L’escriptura alfabètica és la més evolucionada, ja que amb pocs signes, fàcils d’aprendre, es poden escriure innombrables paraules. Podríem dir que és el sistema d’escriptura més econòmic, senzill i perfecte per a la comunicació per escrit.
L’alfabet és un sistema d’escriptura en què, generalment, hi ha un signe per a cada so o fonema, i la seva descoberta s’atribueix als fenicis. Els mateixos grecs n’eren conscients i consideraven Cadme, vingut de fenícia a la recerca d’Europa raptada per Zeus, l’introductor de l’alfabet. Els fenicis van introduir l’alfabet a Grècia pels volts del segle IX aC, segurament en una zona de la mar Egea d’estretes relacions comercials. Els grecs no sols van adoptar l’alfabet fenici, sinó que el van adaptar a la seva llengua; la representació de les vocals amb signes propis va ser un dels canvis més característics i va suposar un perfeccionament de l’alfabet fenici. Els signes vocàlics es van crear a partir dels símbols de consonants que no es corresponien amb cap dels sons que empraven els grecs. Tret de les consonants dobles (ζ, ξ, ψ), els grecs van tenir una lletra per a cada so. Dels fenicis van adaptar la forma de les lletres i, fins i tot, la seva orientació, encara que el fenici s’escriu de dreta a esquerra i el grec clàssic a l’inrevés; però abans del segle VI aC alternaven l’escriptura d’esquera a dreta i de dreta a esquerra (estil bustrofèdic, ja que recorda una parella de bous quan llaura la terra). També van respectar l’ordre dels signes i el nom de les lletres.
Aquest primer alfabet només constava de majúscules, les minúscules són d’època bizantina (segles IV-V). La primera inscripció conservada és del segle VIII aC en un vas àtic d’estil de Dípilon (Atenes).
L’alfabet grec és el primer alfabet europeu. El nostre alfabet, anomenat alfabet llatí, abecedari o abecé, és una variant de l’alfabet grec, importada a Itàlia pels etruscos (segle VI aC), que en van modificar algunes lletres. De l’alfabet grec, deriven tots els alfabets que ara s’utilitzen a Europa, bé sigui indirectament a través del llatí, bé s¡gui directament, com en el cas de l’eslau. Els eslaus van adoptar els signes grecs en ser evangelitzats en el segle IX per Ciril i Metodi, que van traduir l’Evangeli a l’antic búlgar; l’alfabet que en va resultar es diu ciríl·lic o eslau, que té més signes que el grec i continua vigent als països de l’est d’Europa, com Rússia, Bugària i Sèrbia, i a les àrees d’influència cultural russa.
La professora de llatí ja jubilada, però completamenent en actiu Mercè Otero m’ha enviat aquesta fotografia, feta aquest estiu a Croàcia, en alfabet glagolític croata. Hi veiueu alguna semblança amb l’alfabet grec. Per què es diu glagolític? Quin ètim grec que prové de λίθος hi reconeixeu?
Χαιρετε!
L’alfabet grec es va desenvolupar al voltant del segle Ix a.C. i encara en l’actualitat es segueix utilitzant com a fonament del grec modern i com a grafia tècnica per les ciències. Això a part, les seves aportacions en el procés de creació i maduració del gran ventall de llengues modernes que posseïm en l’actualitat ha fet que es reconsideri la importància del grec àntic com molt més que una llengua històrica o, per alguns, llengua “morta”.
Pel que fa a l’alfabet glagolític o glagòlic, es considera el més antic dels alfabets eslaus i, com s’ha esmentat abans, va ser creat per Ciril i Metodi per traduir la Biblia i altres escrits en llengues eslaves. El seu nom prove de la paraula “glagola” que en bulgar antic significa paraula (i també es denomina així la lletra “G” d’aquest alfabet). Anant més a fons, es pot observar que “glagolític” es forma a partir de la combinació de “glagol” i “λίθος” (“paraula” i “pedra”), obtenint el significat de “paraules empedrades”. Aquesta nom fa referència al fet que la majoria d’escrits trobats estaven gravats en pedra.
Tot i formar part de cultures diferents, l’alfabet grec i el glagolític presenten molts trets comuns i això es pot veure reflexat en el tall de pedra de la fotografia. Alguns caràcters que ens recorden a l’escriptura grega antiga són: les letres tau, mi majúscula i delta minúscula.
Χαιρετε!
L’alfabet és un dels millors invents sense cap dubte, ja que permet dir moltes coses amb pocs signes.
Els fenicis van introduir l’alfabet a Grècia al voltant del segle IX aC, en una zona on predominava les relacions comercials, i per tant, la comunicació era imprescindible.
El nostre alfabet actual, és una variant del grec, només cal observar un alfabet grec per adonar-nos que moltes de les nostres lletres que utilitzem actualment provenen d’aquest alfabet.
Respecte a la fotografia de la pedra de l’alfabet glagolític croata podem observar algunes semblances amb l’abecedari grec, com per exemple: la majúscula ‘mi’, la lletra ‘Tau’…
En definitiva, no som els únics que compartim moltes coses amb aquesta llengua ”morta”.
Xaipe!!
Aquest article m’ha semblat molt interessant, jo sabia que el nostre abecedari venia del llatí i l’abecedari llatí dels grecs però mai ho hagués enllaçat també amb els fenicis… ha sigut una interessant notícia!
Xaipe!
Dins de la cultura occidental, la llengua grega ha tingut un impacte cultural molt considerable, arribant a ser la principal font de neologismes en lèxic. Des del punt de vista històric el grec clàssic i les altres formes de grec són llengües indoeuropees, el conjunt de llengües indoeuropees que des del V mil·lenni a. C. van ser portades per pobles seminòmades a Europa
La llengua grega, igual que les llengües del grup indoari i armeni, deriva lingüísticament dels dialectes parlats pels pobles indoeuropeus. Se suposa que els pobles indoeuropeus es van desplaçar a mitjans del quart mil·lenni abans de la nostra era, des de les estepes del nord del Mar Negre (o Pont Euxí), a la vall baixa del riu Danubi. Des d’aquesta regió els habitants, més tard, es van desplaçar en direcció sud, cap a la Península Balcànica, arribant fins a l’Epir i Macedònia, on es van configurar dues branques dialectals diferenciades: el grec oriental, més innovador i els parlants es van desplaçar cap al Sud durant la primera meitat del segon mil·lenni aC, donant lloc als dialectes jònic i aqueu, i el grec occidental, més conservador i del que es van derivar els dialectes dòric i eòlic.