Com que no us animeu a enviar-me cap article, m’he decidit a obrir el foc jo mateix; a veure si us provoco suficientment com per què deixeu la vostra proverbial mandra i escriviu alguna cosa.

Com que s’apropa Nadal (escric això la tarda abans de la festivitat) a l’Institut vam gaudir d’un d’aquells dies ambigus per al professorat: hem d’anar però no a fer classe. El meu cas és peculiar: havia d’estar a la biblioteca i, per tant, vaig presenciar una xerrada sobre tatuatges … En el seu moment presentaré la meva valoració sobre l’activitat i faré els oportuns comentaris sobre l’oportunitat de l’activitat, però ara em volia centrar en algun dels aspectes que em van cridar l’atenció al llarg de l’exposició. Podríem sintetitzar alguna d’aquestes qüestions de la següent manera:

La senyora que va fer la xerrada va defensar amb entusiasme la bellesa dels tatuatges, i va argumentar que aquests constitueixen un element diferenciador de la individualitat; de fet, va dir, si a la nostra cultura actual no estan prou ben vistos és per culpa del cristianisme (de fet va dir “catolicisme”, tot confonent la part amb el tot) i de l’Islam, que pretenen imposar la uniformitat entre els individus i, per això, prohibeixen els elements diferenciadors, i fan passar als tatuats per persones de mal viure, marginats i subversius…

Bé, si em coneixeu sabreu que no sóc precisament un paladí del cristianisme, ni de l’Islam (ni de cap altra religió), però, en aquest cas he de trencar una llança en favor d’aquestes religions: la conferenciant va exposar com el tatuatge s’ha fet servir a les més variades civilitzacions com a element diferenciador entre classes socials i, també, de gènere (els tatuatges de les dones són diferents dels masculins, els monjos budistes no tatuarien mai una dona …). Em sembla, per tant, que si una religió impedeix que un estigui obligat a anar amb el carnet d’identitat, social i sexual, gravat a la cara … ben vinguda sigui aquesta religió que impulsa la igualtat (no necessàriament la uniformitat) entre totes les persones, al marge de la seva classe social, o les seves peculiaritats sexuals.

De fet, les societats que van aparèixer al llarg de la xerrada no són precisament exemples de societats igualitàries. Tampoc no és d’estranyar que els nazis tatuessin les seves víctimes, als camps d’extermini, per tal de diferenciar-les i classificar-les correctament …

En realitat la nostra societat ha evolucionat cap a una certa uniformitat en l’aparença impulsada per un desig d’igualtat: les dones porten pantalons com si fossin homes i els homes duen els cabells llargs, com les dones (que diria la meva àvia). I, si volem, ens tallem els cabells o ens posem faldilles i presentem una aparença acord amb la nostra voluntat actual, sense etiquetes permanents …

Tal i com una vegada li vaig dir a un alumne que s’havia tatuat l’escut del Barça a l’alçada del cor: i si un dia d’aquests et fas del Madrid? Canviar és dolent?

No deixeu que cap marca permanent defineixi per sempre la vostra imatge estètica, ideològica, esportiva, social, sexual … Sigues el que vulguis a cada instant: tatuar-se és posar-se una etiqueta que no es pot canviar i només les pedres no canvien.

Jesús Gómez.