Hume creia que les nostres impressions ens informen sobre d’allò que anomenem qualitats, però no tenim cap impressió de la substància, és a dir que no podem afirmar que tinguem cap coneixement real d’aquesta. Per això comença a formular una crítica sobre les tres substàncies que va enunciar Descartes:

–El món exterior: diu que no es pot afirmar el seu coneixement perquè en la nostra ment només hi ha percepcions, per tant no podem tenir coneixement de cap lloc que haguem percebut amb anterioritat.

–L’existència de Déu: diu que no es pot demostrar la seva experiència perquè tampoc l’hem percebut. D’altra banda altres arguments demostren l’existència de Déu dient que es la causa de la naturalesa. Això segueix el principi de causa-efecte per Hume però com tampoc tenim cap percepció de la naturalesa, així com no tenim cap impressió sobre aquest principi. Per això, segons Hume, no es pot demostrar l’existència de Déu.

–L’existència el Jo: segons Hume el Jo és només un conjunt de percepcions perquè tampoc el podem percebre amb els sentits.

Segons la meva opinió aquestes teories presenten una sèrie de contradiccions i errors que esmentaré a continuació:

Abans de res, m’agradaria dir que Hume s’equivoca quan diu que no existeixen les idees innates perquè jo puc demostrar que sí existeixen. Només al néixer ja tenim unes idees que no ens han ensenyat, com per exemple el coneixement de la nostra existència; nosaltres sabem que existim i que pensem (això coincidiria amb el “penso, per tant existeixo” de Descartes). A més d’això, tenim els instints que ens diuen per exemple com hem de mamar per alimentar-nos de petits. Ja que, com podien distingir el primers éssers humans del que era comestible o del que no si ningú els havia ensenyat abans? També podríem considerar la comunicació com a idea innata, ja que des de sempre l’ésser humà s’ha comunicat entre els de la seva espècie.

Per això, en primer lloc hem de poder reconèixer que sí existeix l’existència del Jo com a substància perquè encara que no l’haguem percebut, des de sempre hem sabut que existeix, ja que com diu Descartes: “si hi han idees, hi ha d’haver algú que pensi aquestes idees”.

En segon lloc si hem admès l’existència de la idea innata podem creure que Déu existeix com a substància. D’altra banda no sabem necessàriament si aquesta substància és tant perfecte i bondadosa com ho deia Descartes perquè aquest autor també presenta una forta contradicció: si Déu és perfecte perquè és totalment bondadós entrem en un conflicte, perquè si és totalment perfecte no li ha de faltar de res, i per tant no li pot faltar tampoc una certa maldat perquè: com podem saber que tot allò que és bondadós es perfecte? Potser el no tenir defectes és una imperfecció perquè li falten qualitats que un altre ésser pot tenir. Un exemple seria dir que un ordinador és perfecte perquè no té ni errors ni avaries. Però si jo tinc un altre que sí que en té, el meu ordinador ja té una cosa que l’altre no té, per tant com que el meu ordinador supera a l’altre en errors i avaries, ja no podem dir que el primer ordinador és perfecte perquè ha estat superat en alguna qualitat.

La crítica sobre el món exterior sembla la més coherent perquè és veritat que no tenim coneixement sobre cap lloc on no haguem estat i tampoc tenim cap idea innata que ens ho expliqui. Exemple: no sabem si hi ha vida en altres galàxies perquè no les hem vistes.

En conclusió, podem demostrar l’existència de Jo amb molta claredat però les altres substàncies no es poden ni negar ni afirmar totalment. Cadascú que pensi el que vulgui.