“És un arbre que s’està canviant en noia o és una noia que s’està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. Assistim, només com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi. Al seu començament hi ha una superbiosa i agra disputa, dos dards d’efectes contraris, l’un d’or, de punta molt afilada, l’altre de plom, de punta roma, però tots dos eficaços. Segueixen curses i súpliques d’amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d’arbre. El prec és escoltat. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en cenyir-lo, senten palpitar encara, ben endins de l’escorça, els últims batecs d’un cor molt cansat. Després, el silenci, la solitud, una quieta pau que l’aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del vent tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l’aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida.”
Trobem aquests dies part de la Bernat Metge al quiosc (ara bé no arriba a les illes!), l’excel·lència en la traducció segons l’Avui, la revista Auriga ha publicat en el seu número 52 un interessant monogràfic sobre la nissaga dels clàssics catalans i, Escola catalana dedica tot el número 455 (desembre de 2008) a El món clàssic (quin luxe! i El fil de les clàssiques en surt molt ben parat), el col·legi de llicenciats ofereix el proper febrer un curs de formació sobre Grècia i Roma en el Noucentisme, celebrem, com deia Montserrat Tudela, en felicitar l’any nou, per Sant Jordi el desè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada i el 12 de juliol el cinquantè aniversari del traspàs de Carles Riba, a l’octubre el centenari de la descoberta de l’estàtua d’Esculapi en les restes d’Empúries…. Enguany Grècia i Catalunya s’agermanen de nou i els que encara no coneixeu els clàssics, arrels profundes i sòlides de la nostra cultura, us hi heu d’apropar i els que ja els coneixeu, almenys d’oïda, cal fer-ne una nova descoberta, segur que no us defraudaran.
De fet, l’article és una excusa, un pretext per ajudar-vos, per donar-vos la mà, per estendre-us el fil amb el qual heu de començar a resseguir la petjada dels clàssics a casa nostra i d’aquí espero que en surtin moltes lectures, moltes idees i molts articles a Aracne fila i fila i, fins i tot, algun treball de recerca al batxillerat. Posats a ser sincers, m’agradaria abans d’acabar recomanar-vos un llibre apassionant El somni de Grècia, La recepció catalana de la cultura clàssica (L’Albí/Idees 2006) de Josep Maria Solà amb qui comparteixo la fascinació pel passat grecollatí, l’emmirallament present i l’alçaprem cap al futur.
No en va, entre tots els escriptors catalans, he seleccionat aquesta narració d’un bell mite de transformació amb el dibuix que la va generar. Qui reconeix l’antic mite? Qui en sap l’autor? l’obra? Qui en coneix el dibuix que va inspirar la narració? Comenceu que ja us ajudaré a estirar del fil i després continueu llegint els clàssics i els moderns que s’hi inspiren!
