El concepte d’identitat actualment està sent una cosa molt relativa, una persona pot ser dona, home, transgènere, transsexual, intersexual…, etc. I no està malament, el món està canviant i ja és hora de desenvolupar-se en alguns àmbits, però, cal tenir en compte aquestes identitats fins a arribar al punt de canviar la societat?

Personalment crec que una persona pot ser el que vol i identificar-se amb el que vol, però, també crec que la raó per la qual aquestes persones canvien d’una identitat a una altra és la recerca de la seva pròpia acceptació, cosa que no crec que la trobaran encara que canviïn d’identitat, ja que quan la canviïn, voldran canviar alguna altra part del seu cos i així fins que sigui un cicle viciós (pot ser fins i tot addictiu).

Vegem pel cas que una persona, com a dona, vol ser home, ja que s’identifica així. Què voldria dir que identificar-se així? Poder actuar com a home? Poder vestir-se com ell?, si aquest és el cas, hem de tenir en compte que el que estem seguint és una sèrie d’estereotips que s’han imposat a la societat, que són totalment falsos i que obliguen, d’alguna manera, a què si una persona que sigui d’un sexe o un altre ha d’actuar d’una manera determinada o vestir-se d’alguna manera determinada. Per això, encara que una persona canviï de sexe per poder actuar o ser d’alguna manera o d’una altra no té molta lògica, perquè una persona pot actuar com vulgui sigui home o dona. L’únic que ens diferencia és el sexe, i per tant, no crec que faci falta canviar de gènere per això.

Una altra raó per la qual crec que les persones canvien d’identitat és perquè, segurament, se sentin atrets a tenir el sexe oposat per poder experimentar el plaer durant les relacions sexuals, en aquest cas canviar-se el sexe per això em sembla una mica il·lògic, però clar, la ment humana és així de curiosa i per tant que facin el que vulguin, però veient-lo des d’un punt de vista científic, és innecessari, ja que estan canviant i danyant el seu metabolisme.

En conclusió, canviar d’identitat en la meva opinió, no és un problema, però també crec que és innecessari, ja que, a part de modificar el metabolisme per complet, estem buscant una autoacceptació que no trobarem només si no aprenem a voler-nos a nosaltres mateixos com som.

Ens podem riure de tot? Podem fer broma de tot? L’humor té límits?
Són preguntes que susciten debat en la societat. Un punt molt important abans de continuar és que el concepte d’humor és pràcticament impossible trobar una definició pel simple fet de les varietats que té, tant de les cultures, dels moments històrics, del nivell social i econòmic de cada persona.

Sóc de les persones que pensa que no es pot fer humor de tot, ja que la seva finalitat a vegades no és fer riure i que els debats sobre el seu límit té un punt d’absurd.
Per exemple, una situació de l’altre dia abans d’entrar a classe, els companys estaven parlant sobre el que havia succeït al costat de l’institut i quan va arriba el professor, va dir que acabava de començar a explicar el nou tema als de tercer d’ESO i que tractava sobre la caiguda lliure. Els meus companys van començar a riure i alguns no.
Aquest és un clar exemple que l’humor disposa de certs mecanismes i que la ideologia té molt a veure en el que a un li fa o deixa de fer gràcia.
Aquells que es reien ho van justificar de manera que un acudit és un acudit i fa gràcia i els altres que aquests acudits no fan gràcia sobre aquest tema tant per les famílies que no és un moment tan agradable. Amb això volen dir que se’ls fa difícil comprendre profundament el xoc de la societat amb un tema “tabú” és tractés d’aquesta manera, tant com els racistes, islamòfobs el que engloba l’humor negre.
Per descomptat que hi ha gent que pot caure en aquesta actitud, perquè ningú és perfecte, però, com apuntava, l’única diferencia és que si una persona surt afectada o no.

Per finalitzar responent a l’última pregunta és que l’humor no té límits, sinó que és la persona que decideix els límits sobre l’acudit tant que pot arribar a fer-te mal com no.

Hay personas que llaman ‘’feminazis’’ a las mujeres que luchan por la igualdad entre hombres y mujeres. Obviamente es un término inventado, porque no se puede comparar el feminismo con el nazismo, ya que este último provocó el genocidio de algo más de seis millones de judíos, mientras que el feminismo no ha matado a ninguna persona ni busca un genocidio masculino.

Éste es un término no solamente peyorativo sino que también disminuye todo aquello que pasaron los judíos durante el holocausto, ya que compara el ‘’sufrimiento’’ que padece el hombre frente a las mujeres con el sufrimiento que pasaron los judíos.

Vivimos en una sociedad patriarcal, donde a las mujeres se les ‘’enseña a ser sumisas’’ frente al hombre. Para que pudiese existir, pues, este término, a las mujeres se les debería enseñar a ser superiores que los varones.

Hay que tener en cuenta que una persona es machista porque ha atravesado un proceso de socialización machista, por tanto, si no existe un proceso de socialización hembrista (es decir, desde que nacemos hasta morir) no puede existir dicho término, ya que no hay mecanismos en ninguna sociedad que favorezcan las relaciones de poder de las mujeres sobre las de los hombres.

Las mujeres por fin estamos haciendo tambalear los privilegios de los hombres y eso les asusta. Utilizar la palabra ‘’feminazi’’ es un último recurso de desesperación que les queda para así no tener que afrontar que un hombre ha sido criado para ser el agente opresor y de esta forma poder lavarse las manos.

Si aún hay gente que piensa que las mujeres exageramos, o que en un ‘’occidente igualitario’’ no hace ni falta esta lucha quizá deberían recordar las palabras de Martin Luther King: “No hay luchas de segunda, solo opresiones que no sufres”.