L’origen de la lírica i els seus subgèneres

Trobem l’origen de la lírica al segle XVII aC durant l’època arcaica, una Grècia en canvis polítics, econòmics i socials. La lírica és un nou gènere literari que reivindica la individualitat del poeta, a diferència de l’èpica on el poeta narra les gestes d’herois aliens a la seva persona. En la lírica, el poeta parla sobre ell mateix i dóna el seu propi punt de vista del món. La lírica era la poesia cantada amb acompanyament de danses i d’instruments musicals (especialment la lira i la cítara).

Igual que l’èpica, la lírica també es composa per ser recitada en públic o en aquest cas cantada amb l’acompanyament d’instruments musicals. A més a més, la lírica tenia una estructura més estricta que l’èpica:

• El proemi: En ella el poeta invoca la divinitat i parla del seu art.
• La part central: El poeta explica el mite amb el propòsit de donar uns valors als espectadors.
• L’epíleg: Fa referència a la festa en què el poeta està recitant.

Una altra diferència important és que a la lírica el poeta s’expressa en primera persona mentre que a l’èpica s’utilitza la tercera persona. El “jo” líric facilita al poeta l’expressió dels seus sentiments i opinions i, per tant, la relació entre el poeta o cantor i l’espectador és més càlida.

En quant a temàtica, la lírica tracta temes més quotidians i actuals (ara i aquí) i va més lligada a la societat del moment. Per últim, cal dir que la lírica disposava de més varietat de versos que l’èpica.

El cànon alexandrí, establert durant l’època hel·lenística, considera que els millors poetes lírics grecs són: Píndar, Baquílides, Safo, Anacreont, Estesícor, Simònides, Íbic, Alceu i Alcmà.

Podem distingir diversos subgèneres lírics:

• La lírica monòdica: Es cantava amb l’acompanyament de la lira d’una sola persona i anava dirigida a cercles restringits. Té una gran varietat de dialectes i de metres com de temes: amistat, amor, odi, erotisme, política, reflexió sobre l’existència humana… La lírica monòdica va néixer a l’illa de Lesbos amb Terpandre. Alguns poetes  poetes destacats van ser Alceu de Mitilene, Anacreont de Teos i Safo de Lesbos.
• La lírica coral: Era cantada per un cor acompanyat per danses i instruments musicals. El seu origen són les festes ciutadanes de caràcter religiós. Podem distingir diferents tipus:

1. El peà: cants en honor a Apol·lo.
2. El ditirambe: himne de petició a Dionís.
3. Els partenis: cants a donzelles.
4. L’epinici: cant triomfal en honor a herois o guanyadors dels grans jocs panhel·lènics.
5. Els cants fúnebres.
6. L’himeneu: composició nupcial dedicada a Himeneu que presideix el matrimoni.
7. L’epitalami: cants de noces que es recitaven a la cambra nupcial.
8. L’hiporquema: cant interpretat per dansaires.
9. Els escolis: cants aristocràtics de simposis o banquets.

• L’elegia: És un subgènere líric que tractaven temes polítics, bèl·lics, filosòfics i morals i més endavant eròtics i sentimentals.
• El iambe: És un subgènere líric que troba origen els els rituals associats amb els déus de la fecunditat, de fet rep el nom de Iambe, la criada que va fer riure Demèter quan Hades havia raptat la seva filla Persèfone. Utilitza un ritme vivaç que ens recorda a la llengua parlada i aquesta és acompanyada per una flauta doble. Tracta temàtiques molt diverses: bèl·lica, eròtica, simposíaca, política filosòfica, moral, etc.

Alguns poetes destacats en elegies i iambes són Arquíloc de Paros, Semònides d’Amorgos, Soló d’Atenes, Tirteu i Cal·límac de Cirene, entre d’altres.

• L’epigrama: És un subgènere líric que recull totes les manifestacions de la vida quotidiana. Al principi l’epigrama consistia en una inscripció, però amb el temps es va literaturitzar. Alguns poetes que van utilitzar l’epigrama van ser Ànite de Tègea, Melèagre de Gàdara, Antípatre de Tessalònica, etc.

Safo i Alceu de Lesbos, dos dels poetes més destacats del gènere líric, segle V aC. Localització: Museu Arqueològic, Munic.