Avui he trobat per casualitat aquest acudit matemàtic i vull compartir-lo amb tots vosaltres.
El seu creador és Joaquín Collantes, autor de diverses obres de divulgació matemàtica.
Aquest acudit té per a mi dues lectures: una la pròpiament matemàtica, i l’altra la referència a la separació o divorci que hom vol atribuir entre aquesta disciplina i les anomenades humanistes.
Per a mi, com ja he reflectit en d’altres articles, la cultura és una sola i totes les realitats estan en certa manera relacionades.
I vosaltres, què en penseu?
Com que el tema m’interessa molt i ara és tard i estic espessa, demà et deixaré un comentari com es mereix. De moment, comparteixo l’entrada al facebook i amb alguns amics.
Gràcies.
Per cert, de moment apunto, per si algú s’hi vol afegir… per què la noia les lletres i el noi els números? Està fet expressament?
Penso que tens tota la raó (i no només la trigonomètrica 😉 ).
Quina humanitat més gran hi ha que les matemàtiques i les ciències que intenten entendre, explicar i fer millor el món i els éssers que els habiten?
Doncs penso que estic absolutament d’acord amb tu.
M’encanta l’acudit.
Per cert, home->números; dona->lletres?
Sobre la pregunta… doncs a mi m’encanta pensar que tota la cultura va unida. Tu vas fer un gran poema sobre els escacs, no? I quants relats i novel·les hi ha sobre enigmes matemàtics… és més… els enigmes (que a mi m’encanten) formen part d’aquesta unió, un problema plantejat com una faula…
Això sí, t’haig de reconèixer que estic completament penedit de no tenir aquest pensament quan era més jove (només admirava les lletres); així que vaig molt curt en quan a números… I mira que quan sento parlar mon pare… qui tingués la seva capacitat numèrica…
Gràcies pels vostres comentaris.
Anna Maria, t’envio un enllaç interessant sobre la capacitat de les dones per fer matemàtiques. Segur que t’interessa.
http://tinyurl.com/5rta724
Per la resta, és clar que tots estem en el mateix vaixell i que volem millorar la humanitat des de tots els vessants, cadascú des del seu àmbit, sense renunciar a la interacció entre totes les manifestacions de la cultura.
Gràcies per l’enllaç. Me’l miro.
Evidentment, com ja saps, subscric el que apuntes. També estic d’acord amb el comentari de l’Yves. Però jo crec que la qüestió va més enllà dels enigmes o del fet que hi puguin existir novel·les on les matemàtiques hi tinguin un lloc.
Ja fa temps que ho vam comentar aquí mateix, el tema d’Oulipo i la interacció entre lletres i números. Precisament també en vaig parlar fa poc en una ressenya sobre Cloc!, el llibre de poesia d’August Bover.
La cosa és que no hi ha cap motiu per segmentar el saber humà. Qui ho diu que les humanitats i les ciències han d’estar renyides? Doncs el món modern, gairebé contemporani. A l’antiguitat, el saber era un de sol i hi havia totes les disciplines. Evidentment que l’especialització a voltes és necessària, però entre poc i massa. Actualment la gent sap d’una cosa, d’una mínima cosa, i prou. Pot ser molt bona en un camp concret i no saber res més. Grans ignorants, grans analfabets. I, per postres, hi ha disciplines que són discriminades o tractades com els germans pobres, fins i tot en to pejoratiu.
Les unes (les humanistats) perquè s’ha promogut que no serveixen per a res. Ara no entrarem a dirimir la seva utilitat, però és evident que al poder no li interessa tenir gent que sap i que pensa.
Les altres (les matemàtiques, per exemple) per ser considerades molt difícils i coses de pitagorins.
No ens n’adonem que les matemàtiques són arreu, cada dia, al nostre voltant? No ens n’adonem també, alhora, que les humanitats ens conformen el pensament i ens atorguen la capacitat de desenvolupar-nos com a persones? En fi, no sé si m’estic explicant prou bé, perquè l’entusiasme i les ganes de dir coses em superen.
T’agraeixo sempre aquests apunts sobre el tema.
Per cert, Jordi de Manuel, un escriptor amic meu que, si no m’equivoco, també és biòleg, m’ha dit que et feliciti pel bloc i per aquesta entrada.
Fins aviat.