondadós ja els sembla vil i serien capaces de fer qualsevol maldat convertint-se en éssers despreciables.
Aquestes paraules de Jàson són expressades en l’escena on Jàson parla amb Medea dient que ell no desitja el seu desterrament, per part de Creont, pare de Glauce i rei de Corint qui pateix que Medea pugui prendre alguna represàlia contra la seva filla o contra ell pel fet que Jàson s’hagi casat amb aquesta, havent-se casat anteriorment amb Medea,i havent-lo, ella, ajudat a prendre el Velló d’or, deixat la seva pàtria i anat amb ell a Corint traint, d’aquesta manera, al seu pare i havent, també, planificat la manera per tal que Pèlias fos mort, per part de les seves filles.
No em sembla gens certa l’afirmació de Jàson que si no hi haguessin dones en aquesta terra no hi hauria maldat, em sembla una frase ridícula i totalment masclista.