Extret de la revista Eureka!

 

Un problema cada cop més estès entre la població en edat fèrtil és la impossibilitat d’aconseguir un embaràs. Actualment es creu que aquest descens de la fertilitat podria ser degut a l’increment de contaminants atmosfèrics i alimentaris, com per exemple emissions de gasos i pesticides respectivament, i al frenètic ritme de vida occidental.

En alguns d’aquests casos, una de les tècniques de reproducció assistida que permeten aconseguir un embaràs és la fecundació in vitro.

Extret de la revista Eureka!

Un problema cada cop més estès entre la població en edat fèrtil és la impossibilitat d’aconseguir un embaràs. Actualment es creu que aquest descens de la fertilitat podria ser degut a l’increment de contaminants atmosfèrics i alimentaris, com per exemple emissions de gasos i pesticides respectivament, i al frenètic ritme de vida occidental.

En alguns d’aquests casos, una de les tècniques de reproducció assistida que permeten aconseguir un embaràs és la fecundació in vitro.

La fecundació in vitro consisteix a fecundar l’oòcit amb un espermatozoide fora de les trompes de Fal·lopi, al laboratori, dins un tub d’assaig en un medi de cultiu convenientment condicionat. Per realitzar una fecundació in vitro primer cal estimular els ovaris per tal que produeixin una quantitat superior a la normal d’oòcits madurs. Aquesta estimulació consisteix a induir una ovulació múltiple mitjançant tractaments hormonals. Durant el cicle menstrual natural hi ha diversos oòcits que inicien el procés de maduració, però quan un d’ells arriba a un determinat estadi, inhibeix el creixement dels altres. Per això, en un cicle menstrual normal generalment s’allibera un sol oòcit. El tractament hormonal evita que la resta d’oòcits aturin la seva maduració, per la qual cosa en maduren diversos, generalment de 5 a 10 oòcits.

Els oòcits madurs es recuperen de 34 a 36 hores després d’aquest tractament. La recuperació es fa via vaginal, directament dels ovaris, abans que siguin alliberats a les trompes de Fal·lopi. Simultàniament, s’obtenen els espermatozoides i es procedeix a realitzar la fecundació in vitro.

Com es realitza la fecundació in vitro?

Durant la fecundació in vitro els espermatozoides fecunden els oòcits dins un tub d’assaig a raó d’un espermatozoide per oòcit, com en les fecundacions «naturals». Si la qualitat dels espermatozoides no permet que fecundin l’oòcit per si mateixos, es poden microinjectar directament dins l’oòcit, tècnica que permet aconseguir el mateix resultat. Els oòcits fecundats es deixen desenvolupar in vitro durant uns dies, generalment 2 o 3, i després es dipositen aproximadament a 1 cm del fons de l’úter, on hauran de nidar per si mateixos.

Què passa si un oòcit és fecundat per més d’un espermatozoide?

A vegades, les excessives «facilitats» que es donen als oòcits i als espermatozoides per afavorir la fecundació in vitro fan que un oòcit sigui fecundat per dos espermatozoides. Aquestes fecundacions anòmales, que es produeixen en un 5% de les fecundacions
in vitro, generen embrions inviables, amb més material genètic del normal. Perquè un
embrió es desenvolupi li cal la quantitat exacta de material genètic, concretament 46 cromosomes. Si, en canvi, un oòcit és fecundat per dos espermatozoides tindrà 69 cromosomes (23 de l’oòcit i 23 de cadascun dels espermatozoides), la qual cosa el farà completament inviable i no progressarà.
Aquests embrions, no obstant, podrien ser una bona font de cèl·lules mare embrionàries per clonatge terapèutic i medicina regenerativa.

En quin estadi es transfereixen els embrions?

Normalment els embrions es transfereixen en l’estadi de mòrula o un xic abans, quan són formats per entre 2 i 8 cèl·lules. Un cop dins l’úter, els embrions continuen desenvolupant-se igual que en una fecundació natural fins l’estadi de blastocist tardà, moment en què niden a l’endometri. Han passat uns 3 o 4 dies des de la transferència.

En determinades ocasions, però, el diagnòstic mèdic aconsella transferir embrions més tardans, generalment per problemes amb la formació de l’endometri de la pacient que no permet que la mòrula es desenvolupi fins a blastocist tardà. En aquests casos, els embrions de 8 cèl·lules es transfereixen a un nou medi de cultiu més adequat per generar un blastocist i es deixen desenvolupar in vitro, al laboratori, fins l’estadi de blastocist tardà, moment en el qual es formen les cèl·lules mare embrionàries. Llavors es transfereixen a l’úter de la pacient, on s’espera que nidin a les poques hores. Aquest procés, però, no es tan eficient, i molts dels embrions de 8 cèl·lules no arriben a l’estadi de blastocist.

Quants embrions es transfereixen a l’úter matern, i quants s’hi implanten?

Generalment es transfereixen de 2 a 4 embrions, depenent de l’edat de la pacient i de la qualitat dels embrions. La idea és que només un dels embrions acabi anidant a l’endometri i que els altres s’eliminin de manera natural. Es calcula que una mica més del 30% de les transferències embrionàries acaben amb embarassos clínics, dels quals un 75% acaba amb un o més nadons nascuts vius.

A vegades hi ha més d’un embrió que nia a l’endometri. Per això, aproximadament un 30% dels embarassos generats per fecundació in vitro són múltiples. D’aquest 30%, la majoria són bessonades no idèntiques, que procedeixen de zigots diferents, i alguns són gestacions triples.

Es pot escollir el sexe dels fills?

En algunes ocasions, abans de transferir els embrions a l’úter de la pacient es fa un diagnòstic preimplantacional per detectar anomalies genètiques responsables de malalties hereditàries. Aquest diagnòstic és aconsellable quan hi ha antecedents familiars d’alguna
d’aquestes malalties per tal d’evitar transferir els embrions afectats, i es fa extraient i analitzant una cèl·lula de l’embrió. De la mateixa manera que es pot saber amb certesa si el fill es veurà afectat d’una determinada malaltia d’origen genètic, també es pot conèixer el seu sexe.
La legislació espanyola vigent prohibeix explícitament escollir el sexe dels fills, excepte quan hi hagi una malaltia hereditària que hi estigui relacionada. L’únic país on es pot escollir legalment el sexe dels fills són els Estats Units d’Amèrica, i en un futur proper potser també al Regne Unit, on ja s’ha començat a discutir aquesta qüestió.

Es poden escollir altres característiques dels fills?

Per guarir determinades malalties infantils, com algunes leucèmies, és necessari realitzar un trasplantament de medul·la òssia al pacient afectat. En moltes ocasions, aquest trasplantament acaba sent rebutjat. Per això, una de les prioritats d’aquests darrers anys en la lluita contra aquestes malalties ha estat poder disposar de donants compatibles. En aquest sentit, la Llei espanyola de Tècniques de Reproducció Assistida Humana aprovada a finals de maig de 2006 preveu la selecció d’embrions per generar fills els antígens d’histocompatibilitat (HLA) dels quals, responsables del rebuig de què hem parlat, siguin compatibles amb els d’un altre fill ja nat que necessiti aquest tipus de trasplantament per sobreviure. Aquesta llei preveu explícitament que només es pugui fer aquesta selecció d’embrions quan el tipus de trasplantament no impliqui cap perill ni disminució en la salut del fill donant.